VIII

De la vida del Monestir de la Vall-llòbrega i dels Monjos Negres; dels seus interessos, indústries i comerç amb el Consell de Batllies; del diagnòstic del cirurgià Adarim, respecte a la ferida del Conseller en Cap; d’un dinar i d’unes pipades que evoquen a Guiamon la seva joventut d’estudiant; de la decisió de Das, prior del monestir i d’una recerca a la biblioteca.

El monestir dels Monjos Negres de la Vall-llòbrega tenia un ampli priorat que l’abastia de llet, mantega, formatges, carn, cereals i verdures. Per això els monjos podien dedicar-se a les ciències i a les lletres. L’astrologia, l’astronomia, la retòrica, la poètica i la història antiga acaparaven l’atenció d’una bona part de la comunitat i dels estudiants que acollien. A més, com que el monestir era pas obligat cap a Darsa, a l’Alta Contrada, i cap a Xerba i Idera, a l’interior, els monjos es dedicaven a l’hostal de postes. La Guerra de Ponent, però, havia fet desaparèixer els marxants i els forasters que anaven de la Costa a la Terra Ferma i els magatzems del monestir eren curulls de formatges, licor de maduixes i còpies de llibres, relligades en pell i il·luminades amb tintes de colors i filigranes que els escrivents elaboraven a l’obrador de la Biblioteca, una de les més importants de la Terra Ferma.

Tot això li explicava jo a Poncet, en la cel·la que Ots ens havia arranjat, mentre ens canviàvem de roba. El jovençà ens havia dut calces de llana, gipons de cotó, armilles de pell de be i gecs de cuiro bast, i sabates amb sola de fusta, a l’estil de la contrada.

—I com hi vas venir a parar, tu, Guiamon?

—Un dia un cavaller del Pla d’Avall em va sentir recitar a un hostal i em va pagar el viàtic i l’estada. M’hi vaig passar dos anys… Llombriu era el meu preceptor de poètica i retòrica.

—I com és que no et vas fer monjo? És una vida descansada…

—Tenia vocació de poeta i m’agradaven massa les mosses i les bauxes.

Un cop vestits amb roba eixuta i neta, vam sortir de la cella i vam anar a la infermeria, per veure com seguia Tafall.

Adarim, el cirurgià, havia obert la ferida del Conseller en Cap, l’havia netejada, li havia aplicat un apòsit d’herbes sanadores que ell coneixia per tradició del monestir, i li havia fet beure un beuratge per rebaixar-li la febre, treure-li el dolor i fer-lo dormir.

Tafall, doncs, reposava, esblanqueït i quiet, immòbil pel beuratge. Al capçal del seu llit, Adarim vetllava.

—Se’n sortirà, no patiu… La ferida era fonda i la pèrdua de sang molt greu, però la seva còrpora resistirà… —ens va dir en veu baixa—. Aneu-vos-en tranquils; si hi hagués novetat, us faria avisar de seguida.

Ots ens va venir a cercar al pati, on reposàvem, per a dinar. Ens dugué al refectori dels estudiants. Era una nau rectangular, amb tres taules llargues i bancs a banda i banda. Ens féu seure en un racó. Hi havia una vintena de joves silenciosos que esperaven el menjar, sota la vigilància de Llombriu, el preceptor.

Ens serviren un cuinat de cols, naps, cigrons, pastanagues i rostimalls de cansalada viada i truites de riu fregides amb sagí, formatge tendre d’ovella i un te de roca esclarissat. Per beure només aigua clara. Havíem de menjar de pressa i en silenci. Quan Poncet em va dir, en veu baixa:

—Tan malament menjàveu sempre?

Llombriu, amb un gest adust, el va fer callar.

En acabat l’àpat vam sortir, altre cop, al pati, en espera que Das, el prior, ens cridés per comunicar-nos la seva decisió. A l’hostal de postes, amb la reserva d’unces de Poncet, vam comprar sengles pipes de bruc i una bossa de tabac d’Orient. Vàrem seure a l’empedrat del costat de l’entrada de l’hostal, vàrem carregar les pipes i vàrem fumar en santa companyia. Poques vegades l’efluvi del tabac m’havia produït una placidesa tan gran. Retornava a la meva joventut, als meus anys d’aprenentatge, a una època en la qual les meves úniques fites eren la poesia amorosa i l’èxit dels recitals, sense que aleshores pogués arribar a imaginar-me que esdevindria poeta èpic i protagonista jo mateix de les aventures que cantarien els meus versos.

Quan la pipa s’acabava i el gust del tabac m’omplia el cos i l’esperit de benaurança, va aparèixer Llombriu. Em va fer un gest que el seguís. Vaig dir a Poncet que m’esperés i vaig seguir l’hàbit negre, de vores ratades, fins al jardí del monestir.

—I bé, Guiamon… —va començar Llombriu, amb veu greu—, m’han arribat de tant en tant notícies teves. Els marxants i els viatgers parlaven dels teus recitals a Adià i a Bròtil. Fins i tot vaig saber que havies obtingut un guardó en les justes poètiques de la Batllia d’Adià… Conec alguns dels teus versos.

—Si, mestre…, i que en penseu? —vaig gosar preguntar-li, atemorit per l’opinió d’aquell home docte.

—T’has deixat portar per l’èxit fàcil dels hostals, Guiamon. La teva poesia és brillant, però sense contingut, sense la profunditat que vaig intentar ensenyar-te… T’has limitat a refer, amb traça, això si, la tradició dels grans poetes, sense cap aportació.

Aquell judici em va ferir profundament. Vaig intentar defensar-me:

—Però, mestre, vós mateix dèieu que cal seguir la tradició…

—Seguir-la, Guiamon, no copiar-la… He sentit dir, també, que has abandonat la poesia amorosa i t’has passat a la poesia èpica. Fins i tot algú, no fa gaire, abans que aquesta maleïda guerra capgirés el Món Conegut, va recitar-me algun fragment del teu poema que titules L’Illa de les Tres Taronges. Voldria conèixer-lo sencer.

—Us el puc recitar quan vulgueu, mestre… Ara mateix, si us lleu.

—Ara no, bergant!… De primer has de parlar amb Das. Aquest vespre, després de sopar, t’espero a l’obrador de la biblioteca. Aleshores serà el moment…

Das ens esperava al seu estudi, envoltat de mapes estel·lars, documents antics, signes cabalístics dibuixats en pergamins esgrogueïts i llibres ratats, amb les guardes de ferro.

Ots, que ens hi havia acompanyat, va tancar la porta darrera seu. Poncet i jo, imposats per la presència del prior i per aquella paperassa, romanguérem drets, al costat mateix de la porta.

Das va aixecar el cap del lligall que llegia i va fer un gest d’impaciència:

—Acosteu-vos, no tingueu por.

Poncet i jo el vàrem obeir.

—La situació és greu. Tafall és cercat per tots els soldats de Ponent. I hi ha pena de la vida per qui l’amagui. He arribat a un acord amb el cabdill dels exèrcits ponentins: deixaran en pau el monestir sempre i quan paguem els tributs que fixin, acceptem la sobirania de la Reina Nyega de Ponent i no cometem cap acció contra els nous senyors. El Consell de Batllies s’ha desfet i només resisteix Darsa, a l’Alta Contrada. La Reina Nyega vindrà a la Terra Ferma per a ser coronada Emperadriu de Ponent i de Llevant, quan els darrers nuclis de la resistència hagin cessat del tot. La vostra presència, com podeu comprendre, compromet l’estatut del monestir… Però també és sabut que els Monjos Negres no hem negat mai auxili als necessitats. I tampoc no ho farem ara. Adarim m’ha comunicat que Tafall és fora de perill, però que li caldran dues setmanes per a guarir-se de la ferida que va rebre al setge de Bròtil. Dues setmanes és el termini que us dono. Després, pel vostre bé i pel bé de la comunitat, haureu de marxar. I esperem que el fat us sigui propici i es puguin acomplir les Dites Antigues que preveien la Guerra de Ponent però que parlen de la victòria final del Consell de Batllies…

La sentència de Das havia estat contundent: dues setmanes de repòs, abans de reprendre el vagareig pels camins desolats de la Guerra. Poncet no semblava acontentat amb el tracte i va gosar protestar:

—Es injust, senyor, el que proposeu. Vós sou un home de la Terra Ferma i heu de lluitar fins a la mort si calgués contra els invasors. A Bròtil penjaven els traïdors i els exhibien per a vergonya pública…

—Calla, desgraciat!… Què saps tu d’aquestes coses? No veus que els monjos no podem oposar resistència als ponentins? No som un orde guerrera, nosaltres, sinó gent de lletres i de ciències. El millor que podem fer és transigir i mirar de salvar el llegat cultural dels nostres avantpassats. Si les Dites s’acompleixin, bé caldrà que algú hagi vetllat per la tradició i la saviesa de la nostra terra.

—I aquestes Dites Antigues, senyor, de què parlen exactament? —vaig gosar preguntar.

—Només els Iniciats poden comprendre-les, Guiamon. Tu has estudiat poètica aquí, però no et vas iniciar en Historia Antiga. Els poetes no teniu capacitat per entendre aquestes coses. La teva imaginació malmetria el valor de les Dites i n’enterboliria el sentit últim.

—Però si no les coneixem, senyor, com podrem fer per acomplir-les?

—No sou vosaltres que les heu d’acomplir, sinó elles que s’acompliran a través dels vostres senyors… O és que et penses que un criat i un poeta poden erigir-se en subjectes de la nostra Tradició Màgica?

—Al Reialme de Montcarrà, senyor, bé que hi vàrem participar, al costat del nostre senyor Roger i de la princesa Garidaina, hereva de l’estirp del Conqueridor! —va replicar-li Poncet amb urc.

—Però ara, segons que sé, Roger i Garidaina són presoners dels de Ponent! —va tallar-lo Das, amb menyspreu—. Deixeu-vos de llegendes, feu que Tafall recobri la salut i agomboleu-lo cap a l’Alta Contrada. Aquesta és la vostra missió i no cap altra.

I ens va acomiadar amb un gest de la mà dreta, en el dit índex de la qual hi lluïa un estrany anell de ferro.

Quan sortíem de la cella del prior, el monjo negre havia tornat a examinar els lligalls i els mapes de la volta estellada. Vam baixar al pati del monestir, vam entrar a l’hort i vàrem passejar un moment en silenci. Alguns monjos s’aqueferaven en els planters de flors i de tomaqueres.

—No me’n fio, Guiamon! —va esclatar, de cop, Poncet—. Hem de procurar estar alerta… Si van maldades, aquest Das ens podria vendre als ponentins. Els monjos són gent de poca paraula. Estan massa acostumats a anar ben peixats i a no fer res…

—No parlis així, Poncet. Nosaltres no som ningú per a jutjar els designis de Das. Si ell ens ha dit que tenim dues setmanes, fins que Tafall pugui posar-se en camí, vol dir que tenim dues setmanes. I prou.

Poncet va fer una ganyota i em va deixar plantat. Com que no tenia res a fer fins després de sopar, vaig vagarejar una estona per la clastra, per la cuina, per l’obrador fins que vaig entrar a la biblioteca. Era una nau gran, de planta rectangular, de dos pisos d’alçada, amb prestatges fins al sostre, dividits per una balconada de fusta, a la qual s’hi pujava per una escala, també de fusta. Al mig de la sala hi havia unes quantes taules i la tarima del bibliotecari.

—Què vols? —em va preguntar en veu baixa. Era Obric, un monjo malcarat, que ja feia aquest ofici quan jo estudiava a la Vall-llòbrega.

—No em coneixeu? —vaig preguntar-li. Va alçar els ulls del llibre que llegia. La seva expressió no va canviar en veure la meva cara—. Sóc Guiamon, el poeta. Vaig estudiar aquí fa una partida d’anys.

—Si que et conec… Què vols? —va insistir.

—Busco algun llibre que parli de la Muntanya de Foc.

—La Muntanya de Foc? No n’he sentit dir mai res.

—Algú m’ha dit que a la biblioteca del monestir hi ha un pergamí antic que en parla… Voldria veure’l.

Va tocar una campaneta de plata que tenia al davant i va tornar a enfonsar els ulls en el llibre. Vaig esperar. Coneixia els costums d’Obric i sabia que tard o d’hora, si hi havia alguna referència a la Muntanya de Foc en aquell munt de llibres, ell la trobaria.

Va acudir un estudiant que endreçava llibres en un racó de la sala. Duia l’hàbit negre dels monjos, però sense caputxa ni cinyell, com els novicis. Va atansar-se a la tarima i va romandre-hi sense dir res. Obric, al cap d’una bona estona, va aixecar el cap i va dir:

—Anil, aquest és Guiamon d’Adià, el poeta, antic estudiant del monestir. Vol veure els documents que tenim sobre la Muntanya de Foc. Ajuda’l a cercar-los. —I va reprendre la lectura, sense escoltar, ja, el meu agraïment.

El novici Anil em va fer un gest que el seguis. Em va menar fins a una taula buida i em va indicar el tamboret, fent-me gestos que m’hi assegués. El vaig obeir. Ell es va asseure al meu davant i, aleshores, va parlar:

—La Muntanya de Foc pertany a la Terra Ferma?

—No ho sé. No conec prou la geografia del país.

—Es possible que sigui un topònim mític i que debò tingui un altre nom. Espereu-vos…

Es va aixecar d’una revolada, va enfilar-se per l’escala de fusta, va començar a rebostejar prestatges, consultar pergamins, llibres i lligalls. I, finalment, després d’una bona estona, cobert de pols i amb una rialla de triomf, va baixar l’escala de quatre en quatre, amb un pergamí enrotllat a la mà. Se’m va atansar, va deixar el pergamí damunt la taula, es va asseure, amb un sospir, va desenrotllar el paper antic, el va aplanar amb les mans i em va mostrar el contingut: un mapa de la Terra Ferma, de contorns imprecisos, il·luminat amb colors esvaïts. Hi havia Adià, Bròtil, Darsa, Xerba, Idera, la Vall-llòbrega, les Muntanyes de Ponent, on naixia el riu Negre, el Pla d’Avall, regat pel riu Bregós. Al costat de cada contrada del Consell de Batllies hi havia uns dibuixos dels conreus i dels habitants del lloc: mariners amb barretina, pagesos amb aixada, pastors amb gec de pell, blat, vinya, ramats, teixits i peix. Entre Bròtil i Darsa, a la banda de Llevant s’assenyalava una vall i una vila: Òtol, arredossada a una muntanya acolorida de vermell, amb el cim esbucat i blanc. Els otolencs anaven vestits de marxants, segons el dibuix. Però al pendís de la muntanya vermella hi havia un dibuix d’uns éssers estranys. Barbats, de cama curta i cos quadrat, el pintor els havia dibuixat fent anar una forja.

Anil m’indicava la muntanya escapçada i il·luminada de vermell.

—Aquesta muntanya no té nom, al mapa. Però el color recorda el de les flames. Podria ser…

—I no tens més informació?… Què són aquests homenics que fan de forjadors? No semblen humans…

Va romandre un moment aturat, amb la mà damunt el pergamí i els ulls a mig aire. Després, com si l’hagués ferit un llamp, es va aixecar d’un bot i se’n va anar de dret al fons de la nau. Aquest cop no va haver de remenar gaire. Va agafar un llibrot, relligat en cuiro i amb les guardes de fusta, i va tornar al lloc. Sense dir res, va obrir el llibre i va començar a cercar-hi alguna cosa; va fer un crit d’alegria, quan la va trobar i em va fer gestos que m’aixequés i mirés el llibre part damunt de la seva espatlla.

Hi havia una il·lustració que mostrava un d’aquells éssers estranys, amb unes mides al seu entorn. La llegenda de la il·lustració deia: «Nan de la Muntanya de Foc». El text que hi havia sota el dibuix explicava qui eren i què feien els nans. Es tractava d’una antiga raça que vivia a l’interior de la Muntanya de Foc, que forjaven ferro, argent i or i que vivien amb pau amb els habitants de l’exterior, tot baratant amb ells les seves peces obrades pels queviures que necessitaven. Les mides dels nans, segons que deia el llibre, eren força monstruoses. Tenien l’alçada d’un home mitja, amb les cames la meitat de curtes, els braços el doble de llargs, el tors rodó, sense cintura i barbes que els podien arribar, fàcilment, als peus. Les referències a la Muntanya de Foc i als seus misteriosos habitants s’acabaven aquí.

—Tens res més? —vaig preguntar a Anil.

—Com no sigui al Llibre Verd… —va fer l’estudiant, amb veu de dubte.

—Porta’l i ho veurem!

—No pot ser, Guiamon. Només Obric us el pot donar… I no crec pas que vulgui fer-ho.

—Per què?

—Es un llibre màgic que conté Dites Antigues.

Vaig donar les gràcies a Anil, em vaig atansar a la tarima del bibliotecari, que continuava amb la seva lectura, i li vaig dir:

—He de veure el Llibre Verd. —Em va sortir un to autoritari i de seguretat amb mi mateix. Potser aquest to, potser la pregunta van fer que el monjo alcés el cap del llibre i em mirés esverat:

—El Llibre Verd?

—Si, el Llibre Verd.

—No pot pas ser. Hi ha pena de la vida per aquell profà que el vegi.

Definitivament, allò va desvetllar la meva curiositat. Però la campana ja tocava pel sopar i els lectors i ajudants de bibliotecaris plegaven els llibres i sortien a corrua feta cap al refectori.