V

De com Guiamon mira el Rostre del Desconegut i destrueix l’Engolidor de Colors, després de reconèixer el futur seu i dels seus, amb tots els prodigis que clouran l’aventura de la Muntanya de Foc.

Aquella visió espantosa hauria acabat la meva vida de poeta si l’Engolidor de Colors no s’hagués apiadat de mi i en aquell punt i moment hagués tallat el miratge. Vaig retornar al meu cos mortal, a l’àmbit de la Sala Rodona, i vaig retrobar les llàgrimes, l’estremiment de ràbia i l’escalfor de la sang que em colrava les galtes.

—Ara ja saps quin és el Destí dels teus, Guiamon! —va pronunciar amb solemnitat la veu que naixia al bell mig de l’Embalum Negre que seia al setial—. Però pensa que si vols conèixer el Futur teu i dels teus has de mirar de fit a fit el Rostre del Desconegut, tal com demanen i preveuen les Dites Antigues.

—Estic disposat a acomplir el ritual! —vaig dir amb la mateixa solemnitat.

—Acosta’t, doncs, i mira. Si ho fas, et serà concedit el privilegi de viure el futur.

L’Embalum Negre del setial es va cargolar sobre si mateix, com un remolí en mar, com un engolidor en un toll de riu, com l’ull d’una tempesta. La negació de colors que representava va formar, de bell nou, una aparença humana. Calçava sabates amb sola de fusta, a l’estil de la contrada, vestia calçons de llana, gipó de cotó, armilla de pell de be, gec de cuiro i cenyia un coltell.

—Acosta’t i mira, Guiamon d’Adià!

Vaig fer una passa; la buidor que sentia després de les visions que el miratge de l’Engolidor de Colors m’havia creat, em feien indiferent a la por que l’Embalum Negre em provocava.

—El Destí està escrit en les Dites Antigues però els homes i les dones són lliures per a acomplir-lo o oblidar-lo.

Vaig fer una altra passa; poeta enamorat de la vida com sóc, en aquells moments la mort m’era un ungüent màgic que em guariria l’amor ferit.

—Tot el que veuràs ara, Guiamon d’Adià, serà si tu vols que sigui.

Vaig fer la darrera passa, abans d’enfrontar-me a la figura humana que s’havia congriat des de l’Engolidor de Colors; volia conèixer el Futur per a salvar el meu país, per devoció als meus amics i per a acomplir les Dites Antigues, però no gosava enfrontar-me amb el meu esdevenidor d’enamorat d’un fantasma.

—Però hauràs de triar, Guiamon. I a cada tria seràs lliure.

I, aleshores, vaig mirar la figura humana que seia al setial, fonedissa enmig de les estries de negror que generava l’Engolidor de Colors.

De primer, encegat per la distorsió, no vaig veure res. Una mena de tel em tapava els ulls, com si una boira molt espessa em cobris el cap. A poc a poc, però, la boira es va anar consolidant, com la superfície d’un llac a l’hora de la posta, amb una lleugera tremolor i amb reflexos daurats.

—Mira’m, Guiamon! —va ordenar, poderosa, la veu del Destí.

I vaig veure que els colors retornaven a la figura humana i tenyien de burell el gec de cuiro, de gris l’armilla de pell de be, de blau el gipó de cotó, de torrat les calces de llana i de beix les sabates de sola de fusta. I el Rostre del Desconegut tenia els cabells esclarissats, amb una llepada de bou a la templa dreta, les galtes enceses i els ulls brillants, de poeta rodamón. Fins i tot la tremolor dels llavis era la meva mateixa tremolor. No hi havia Desconegut!… Després de tot, m’havia enfrontat amb mi mateix!

Vaig retrocedir amb un xiscle ofegat a la gola i la figura em saltà al coll, m’engrapà per les espatlles i em derribà a terra. Rodolàvem l’un damunt de l’altre, igualats en la força i en l’habilitat de la lluita. El meu jo actual es negava a deixar-se penetrar pel meu jo de futur, es resistia com si es tractés d’un enemic mortal. I el meu jo de futur sabia que només podria existir si entrava en el meu jo actual. La baralla no hauria acabat mai, si no hagués estat per la rosada amorosa que ens va descompartir: era una humitat subtil i acaronadora que va apaivagar la resistència del meu jo actual i la persistència del meu jo de futur.

I, aleshores, la veu estimada de Nàroa, amb ecos de gavines i regust de marinada, va materialitzar-se amb la rosada que ens separava. Jo i jo ens vam mirar i vam escoltar, complaguts, les paraules de la Dama d’Aigua:

—Volies conèixer el Futur, Guiamon, i el Futur ets tu mateix. Deixa’t posseir, posseeix-te i les Dites Antigues actuaran damunt teu i dels teus.

Vaig alçar-me en el present i en el futur, el meu jo d’ara i el meu jo de després vam tancar els ulls. I em vaig penetrar a mi mateix. Era com si hagués begut una gerra de vi novell del Pla d’Avall, en un hostal acollidor, voltat d’amics amatents, al costat d’una llar de foc encesa: una escalfor de benestar em va néixer del ventre i es va escampar per tot el meu cos present i futur.

I una allau de versos nous de trinca, que mai no havia compost encara, se’m va formar al cap. Cantava l’aridesa de la Serra de Ponent, la ferotgia del Castell del Cim, la neu a l’Alta Contrada, l’amor de Nàroa i la fidelitat als meus amics i senyors.

Eren versos que em venien del futur, paraules encara no dites que algun dia un monjo pulcre copiaria en pergamí i guardaria curosament a la biblioteca de la Vall-llòbrega.

—Seu al setial, Guiamon —deia Nàroa amb veu de xaragall—, venç l’Engolidor de Colors i veuràs i viuràs allò que t’espera, perquè el Rostre del Desconegut és el teu rostre i t’ha estat concedit el poder de triar.

—No em deixis, Nàroa —vaig pronunciar des del present i des del futur—, que de tu em ve la força.

—Seré al teu costat, Guiamon, mentre em quedi una gota d’aigua, una filagarsa de boira, un floc de neu o un tel de gel —em tranquil·litzava amb veu de fontana la Dama d’Aigua.

Posseït per mi mateix i posseïdor del meu jo total vaig avançar cap al setial. L’Engolidor de Colors s’havia esquerdat com un mirall i per les escletxes brollava una llum nova de trinca que airejava la Sala Rodona i esbandia la pesantor ofegadora dels miratges i els paranys. La nova llum que omplia el recinte duia tots els colors engolits fins llavors: el verd de les tiges d’userda que s’embeuen la llacor del terrer, els blaus infinits de la Mar Gran que feien olor de salobre, el groc madur del blat que es vincla sota una pluja d’estiu, el vermell canviant de les fulles dels pollancs que enyoren les primeres neus, l’argent dels gebres que converteixen en miralls les pletes a l’hivern, l’ocre dels conreus que reclamen el rec, el gris esbalaïment de les boires que oculten les pregoneses de les valls, el blau fosc del cel, tallat pel blanc dels núvols, les nits de lluna novella.

La sorra rosada damunt la qual es dreçava el cadafal va començar a bullir com l’aigua del perol d’aram que penja als clemàstecs damunt la fogaina. I a mida que es liquava, les parets altíssimes de la Sala Rodona trontollaven i el cadafal s’enfonsava com un vaixell que passa a la capa un temporal en mar i és desarborat per la força del vent.

L’Engolidor de Colors, ara, esdevenia un núvol de pols negra que la llum arrossegava i esbarriava. Vaig seure al setial, embolcallat per la seda vermella. I, mentre la sorra esdevenia líquida, l’Engolidor de Colors s’esborrava, la nova llum pintava els nous colors i tot l’àmbit de la Sala Rodona trontollava, ferit per les Dites Antigues, el meu jo de futur explicava al meu jo present les imatges d’allò que passaria.

—Sortirem de la Muntanya de Foc? —preguntava el meu jo present al meu jo de futur.

—En sortirem, gràcies a la desaparició de l’Engolidor de Colors que provocarà una erupció —em responia.

—I no hi ha perill? —insistia jo a jo.

—En tot el que farem sempre hi haurà perill. De nosaltres depèn superar-lo —em contestava.

—I com trobarem Poncet i Tafall? —tornava a preguntar el meu jo present al meu jo de futur.

—Està escrit en el Llibre Verd de les Dites Antigues que qui ha vist el Rostre del Desconegut tornarà al seu punt de partença sa i estalvi pel que fa al cos i ple de coneixement pel que fa l’esperit —em contestava a mi mateix.

I mentre parlàvem, asseguts al setial, segurs de saber-nos subjectes a un ritual, la sorra liquada esdevenia mar embravida, trencada per bombolles rogenques que esclataven amb un glopeig de destrucció. De cada esclat eixia una columna de fum vermellós que s’enfilava cap al sostre de la Sala Rodona. I veia la bullentor de la sorra des del setial i alhora la veia com en una estampa acolorida, d’aquelles que il·lustren els llibres antics.

I veia Ann-Rororamr i els seus companys que atiaven el foc de la fornal que feia bullir la sorra amb les manxes del seu ofici. I sentia les seves rialles enjogassades, com trons que ressonessin per tota la Muntanya de Foc.

I veia l’exterior de la Vall d’Òtol, a punta de migdia d’un dia fred de tardor. Una columna de fum, espès i rogenc, eixia del cim de la Muntanya de Foc, i el bestiar que pasturava a les prades alçava les testes amb por i els otolencs miraven desconfiats l’amenaça que emergia de l’entranya de la terra. I Poncet i Tafall, ocults a les pregoneses de la vall, a la riba del riu Rogent, temien per mi, que faltava de feia tres dies i tres nits.

I, de retorn a la Sala Rodona, veia com la lava s’inflava com una coca de llevat en forn de llenya i el líquid roent m’empenyia cap amunt, protegit de l’escalfor pel setial màgic.

I una filagarsa de núvol blanc, carregat d’humitat, m’embolcallava amorós per protegir-me. El seu contacte apaivagava la sequedat, m’entrava pels porus de la pell i em parlava d’aigües de primavera, a l’Alta Contrada, de la frescor de les onades al cop de l’estiu en les platges de Migjorn, dels caramells de gel que els infants fonen per fer-ne llepolies les nits llargues d’hivern, de la humitat de les molses que oculten fredolics i llenegues, pinetells i ous de reigs a les boscúries de tardor.

L’abraçada de Nàroa esborrava del meu cap les escenes que el miratge de l’Engolidor de Colors m’havia presentat i la certesa del coneixement d’allò que s’esdevindria m’omplien de confiança en mi mateix, en els meus versos, en la meva capacitat de triar. Perquè ara sabia. Sabia que Tafall i Poncet m’esperaven a la Vall d’Òtol; sabia que amb ells i amb els nostres aliats misteriosos, els cavallers de l’Anell de Ferro, emprendríem l’aventura del Bastió de Ponent; sabia que podria triar com desfer l’encanteri de la Nyega que havia sotmès Roger als seus designis; sabia també dels patiments de la Batalla de la Neu i, sobretot, sabia que em caldria triar, em caldria triar constantment entre un i altre futur possibles. Però la tria no m’espantava. Perquè sempre he hagut de triar les rimes, els ritmes, les cadències i els accents dels meus versos. Ara n’adonava que viure era com compondre poemes, amorosos o èpics, descriure paisatges i batalles, sentiments i persones. M’adonava que la vida del poeta és doble: d’una banda hi ha la grisor dels dies i de les nits, la por al desconegut, la recança del temps que passa, el desig d’allò que no es té i el rebuig d’allò que s’ha tingut; de l’altra, hi ha la brillantor de les paraules, la possibilitat de tornar al temps passat, d’amagar la misèria, rere el mirall de les rimes, de posseir el món dels ritmes i de les imatges, de foragitar la lletjor i enriquir la bellesa, de viure després de la mort, en mercats, hostals, palaus i monestirs, cada cop que un ministril repeteix el ritual dels versos, cada cop que un lector desxifra el símbol de les lletres, cada cop que algú, present o futur, concita la imaginació del poeta.

Cavalcava la lava en el setial de la Sala Rodona, protegit per la humitat de Nàroa i assabentat pel meu jo de futur. I veia i em veia. Les Dites Antigues actuaven damunt meu i dels meus, creant un pont entre el Passat que havia reviscut durant la vetlla imposada i el futur que triaria a cada moment, en cada cruïlla, amo i senyor del meu Destí, jo mateix Destí.

I mentre m’enfilava cap a la sortida de la Muntanya de Foc, empès pel líquid essencial de l’entranya de la terra, vaig viure en futur allò que s’esdevindria quan eixís del ventre de la màgia, contat a cau d’orella, en versos que s’escamparien per tota l’amplada del Món Conegut, pel meu jo de futur, fins aleshores anomenat, per la facècia del Poder, Rostre del Desconegut.