VII

De com Poncet compra menjar a un pastor; de l’art de cuinar cargols a la muntanya; de la indigestió de Guiamon; de l’aparició d’una dona d’aigua a la Font Freda; de l’amor sobtat del poeta pel fantasma, interromput per la veu de Poncet i de l’arribada al Monestir de la Vall-llòbrega, amb les preocupacions de Das, prior dels Monjos Negres.

El camí de la Vall-llòbrega es feia costerut i passava entre cingleres, seguint les giragonses dels torrents de muntanya. L’aire era més fred i els cims llunyans de l’Alta Contrada tenien un polsim de neu primerenca. Poncet i jo ens tornàvem a arrossegar el baiard de Tafall i cada cop havíem de descansar més sovint, degut als rost de la carretera que, a mida que ens enfilàvem, esdevenia més estreta i més enrevoltada.

Poc després del pas dels cargols amb els soldats de Ponent, vam trobar un pastor que vigilava una guarda d’ovelles que trescaven pel roquissar. En veure’ns, el pastor va intentar fugir, abandonant el bestiar, voltat de lladrucs de gossos: Poncet el va cridar, dient-li que érem gent de pau i que volíem comprar-li una mica de menjar. El pastor, costera amunt, es va aturar per mirar-nos. Havia desfet la bassetja que duia creuada al pit i amania un mandró per defensar-se d’un possible atac.

En adonar-se del nostre posat i de la nostra vestimenta, l’home va deixar de malfiar-se i se’ns va apropar. Darrera seu, un quisso d’atura, pelut com un dimoni, bordava i ens ensenyava les dents.

El criat i el pastor varen fer tractes. No ens podia vendre cap ovella, perquè no eren seves i prou li costaria justificar davant el senyor la pèrdua de l’anyell que li havien robat els soldats enemics. Va venir a bé de vendre’ns, a preu d’or, un tupi de sagí, unes quantes galetes d’oli, un boci de penca de cansalada, una peça sencera de formatge curat i una tupina de brossat. Poncet li va comprar, també, una cassola de terrissa i un parell de culleres de fusta de boix que el mateix pastor obrava.

Ens vam acomiadar del muntanyenc i reprenguérem la marxa cap al monestir.

Tafall havia recobrat els sentits i gemegava a cada sotrac del camí. Li vam fer beure una mica de llet i li vam canviar les benes de la cama. La ferida s’havia desinflat però no es tancava. El Conseller en Cap ens mirava amb ulls fugissers que reflectien l’agraïment. El pastor ens havia indicat que una mica més amunt hi havia una pleta amb una font. Hi arribàrem amb el sol que ja davallava.

—Passarem la nit aquí —va dir Poncet—, vés a buscar una mica de llenya mentre jo preparo el sopar.

La pleta d’herba groguenca estava voltada de verns. La Font Freda, com l’havia anomenada el pastor, naixia entre unes pedres i formava un rierol que s’esmunyia pendís avall. Vaig recollir branquillons secs, vaig preparar un fogar amb quatre rocs i, amb l’esca i el pedrenyal de Poncet, vaig calar-hi foc. Poncet netejava els cargols en el rierol.

—Hauríem de deixar-los un dia sencer en dejú perquè es purguessin, però tot el que no mata engreixa… O sigui que ens els menjarem així mateix.

Va omplir la cassola de terrissa d’aigua, va esbandir el llim que feien els cargols, va collir unes quantes herbes —fonoll, sajolida, romaní i orenga—, va posar una cullerada de sagí a l’aigua i una mica de cansalada i quan l’aigua era tebiona hi va tirar els cargols.

—Els hem d’enganyar perquè treguin la banya… Si els poses amb l’aigua bullent s’espanten i es fiquen a la closca…

Mentre la cassola feia xup-xup i la pleta s’omplia d’olor d’herbes, vaig fer que Tafall mengés una mica de brossat i una galeta d’oli.

—Guiamon, amic, gràcies… —va mormolar el Batlle d’Adià—. Poncet i tu m’heu salvat la vida… On anem? Qui voldrà amagar-nos dels ponentins?

—Anem al monestir de la Vall-llòbrega, senyor… Els monjos em coneixen i ens protegiran fins que us hàgiu recuperat i pugueu decidir que cal fer…

—Hem de resistir, Guiamon… Hem de resistir fins a vèncer…

Després d’aquestes paraules, Tafall es va abaltir. Em vaig retirar discretament i em vaig asseure al costat del fogar. El sol s’havia post per la banda del pla i el cel es tenyia d’un vermell encès, amb els núvols de color violeta. La pau de l’hora i de l’indret em feien oblidar les desgràcies viscudes en mar i a Bròtil, com si formessin part d’una llegenda antiga que es contava a la vora del foc per a distreure els vells i els infants de la casa.

—A sopar, Guiamon… Els cargols ja estan llestos.

Amb unes estelles de vern trèiem el cargol de la closca i ens els menjàvem, acompanyats amb bocins de galetes d’oli, untades amb sagí. El gust de les herbes i de la cansalada trencaven una mica la fador de l’animal.

—Si haguéssim tingut ous i oli d’oliva, tomàquets i alls hauria fet un suquet per untar-hi els cargols… Escalives els tomàquets a la brasa d’un caliu de roure. En un tupi esclafes uns quants grans d’all, hi poses una punta de sal i el rovell de dos ous. Hi vas tirant un rajolí d’oli i ho remenes amb una mà de morter fins que lligues una salsa ben groga. Després hi afegeixes els tomàquets ben aixafats i un polsim de pebre bord…

Després dels cargols, que ens retornaren les forces i l’escalfor, vam menjar formatge i brossat amb móres.

—Només em falta una pipa ben carregada amb tabac d’Orient… —vaig mormolar.

—Si… I que els ponentins no calciguin el nostre país, que Tafall no estigui ferit i que Roger i Garidaina siguin amb nosaltres…

—I el pobre Guiós!

—Demanes massa, poeta!… Au, mira de dormir una mica. Demà ens espera una llarga caminada.

Com que no teníem flassades i havia refrescat, vam tapar-nos amb fulles seques i herbam. Abans de dormir, Poncet va carregar el fogar amb una bona garba de branquillons i ens vàrem adormir amb el gust dels cargols al paladar i la il·lusió de reveure la princesa i el soldat de fortuna ben aviat.

Vaig somniar els Grans de l’Abisme i el seu destí tràgic a les profunditats de l’Illa de les Tres Taronges. Vaig reveure aquells infants tristos que escoltaven els meus versos i vaig tornar a sentir la senzillesa i la rectitud del seu pensament.

Em vaig despertar, sobtadament, quan la Bèstia m’atacava com antany havia passat. Quan vaig obrir els ulls vaig veure la pleta, el caliu del fogar, la lluna plena, envoltada de filagarses de núvols, i Tafall en el seu baiard que dormia plàcidament i Poncet al meu costat que roncava de tant en tant. Em sentia reinflat i el budellam se’m revolucionava sense ordre ni concert. Em vaig aixecar i vaig cercar un racó ombrívol, entre els verns, per buidar la cargolada indigesta.

A més dels roncs de Poncet i l’enrenou dels meus budells m’arribava el gotelleig de la Font Freda, estranyament il·luminada per la lluna.

La claror freda feia un cèrcol de llum que retallava les pedres, el bassiot, els brins de l’herba i els matolls de les móres. I la misteriosa aparició que es dreçava al bell mig de la font semblava transparent, de tan blanca. Era una dona. Em vaig incorporar, em vaig cordar les calces i em vaig atansar amb la por rosegant-me els dintres i l’admiració esbatanant-me els ulls. La dama duia un vestit blanc i vaporós, tenia els cabells negres i calçava escarpins de plata. Es va ajupir per desfer-se els betes dels escarpins, vaig assistir admirat als gestos que la despullaven i vaig veure el seu cos nu, blanc com els raigs de lluna que es ficava en el bassiot i recollia el doll de la font com perles que li davallaven entre les sines turgents.

Fins i tot per a un poeta amorós, espiar una dama nua és un acte inic que mereix un càstig. Vaig intentar, doncs, tancar els ulls i advertir de la meva presència a la misteriosa aparició. Però el desig de continuar veient aquell cos que em desvetllava uns sentiments fondos com feia temps no havia sentit, m’obligava a mantenir-los ben oberts i espolsats. La dona-aparició, banyada per l’aigua de la Font Freda i per la lluna plena, feia gestos com per cridar-me al seu costat. Sabia que no podia ser, perquè la meva presència era ocultada pels verns i pels matolls de móres. No em volia quedar —malgrat l’espectacle temptador del seu cos nu— i no me’n podia anar, precisament a causa d’aquell cos que em feia sentir la necessitat d’abraçar-lo, d’acaronar-lo, de posseir-lo i de sentir-me posseït per ell.

Aleshores una veu dolcíssima que venia de tot arreu i d’enlloc va mormolar:

—Vine, Guiamon… Sóc teva i tu ets meu. Fem que els nostres cossos nus dansin amb l’aigua i festegin la lluna plena…

Vaig badar la boca per contestar, però no se m’acudia res. Ja és cas! Un poeta que havia inspirat milers de paraules d’amor als enamorats de la Terra Ferma en palaus, hostals, places i cadafals, no trobava les paraules per confessar la passió que una dama d’aigua, aparició fantasmagòrica, li havia produït.

—Vine, Guiamon… Fes que els teus braços esbandeixin el fred de la nit i de l’aigua amb la calidesa de l’amor…

Finalment vaig gosar sortir del meu amagatall. La dama va somriure i em va allargar els braços…

—Demà, Guiamon, al monestir de la Vall-llòbrega aniràs a la biblioteca i buscaràs un pergamí antic que parla de la Muntanya de Foc… Però ara abraça’m, deixa’m gaudir de la teva condició de mortal…

Em vaig ficar al bassiot. Les puntes dels meus dits eren a punt de tocar la rodonesa dels seus malucs, el marbre d’aquell cos que se m’oferia anhelant.

—Guiamon… Què et passa?

Era la veu de Poncet, la maleïda veu de Poncet! Vaig abraçar l’aigua de la Font Freda i em vaig estremir: la lluna s’havia amagat rere un núvol atapeït i el mal de ventre m’havia tornat amb força.

—Que ets boig?… Et vols constipar?… —Poncet insistia.

Em vaig girar. El criat feia ulls de son i posat d’esverament.

M’havia semblat un somni, una al·lucinació de poeta famolenc d’amor, qui sap si provocada pels cargols del sopar. Però ara, mentre revivia l’escena al Passadís del Passat i m’adonava del ridícul que resultava amb les cames dins el bassiot tot intentant abraçar la deu de la Font Freda, sabia que la Dama d’Aigua existia, que es deia Nàroa i que vetllava per mi. El sentiment amorós que em corprenia només es podia igualar amb la desesperació de no tornar-la a veure. Però em calia forçar el secret de la Muntanya de Foc, enfrontar-me amb el Rostre del Desconegut i preguntar-li quin era el destí que ens esperava, a mi i als meus amics.

Nàroa! Malson, aparició, fantasia de poeta… Nàroa, dona d’aigua que t’agrades de les fonts i dels estanys! Nàroa, protectora meva, torna a mi! Junts viurem en les estrofes d’una complanta amorosa la passió impossible d’un mortal i d’una filagarsa blanca, de cabells negres que calça escarpins de plata!

Em vaig prémer els polsos per esbandir els sentiments que m’omplien l’amplada del cos i vaig retornar a la memòria que per la màgia del recinte em feia reviure els moments de l’aventura de la guerra de Ponent.

Poncet em va arrossegar fora de l’aigua, em va dur al costat del foc, va afegir llenya al caliu que s’esmorteïa, m’obligà a ajeure’m al jaç que m’havia preparat i va tenir l’esma de no preguntar-me res.

Em vaig adormir de seguida amb la imatge de la dona d’aigua als ulls, la tendresa de la seva veu a les orelles i la roentor del desig a la carcanada. Els primers versos de Misteriosa Dama d’Aigua se’m formaren al cervell mentre dormia i quan em vaig desvetllar, ensonyat, amb mal de ventre i una recança d’amor al pit, vaig mirar cap a l’aigua que lliscava de la font. No hi era, és clar, però el doll suau de la deu estava carregada de promeses de futur.

Tafall havia passat una nit més apaivagada i una mica de color li havia retornat a les galtes. Poncet li va donar galetes d’oli i brossat i la resta de llet d’ovella que ens quedava i sota un cel ennuvolat de tardor, amb un oreig de tramuntana carregat de fred, vam emprendre de bell nou el camí.

A migdia, sense topades de cap mena, esdernegats per l’esforç d’arrossegar el baiard per la costera i amb una fam que ens alçava, vam arribar al monestir de la Vall-llòbrega.

Hi havia soldats de Ponent a la porta de la murada del monestir que jugaven a daus i feien tabola. En veure’ns arribar deixaren el joc i ens cridaren l’alto. Els salconduits que ens havien fet els assetjadors de Bròtil varen funcionar un cop més: després de preguntar-nos noves del setge i d’alegrar-se amb les notícies que dúiem, cridaren el monjo porter i ens deixaren entrar al pati del monestir.

El monjo porter era un xicot jove que no em coneixia. Li vaig demanar per Llombriu, el meu preceptor de poètica.

—Espereu-vos un moment, que ara el vaig a cercar. Deu ser a la biblioteca.

El xicot sentia curiositat per Tafall, però no va gosar preguntar-nos res. El vam veure creuar el pati, camí de l’edilici central del monestir.

—Estàs segur que ens acolliran? —va preguntar-me Poncet—. Amb els ponentins que els vigilen…

—Confia en Llombriu, Poncet. Es un bon home i m’aprecia molt.

El monjo s’havia envellit. El seu hàbit negre continuava sent ratat de les vores i el seu rostre ferreny, una mica estovat pels anys, mantenia una expressió abrupta. Però caminava trontollant i s’havia de recolzar al braç del jovençà.

—Qui sou? —ens va preguntar amb la veu fonda que coneixia d’un passat remot—. Què voleu en uns moments com aquests? D’on veniu?

Em vaig avançar i li vaig agafar la mà.

—No em reconeixeu, mestre?

Va tancar els ulls, com si es preguntés d’on venia aquella veu, els va obrir altre cop, em va mirar de dalt a baix i un bri de somriure li va desfer la severitat de la boca.

—Guiamon!

—Mestre!

Ens vam abraçar tendrament. Les paraules, ara, em brollaven com els torrents de muntanya, barrejades amb exclamacions, sospirs, gemecs i llàgrimes. Llombriu m’escoltava atentament, seguint amb gestos del cap l’aventura de Montcarrà, l’embarcament cap a la Terra Ferma, la batalla de la Mar Gran, l’arribada a Bròtil, la caiguda de la ciutat, la ferida del Conseller en Cap, les misèries dels fugitius, la duresa del camí…

—Has perdut l’art de la retòrica, Guiamon… Però ara no és moment de discutir de poètica… Anem tot d’una a veure el prior… Ell sabrà el que cal fer.

El jovençà va agafar les vares del baiard i tots quatre ens dirigirem cap a l’edilici central. Llombriu es va recolzar al meu braç i caminava tot mormolant:

—Maleïda guerra, maleïda ambició!

El prior del monestir, el monjo Das, un muntanyenc de l’Alta Contrada, ens va rebre amb preocupació i desconfiança. Els soldats de Ponent havien arribat al monestir feia una setmana, havien escorcollat els edificis, havien requisat les armes, els diners i havien buidat els cellers i els rebosts i havien deixat un escamot de vigilància. La notícia de la caiguda de Bròtil encara el va preocupar més.

—Aleshores estem perduts… Només hi ha resistència a l’Alta Contrada, segons que hem pogut saber… I les profecies parlaven de l’arribada d’un adianenc, vingut de la Mar Gran, amb una Companyia que derrotaria els invasors a Darsa i al Pla d’Avall, però si Roger, el vostre senyor, és presoner dels ponentins, no crec pas que…

—Senyor, no desespereu. Les profecies sempre tenen raó! —vaig intervenir jo—. Trobarem la manera d’alliberar Roger i d’acomplir-les fil per randa…

—Les profecies no són res, si els humans s’hi oposen. A més, la Reina de Ponent té poders màgics per a capgirar les Dites Antigues…

—I nosaltres, senyor? —va dir Poncet—. Podem quedar-nos? Tafall necessita la cura d’un cirurgià. I Guiamon i jo una mica d’escalfor, de menjar i de roba… Digueu…, què decidiu?

—Aquest monestir no ha negat mai refugi a ningú. I no ho farà ara, encara que el Món Conegut s’hagi tornat boig i la guerra destrueixi els valors tradicionals… Ots, fes que vingui Adarim perquè tingui cura de Tafall i ordena que preparin una cel·la per a Guiamon i Poncet… Després de dinar ens reunirem altre cop per decidir que hem de fer amb vosaltres.

I dit això, Das va abandonar-nos a la nostra incertesa i a la nostra solitud de vençuts.