I

De com Guiamon retroba Tafall i Poncet; de la fugida de la Vall d’Òtol; d’una nit de torbonada, camí de l’Alta Contrada; de la màgica intervenció del Destí; de la construcció d’un rai i d’una misteriosa navegació pel riu Blanc, protegits per la boira de Nàroa, la Dama d’Aigua.

I, llavors, quan la sageta del sol primer ferí la Pedra Roja, se senti un gran tro, com si l’entranya mateixa de la Muntanya de Foc es despertés.

I veia i em veia. Les Dites Antigues actuaven damunt meu i dels meus, creant un pont entre el Passat que havia reviscut durant la vetlla imposada i el Futur que triaria a cada moment, en cada cruïlla, amo i senyor del meu Destí, jo mateix Destí.

I sabia que Poncet i Tafall em trobarien, perquè el meu jo de futur m’havia dit que seria així. I sabia que junts, un cop més, emprendríem l’aventura del Bastió de Ponent.

I em varen trobar. Tremolava de fred i de gana, emporuguit per l’estada a la Muntanya de Foc, d’una banda, i desconfiat cap a l’acompliment d’allò que el Rostre del Desconegut m’havia contat que passaria: perquè una cosa era la màgia de les paraules i l’altra la fredor de l’alba, a poqueta llum, en un dia de tardor.

—Guiamon, germà! —em cridava Poncet, mentre em xopava la cara amb l’aigua gelada del riu Rogent.

—Què ha passat? —em preguntava Tafall, mentre examinava el meu cos, en cerca de ferida o macadura.

—Les Dites Antigues… —vaig mormolar. I la veu que havia dialogat amb la meva pròpia veu a l’àmbit de la Sala Rodona, em va eixir prima i esquerdada, amb una tremolor de fred i amb un deix d’alleujament.

—Deixa’t estar de profecies, Guiamon, i explica’ns què has vist i has fet durant aquests tres dies… —insistia Poncet.

Em vaig incorporar. Un fumerol llòbrec cobria el cim de la Muntanya de Foc, com una llengua de foc que volgués incendiar el cel.

—Anem! —vaig tenir esma de cridar—. Fugim!

Respectuosos amb mi, Tafall i Poncet apariaren les muntures, recolliren el campament improvisat en el qual m’havien esperat durant tres dies i tres nits, m’ajudaren a cavalcar la meva bèstia i emprenguérem la fugida, presidits per la columna de fum rogenc que s’estenia amenaçadora cel enllà. No em preguntaren res més, ni parlaren entre ells. S’adonaven, potser, que jo sabia i que no podia dir-los res, perquè em calia triar.

Vam cavalcar durant tres hores bones, desfent el camí que ens havia menat a la vall del riu Rogent. Darrera nostre, com una maledicció, quedava la Muntanya de Foc, com una aparició inexpugnable, com un desafiament, com un misteri que mai més no esbrinaria ningú. Perquè la columna de fum havia estat substituïda per un plomall de guspires i sengles llengües de lava incandescent llepaven, ja, el llogarret que els otolencs havien abandonat feia estona.

Retut per la vetlla, per la gana, pel fred i per les emocions, lluny de la vall i de la muntanya sinistre, vaig demanar als meus companys que ens aturéssim. Poncet, amatent, em va ajudar a descavalcar, em va instal·lar, abrigat amb una flassada, a la soca d’un pi i es va apressar a fer foc. Em devia condormir perquè quan vaig retornar-me, un atuell de fang fumejava alegrement al caliu del fogueró i l’olor d’un guisat em va fer retrunyir el budellam. Poncet havia cuinat mitja llebre amb rossinyols i vaig menjar fins que el cos em va dir prou. Aleshores, amb un te ben calent i una pipa a la boca, vaig contar-los part de les meves aventures a l’entranya de la terra.

—Nans, dames d’aigua, engolidors de colors… La teva imaginació de poeta t’ha fet veure visions, Guiamon, germà! —va concloure Poncet després del meu relat.

—No parlis així d’allò que no coneixes, Poncet —vaig sentenciar—. I, si no, explica’m què he fet aquests tres dies i aquestes tres nits a la Muntanya de Foc…

—Tens raó. Alguna cosa deus haver fet… —Poncet va quedar pensatiu.

—Convindria que reprenguéssim el viatge —va intervenir Tafall—. Us recordo que el nostre país està en guerra i que depèn de nosaltres arribar a l’Alta Contrada abans que la neu no ens barri el pas…

Em calia triar: el Rostre del Desconegut que tenia el meu rostre m’ho havia dit.

—No! —vaig cridar—. No podem anar encara a l’Alta Contrada. Hem d’alliberar Garidaina.

Poncet i Tafall em van mirar com si m’hagués tornat foll. Al rostre del criat hi havia una ombra de compassió. El del Conseller en Cap reflectia el dubte.

—Que saps on és? —em va preguntar Poncet.

—Si —vaig respondre amb fermesa. Sabia que si afegia alguna cosa més, els altres triarien per mi i les Dites Antigues perdrien tot el seu poder.

—No podem perdre el temps… —va mormolar Tafall.

—Arribarem a temps! —vaig dir, amb seguretat.

—On és? —va preguntar Poncet.

—Al Bastió de Ponent, a les Muntanyes Seques —vaig respondre, després d’un dubte.

—Impossible! Hi ha un mínim de sis jornades a cavall! —va dir el Conseller en Cap—. Anirem a l’Alta Contrada. A Darsa resisteixen, encara. Armarem un exèrcit, alliberarem la Contrada i després buscarem la vostra senyora…

—Les Dites Antigues han previst que anirem a Ponent… I jo sé com fer-ho en molt poc temps… —vaig gosar dir.

Tafall no em va escoltar, però. Ja apagava les brases del fogueró i ensellava el seu cavall. Poncet estotjava els estris de cuina, remugant com sempre que s’enfrontava amb una situació que no veia clara del tot. I jo, pobre poeta fadat per un Destí que no dominava, sabedor d’allò que s’esdevindria, si la tria era encertada, em vaig veure presoner d’un silenci que m’imposava a mi mateix: tan fàcil com havia estat tot en la Sala Rodona, quan només calia trobar les paraules exactes perquè les coses fossin com havien de ser!

—Anem, poeta! —va dir Poncet, mentre agafava la flassada que m’havia abrigat i la col·locava al llom de la mula, amb els altres embalums de l’acampada.

El sol era ben alt i només una boira rogenca s’alçava per la banda de gregal, com una fita que em recordava la presència real de la Muntanya de Foc i de tot allò que havia viscut durant els tres dies de vetlla i el no-temps de la Sala Rodona. Vaig muntar la meva euga, mentre invocava el nom de Nàroa, silenciosa d’ençà que havia sortit a l’exterior i reprès la meva condició de poeta itinerant.

Vam cavalcar, doncs, seguint la riba del riu Rogent, cap a l’Alta Contrada. Entre pujols i fondalades cobertes de vegetació, apareixien i desapareixien els cims nevats. Dues vegades em vaig aturar, amb una excusa qualsevol, per veure si ens seguien els misteriosos cavallers que havia descobert fent un bivac al bosc, però no vaig trobar ni rastre de la seva companyia. Dubtava un cop més. Potser Poncet tenia raó i tot el que els havia explicat —i tot el que havia callat— no era més que un engendre de la meva imaginació de poeta.

A hora foscant havíem avançat una bona tirada cap a tramuntana, però seguíem veient al lluny la columna rogenca que assenyalava la Muntanya de Foc. Post el sol, el fred va fer-se més viu i una nuvolada amenaçadora va cobrir el cel, com les ales esteses d’una au de mal averany. Va ser de sobte, com quan l’hostaler apaga els llums d’oli només queda la rojor del caliu de la fogaina. Un retruny llunyà, que rodolava dels cims de les Muntanyes de Tramuntana i s’espargia com una taca d’oli per comes i fondals, gronxant-se en les branques dels pins, ressonant en els roquissars, ampliant-se en els gorgs i afeblint-se a les planes, va anunciar la pluja. Les nostres muntures estaven inquietes, com si preveiessin la maltempsada que s’apropava: la mula tirava guitzes i es negava a seguir i les eugues renillaven i espolsaven les crineres, amb posats de paüra.

—Hem de seguir, hem de seguir! —ens instava el Conseller en Cap.

—Es prepara tempesta, senyor! —deia Poncet, ensumant l’aire—. Fóra millor que cerquéssim recer.

—És inútil! —vaig dir jo—. El que ha de ser, serà!

I dites aquestes paraules, una cortina d’aigua va xopar cavalls i cavallers, paisatge i èter. Els ulls se’ns varen negar, de la roba ens eixia un fumet d’humitat i les gotes d’aigua que s’esventraven a terra feien un glopeig que presagiava pluja forta. Amb prou feines ens vèiem els uns als altres i les bèsties es renegaven a caminar sota la pluja. Però el Batlle d’Adià no volia cedir en el seu intent d’arribar a l’Alta Contrada i esperonava la seva muntura i ens arrossegava a Poncet i a mi amb els seus crits. Gairebé a les palpentes seguíem el curs del riu, vinclats com les branques dels pollancs, amb l’aiguat de cara. La foscor era tanta que només distingíem la tossa del qui cavalcava davant nostre. I Tafall, que encapçalava la partida, feia una cursa cega en l’envitricoll de roques, pujols i fondalades, amb perill de la vida.

—Aturem-nos, senyor! —insistia el criat, amb un seny que li venia de la llarga experiència de servir senyors eixelebrats—. Hi ha pena de la vida, si continuem avançant!

La pluja esdevenia aiguaneu que el vent ens llançava a la cara, encegant-nos encara més. Ben aviat la gropa de la mula que arrossegava Poncet al meu davant va ser blanca de glaç. Després de viure tres dies i tres nits en l’escalfor protectora de l’entranya de la terra, aquella torbonada em gelava l’esperit i les paraules. Tenia les mans ertes i el glaç de l’aiguaneu em relliscava pel coll i m’eriçava els pèls del clatell i em feia pell de gallina a l’esquena.

—Ens perdrem, senyor! —insistia Poncet. I les seves paraules eren arrossegades pel vent i pel fred.

—Si seguim el curs del riu, no! Hem de mirar d’arribar a l’Alta Contrada abans que aquesta nevada ens impedeixi el pas! —cridava Tafall, esperonant el seu cavall.

Devíem cavalcar tota la nit, no ho recordo: a mida que el fred em baixava per l’espinada i s’apoderava del meu cos, perdia la noció del pas del temps. L’únic que importava era resistir la rufagada i avançar, avançar… Jo sabia que el nostre destí no era l’Alta Contrada, sinó el Bastió de Ponent i les paraules del meu jo de futur m’havien explicat el fred i la torbonada, la nit i la neu… Les Dites Antigues vetllaven per nosaltres perquè s’havien d’acomplir a través nostre.

De matinada va minvar la rufada. I la primera llum de l’alba ens va mostrar un paisatge blanc i silenciós, com adormit sota les volves de neu que dansaven encara i els caramells de gel que havien brostat sobtadament de les branques dels arbres. I quan la llum va créixer fins a fer-se un dia rúfol i boirós, ens vam adonar que l’aigua del riu s’havia glaçada i que no havíem assolit el Pas de Darsa, on naixia el riu Rogent, sinó el Coll del Pendís, on creuava el riu Blanc, tal i com m’havia explicat el meu jo de futur al meu jo del present a l’àmbit de la Sala Rodona de la Muntanya de Foc.

—Hem fet una marrada! —va dir Poncet, reconeixent el Coll del Pendís—. Darsa queda molt més a Llevant d’on som ara.

—I pel Coll no s’hi pot passar? —vaig dir jo.

—Com ho saps? —em preguntà Tafall.

—Està previst.

—Descansem una mica i després intentarem el pas —va concloure Tafall.

Vam desmuntar, vam arrecerar-nos entre unes penyes, vam fer un foc estantís amb llenya humida i vam escalfar aigua per fer te. Les eugues i la mula estaven esgotades. Mentre Poncet enllestia el te, el Batlle d’Adià i jo vam eixugar-les i els vam donar una mica de farratge i gra. Havia parat de nevar i entre els tels de boira i les filagarses de núvols clarejava un sol esmorteït que no aconseguia de vèncer el fred que embolcallava el paisatge.

—No entenc com ens podem haver equivocat de camí… —mormolava Poncet mentre ens servia el te i ens donava pa i formatge.

—Estava previst que fos així, Poncet —li vaig dir.

—Mirem de dormir una estona… Després provarem de passar pel Coll —va ordenar-nos el Conseller en Cap.

Vaig esperar que els altres dormissin i, aleshores, em vaig aixecar, embolicat en una flassada, em vaig allunyar una mica del foquet que fumejava tristament. El riu Blanc era només una torrentera mig glaçada que baixava del Coll del Pendís fent giragonses entre les roques. Vaig buscar un toll, vaig trencar la capa de gel i em vaig emmirallar en l’aigua, tal com sabia que havia de fer.

—Ajuda’m, Nàroa… —vaig mormolar.

I el meu rostre reflectit en l’aigua va esdevenir el rostre de la Dama d’Aigua.

—No defalleixis, Guiamon. Les Dites Antigues faran que el Destí s’acompleixi, si saps triar.

—Ja he triat, Nàroa. Vull anar al Bastió de Ponent i alliberar la princesa Garidaina.

—Doncs, desperta els teus amics… La boira us ajudarà.

I, quan tornava al campament per acomplir les instruccions de la Dama d’Aigua, una boira espessa anà cobrint fins on la vista abastava: els arbres, les pedres, els cingles del Coll del Pendís i les Muntanyes de l’Alta Contrada. Els animals no semblaven espantats per la boirada i rumiaven tranquil·lament el menjar que els havíem donat. Fins i tot les flames esmorteïdes del foquet semblaven revifar-se amb la boira i cremaven amb més alegria. Poncet i Tafall, embolicats en sengles flassades, dormien apaciblement. Quan els vaig despertar, alguna cosa havia canviat en la seva actitud, com si la boira que respiraven hagués apaivagat les seves inquietuds.

—Un rai?… En aquest torrent?… Amb tant de gel? —va protestar Poncet, en sentir la meva proposta.

Tafall, però, no s’hi va oposar; potser havia comprès que els elements eren els meus aliats, o, millor dit, els aliats de les Dites Antigues. Es va encongir d’espatlles i va agafar la picassa que dúiem per tal d’abastir-nos de llenya. I poc temps després, sempre sota la protecció de la boira, havíem tallat i estassat vuit pins, els havíem lligat amb betes de cuiro i havíem arrossegat el projecte de rai cap a la riba del riu Blanc. I el curs de l’aigua va augmentar, va inundar les roques que hi sobresortien i va fondre el gel que s’havia format a la vorera. Poncet, Tafall i jo ens instal·làrem a la proa del rai i férem que les nostres muntures pugessin a la popa, les estacàrem amb les regnes i vàrem esperar. I el doll del riu va créixer i créixer i ben aviat va arrossegar el rai, de primer amb lentitud, però cada cop més i més ràpid. La boira ens impedia veure el camí que recorríem. Poncet i jo, amb sengles perxes, manteníem el rai en el centre del corrent d’aigua, mentre Tafall vigilava que les eugues i la mula no es moguessin.

No sé quant de temps va durar el descens del riu Blanc; o potser no va durar temps, perquè la boira de Nàroa, a més d’esborrar el paisatge, havia detingut el temps. La perxa que jo manejava, de primer, amb prou feines entrava en l’aigua, però a mida que descendíem, s’enfonsava més i més, fins que no tocava fons. Finalment, el riu es va fer ample i plàcid i gairebé no vèiem les ribes, a banda i banda del rai.

—I quan arribem a Idera… Què farem? —em va preguntar Poncet, esgarrifat per la màgia dels fets.

—No ho sé… Ja ho veurem quan hi serem! —li vaig respondre, ple de confiança en Nàroa i en la seva protecció.

I així va passar el temps i l’aigua, i la boira es mantenia i el rai surava amb un lleu sondrollar i ja no vèiem les ribes i els braços em feien mal d’aguantar la perxa i d’intentar dirigir l’embarcació fluvial. Fins que Poncet em va cridar:

—Guiamon, vine!

Vaig creuar cap a la seva banda de rai, procurant que l’embarcació no trontollés gaire.

—Què passa?

El criat em va ensenyar el corrent d’aigua. Va enfonsar la seva perxa, va intentar mantenir-la dins l’aigua i, aleshores, vaig comprendre què passava: en lloc de descendir riu avall, l’estàvem remuntant, com si una força misteriosa ens arrossegués. No tenia cap explicació lògica: anàvem a contra-corrent. Poncet, blanc com la farina, tremolava i petava de dents.

—No et preocupis, Poncet —vaig intentar tranquil·litzar-lo—. Les Dites Antigues havien previst que aniríem a les Muntanyes Seques de Ponent per tal d’alliberar Garidaina.

I, just en el moment que deia això, el rai va encallar. Vam sentir una mena de tro, com un retruny que provingués de la deu mateixa del riu, ens vam aturar en sec i el rai es va partir en dos. L’aigua, però, no era gaire profunda i no semblava gens freda. Mentre intentàvem deslligar les bèsties i arrossegar-les cap a la vorera, la boira es va obrir de sobte, un sol tímid va il·luminar la conca i vam descobrir, estorats, que érem a les envistes de la Serra de Ponent, en un gorg profund que el riu Negre, que naixia als estreps del Bastió de Ponent, havia excavat en aquella soledat hostil.