VI

De la caiguda de Bròtil a mans dels soldats de Ponent; de les penúries dels fugitius en el campament de l’host enemiga; del gust amarg de la derrota; de la lluita contra la Mort de Tafall, Batlle d’Adià i del llarg camí cap al Monestir de la Vall-llòbrega, amb l’afortunada intervenció d’uns cargols que salven els tres fugitius d’un escamot de ponentins.

El cansament que sentia, al Passadís del Passat, podia més que la fretura per veure el Destí dels meus amics i senyors. Em costava un esforç reviure cadascun dels moments del malfat que m’havia dut de la placidesa de Ciutatnova a la fatiga de la Muntanya de Foc. Em vaig agotzonar en un racó, vaig tancar els ulls i vaig deixar el cap en blanc.

El silenci sobtat del Passadís del Passat, la lluminositat encegadora que travessava les meves parpelles i em feria la nineta dels ulls, la solitud, que m’acompanyava d’ençà que havia creuat la Pedra Roja m’obligaren a tornar al meu propòsit primigeni. Vaig incorporar-me, vaig obrir els ulls i, lentament, es formaren en l’àmbit màgic les imatges del Conseller en Cap caigut i el pas dels carros per damunt nostre. Em vaig veure cobrint amb el propi cos els cossos de Tafall i Poncet. Em vaig sentir, enmig del dringar del ferro de les armadures articulades dels bous, increpar els ponentins i vaig veure les llàgrimes que em regalimaven per les galtes i es barrejaven amb la suor que em xopava el rostre i el coll.

Darrera els carros venien els armats. En fileres, coberts de ferro i amb les llances baixes, avançaven amb rigidesa mecànica. Només els capitans de l’host, muntats a cavall, semblaven vius i autònoms.

Els vaig veure com els havia vist aquell dia nefast, passar a frec meu sense fer-me cas. I la immobilitat va fer que l’espera s’eternitzés com el sí d’una dama o com el guardó d’un poeta. Finalment, quan el darrer armat va desaparèixer, camí de la Batllia de Bròtil, vaig gosar moure’m i examinar els meus companys. Poncet havia perdut el poc coneixement que tenia. Respirava, però, i la ferida del front no passava de ser un d’aquells trencs al cap que es fan els infants. Urtx era ben ert. No li havia valgut de res ni l’escut de pell de brau, amb un jou dibuixat al centre, ni la seva fortalesa de muntanyenc, ni el mall que brandava com un escura-dents. Vaig tancar-li les parpelles i vaig pensar en els cims nevats de l’Alta Contrada, tal i com els veia del Monestir de la Vall-llòbrega estant. Tafall s’havia desmaiat. La sageta de ballesta se li havia clavat a la cuixa dreta, molt amunt. Brollava una deu de sang i la cara se li havia esblanqueït, com si la requesta de la Mort fos molt intensa. Amb el coltell que havia fet servir d’arma contra els ponentins, vaig esparracar-li les calces, vaig aprofundir-li la ferida i li vaig treure el fust de la fletxa. Vaig improvisar com vaig poder una bena, li vaig tamponar la ferida amb un boci del meu gipó i li vaig embenar la cama.

Els ponentins podien tornar d’un moment a l’altre i em calia fer alguna cosa. Vaig arrossegar, doncs, els dos cossos fins al recer d’una paret de l’hostal que encara s’aguantava dreta i vaig furetejar entre les runes, fins que vaig trobar una bóta de pell de cabra, plena de vi. El rajolí de suc fermentat de raïm que vaig deixar caure entre els llavis entreoberts de Poncet, el va retornar, amb tot d’ennuecs i de basques. El vaig tranquil·litzar i li vaig netejar la ferida del front amb el contingut de la bóta. Els seus renecs em feren comprendre que retornava en si.

—Ajuda’m, Poncet… Tafall esta ferit de mort!

El criat va esbatanar els ulls, va deixar vagarejar la mirada pel seu voltant i es va incorporar d’un salt:

—On són els de Ponent?

—Han pres la ciutat!

—Maleït siga!

—Hem d’ajudar Tafall! —vaig insistir.

Poncet, que entenia de ferides de guerra molt més que no pas jo, va fer un gest d’impotència, en destapar la ferida del Batlle d’Adià.

—S’escolarà, si no estronquem l’hemorràgia… Guiamon, fes foc, de seguida!

Acostumat a les rauxes del criat, no vaig discutir-li l’ordre. Fer foc en aquell món de destrucció i de flames va ser fàcil: dues posts caigudes, una teia encesa del caliu que havia deixat l’incendi de la teulada i el foc ja va estar enllestit. Aleshores el criat va entaforar la fulla del seu coltell en les brases i, quan era ben roent, blanca de foc, va cremar la ferida de Tafall. El Conseller en Cap va recobrar els sentits i els seus gemecs em varen partir el cor. Li vaig fer beure una mica de vi de la bóta, però no va aconseguir empassolar-se’l. Aviat va perdre els sentits.

—Hem de marxar, Poncet! —vaig apressar el criat—. Els de Ponent poden tornar d’un moment a l’altre…

—Mala cosa. Si movem Tafall, morirà de ben segur.

—I si no el movem, morirà també…

I va començar el nostre pelegrinatge per la desolació. Vam improvisar un baiard amb fustes i parracs, hi vàrem col·locar Tafall i vàrem arrossegar l’embalum entre les runes de la murada. El bastió de Mestral havia estat enderrocat pels assetjants. Els carreus de l’obra, escampats per terra, es barrejaven amb els cadàvers dels defensors. De tant en tant, sentíem un crit, veiem un cos que es movia, algú ens demanava auxili. Un sol trist i derrotat havia trencat la volta dels núvols i pintava amb colors pàl·lids la desfeta de les runes, el caliu dels incendis i la sang negrenca dels cadàvers.

A mida que anàvem avançant, al llarg de la murada, cap a la terra de ningú, una corrua de fantasmes que arrossegaven embalums de tota mena se’ns ajuntava i caminava al nostre costat, com una prolongació de la nostra tristesa. Quan vàrem arribar a les línies enemigues, amb tendes de setge, cledes per al bestiar, cuines de campanya i latrines, érem una multitud desesmada, ferida, coixa que fugia de la caiguda de Bròtil.

Els sentinelles ponentins ens vàrem aturar, amb l’urc dels vencedors. Eren pocs i estaven sorpresos. Però els brotilencs havien après a témer-los i no varen reaccionar contra ells. Ens encerclaren i ens obligaren a entrar en un tancat ple de merdegades de bou, de palla podrida i de bales de fenc. Sense gosar oposar-nos als nostres vencedors, vam acceptar resignadament el nostre destí i romanguérem en l’estable de campanya, agotzonats, estirats per terra, somorts.

Els soldats de Ponent començaren un escorcoll entre els fugitius. Cercaven armes —ben aviat reuniren un munt de coltells, dagues, ganivets de matances, sabres, espases, espasins, arpons, llances, garrots i maces. Però també agafaven els objectes de valor i les monedes que dúiem.

A migdia, el sol es va tapar del tot i va començar a caure una pluja suau, freda i insistent que no va parar fins a entrada de fosca. A poc a poc, anaven arribant nous escamots d’assetjats. Eren pagesos de la contrada, adianencs, soldats del Consell reclutats al Pla d’Avall o la l’Alta Contrada i que, vençuts, volien retornar a les comarques nadiues, per reveure pares, dones, fills, germans i amics. Duien el segell de l’esclavatge als rostres. Havien començat a aprendre a viure sota la dominació estrangera que anul·lava costums, lleis i tradicions i que encetava una nova Època. Se’ls veia perduts, aclaparats pel pes d’una realitat contra la qual havien combatut amb les armes a les mans. Poncet i jo, sota la pluja i enmig dels fugitius, intentàvem passar desapercebuts. Si reconeixien el ferit que dúiem al baiard, si ens sabien pertanyents a la Companyia del Portador, perdríem les poques esperances de fugir que ens quedaven.

Amb la fosca, retornava l’exèrcit victoriós i el campament s’omplia de rialles, de cançons estrangeres i de sorolls d’armes. A les cuines, els ponentins preparaven un gran àpat per a celebrar la caiguda de Bròtil. Havien portat bots de cervesa i de licors i la flaire del menjar i de la beguda es barrejava amb la ferum dels ungüents que el cirurgians aplicaven a les ferides dels soldats que s’amuntegaven a l’hospital de sang, a tocar de les cuines. Va ser una nit llarga i humida. El fred de la tardor atiava la desesma dels presoners. Tothom jeia abaltit, indiferent a la sort que els esperava. Només Poncet i jo vetllaven Tafall. El Conseller en Cap cremava de febre. Tot i que la suor li xopava tot el cos, no parava de tremolar com una fulla de pollanc sota la tramuntana.

Vaig atansar-me a la cleda per demanar aigua i medicaments als guardians. Els armats que vigilaven el tancat em varen mirar amb menyspreu i no em contestaren. Quan tornava al costat del ferit, una dona brotilenca em va oferir un flascó mig ple d’un líquid de color daurat. El vaig ensumar. Era un cordial.

Vaig besar les mans de la dona i vaig córrer cap als meus amics. L’efecte del remei va ser ràpid: unes gotes a la boca de Tafall i la tremolor va desaparèixer. Cada hora, durant tota la nit, li vam subministrar el licor.

L’olor que ens arribava de les cuines ens recordava que no havíem tastat res de la nit abans, quan sopàrem a l’hostal de la carretera. Aquells escaldums magres i aquell rostit de be socarrimat em semblaven, ara, menges de rei i hauria donat de bon grat un terç de la meva glòria futura de poeta per tal de poder entaular-me de bell nou a «L’Hostal de la Sirena», tot i que hagués de suportar, altre cop, la desconfiança de l’hostaler i les burles dels soldats.

Vaig dormir poc i malament, atuït de fred i mort de gana. Poncet capcinejava al costat de Tafall. El Batlle d’Adià gemegava de tant en tant, presa d’un son enfebrosit i neguitós.

Amb l’alba va tornar la pluja i l’activitat al campament. A toc de corn, els armats formaren companyies, encapçalades pels capitans a cavall, i tornaren a entrar a la vila. Uns oficials parlaren amb els nostres vigilants i els donaren instruccions precises. El rumor va córrer com el reguerots de la pluja per tot el tancat: aviat ens en podríem anar, aviat ens deixarien marxar, aviat…

—Què farem? —li vaig preguntar a Poncet.

—No ho sé. Hem de buscar un refugi, on no coneguin Tafall i es pugui recuperar…

—Ja ho tinc! —vaig exclamar.

—Què és el que tens?

—El Monestir de la Vall-llòbrega! Allí ens amagaran!

—I per què? —va preguntar Poncet, amb un dubte a la veu.

—Hi vaig estudiar una temporada. Em coneixen…

—És lluny!

—Hi arribarem!

Els soldats havien instal·lat un cobert de teixit, unes quantes taules i escons. I els escrivents hi aportaren papers, tinters i plomes. Començà, aleshores, l’espera tensa. Ens anaven cridant d’un en un, ens interrogaven i ens donaven un salconduit. Alguns dels fugitius eren tornats a la cleda i vigilats per un escamot, armat de cap a peus.

Devia ser migdia quan em va tocar el torn a mi. Vaig atansar-me a les taules, tot arrossegant el baiard amb el cos inconscient de Tafall.

—Qui és, aquest? —em preguntà un sentinella.

—El meu pare, ferit en l’enderrocament de l’hostal on ens estàvem… S’està morint i el vull dur a casa…

El soldat va mirar Tafall i, en veure’l inconscient, em va ordenar que m’acostés a l’escrivent que m’esperava impacient.

El meu pretès amor filial devia impressionar aquell home perquè, després de preguntar-me el meu nom i el del pare, el lloc d’origen, què fèiem a Bròtil, on volíem anar i qui ens esperava, va apuntar-ho tot en un lligall i va redactar un salconduit per a Recart, pagès de la Vall-llòbrega i el seu fill Guiamon, estudiant del monestir.

Els soldats m’empenyeren cap a fora del campament. I en un tres i no res em vaig trobar, carregat amb el baiard de Tafall, al camí ral de Vall-llòbrega. Vaig aturar-me a la vora del camí, em vaig asseure a una fita i vaig esperar l’arribada de Poncet. Mentre ho feia, tot de pensaments tèrbols em passaren pel cap: veia el criat portat amb els brotilencs sospitosos, me l’imaginava quan intentava fugir i quan queia ferit de mort per les llançades dels sentinelles. Em representava a mi mateix sol i abandonat, amb Tafall moribund i em venien ganes d’abandonar el Conseller en Cap i fugir cap al monestir tot sol, per demanar refugi i salvació als monjos… Ai, la imaginació del poetes! És veritat que ens serveix de guanyapà i que, de vegades, ens pot fer famosos i immortals; però també és cert que, de vegades, ens fa veure coses que no són i ens omple de por i ens obliga a accions de les quals després ens hem de penedir. Aquesta vegada, però, la sort em va somriure i Poncet va aparèixer pel camí ral abans que les imatges que es formaven al meu cap m’impulsessin a actuar contra les meves conviccions.

Vaig abraçar el criat amb llàgrimes als ulls.

—Què et passa, ara? —em va preguntar Poncet, indiferent als meus alegrois.

—Em pensava que t’havien fet presoner…

—Es la gana que t’ha estovat el cervell, poeta!… Hem de mirar de menjar alguna cosa, si volem arribar sans i estalvis al teu monestir…

La seva capacitat per situar-se en el lloc i en les coses, sense deixar dominar-se per la desesperació, ens permeteren de fer un àpat que, en aquells moments em va semblar digne del palau de Flocart a la molt anomenada ciutat de Montcarrà. No sé com havia salvat el bossot de l’escorcoll dels ponentins. I no sé, tampoc, com va convèncer els masovers d’un mas proper que ens venguessin llet de cabra, formatge, una fogassa de pa i un tros d’embotit. Així és que, poc després, sota el plugim que no parava, vam menjar pa, formatge i llonganissa i vam beure llet. El tip no em va esbandir el neguit que sentia pel pobre Tafall: tan aviat es despertava amb un gemec, ens mirava amb ulls embogits pel dolor i per la febre, com perdia el coneixement i jeia blanc, dessagnat, com mort. El cordial que la dona de Bròtil m’havia donat aquella matinada se’ns havia acabat del tot i la ferida, que Poncet va desembenar, presentava un aspecte botit i tumefacte.

—Anem, Poncet, hem d’arribar aviat al monestir, o si no Tafall…

—Si tingués aquí les meves herbes remeieres…

Vam apressar el pas, camí ral enllà, entre masos cremats, camps erms i caps de bestiar morts. La guerra no havia estalviat els pagesos de la contrada i per tot arreu treia el nas la tristor, la derrota i la por.

Com que no parava de ploure i les cames ens pesaven cada cop més, després de trucar a uns quants masos, tancats i barrats, i que els masovers ens aquissessin els gossos, vam decidir arrecerar-nos en un paller abandonat. Vam recollir quatre fustots mig corcats i, amb l’esca i el pedrenyal que Poncet no abandonava mai, vam fer una mica de foc, vam escalfar la llet sobrera del dinar i vam fer que Tafall se la begués, si us plau per força.

Arraulits l’un contra l’altre, Poncet i jo vam dormir al costat del foc, aclaparats pel fred i pel cansament.

L’endemà havia parat de ploure però el dia era rúfol i trist. Vam emprendre el camí de seguida, sense torbar-nos ni gens ni mica. Amb prou feina trobàvem el pols de Tafall i temíem que no aguantés la caminada.

Arran de camí vam collir móres i l’aspror del fruit salvatge ens va enganyar el ventrell.

—Si tingués una cassola… —mormolava Poncet—, no passaríem tanta gana… —I mentre deia això anava agafant cargols bovers i se’ls ficava a la pitrera, entre la pell i la camisa.

A migdia va sortir un sol tímid, embromat, que ens va alegrar la marxa. I amb el sol van aparèixer els soldats. Amb la nosa del baiard no ens podíem amagar, així és que ens hi vàrem apropar amb l’ai el cor i una tremolor a les cames. Eren cinc homes, barbats i temibles. En veure’ns ens varen cridar l’alto.

Poncet es va acostar al sergent que comandava l’escamot i li va fer una reverència:

—Noble senyor… Som pagesos de la Vall-llòbrega que tornem a casa…

—Teniu papers? —va preguntar el sergent.

Li vam mostrar els salconduits. Els va llegir amb dificultat i ens els va tornar.

—I aquest, qui és?

—Mon pare, senyor, tal com diu el salconduit… —vaig contestar.

—I que li ha passat?

—Va prendre mal a Bròtil, senyor, i ara el duem a ben morir a prop dels seus…

—Porteu res de valor? —va preguntar el sergent, assenyalant els bonys que feien els cargols a la camisa de Poncet.

—No res, senyor… —va respondre el criat, obrint-se el gipó.

Els ponentins, en veure els cargols, esclafiren a riure.

—I per què els vols?

—Són bons per menjar, senyor… Quan es té gana i no es té ni una crosta de pa… —va contestar Poncet.

—Deixeu-los anar! Son tan pobres que han de menjar llimacs! —va ordenar el sergent als seus soldats.

I així fou com gràcies a un grapat de cargols, ens sortirem del mal pas.