X

De la fugida de Tafall, Poncet i Guiamon del monestir de la Vall-llòbrega; d’una discussió entre el poeta i el criat que resol el Conseller en Cap; del relat que Tafall fa de la Guerra de Ponent; del misteri del bosc que descobreix Guiamon i de l’arribada dels tres viatgers a la vall d’Òtol.

La por ens va empènyer com un vent sinistre tota la nit; no gosàvem anar a trobar el camí de ferradura i les nostres muntures es renegaven d’haver de córrer muntanya amunt i després pendís avall, com catúfols d’una sínia que no paren mai de voltar.

Poncet duia les regnes de la mula amb els queviures i jo em preocupava de l’euga de Tafall. El Conseller en Cap premia les dents i el seu rostre era blanc com la calç, sota la lluor de les estrelles, primer, i de la lluna plena, després.

Quan ens havíem allunyat prou del monestir i dels ponentins i l’alba llostrejava als cims nevats de l’Alta Contrada, vam aturar-nos a la riba d’un rierol que saltironejava entre pedres i matolls. El criat i jo vam desmuntar Tafall, el vam ajeure en un tou de molsa, ben abrigat amb les flassades que hi havia en l’equipatge i, un cop enllestida la feina primordial, vam fer un foc per encalentir una mica d’aigua i fer-nos un te. Treballàvem en silenci, atuïts pel cansament de la cavalcada nocturna i espaordits per la persecució que imaginàvem.

El te i una mica de pa blanc amb formatge d’ovella ens varen retornar les forces i la loquacitat.

—Per mi que els monjos ens han venut, Guiamon! —va mormolar Poncet—. Com podien saber els ponentins que érem al monestir?

—I no ho sabien, Poncet. S’han presentat a la impensada. —Vaig contestar-li, sense acabar-ho de creure.

—Però Das ho tenia tot ben previst. No li ha costat gaire fer-nos fora i abandonar-nos amb aquest pobre home en un terreny hostil i perseguits… I ara, cap on hem d’anar?

—A la biblioteca del monestir he consultat un llibre de Dites Antigues —vaig començar—, hi he descobert l’existència d’un lloc que ens convé. Es tracta de la Muntanya de Foc, a la vall d’Òtol, a la banda de Gregal.

—Una mala comarca, a fe! Em sembla que el millor que podem fer és anar cap a l’Alta Contrada, abans que la neu no cobreixi els passos… Diuen que a Darsa encara hi ha resistència…

—De primer, Poncet, anem a la Muntanya de Foc. Allí podrem saber coses de Roger i de Garidaina… Després, anirem a Darsa.

—Deixa’t estar de Dites Antigues, Guiamon. Sempre he sentit dir que Gregal és un mal lloc i que a la vall d’Òtol hi passen coses esgarrifoses… No ens convé desafiar la malastrugança. Prou que ho hem fet fins ara. Anirem a Darsa, reunirem els resistents, Tafall es recuperarà i encapçalarà la lluita per alliberar el nostre país.

—I el Portador? I la Princesa?

—Tot arribarà, Guiamon… No crec pas que un poeta i un criat puguin pensar a trobar-los i, sobretot, a alliberar-los tots sols. Primer reunim un exèrcit, trobem un cabdill i després ja cercarem els nostres amos.

Poncet tenia raó, és clar; però jo sabia que a la Muntanya de Foc hi trobaria el Destí i podria preguntar-li on eren Roger i Garidaina i què havíem de fer per rescatar-los. No volia dir-li que la dona d’aigua m’havia insistit que hi anés, que Das havia muntat una conspiració per tal que Anil em mostrés el Llibre Verd de les Dites Antigues, però només allò que feia referència a la Muntanya de Foc, perquè Poncet diria que eren falòrnies. Vaig prendre una decisió:

—Preguntem-li a Tafall. Que ell decideixi.

Vam haver d’esperar que es despertés. La fugida nocturna l’havia afeblit molt i li convenia recuperar forces. Com a nosaltres mateixos. Vaig oferir-me per vetllar un primer torn de guàrdia i Poncet va acceptar: es va abrigar amb una flassada, es va cobrir el cap amb la barretina i poc després roncava com si no tinguéssim cap problema i aquella fos una partida de caça.

Em vaig arraulir al costat del foc, vaig carregar la pipa de bruc i vaig fumar en silenci, tot pensant en la dona d’aigua i els sentiments que havia despertat en la meva sensibilitat de poeta. Dues hores més tard, quan el sol ja era alt i escalfava l’aire fred del matí, vaig cridar Poncet i vaig intentar dormir. Tot i que estava baldat de la cavalcada, no vaig aconseguir aclucar l’ull. El meu cap era un xuclador que engolia imatges de l’aparició de la Font Freda, dibuixos del mapa que hi havia en el pergamí que m’havia mostrat Anil i les lletres esborradisses del Llibre Verd. Quan Poncet em va cridar, les temples em feien mal i ni l’oloreta que escampava la cassola de terrissa que feia xup-xup al caliu del foc no me l’esbandiren.

—He cuinat una sopa de bolets, segons que em va explicar el cuiner del monestir —em va explicar el criat—. Hem de procurar alimentar-nos bé si volem arribar a Darsa.

—O a la Muntanya de Foc. Recorda que vam decidir consultar Tafall…

El Batlle d’Adià havia cobrat una mica de color i va menjar amb gana el cuinat de fredolics que havia preparat Poncet.

—Senyor —vaig dir-li—, Poncet i jo tenim un dubte i volem consultar-vos.

—De què es tracta? —va fer Tafall, amb la veu enrogallada.

—Jo proposo que anem a la vall d’Òtol, a la Muntanya de Foc. Segons el Llibre Verd de les Dites Antigues allí podrem saber noves de Roger i Garidaina, els nostres senyors.

—I jo vull anar directament a Darsa —va intervenir Poncet—, a trobar les tropes que encara resisteixen, abans que la neu no ens barri el pas.

—I voleu que jo decideixi?

—Què opineu, senyor?

—Tenim temps d’anar a Darsa… Voldria recobrar les forces, abans d’unir-me als combatents. Adarim va dir que em calien dues setmanes de repòs. Potser a Òtol ens puguem amagar fins que arribi el moment de passar a l’Alta Contrada.

Mentre escurava els plats i l’olla al rierol, Poncet no parava de remugar.

—Què et passa? —li vaig preguntar.

—Estem bojos. La Vall d’Òtol és un lloc maleït. Els hostals del camí ral en van plens. No hi ha marxant o viatger que no ho sàpiga…

—I si jo et digués que aquesta maledicció ens durà a Roger i Garidaina, em creuries?

—Ets un foll, poeta! De tant trafiquejar amb les paraules t’has begut l’enteniment i t’entestes a mantenir relacions amb les coses màgiques que no entens… Però si Tafall creu que hi hem d’anar, hi anirem!

Aquella decisió que ara es repetia durant la meva vetlla al Passadís del Passat m’havia portat a la meva situació d’ara, sol i dejú, sense motar, tres dies i tres nits, en un estrany joc de miralls de la memòria que m’havien fet reviure la infantesa llunyana, el primer aprenentatge, els estudis, els recitals, l’amistat, l’aventura i la desgràcia. El temps de la vetlla s’estava acabant i la meva memòria s’havia buidat com l’aigua retinguda en un cistell de vímet. Però el Passadís del Passat tenia les seves pròpies lleis i en l’àmbit incorpori que m’encerclava, Poncet, Tafall i jo cavalcàvem per la riba d’un torrent, per un caminoi de pastors, entre castanyers, roures i alzines, ens enfilàvem a un turó, des d’on distingíem teulades de masos, fumerols de cabanes de llenyataires, conreus de civada, en rostolls que esperaven l’arada, guardes d’ovelles, amb llunyans renous d’esquellots i clapits de gossos d’atura; o baixàvem a la fondalada d’un rec que brogia enfollit, riscos avall, fins a esdevenir riu; o tramuntàvem una carena amb matolls de móres, argelagues i gatoses, part damunt de la qual hi senyorejava l’esparver, en un vol alterós.

Decidirem d’acampar en una clariana del bosc, coberta d’un herbei tou i sense mica de sotabosc. Després d’instal·lar Tafall, Poncet va preparar els atuells per fer el sopar, mentre jo arramassava un feix de llenya seca. Ben aviat, en una greixonera de fang, hi coïen els fredolics que havien sobrat del cuinat del matí, amb un gra d’all, uns rostimalls de cansalada i un boci de llom fresc. El criat llescava pa blanc, jo preparava els jaços per passar la nit i el Conseller en Cap s’havia condormit per la fatiga. L’hora foscant omplia de placidesa la clariana i l’olor de llenya cremada i del guisat de fredolics anostrava aquell racó, com si fóssim en lloc segur, lluny del Món Conegut i de la guerra que el sotraguejava.

Vam menjar, vam beure te calent i van fumar sengles pipes. Miràvem la llenca de cel que es distingia entre les tofes dels arbres, embolcallats per un silenci càlid i amistós. Després de desar els estris de cuina i, en veure que el repòs i l’àpat havien animat una mica el Batlle d’Adià, vaig gosar preguntar-li com havia començat aquella maleïda guerra.

—Heu de saber —va dir amb veu trista i adolorida— que la Gran Sequera que ha planat damunt la nostra terra ens ha empobrit a tots, especialment als ponentins. La fam i la pesta delmaven el reialme de Ponent, però són tan orgullosos que mai dels mais van acceptar l’ajut que el Consell de Batllies els oferia. Els seus reis, d’antic, tenen un plet amb els Batlles del Consell perquè diuen que les nostres viles i les nostres terres són seves. La primavera passada, quan vosaltres viatjàveu cap a Montcarrà, va morir Odelot, rei de Ponent, a mans d’Eunic, el seu Canceller. El reialme estava desfet: d’una banda, els pagesos, empesos per la fam, s’havien agermanat i atacaven viles i castells. D’altra banda, un grup de senyors volia crear un Consell de Batllies com el nostre. I finalment Eunic volia ser rei. Durant tot l’estiu una guerra ferotge va somoure les terres de Ponent. Fins que va aparèixer Nyega, una neboda del rei Odelot. Conten que la noia té poders màgics i que, degut a això, va vèncer els agermanats, va sotmetre els senyors i va convèncer Eunic que la proclamés reina de Ponent. I per tal que el seu poble no patis més fam, va decidir atacar el Consell de Batllies. Els ponentins tenen un exèrcit nombrós i, just quan començaven les messes, dirigits per Eunic, els guerrers de Ponent van creuar les Muntanyes Seques i van conquerir el Castell del Cim, el nostre bastió fronterer. Després van construir rais i van baixar pel riu Negre fins a Idera i van conquerir la vila, indefensa i en plena sega. Pocs dies després, seguint el curs del riu Bregós, van arribar al Pla d’Avall i van conquerir el port del Pla, on hi havia un estol de vaixells. Van atacar Adià per mar i ens vam haver de retre, gairebé sense defensa. El Consell de Batllies no té un exèrcit nombrós i ben preparat i la resistència a Adià va ser escadussera. Vam aplegar homes i armes a Bròtil i allí ens vam fer forts. Però els ponentins van posar setge a la ciutat… I ara ja ho sabeu… Els ponentins dominen totes les ciutats del Consell. Només Darsa, a l’Alta Contrada, resisteix. Allò que conquereixen ho fan seu, cobren impostos, incauten les collites, les manufactures, les sitges de blat i el vi dels cellers… I ho duen tot cap a Ponent. Són tants i tant ben armats que no hi ha vila que els pugui vèncer… Hem patit derrota rere derrota. Només un soldat amb coneixements bèl·lics podia ajudar-nos. Per això vaig enviar el Picut en cerca de Roger. Però ara Roger és presoner dels ponentins i la seva victòria damunt nostre és total.

El relat l’havia fatigat. Tenia els ulls enfebrosits i un rictus d’amarguesa li dibuixava la desesperació al rostre.

—Alliberarem Roger, senyor, armarem un nou exèrcit i farem fora els de Ponent de casa nostra! —vaig dir-li, vehement.

—I tot tornarà a ser com abans! —va afegir Poncet, emocionat.

—No, amics meus. Les coses ja no tornaran a ser com eren. La guerra no perdona ni les persones, ni els pobles. Ha començat una Època Nova, per bé o per mal, i haurem d’avesar-nos-hi… Però ara hauríem de recuperar forces per emprendre el camí ben d’hora. Com més aviat arribem a la Muntanya de Foc, abans tindrem notícia dels vostres senyors i amics.

Poncet va fer el primer torn de guàrdia; no havíem vist ni l’ombra d’un ponentí, a mida que avançàvem cap a Gregal, com si per aquells verals no hi hagués arribat el malfat de la guerra. Malgrat tot, perseguits com ens sentíem, havíem decidit vetllar.

Vaig adormir-me amb la tristesa al cor, a causa de les paraules de Tafall. El món que havia conegut em plaia prou com perquè el volgués canviar per un altre, engendrat en l’odi i parit amb el dolor d’una guerra. Potser en el nou món que el Conseller en Cap ens anunciava els poetes hi féssim més bon paper, però no n’estava segur. Ai, si ens deixessin regir a nosaltres els destins de tothom! Canviaríem els gestos d’orgull i els fets de rancúnia per paraules d’amor i inundaríem d’imaginació els cors de les persones perquè poguessin viure els somnis.

Quan Poncet em va cridar per fer el meu torn de vigília, somiava en la dona d’aigua: havia materialitzat el seu cos d’aparició i li havia ensenyat els secrets que compartim els mortals. La realitat era una altra, però: feia fred, la llenca de cel que vèiem de la clariana estant s’havia cobert de núvols i una boira espessa convertia les tofes dels arbres en monstres d’humitat que ens amenaçaven a engolir-nos.

Vaig escalfar una mica d’aigua al caliu de la foguera i em vaig preparar un te ben carregat que em facilités la vetlla. Després, vaig encendre una pipa i vaig compondre algunes estrofes de la Misteriosa Dama d’Aigua, el meu retorn, esperava, a la poesia amorosa. Quan més encofurnat estava en les meves rimes, aprofundint els equilibris poètics que Llombriu em recomanava, vaig veure una claror esmorteïda entre els arbres. Era d’un groc pàl·lid i apareixia i desapareixia entre les filagarses del vapor d’aigua. A fe que aquella lluor em va esborrar de cop les estrofes que havia compost fins aleshores! Vaig mirar fixament el bosc, fins que els ulls em feren mal: el llumeneret s’estava quiet al mateix lloc i les seves oscil·lacions eren degudes a la boira que ara el tapava, adés el destapava. Vaig engrapar un ganivet i em vaig endinsar pel bosc, en cerca de l’origen del misteri. Mai no ho hagués fet! Si el comerç amb la humanitat ja em provocava pànic de natural, el tracte amb les bubotes del bosc em segava les cames i m’eriçava els pèls del clatell. Per si de cas no eren bubotes, però, vaig avançar amb la màxima cautela, procurant no fer soroll. I ho devia aconseguir perquè, a mida que el llumeneret groc creixia i es fixava, unes veus d’home que parlaven en pla, conformaren els retalls d’una conversa a la vora del foc:

—… demà, potser…

—… tants homes…

—Das ho ha ordenat així…

Eren deu homes, amb cavalcadures i armats de punta en blanc: llances, espases, escuts i ballestes. Havien fet un foquet entre unes pedres i acabaven de menjar una llebre rostida. Vestien de negre, amb caputxes que els tapaven el rostre, i tots duien, a l’índex de la mà dreta, un estrany anell de ferro.

De la conversa, entesa a mitges, vaig deduir que eren esbirros de Das que havien de vetllar per la nostra seguretat fins que fóssim, sans i estalvis, a la Muntanya de Foc.

Vaig tornar al nostre campament, em vaig embolicar en la meva flassada i vaig continuar amb la composició de la Misteriosa Dama d’Aigua, fins que la sortida del sol, entre les bromes de tempesta, em va estroncar l’exercici de trobador.

Vam esmorzar pa blanc —una mica rostit—, confitura de gerds i te. Tafall havia passat bona nit i semblava més animat. Vam muntar i vam emprendre el camí de Gregal, camps a través.

No vaig gosar dir res a Poncet del descobriment que havia fet durant la meva vetlla perquè temia que el criat volgués fer front als misteriosos guerrers de negre que protegien la nostra marxa, per ordre de Das, el prior del monestir de la Vall-llòbrega. Dues vegades, però, que em vaig aturar amb el pretext de caçar algun conill per a la nostra alimentació, vaig descobrir, amagats al bosc, els deu cavallers de l’anell de ferro. Això, d’una banda, em tranquil·litzava, perquè ens sabia protegit de qualsevol topada amb els ponentins, però d’altra banda em neguitejava força, perquè no coneixia els designis de Das, ni les raons secretes que havien muntat aquella conxorxa.

A migdia va començar a bufar fort un vent de tramuntana que va esbandir els núvols, va enfredorir l’ambient, ens va dificultar la marxa i ens va permetre de veure el sol. Vam fer un mos al costat d’un xaragall i vam continuar el camí per aprofitar les hores de llum que ens quedaven. I vam fer bé, perquè encara mancava una bella estona perquè el sol es colgués quan vam arribar a la riba del riu Rogent. La Muntanya de Foc s’alçava davant nostre en la claror de la posta, com una aparició inexpugnable, com un desafiament, com un misteri que calia esbrinar.

Per un vell camí de ferradura vam entrar a la Vall d’Òtol i vam acampar a les envistes d’un llogarret de cases fetes amb pedres vermelles i teules de llosa negra.

L’endemà, amb la primera llum, entraria sol a la Muntanya de Foc i m’enfrontaria amb el Rostre del Desconegut.