IV

De com Guiamon descobreix el poder de la reina Nyega; dels prodigis que és capaç de realitzar i que menen el poeta a la llinda de la destrucció; d’una nova intervenció de la Dama d’Aigua i del destí final de la princesa Garidaina i de Roger d’Adià.

Roger besava els ulls, els llavis, les galtes i el coll de la reina Nyega que ell veia amb els trets d’Estel d’Or. I la reina Nyega responia a les carícies del soldat amb paraules abrusades que pronunciava amb la veu de Garidaina.

—M’has d’ajudar, Roger estimat —deia la reina Nyega amb la veu de la princesa—; he armat un exèrcit contra els tirans de la Contrada que sotmeten els teus conciutadans… Necessito la teva espasa i el teu braó per acabar amb la seva resistència…

—Estimada… Com goses demanar-me allò que pots ordenar-me? —va respondre Roger—. Bon punt m’hagi passat aquesta feblesa que em domina atacaré els nostres enemics amb tota la força que aconsegueixi d’aplegar…

—I la teva espasa màgica? —va preguntar la reina, sempre sota l’aparença de néta de Nolàs.

—Espasa màgica… Quina espasa màgica? —va respondre Roger, amb un gest d’incomprensió i una ganyota de buidor a la cara.

—Eina de Pau, diuen els romanços que s’anomena l’espasa que va derrotar els corsaris d’Orient…

—Eina de Pau… Si, recordo el nom, però no sé que mai hagi empunyat una espasa màgica…

La reina Nyega el va fer callar amb la voluptuositat dels seus llavis. I, aleshores, es va produir el prodigi que va estar a punt de desfer la meva aventura i d’enviar-me al remolí del Temps per a sempre mai més. Perquè mentre la túnica de la Nyega queia a terra i el llençol de lli que cobria la nuesa de Roger es retirava davant el duel amorós, l’aparença de Nyega, esdevinguda Garidaina es transformava un cop més. El cos s’afuava lleugerament i s’arrodonia més encara als malucs i a les sines. El tint rosat de l’aparença de Garidaina que usava la reina Nyega esdevenia gairebé transparent. Els cabells rossos d’Estel d’Or es transformaren en sengles trunyelles negres com la nit. I Roger besava el cos que jo tant havia desitjat i Nàroa, la Dama d’Aigua responia amb delit a les envestides apassionades del meu senyor i amic… Nàroa, la meva estimada! La presència subtil que havia vençut els paranys de l’Engolidor de Colors i que m’havia permès de seguir el captiveri de Garidaina i la traïció que patia Roger!… Aquell cos estimat que jo no havia pogut tocar mai, ara s’estremia de plaer sota les carícies de l’heroi que jo havia cantat tantes vegades!…

Vaig tancar els ulls intemporals que contemplaven l’escena i no vaig poder retenir el crit de ràbia:

—Roger, no!

El miratge es va fondre i, de sobte, em vaig trobar altre cop dintre del meu cos mortal, enfrontar a l’Embalum Negre que reia maliciós i brandava els seus tentacles de negació dels colors cap a mi.

—T’ho he advertit, poeta! —amenaçava la veu de l’Engolidor de Colors—. Has gosat parlar i ara estàs condemnat a vagar per sempre més en el remolí del Temps, sense pertànyer ni a una època ni a una altra!

—Espera! —cridà una veu estimada i dolcíssima en l’àmbit de la Sala Rodona—. Guiamon ha caigut en el parany màgic de la reina Nyega. Castiga-la a ella, si pots, que és la culpable!

—Nàroa, estimada! —vaig gosar parlar a la veu que havia interromput el maligne propòsit de l’Engolidor de Colors—. Per què t’has lliurat a Roger?

I càlides llàgrimes de despit em rodolaven galtes avall, mentre esperava una resposta que no arribava. Els tentacles que convertien en negre tot allò que tocaven reptaven a frec de les meves cames, com serps innominades que volguessin empassar-se’m.

Però un plugim sobtat, com un teixit d’humitats, va barrar-los el pas i els obligà a retrocedir cap a l’Embalum Negre. I aquella pluja que no mullava, en tocar-me, m’acaronava el cos i l’esperit i apaivagava els meus recels, com un bàlsam amorós que la Dama d’Aigua escampés per damunt les ferides que la desconfiança m’havien provocat.

Nàroa m’havia salvat un cop més dels paranys de la Sala Rodona, però el miratge de l’Engolidor de Colors m’havia demostrat la impossibilitat de l’aventura que intentàvem: Roger, encisat per la màgia de la reina Nyega, s’havia posat al seu servei i Garidaina partia cap a un exili desconegut. Sense el Portador i Estel d’Or, la resistència de Darsa, a l’Alta Contrada, estava destinada al fracàs i el Món Conegut s’hauria de sotmetre als ponentins, malgrat les Dites Antigues.

—Mostra’m on és ara Garidaina! —vaig cridar amb veu d’espinguet—. Et prometo que per més màgies que usi la reina Nyega contra meu, no diré res!

L’Embalum Negre que engolia els colors va fer el seu gest característic i l’espai clos de la Sala Rodona va esdevenir, als meus ulls intemporals, l’ampla sequedat de la Serra de Ponent. Dues àguiles gegants, de plomatge com d’acer, feien de sentinelles als roquissars del Bastió de Ponent. El Castell del Cim era com una excrescència maligna al gep de la serralada. Els carreus de la murada exterior tenien taques de rovell, el recinte jussà estava abandonat, sense edificacions. Pel camí de ronda només hi passava el vent de Migjorn que aixecava volves de pols. Enmig del recinte sobirà s’alçava la torre de l’homenatge, una torratxa esmussada i esbucada que només tenia espiells i no finestres.

A la planta noble de la torre, en una cambra de parets nues, cobertes de verdet, Garidaina es cobria amb una flassada, mentre Guiós, esblamat i feble encara, mirava d’encendre un braser amb fustes corcades. Vaig sentir tanta desesperació que vaig intentar tancar els ulls: la Matadora del Drac, l’orgullosa néta del rei Nolàs, la companya de Portador que havia derrotat als Corsaris d’Orient i havia alliberat el reialme de Montcarrà de la injustícia i de la malignitat convertida en una desferra, presonera al Castell del Cim, lluny de tot remei!

Els meus ulls intemporals es negaren a tancar-se i vaig haver d’assistir, hoste forçós de la màgia del Temps, a la misèria dels meus amics. Al rebost de la torre hi havia sacs de gra cucat i estibes de naps mig podrits. L’aigua de la cisterna era llotosa i pudenta i el fred de la tardor entrava per les esquerdes del buc, s’ensenyoria dels passadissos deserts, penetrava fins al moll de l’os i turmentava els cossos dels dos montcarraners.

Passaven els dies en aquell no-temps obligat i a mida que el temps transcorria per a Garidaina i per a Guiós, l’abaltiment de la dama i l’entristiment del monjo creixien com els caramells de glaç que pengen de les teulades al cop de l’hivern, com les males herbes als camps de blat a entrada de primavera, com la sequera al Pla d’Avall en ple estiu, com les molses al bosc en les bromes de tardor… I en mi creixia, també, la desesperació més fonda, la impotència més punyent, la tristesa més negra.

La monotonia del captiveri, aquell pou sense fons, es va trencar sobtadament el vuitè dia de la meva vetlla: les àguiles abandonaren els merlets de la murada exterior, el silenci s’enlairà cap a la volta del cel, empaitat pel so de trompetes, el trepig de cavalls, el dring de les armes i els mots d’ordre de l’avantguarda de l’exèrcit de Ponent que creuava el Pas de les Muntanyes Seques. Garidaina i Guiós reaccionaren amb indiferència davant la novetat: amb prou feines guaitaren pels espiells per veure com l’exèrcit de Ponent acampava al peu del Castell del Cim, muntava les tendes i apariava el bivac per passar-hi la nit.

Vaig reconèixer la cohort de la reina Nyega, els seus criats, els seus camarlencs, les seves minyones, els cuiners, els palafreners, els capitans que havia vist a Saràs. I, enmig d’ells, amb armadura de plata, elm, espasa i llança, vaig reconèixer la figura de Roger, el més alt dels capitans, el de posat més noble, traïdor, malgrat ell mateix, als seus amics, al seu amor, al seu país!

A hora foscant, quan el cel de tardor es tenyia d’un violeta intens, el vent de migjorn amainava i a les tendes del campament s’encenien els focs i els llums, un escamot de quinze homes armats escortaren la reina Nyega fins a la poterna del Bastió. Dos soldats romangueren fora amb les muntures mentre els altres tretze ajudaven la reina a entrar al recinte jussà. Cinc homes quedaren al camí de ronda i a l’albacar. Els vuits restants acompanyaren la reina al recinte sobirà. Tres soldats cobriren la guàrdia al pati d’armes, mentre els altres cinc escortaren la Nyega fins a l’interior de la torre de l’homenatge.

M’he enfrontat amb la Bèstia, amb els Grans de l’Abisme, amb els bandolers de la Serra de Gregal, amb els Corsaris d’Orient, amb les hosts ponentines que assetjaven Bròtil, amb la vetlla del Passadís del Passat i amb la màgia de l’Engolidor de Colors, però mai no he temut tant un encontre com el que es produiria entre Garidaina i Nyega. La Fermesa derrotada davant la Traïdoria triomfant, el Valor contra l’Engany, la Llegenda contra la Realitat.

Quan la reina va retirar la caputxa de la capa que li cobria el rostre, els seus trets fugissers i indeterminats prengueren aviat l’aparença de Nàroa, la Dama d’Aigua; vaig retenir el crit que volia fugir-me del dolor i de la ràbia, mentre Garidaina, acotada al costat del braser que deixava anar un fum pudent i malsà alçava el cap. I als seus ulls, la reina de Ponent aparegué com un home alt i cepat, fort com un roure, amb el rostre colrat pel sol i una mirada bruna, com d’aligot.

—Roger! —va cridar Garidaina—. Has vingut, finalment, estimat!

I va córrer a abraçar l’aparença de Roger que veia en la reina Nyega. Vaig veure com Nàroa besava els llavis de Garidaina i li eixugava les llàgrimes amb els capcirons dels dits, com li acaronava els cabells rossos i vaig sentir com li parlava amb veu enganyosa d’amor i de tendresa. Sabia que era un engany, un encanteri de la reina de Ponent, però em costava contenir-me, esquinçar a crits el miratge de la Sala Rodona i condemnar-me per sempre mai més a no pertànyer a cap temps concret, ni a cap època determinada.

—Garidaina, amor meu, romandràs al Castell del Cim fins que pugui alliberar la Contrada dels enemics que l’han envaïda… Llavors et vindré a cercar i retornarem a Montcarrà per regnar en pau i harmonia damunt dels teus súbdits —deia la Nyega amb veu de Nàroa i Garidaina la sentia amb veu de Roger.

—No em deixis sola, Roger —implorava Garidaina—. He perdut l’Estel d’Or i em sento feble i abaltida i la soledat d’aquest castell m’emmalalteix.

—Està escrit que romandràs aquí i no podem tòrcer les Dites Antigues —responia la Nyega.

—I el nostre fill, estimat? Vols que neixi en aquest desert?

—Un fill? —deia la Nyega.

I l’encanteri, per la ràbia que provocava en la reina de Ponent la nova, es fonia. Els trets de Nàroa que jo veia i l’aparença de Roger que veia Garidaina s’esborraven, es distorsionaven, es tornaven llefiscosos com el fang i es transformaven en el rostre, el posat i la tossa de la neboda d’Odelot, vencedora dels agermanats ponentins, reina de Ponent i aviat Emperadriu.

Garidaina retrocedia, s’espantava davant la metamorfosi, trontollava i queia a terra, privada de sentits, mentre la Nyega repetia:

—Un fill?… Maleïda siguis, Garidaina… T’he pres Roger i et prendré el fill quan l’hagis parit!

I sortia de l’estança amb la maledicció als llavis i l’odi al cor, com un mal averany de tenebra, com un líquid corrupte, com una filagarsa de boira emmetzinada.

Guiós, que era al rebost preparant una mica de gra i uns quants naps per al magre sopar de la Princesa i d’ell mateix, en sentir els crits, acudí corrents a la cambra de Garidaina. Els soldats que feien de sentinella li impediren el pas. I veié la Nyega que sortia de l’estança. Als seus ulls, però, la reina de Ponent apareixia sota l’aspecte de la Princesa.

—On aneu, senyora? —preguntà Guiós, sorprès de veure-la sortir de la cambra i de la reverència dels soldats.

—I tu qui ets? —va preguntar-li la Nyega amb menyspreu.

—Què us passa, senyora? No em reconeixeu? M’heu salvat la vida i no sabeu qui soc? Sóc Guiós de Montcarrà, el vostre servidor més humil i més fidel!

—Maleit siguis tu també, doncs! —va cridar la Nyega.

I Guiós va veure com Garidaina s’allunyava passadís enllà, escortada pels soldats. I jo vaig veure com Nàroa sortia de la torre de l’homenatge del Castell del Cim, creuava el pati d’armes, entrava al recinte jussà, aplegava els seus homes i tornava al campament de l’Exèrcit de Ponent, on l’esperava Roger, el primer dels seus capitans.

—On has anat, Garidaina? —preguntà l’adianenc.

—He volgut conèixer els meus enemics, Roger, espòs i senyor —li va respondre la reina, amb la veu manllevada d’Estel d’Or.

—Digues on són i jo mateix els destruiré! —va oferir-se Roger, empunyant l’espasa que cenyia.

—No, encara no, estimat! Alliberem la Contrada dels tirans que la dominen i després tornarem i podràs fer justícia!

La reina Nyega i el soldat de fortuna entraren a la tenda. Les minyones havien preparat el sopar en una tauleta baixa, de fusta obrada. Però la Nyega menyspreà els aliments: i mentre descobria el seu cos a Roger i li retirava l’armadura i les armes, mormolava amb veu apassionada:

—Tindré un fill teu, Roger, que serà Emperador de Llevant i de Ponent, rei de Montcarrà, amo i senyor de la Mar Gran i de les Terres d’Orient…

Roger, però, encegat per la passió, no l’escoltava: besava el coll de la Nyega, que ell creia Garidaina, vinclava el seu cos damunt dels coixins folrats de seda i naufragava en els delits de l’amor carnal.

Llàgrimes de dolor em regalimaven per les galtes, sense que el licor essencial m’impedís de veure un cop més allò que voldria oblidar: el meu senyor i amic i Nàroa, el meu amor impossible, s’abraçaven amorosos en el miratge espantós que havia creat per a mi l’Engolidor de Colors de la Sala Rodona de la Muntanya de Foc.