III

Del camí dels Cavallers de l’Anell de Ferro i la seva companyia cap al Coll del Pendís; del pas de l’exèrcit de Ponent per aquells verals, amb notícies de l’estrany capità que els comanda; de la neu dels cims i de la protecció que Nàroa dispensa a Guiamon, amb l’arribada a l’Alta Contrada.

Els camins de Tramuntana eren deserts de tropes de Ponent, de vilatans, de menestrals, de marxants, de monjos. Només hi corria el torb, l’espinguet del vent entre les branques nues dels pollancs, el crit de l’esparver i les boires del matí que enfredorien l’ambient. Vam cavalcar solitaris, com esperits maleïts, sense càntics ni converses, atuïts pel fred, atemorits per una topada amb l’enemic, colpits per l’hostilitat del paratge. Només de tant en tant, Grus ordenava alto, a recer d’una arbreda o al redós d’unes roques, enceníem un foc, bevíem te i menjàvem galetes d’oli, pernil i formatge. I prosseguíem el viatge, encara més cansats, més solitaris encara, amb el fred ficat al moll dels ossos i l’ombra de la por que ens seguia fidelment.

I quan arribà la nit que glaçava l’aigua dels recs i la humitat de les plantes, vam acampar entre parets seques, formant rotllana al voltant d’un focateri i amb guaites que vigilaren el nostre repòs.

L’endemà retrobàrem el curs del riu Blanc, al nord d’Idera. Grus havia volgut estalviar-nos la ciutat, per por de topar amb els ponentins destacats a la vila d’Ambdues Aigües. La conca del riu era més habitada i els camps de conreu, ara llaurats i sembrats, i els masos, amb pallers i estables, trencaven la monotonia del fred. Aquell vespre vam instal·lar-nos a un hostal, «La Truita d’Argent», i l’hostaler ens va informar que un exèrcit de Ponent havia passat per allí feia dues jornades, camí del Coll del Pendís, per anar a combatre contra els resistents de l’Alta Contrada. Els Cavallers de l’Anell de Ferro dormiren al paller de l’hostal i Tafall, la princesa, Poncet, Guiós i jo ho férem a les cambres de la casa. L’hostaler, de nom Bellvís, ens va apariar un àpat i ens el servir a l’empara de la fogaina del menjador. No hi havia altres hostes a l’hostal i la va amenaçava el pobre Bellvís, que s’aqueferava per servir-nos i obtenir, així, uns magres beneficis que l’ajudessin a superar l’embat de la guerra.

Sopàrem un brou de gallina, moltó, vedella, porc i verdures, espès i fumejant, la carn d’olla i la verdura, fregida amb un gra d’all i saïm i truites del riu Blanc —que donaven nom a l’hostal—, cuinades al caliu de la brasa i farcides de cansalada viada i herbes aromàtiques. El vi era gropellut, negre com la desolació que ens acompanyava, i escalfava el ventrell i el cap dels bevedors. Els cavallers que sopàvem amb nosaltres em demanaren, amb l’arribada de les prunes confitades amb aiguardent, del te de roca i del tabac d’Orient, si volia recitar alguna composició meva que els fes més agradable la vetlla. Garidaina, que amb prou feines havia tastat el sopar i que romania silenciosa i fuita, va somriure amb tristesa:

—Recita, Guiamon, germà. Potser les teves paraules evoquin temps millors que fonguin la desesperança.

Vaig triar el fragment de L’Illa de les Tres Taronges que he anomenat «Entrada del Portador i Estel d’Or a la Ciutatnova del reialme de Montcarrà» i, no havia fet més que començar el recital, que les llàgrimes ja rodolaven per les galtes de la senyora. Em va emocionar tant aquell esclat de malenconia que se’m va fer un nus a la gola, se’m va trencar la veu i els versos m’eixiren tremolosos i autèntics. Lentament, pel miratge de les paraules, al menjador de l’hostal s’anà creant l’alegria de la victòria dels agermanats de Montcarrà, el poder d’Eina de Pau, la saviesa de Roger i la força de Garidaina. Poncet i Guiós m’escoltaven bocabadats i també ells s’emocionaren, tanta és la força de la poesia. Quan vaig acabar el recitat, Tafall es va aixecar del seu escó i em va abraçar:

—Tan de bo algun dia, poeta, puguis cantar l’alegria de la Terra Ferma, després de la victòria, amb la mateixa força! Es bo que ens recordis que existeixen la bondat, la bellesa i la justícia i que els pobles poden ser lliures si s’ho proposen.

—Sé del cert, senyor —vaig contestar-li—, que algun dia compondré les estrofes que cantin el retorn de la pau a la Contrada. Però la llibertat s’ha de guanyar i, abans, he de compondre molts versos que parlin de sofriments, derrotes i lluites…

I, dites aquestes coses, vam anar a dormir, amb el cos més reposat i l’esperit a, punt pel combat que els meus companys intuïen i que jo coneixia d’antuvi, gràcies al Rostre del Desconegut de la Muntanya de Foc.

Va ser una nit tranquil·la i l’endemà, amb un cel ennuvolat i un fred viu, després de pagar generosament els serveis de Bellvís, vam emprendre el camí del Coll del Pendís, pel camí que vorejava el riu Blanc. Com sempre, Grus encapçalava la partida. Garidaina i Guiós, però, ja tenien muntures: una mula amansida per a la senyora i un pollí bigarrat per al monjo roget. Tafall, al meu costat, intentava saber si podríem passar per la collada o si la neu ens barraria el pas. El Conseller en Cap havia entès que el meu silenci era obligat per les Dites Antigues, però el corsecava que no ens poguéssim reunir amb els muntanyencs que resistien a l’Alta Contrada.

—Passarem, senyor —vaig respondre-li—, si sabem triar. El Destí està escrit, però les coses seran si fem que siguin. I no us puc dir més.

Ben aviat, quan la llum lletosa d’un matí que amenaçava neu ens ho va permetre, vam veure els senyals del pas de l’exèrcit ponentí: un mas saquejat, amb les corts del bestiar buides. Els masovers, plorosos, ens van explicar que els soldats els havien requisat bèsties i gra. Els comandava un capità estrany i terrible, sense pietat. Em vaig adonar que la descripció que els pagesos feien de l’oficial enemic colpia profundament la princesa i el monjo. Grus els va preguntar quants homes eren i quines armes i quins equipatges duien i s’hi sabien si es podia passar pel Coll del Pendís.

—Passaven dels cinc-cents homes, senyor. I duien tota mena d’armes i carros —va contestar-li el pagès—. I la seva intenció era la de passar-hi, hi hagués neu o no n’hi hagués.

—Hem d’apressar-nos, doncs! —va dir-nos Grus—. Convé que avisem la nostra gent abans que l’exèrcit enemic no els trobi…

Va donar un bossot de diners als masovers i ens va ordenar que tornéssim a muntar i que apresséssim el pas. Si fins aleshores havíem cavalcat atemorits de trobar ponentins, ara ho fèiem desesperats de no trobar-los. A mida que el camí es feia costerut i el riu Blanc esdevenia un torrent jovencell i saltador, la neu esquitxava de blanc el paisatge. De primer només se’n veia als llocs obacs, mig fosa i aigualida. Però, a poc a poc, tot el paisatge es pintava de blanc uniforme i sòlid. Les peüngles de les muntures relliscaven amb el glaç que es formava al camí i a les vores del riu Blanc els pans de gel apaivagaven el corrent de l’aigua. Amb la presència de la neu, s’espargia el silenci per tota la contrada, com si el mantell flonjo absorbís els sons i embolcallés el paisatge, aïllant-lo de la vida. Les capes dels Cavallers de l’Anell de Ferro semblaven més negres i el baf que eixia de les narius de les bèsties eren com volves de cotó que s’enfilaven cap al cel lletós.

Les Muntanyes de Tramuntana, davant nostre, es dreçaven amb urc, amenaçadores i terribles, com sentinelles de fred i de glaç. La rufada alçava flocs de neu i ens els llançava a la cara, encegant-los els ulls i dificultant-nos la respiració.

—No passarem! —cridava Poncet, assenyalant el camí, cobert de neu, que feia giragonses, pendís amunt i es perdia entre els núvols baixos.

—Ho hem d’intentar! —deia Tafall, amb veu desesperada.

Grus va alçar el braç perquè ens aturéssim. La rufagada cada cop era més forta i vam haver de desmuntar per poder-nos acostar els uns als altres i parlar, a l’empara dels cavalls.

—Bor i Llo s’avançaran per descobrir on són els ponentins i veure com està el Coll. Els altres els esperarem aquí.

Mentre els dos Cavallers desapareixien, embolcallats per la rufada, homes i animals ens vam protegir rere un roquissar. Poncet va intentar fer una mica de foc, però la llenya era humida i el vent apagava les guspires del pedrenyal abans que prengués l’esca. Grus va fer que el criat repartís vi i una mica de formatge, ens vam embolicar en flassades i mantells i vam esperar, petant de dents, el retorn dels dos guaites.

Feia una bona estona que esperàvem quan va començar a nevar. Els flocs, de primer, eren arrossegats per la rufada, però ben aviat el vent es va encalmar i, aleshores, els borrellons de neu s’inflaren i caigueren com una cortina atapeïda que va ocultar-nos la vista de les muntanyes, del camí i del riu. La nevada era tan espessa que ni el recer de les roques ens protegia a bastament i prest no érem més que embalums blancs.

—Hauríem de fugir d’aquí —remugava Poncet—. He sentit parlar sovint de viatgers glaçats per haver acampat quan nevava com ara…

—Tingues paciència, germà —intentava tranquil·litzar-lo jo—. Aviat tornaran Llo i Bor i aleshores podrem passar per la collada. La nevada impedirà que l’exèrcit de Ponent ens descobreixi…

—Si ho diuen les Dites Antigues… —va rondinar el criat.

—Les Dites no ho diuen, Poncet… Ho diu el seny.

No vam veure els dos cavallers de l’Anell de Ferro fins que van ser al nostre costat. Havien desmuntat i duien els seus cavalls per les regnes, blancs genets i muntures, com estàtues de marbre, congelats el gest i l’expressió. Grus els va donar una bóta de vi i, després de beure per retornar-se una mica, ens explicaren que havien descobert l’exèrcit ponentí clavat a la neu a les envistes del Coll del Pendís. I que, a peu, potser aconseguiríem passar.

Vam aixecar-nos, doncs, vam agafar cadascú les regnes de la seva muntura i vam començar l’ascensió pel camí sense fites, a causa de la neu. Per tal de no perdre’ns, ni separar-nos els uns dels altres, Grus va fer passar un llibant de cànem a través de la filera.

Amb prou feines vèiem el qui anava davant nostre. Fins i tot les seves petjades i les de la seva bèstia quedaven ocultes, de seguida, per la neu que queia. Ens enfonsàvem en aquella catifa blanca i traïdora fins a mitja cama i gairebé no podíem caminar.

El camí que seguíem i que no vèiem es feia cada cop més costerut. I la catifa de neu que el cobria i l’ocultava, cada cop era més gruixuda i més flonja. I els flocs de neu que ens queien damunt i ens amagaven cada cop eren més atapeïts i ufanosos. Semblava com si l’Alta Contrada es volgués defensar dels ponentins i de nosaltres, clavant-nos on érem amb una muntanya de neu que amagava les muntanyes autèntiques.

Quan feia molta estona que caminàvem enfonsats en la neu, Grus va ordenar que ens aturéssim, va conferenciar amb Bor i Llo un moment i, abans que ens congeléssim, ens va fer reprendre la marxa, per una mena de drecera, molt més pendent i llenegadissa. Havíem de tibar fort les regnes dels cavalls per fer-los avançar i no hi havia manera de mantenir l’equilibri seguit seguit.

I, de sobte, va aturar-se de nevar. Un moment abans la cortina blanca ens impedia veure’ns els uns als altres i un moment després l’aire era net de flocs i la mirada es perdia en aquella immensitat de fred. Un centenar de canes més avall d’on érem, al camí de ferradura que seguia el curs del riu Blanc, amb prou feines un torrent glaçat, tot de puntets esquitxats de blanc intentaven netejar la neu de la collada per arrossegar-hi els carros i les baluernes de guerra. Tan aqueferats estaven els ponentins que no ens van veure. La nostra posició, però, era perillosa, tal com ja m’havia contat el meu jo de futur a la Sala Rodona. Ens calia la protecció de la màgia de les Dites Antigues per sortir sans i estalvis d’aquell mal pas. Sense aturar-me, vaig tancar els ulls i vaig mormolar:

—Ajuda’ns, Nàroa! La tria ja ha estat feta…

—Guiamon, estimat —em va respondre la veu de la Dama d’Aigua—: has triat com calia!

I la veu que només jo sentia va conjurar una boira suau i càlida que ens va rodejar com una abraçada protectora. El vapor transparent impedia que els ponentins ens veiessin i, alhora, ens assenyalava el camí de la drecera del Coll del Pendís. Grus va fer que apresséssim el pas, amb aquell sentit de l’orientació propi dels muntanyencs; ens va menar per corriols obacs fins a l’altra banda de la collada.

—Mireu! —va cridar Poncet, després de carenar el Coll del Pendís.

La boira s’havia fos i els raigs del sol vencien la nuvolada: davant nostre s’estenia una plana, creuada de Llevant a Ponent pel riu Blanc, amb boscos als vessants de les muntanyes, masos als turons i un poble emmurallat, amb les teulades de llosa, empolsinades de neu, i fumerols a les xemeneies. A les prades emblanquinades hi pasturaven eugues i vaques, i pels camins de ferradura que menaven al Coll que acabàvem de creuar i al Pas de Darsa, on naixia el riu Rogent, que baixava fins a la Vall d’Òtol. Una mica de vent de Gregal va acabar d’esbandir els núvols i el cel, de la banda de l’Alta Contrada, ben aviat va ser blau. Darrera nostre, als cims del Coll del Pendís, es congriava el torb, com una porta que es tanca.

—I ara, a cavall, amics! —va ordenar-nos Grus, amb un accent de victòria a la veu.

Vam muntar i vam cavalcar cap al pla, amb el sol de cara que fonia la neu que dúiem damunt i alegrava el galop de les eugues i dels pollins. El fred era viu i el fang del camí s’havia gelat, però l’escalfor de la fita assolida, de l’esperança retrobada ens protegia i ens esperonava.

Dues hores després sortíem del camí ral i ens dirigíem cap a un mas que s’alçava damunt d’un turó, dominant prades i conreus. La casa es perllongava en un paller, reblert de fenc, una cort i un estable que rodejaven l’era empedrada, amb el femer i el corral d’aviram. Grus va trucar la portalada de l’era i la masovera ens va obrir. Era una dona de mitja edat, galta-vermella i rossenca, amb els ulls blaus i la pell colrada pel sol de muntanya i pel fred de l’hivern. Vam entrar a cavall a l’era i, mentre Bor s’ocupava de les muntures, la masovera ens va fer pujar per l’escala de l’eixida a la planta noble del mas. Era una sala rectangular amb una llar de foc enorme que cremava un tió de l’amplada d’un cos d’home cepat. En un escó, a la vora del foc, hi seia un home vell que, en veure’ns entrar, va alçar el cap i ens va mirar amb uns ulls enfonsats i blaus. Grus se li va acostar i li va fer l’amistat.

—Benvinguts al Mas Ventós, senyors —va saludar-nos el vell, amb una veu de tro esquerdat.

La masovera, mentre nosaltres ens trèiem la roba xopa i ens escalfàvem, va anar al rebost en cerca de vianda. Va comparèixer amb una plata curulla de llonganisses empebrades, pans de fetge, fuets, bulls blancs i negres, rostes de pernil, gruixudes com el dit i una fogassa de pa morè, com la roda d’un carro. L’acompanyava un vailet amb una gerra de fang amb vi i una gerra de vidre amb llet. El vell va llescar el pa i ens el va oferir amb senzillesa. Li ho vam agrair i vam menjar fins que el cor ens va dir prou.

—Mai no havia tastat uns embotits tan bons, mestressa! —va elogiar Poncet la berena—. I això que Callós de Malveure, l’hostaler d’Adià on posem l’amo i jo quan som a ciutat, se’ls fa dur de l’Alta Contrada…

—Mengeu, mengeu, que no us acabareu la vianda que hi ha al rebost! —insistia la masovera, amb una rialla de satisfacció.

—I Guils? On és Guils? —va preguntar Grus a la dona.

—Suara ha anat a la Pleta Alta, a aplegar les eugues… Hi ha perill de neu… Que nevava pel Coll?

—Si… Aviat no s’hi podrà passar —va contestar Grus.

—Us quedareu, aquesta nit? —va preguntar el vell.

—No, senyor. Hem d’arribar a Darsa… Un exèrcit de ponentins intenta creuar pel Pendís…

—Mal llamps els aviï!… Si tornen, hi haurà guerra —va dir, reflexiu, el vell.

—N’hi haurà, sí! —va afegir Grus—. Digueu-li a Guils que estigui preparat.

—Hi estem, senyor! —va replicar, amb senzillesa, la dona.

Poc després, amb el sol que ja davallava cap als cims de la banda de ponent, cavalcàvem de bell nou, camí de Darsa. I el cel, fins aleshores net de núvols, s’anava tapant amb una negror amenaçadora, com si haguéssim dut a l’Alta Contrada el malson que devastava les terres del Pla.