IV

De l’arribada dels Cavallers de l’Anell de Ferro i dels seus hostes a la vila de Darsa; d’una reunió agitada a la Batllia; de les paraules de Nàroa al poeta Guiamon i dels preparatius per a la Batalla de la Neu.

Els carrers de Darsa eren buits i les petjades dels nostres cavalls ressonaven en les parets de pedra de les cases amb eixida, en les portalades tancades i barrades de les eres, en els pallers i en les corts de bestiar. Guils de Mas Ventós havia avisat, aneu a saber com, els sentinelles de la Porta Ponentina de la murada de la vila la nostra arribada. No vam fer més que presentar-nos fora murada que la porta es va obrir i l’oficial de vetlla, anomenat Ix, ens va dir que el Batlle Lles i en Consell de l’Alta Contrada ens esperaven a la Batllia.

La Plaça de la Batllia tenia porxades a banda i banda i una font, amb caramells de gel, al mig. Les torxes que cremaven, llòbregues, als quatre cantons de la plaça, tenyien de vermell les restes de neu de les teulades de llosa. Vam descavalcar i els Cavallers de l’Anell de Ferro, llevat del seu capità, s’acomiadaren de nosaltres. La seva missió, encarregada pel prior Das, havia acabat amb l’arribada de Tafall, Conseller en Cap del Consell de Batllies a Darsa. Escortats, doncs, per Ix i per Grus vam entrar a l’edifici. Una escala de pedra de granet ens va dur fins a la planta noble de la Batllia on hi havia un esclat de llum i un brunzir de veus que es va interrompre en veure’ns arribar. Tafall va oferir el seu braç a Garidaina i, voltats pels dos homes d’armes, el Batlle d’Adià i la Princesa de Montcarrà, avançaren per la sala cap a la taula que presidia el Consell. Poncet, Guiós i jo vam romandre a la porta, sense saber ben bé què havíem de fer, com sol passar sempre als subalterns en les grans ocasions.

A la dreta de la sala hi havia una llar de foc que escalfava el recinte. A l’ampit de la xemeneia hi havia l’escut de l’Alta Contrada: un sol ixent entre cims nevats amb la inscripció: «L’anell de ferro vetlla per nosaltres».

Presidia la reunió un home cepat, de barba roja i posat de pastor que duia una pellissa i cenyia espasa. Va aixecar-se i va avançar a l’encontre dels dos hostes d’honor. Va abraçar fraternalment Tafall i va besar la mà de Garidaina. I, enllestides les formalitats, batlles i consellers van passar a discutir la situació de l’Alta Contrada i de tot el Consell de Batllies.

—Hem resistit fins ara al Pas de Darsa la invasió dels ponentins, amb l’ajut de les primeres neus —explicava Lles, el batlle de la vila, però ens manquen homes d’armes, si les notícies de l’exèrcit que vol penetrar pel Coll del Pendís són certes.

—Sou la darrera esperança de Llevant, amics meus —deia Tafall—. La Ciutat del Pla, Adià, Idera, Xerba, Bròtil han estat conquerides per les tropes de la reina Nyega. Ens hem de fer forts aquí i preparar-nos per reconquerir tot el territori… La gent de la Terra Baixa mirarà d’arribar a l’Alta Contrada per unir-se als combatents d’aquí.

—I l’exèrcit que diuen que intenta passar pel Coll del Pendís?… Què haurem de fer? —preguntava un consellen des del seu escó.

—Quan nosaltres hem passat aquesta matinada, la neu els havia aturat —va respondre-li Tafall—. Convindria fustigar-los i no deixar-los creuar la serralada, mentre organitzem el contraatac…

Poncet, Guiós i jo ens havíem acostat a la llar de foc per escalfar-nos del fred patit durant el viatge. En veu molt baixa, el criat em va preguntar:

—Tu creus que aconseguirà convèncer-los?

—Ho sé del cert, Poncet. És el destí de Tafall. Per això l’havíem de salvar al setge de Bròtil… Les Dites Antigues ho preveien així…

—Tu i aquestes maleïdes Dites Antigues! —va retopar Poncet—. Que potser no era la nostra obligació? O és que no ho hauríem fet si no hagués estat previst?

Vaig pensar que Poncet tenia raó, però no vaig poder-li dir perquè Garidaina s’avançà i va parlar als membres del Consell de l’Alta Contrada. Ho va fer amb la veu trista, el posat vençut. Però, a mida que va anar parlant, un foc antic, que li brollava de molt endins, li va incendiar les paraules i el gest i una ombra d’or se li va posar al front, com si retrobés la seva antiga condició:

—Senyors, deixeu que una estrangera que estima el vostre país us parli del poder de la reina Nyega. Roger d’Adià i jo, quan navegàvem des de l’Illa de Montcarrà a la Terra Ferma per encàrrec de Tafall, vam caure presoners dels ponentins. La injustícia és la seva llei i l’engany la seva força. Si ara us sotmeteu s’haurà acabat la vostra història de poble lliure. Resistiu, resistiu!… Sé que Roger d’Adià aviat serà amb nosaltres i amb ell podrem vèncer l’engany i la força de la Nyega.

Els consellers varen romandre quiets, com si també haguessin adonat de l’ombra d’or del front de Garidaina. Passada una bella estona, un d’ells li va dir:

—I com ho sabeu, senyora, que Roger d’Adià serà aviat amb nosaltres?

—El poeta Guiamon, company d’aventures, coneix les Dites Antigues. Ha entrat a la Muntanya de Foc, ha parlat amb el Rostre del Desconegut i sap què ha de passar… —va dir la princesa. I em va assenyalar amb un gest.

Els consellers es giraren cap a mi, encuriosits per les paraules de la senyora. Poncet em va empènyer i va mormolar amb veu baixa:

—Explica’ls el que vas contar-nos a Tafall i a mi, vejam si et creuen!

Vaig fer dues passes, vermell fins a l’arrel del cabell, i amb el dubte de si havia o no de parlar-los. Em calia triar, un cop més, tal i com estava previst.

—Digues, poeta… Què hem de fer? Quin és el nostre destí? Apareixerà Roger? Hem de combatre o ens hem de sotmetre? —cridaren els consellers.

—Senyors —vaig començar, sense saber què diria—, les Dites Antigues preveien la Guerra de Ponent, l’arribada de Roger d’Adià a la Terra Ferma, procedent de la Mar Gran i la lluita contra la màgia de la reina Nyega. Preveuen també que el Consell de Batllies serà deslliurat per una host que vindrà de l’Alta Contrada, si la gent és neta de cor i sap triar… I no us puc dir res més.

L’aldarull que produïren les meves paraules va ser tan gros que les parets de pedra de la Batllia de Darsa retrunyien com en plena tempesta. Els uns volien que m’expliqués amb més claredat, els altres em titllaven de xarlatà, aquell m’insultava, dient-me poeta, aquell altre m’exigia clarícies sobre les Dites Antigues… Fins que Tafall, amb un gest d’autoritat, va imposar ordre.

—Ja heu sentit el que Guiamon havia de dir. Però no ens hem de refiar només de les Dites Antigues. Són coses de monjos i de poetes. Nosaltres hem de decidir per nosaltres mateixos i actuar en conseqüència… En nom del Consell de Batllies que em va nomenar Conseller en Cap abans de la caiguda de Bròtil us demano que us disposeu a la lluita contra l’invasor. Aquesta és la llei dels nostres avantpassats i ha de ser la nostra!

Vaig agrair que Tafall distragués els consellers de Darsa de la meva persona i vaig aprofitar el seu discurs per sortir de la sala. Poncet i Guiós em varen seguir.

—No et preocupis, poeta! —em deia el criat—. Que ells decideixin el que vulguin… Nosaltres hem d’alliberar Roger. Si l’amo torna, estic segur que vencerem l’enemic. La Companyia del Portador tota sola ho pot fer!

I Guiós afegia:

—Digues on és el Portador i anirem sols a alliberar-lo!

No va caldre, però, que els contestés, perquè el discurs de Tafall, recordant la llei del Consell de Batllies, va fer decidir els muntanyencs. La decisió estava presa: resistirien, farien armes i alliberarien la Contrada de l’exèrcit de Ponent.

Una torrentada d’ànims exaltats, com un vent de xaloc, humit i calent, ens va empènyer i ens va arraconar al replà de l’escala. Les veus dels consellers repetien les consignes de Tafall en un eco que sortia de la Batllia, s’espargia per la plaça i pels carrers de Darsa, entrava a les cases i encenia l’esperança del Present en un Esdevenidor que significaria l’inici d’una Època Nova.

Lles, Ix i Grus acompanyaven Tafall i Garidaina. El Conseller en Cap havia retrobat la dignitat del càrrec però la princesa havia perdut, un cop més, l’ombra d’or del front i caminava vençuda, com si el pes del fill que duia al ventre li arrelés els peus a les llambordes. El Batlle de Darsa demanava a Tafall que volgués instal·lar-se a casa seva.

—Veniu vosaltres també —va dir-nos al criat, al monjo i a mi—. Heu de descansar perquè demà serà un dia molt dur per a tothom.

Lles vivia en una casa amb era que donava al carrer Gran de Darsa, a dues passes de la plaça de la Batllia. La seva muller, Arànser, i la seva filla, Grèixer, ens varen acollir amb hospitalitat muntanyenca: ens varen oferir menjar i beure i, en un tres i no-res, havien preparat la taula gran del menjador, havien fet que les criades encenguessin la llar de foc i ens serviren un confit d’ànec a la manera de l’Alta Contrada, amb guarnició de verdures bullides i un brossat amb mel i nous i pa torrat, com no n’havia menjat mai. Per postres ens serviren un bol de llet ben calenta amb mel i una mena de melindros fets amb farina blanca, ous, llet i avellanes.

Després del sopar improvisat, Lles i Tafall encengueren les pipes; mentre Grèixer acompanyava Garidaina a la seva cambra, al pis de dalt de la casa, Poncet, Guiós i jo érem acompanyats per Saneja, una de les criades, al paller, on havíem de dormir. La noia, rossa i ull-blavenca com la majoria dels darsans, ens proporciona sengles flassades i un llum d’oli i ens deixà amb un somriure entremaliat. Embolicats en les mantes i protegits per la palla, tot esperant el son, parlàvem:

—Tu que ho saps tot, Guiamon —em deia Poncet— digues-nos on és Roger… Bé ho deus saber, oi?

—Potser si que ho sé, xicots —vaig contestar, murri.

—Demà podríem organitzar una expedició per anar a rescatar-lo… —va dir Guiós.

—No caldrà, Guiós. Ell mateix vindrà al nostre encontre.

I, dit això, em vaig girar i em vaig adormir, amb el rostre de Nàroa il·luminat en la meva imaginació de poeta enamorat, com un llum de far en nit de tempesta.

L’endemà, a primera hora, quan encara Poncet i Guiós dormien i l’alba no era més que una insinuació als cims de llevant, em vaig despertar i vaig sortir a l’era. El fred era viu i havia glaçat l’aigua de l’abeurador i els fems de vaca que cobrien l’empedrat. No sabia ben bé per què, però em sentia content, com si el fet que haguéssim arribat a l’Alta Contrada em fes estar més segur de la tria. Amb tot, em sentia sol i feixuc pel pes de les Dites Antigues, com si el meu destí de poeta fos una llosa que em calia dur a les espatlles. La fortor de les vaques que jeien a la cort i el clapit del gos d’atura que se’m va acostar amb recança per ensumar-me les sabates, em va tornar a la realitat. Vaig pujar a la cuina. Grèixer, la filla del Batlle i Saneja, la minyona, encenien el foc i escalfaven aigua. Els en vaig demanar una mica per a rentar-me. Em donaren una palangana que fumejava i vaig sortir a l’eixida de fusta. Una claror lletosa s’escampava des de llevant per tota la contrada i uns núvols grisos, com volves de cotó, embolcallaven els cims nevats, com un presagi de la tempesta.

Em vaig inclinar damunt l’aigua calenta de la palangana. Al fons del recipient es va congriar un remolí de bombolles que va construir un ordre geomètric, primer, i que, després, es va anar transformant en una aparença de dona. I la veu de la Dama d’Aigua em va ressonar a les orelles amb aquell accent amorós que exaltava el meu esperit de poeta:

—Fins ara has triat com calia, Guiamon —deia Nàroa amb harmonies marines—. Però recorda que a la Sala de la Muntanya de Foc vas saber que avui era el dia. De tu, i només de tu, dependrà que les Dites Antigues s’acompleixin.

Vaig allargar la mà per acaronar aquell rostre estimat, però la brusquedat del gest va crear ones en l’aigua i va i esborrar la fesomia de l’encanteri.

—Torna, Nàroa! —no vaig poder estar-me de cridar.

Poncet i Guiós, que baixaven a l’era, em devien sentir, perquè el criat em va interpel·lar:

—Què et passa, poeta? De bon matí i ja parles sol?

I aquell matí van començar els preparatius de guerra a l’Alta Contrada. Va ressonar el corn a la Batllia de Darsa i l’eco va rebotar contra les muntanyes que encerclaven l’altiplà, es va esllavissar pels pendissos nevats, va ser arrossegat per l’aigua furient del riu Blanc i va desvetllar remors d’armes als masos. A poc a poc, de cadascuna de les cases de la vila i dels caserius del encontorns anaren apareixent homes armats, amb llargues capes negres que els uniformaven. Els uns venien a cavall i els altres a peu, calçats amb esclops. Aquells junyien els bous als carros hi carregaven branques de freixe i de vern, flexibles i rectes, aquells altres ferraven les eugues, per evitar que les peüngles rellisquessin amb el gel, hi havia qui agafava la falç de segar l’herba com a única arma o qui amania mandrons per a la fona de pastor, també les dones joves, armades amb forquetes i dalles i embolcallades en les capes negres acudien a la crida del corn, des dels masos llunyans. Els uns duien queviures per a l’host de muntanyencs: pernils ben assaonats, pans de crostons, barralets de vi, cistelles amb viandes confitades. Els altres es feien acompanyar pels gossos d’atura que saltironejaven i remenaven la cua entre les cames dels amos. Ben aviat, a la Porta Ponentina de la murada de Darsa hi havia corrua feta de pagesos que s’anaven concentrant a la plaça de la Batllia, on els esperaven Tafall, Lles i els consellers.

Lles rebia els nouvinguts amb paraules amables i els donava un anell de ferro que es col·locaven a l’índex, com un distintiu que transformava el pagès en soldat. Bor, el més jove dels cavallers que ens havia acompanyat en l’aventura del Bastió de Ponent, era l’encarregat de rebre els queviures, ensacar-los i fer-los carregar en els carros o emmagatzemar al celler de la casa de la vila. Les fargues de Darsa, que fins aleshores havien forjat relles i arades, ferradures i fangues, fabricaven ara puntes de llança i de lletxa que eren muntades a les vares de freixe i de vern. Minyons embolicats en pellisses de cuiro i amb la barretina fins al nas, emplomallaven les sagetes i les posaven en buiracs d’escorça per als arquers i els ballesters. Les llances més gruixades eren lliurades als qui muntaven eugues i pollins i les primes i curtes als qui serien infants de exèrcit muntanyenc.

A punta de migdia, amb el cel cobert de núvols i el fred que convertia en baf la respiració dels soldats, hi havia una gernació de més de cinc-centes persones a la plaça de la vila. Dos-cents cavallers, un centenar d’arquers i ballesters i la resta ordenats en escamots d’infanteria. Trenta carros, arrossegats per parelles de bous carregaven l’equipatge i la intendència.

I quan el corn bramulà per darrer cop, amb les primeres volves de neu, l’exèrcit, encapçalat per Lles i Tafall, va sortir del recinte emmurallat de Darsa, camí del Coll del Pendís.

Poncet, Guiós i jo, armats amb llances i espases formàvem part de la companyia dels cavallers. Els meus companys cavalcaven satisfets i contents perquè no coneixien el Rostre del Desconegut. Jo sabia que la Batalla de la Neu havia començat i que significaria la meva mort.