III

De la batalla naval entre el Picut i cinc vaixells de l’Esquadra de Ponent; de la covardia de Guiamon, l’astúcia de Poncet i la tràgica fi del capità Acab i el seu navili; de la construcció d’un rai amb les restes d’un naufragi; de la solitud i les penalitats en mar i de l’afortunada aparició d’un llaüt de Bufagrós, amb l’arribada a Terra Ferma del poeta i el criat.

Cinc eren els fusts de Ponent que avançaven a la descoberta, tot intentant encerclar-nos. Quan fórem a tret de les seves catapultes, una pluja de pedres de granet i de boles de foc ens va caure al damunt. Les flames calaren a les veles i a les eixàrcies i els rocs escapçaren el masteler i esbucaren el castell de popa.

El capità Acab dirigia la maniobra de la nau, mentre Roger i un grapat de mariners intentaven apagar el foc que el vent atiava. Poncet, Guiós i jo ens afegirem a l’escamot que obeïa les ordres del soldat de fortuna. Proveïts amb sengles poals agafàvem aigua de mar i la buidàvem damunt les flames, una i altra vegada, inútilment. Garidaina, pàl·lida i ullerosa, repartia arpons, coltells i alfanges entre els mariners, per tal de fer front a un possible abordatge. El fum de l’incendi m’impedia veure com s’apropaven les naus enemigues. Mascarat i amb la roba socarrimada, enmig d’aquell desori, em vaig veure com una aparició fantasmagòrica. M’hauria agradat haver tingut un posat més heroic, una aparença més digne d’uns versos èpics. De bo de bo, els poetes solem mitificar els nostres herois i els pintem amb colors vius, com les estampes dels llibres, oblidant voluntàriament les penalitats físiques i els sentiments de paüra que de vegades els assetgen i, en definitiva, els fan més propers al comú dels mortals. I, ara, des de la passivitat del Passadís del Passat, m’adonava de tot això, sense poder-hi fer res.

Un núvol de sagetes va anunciar-nos que els vaixells de Ponent ja eren a un tret de ballesta.

Amb prou feines havíem aconseguit apagar l’incendi, quan un nou perill ja ens amenaçava: els garfis d’abordatge, llançats amb traça pels soldats de l’esquadra de Ponent, colpejaven els costats del Picut i alguns es clavaven al fustam de la nau. Roger, amb una destral, tallava els caps, mentre el capità Acab ordenava desesperadament una maniobra per defugir l’envestida de dos dels cinc vaixells enemics. Poncet, Guiós i jo vam córrer a ajudar el nostre amo, amb les armes de combat que cenyíem. Però no hi valien esforços: per a cada cap que tallàvem, un nou garfi es clavava a l’obra morta. Els llibants es tensaven i el Picut, amb les veles destrossades pel foc i el masteler mig partit, perdia tota possibilitat de maniobra. El combat, doncs, es feia inevitable.

Roger va dividir en dos escamots la marineria. Els uns, a les ordres d’Acab, esperaren a babord l’escomesa d’una de les naus. Els altres, entre els quals hi érem el criat, el monjo i jo, encapçalats per Roger, ens disposàrem a combatre amb els soldats que ens abordaven per estribord. Garidaina, al castell de popa mig esbucat, brandava el coltell d’obsidiana que li havien lliurat els Grans de l’Abisme.

La primera onada d’assaltants va pagar car el peatge de passar a bord del Picut. Al meu costat, un mariner va caure amb el pit partit per una sageta, enrogint la mar bonancenca amb la seva sang.

Sol i en silenci, al Passadís del Passat, em vaig empassar la vergonya dels meus actes en aquella ocasió que, inexorablement, revivia en el recinte màgic. Una calrada de culpabilitat em va encendre les galtes, mentre em veia abandonat el meu lloc de combat, en cerca d’un amagatall al costat de les duges, a peu de l’arga, en el mateix moment que una espasa de Ponent feria Guiós, que enfrontava cinc enemics.

Més m’hauria estimat caure en combat, com el monjo roget, que no pas veure’m reptar per l’empostissat de coberta, acovardit i poruc. Ni hi valien excuses. Es cert que jo sabia, per boca de la dona-peix, el trist final de l’abordatge. Però un membre de la Companyia del Portador hauria d’haver-se comportat amb més valor.

El combat va durar poc. Molts mariners del Picut varen pagar amb la vida la malastrugança de la dona-peix. Poncet, lleument ferit a la cara, va caure al costat del meu amagatall. Em va descobrir i, en lloc de retreure’m el que era evident, va mormolar:

—T’han ferit, poeta?… Hauríem de mirar d’escapolir-nos!

Roger, Acab i uns quants homes de la tripulació s’havien refugiat al castell de popa, envoltats d’enemics i plens de sang, pròpia i aliena. Garidaina, al costat del soldat de fortuna, combatia amb ràbia, sense la serenitat habitual en Estel d’Or.

—Ajuda’m, Guiamon!… Si aconseguim fer un rai amb els bocins del masteler, potser podríem esquitllar-nos i arribar a terra.

—Sols?

—I què vols? Guiós és mort o ferit… I no crec pas que puguem arribar al castell de popa per alliberar Roger i la Senyora… Un cop a terra, podríem aconseguir que salpés l’esquadra de Bròtil i que alliberés els nostres…

La darrera visió que vaig tenir de Roger i Garidaina, que ara tornava a veure, a les parets de vidre del Passadís del Passat, em va fer un nus a la gola i m’obligà a vessar llàgrimes de tristesa.

Mentre passàvem la borda del Picut, enmig de cossos ensangonats i restes d’armes rompudes, veles esquinçades, eixàrcies cremades i estelles de l’obra del buc, vaig veure com una dotzena de soldats de Ponent s’abraonaven sobre el soldat de fortuna i el desarmaven. La princesa, amb el crit d’angoixa, brandant el coltell d’obsidiana, se’ls llançava al damunt. Al costat d’ells dos, tot era mort i desolació, ferro i foc, com havia anunciat la dona-peix, ferida per la indiferència de Roger.

L’aigua em va prendre el poc valor que em restava a la carcanada; si no hagués estat per Poncet, hauria surat com un cadàver més, sense cap honrosa ferida que anunciés al món que havia mort per defensar els meus amics. Però el criat era un home pràctic. L’aigua de mar li havia netejat la ferida de la cara.

—Treu-te les botes i la jaqueta, Guiamon, i no t’engavanyaran per nedar.

Havia engrapat un tros de masteler i un cap de dues canes i intentava ajuntar-hi altres posts que suraven al nostre voltant. Vaig obeir-lo, com vaig poder. Sense l’embaràs de les botes i el gec, podia moure’m amb més facilitat. Vaig junyir dos cabirons socarrats a l’inici de rai i vaig estacar-los amb el cap que Poncet havia rescatat.

I, aleshores, vam sentir la cridòria de veus forasteres.

—Victòria! Victòria!

Els crits ressonaven a bord de la desferra del Picut, rebotia al costat de la nau enemiga, abarloada a estribord del nostre dissortat vaixell i ens arribava com un presagi sinistre.

—Procurem allunyar-nos, Guiamon! —em va ordenar Poncet.

Vam nedar aferrats a les quatre posts, sense gaire renou i vam sortir del batibull del combat, allunyant-nos a un tret de pedra de la nau ponentina.

I vaig tornar a veure la visió que d’ençà d’aleshores em corseca: lligat amb cadenes, amb la roba esparracada i ple de sang, empès per soldats enemics, Roger passava a bord del vaixell victoriós. El seguia Garidaina, sense sentits, en braços d’un guerrer. Darrera d’ells, alguns presoners malferits, escortats per les espases de la gent d’armes de Ponent.

—Mira, Poncet! —vaig mormolar.

—No t’entretinguis, Guiamon!… Quan més triguem a arribar a terra, més trigarem a alliberar l’amo i la Senyora!

Atiat per les paraules d’esperança del criat, vaig deixar enrere la paorosa escena i vaig nedar amb més força, tot empenyent el rai que ens havia de salvar de morir en mar.

—Atura’t —em va ordenar Poncet—. Si ens allunyem més, ens farem visibles i sospitaran… Esperarem aquí per saber quin rumb emprenen!

Els dos bucs de ponent que havien abordat el Picut s’allunyaren del nostre vaixell. A bord hi romanien alguns ponentins que l’acabaven de desarborar. Un cop enllestida la feina, davallaren una xalupa i es dirigiren a la nau capitana. Devien haver fet un esvoranc a l’obra viva del Picut perquè, poc després, el vaixell es va ajeure a estribord i va començar a enfonsar-se. Aleshores vaig distingir, lligat al timó, el pobre capità Acab. El seu cap brandava amb les tremolors del naufragi i la seva cama de vori colpejava sinistrament l’empostissat.

Vam romandre quiets, aferrats a les fustes, només amb el cap fora de l’aigua, fins que el Picut i el capità Acab, estacat al timó, desaparegueren, engolits per les pregoneses de la Mar Gran. L’esquadra de Ponent, amb els nostres amics, presoners a bord, s’havia allunyat en direcció a Llebeig. Quan només eren cinc punts blancs a la ratlla de l’horitzó i de l’espant de la matinada només quedaven alguns cadàvers, unes quantes fustes i un silenci de mort, Poncet va enfilar-se al rai.

—Amunt, Guiamon! —em va dir, allargant-me la mà—. Ens queda molt tros per arribar a Bròtil!

La solitud que ens rodejava em va fer estremir. I la salabror de les llàgrimes es va barrejar amb la salabror de l’aigua que em xopava els cabells i les celles. Plorava per Roger i Garidaina, per Guiós, pel capità Acab, pels mariners que feia tres nits havien escoltat els meus versos a coberta.

Però sobretot plorava per Poncet i per mi.

—No podrem arribar mai, Poncet… Com farem surar aquestes fustes? Com sabrem el rumb que hem de seguir? Què menjarem i què beurem? Millor hauria estat resistir fins a la mort i seguir el Destí dels nostres amics! —vaig cridar, mentre em deixava caure damunt la superfície inestable del rai.

—Hem de posar rumb a tramuntana… Un cop siguem a les envistes de la costa, podrem identificar la badia de Bròtil… No crec pas que triguem més de mig dia. Mig dia sense aigua i sense menjar no són res, Guiamon… Atansem-nos al lloc del naufragi, amb unes quantes fustes més i un parrac de vela, aquest rai serà tan mariner com el pobre Picut. Au, fes el cor fort!… Pensa en els recitals que podràs fer quan tot això s’hagi acabat!

Ara, avarat en els records que el passadís de vidre materialitzava, comprenia la impossibilitat de l’aventura. Sort que, en aquells moments, les paraules de Poncet m’animaren una mica. La mar era plana, l’oreig amb prou feines ens assecava els cossos xops i el sol s’enfilava indiferent en un cel sense núvols. Fent servir els braços com si fossin rems ens vam apropar al lloc de la batalla. Poncet va pescar unes quantes canes més d’un cap de la gruixària del polze, quatre cabirons del castell de popa, un retall socarrimat de vela i dos bocois esventrats. I quan el sol començava a escalfar una mica, el rai tenia una mena de vela que recollia la marinada suau, un timó d’arjau, estacat amb llibant a allò que volia ser la popa i una protecció de costellam de bocoi per seure-hi. Enfilàrem la proa cap a tramuntana i, sense cap més coneixement de l’art de la navegació que el que havíem après en dues travessies accidentades, ens disposàrem a trobar en aquell desert blau el camí de Bròtil.

La travessia, que Poncet havia calculat en mig dia, va durar tot aquell dia, la nit i part de l’endemà. I hauria durat molt més, i potser mai no hauríem arribat a terra, sinó ens haguessin recollit uns pescadors de Bufagrós, una vila marinera, entre Adià i Bròtil.

El sol ens va fer escalfar el cap i ens féu bullir la gana i la set i ens va obligar a romandre estenallats damunt el rai. La nit va ser humida i freda i no ens va deixar aclucar l’ull. Les esperances d’arribar a Bròtil se’ns gelaren al moll dels ossos. La manca d’aigua i de menjar ens van estovar la moral i la salut. Poncet s’aferrava caparrut a l’arjau i obligava, com podia, el rai a enfilar el rumb de tramuntana. Però la vela improvisada no recollia amb prou feines un alè d’aire i avançàvem a pas de cargol gansoner.

Vaig fer córrer els meus records cap endavant. Més que res perquè no volia reviure les penalitats del viatge: quietud, sol, gana, set, fred i humitat. I, sobretot, desesperació, remordiments i aquella soledat, semblant a la que ara sentia al Passadís del Passat.

Feia estona que havia sortit el sol, la calor ens augmentava la set que la salabror del mar convertia en un turment insuportable, quan vaig distingir una vela. Em vaig posar dret, amb perill de bolcar el rai, fent crits i movent els braços com un foll.

—Què passa? —va preguntar Poncet, sense amollar l’arjau.

—Una vela!… Una vela!… Estem salvats!

—Estigues, Guiamon, que faràs naufragar el rai!

—Hem de cridar la seva atenció, Poncet! Es l’única possibilitat que tenim de salvar-nos…

—I si són enemics? —va retopar el criat.

—M’és igual! Millor caure presoner que no pas morir d’aquesta horrible mort lenta!

Afortunadament, com ja he dit, eren pescadors de Bufagrós que, de primer, es malfiaren de la nostra aparença, però que, després, quan ja érem a bord del seu llaüt i els explicàrem que érem víctimes de l’esquadra de Ponent, ens acolliren amb bona voluntat.

Les notícies de la guerra ens deixaren mes baldats que el naufragi: Adià havia caigut en mans de les hosts enemigues, Tafall, el batlle, s’havia refugiat a Bròtil, que patia un setge de ferro. Només a l’Alta Contrada els exèrcits de Ponent trobaven resistència. Entre els habitants de la costa havia corregut la veu que un soldat de fortuna d’Adià havia salpat de la mítica Illa de les Tres Taronges, enmig de la Mar Gran, amb un estol de vaixells, carregats d’homes d’armes, per tal d’alliberar les viles conquerides.

—A Bufagrós —ens va explicar el patró del llaüt—, hi ha un escamot de ponentins que han agafat presoner el batlle i que cobren uns impostos forassenyats. A més controlen totes les entrades al poble, per terra i per mar.

Vam acordar que ens deixarien a una cala deserta, a prop de Bròtil, abans de retornar al seu port d’origen…, si és que no topàvem amb una patrulla de l’esquadra de Ponent.

—Patrullen dia i nit, per por que no duguem aliments i armes als assetjats de Bròtil… Mai no havia vist un estol tan nombrós i tan ben equipat!

Menjàrem peix fregit i una fogassa de pa morè i beguérem un vi novell i aspre que ens retornà les forces. Els pescadors eren hospitalaris i senzills i no els volguérem desenganyar de l’esperança que l’arribada de Roger els havia creat. Poncet els explicà que érem comerciants d’Adià i que el nostre vaixell havia estat capturat i espoliat pels ponentins i que tots els tripulants havien estat passats per les armes. Que nosaltres dos, després de defensar-nos com dos herois, havíem aconseguit fugir i que, amb les restes del naufragi, havíem construït el rai i intentat guanyar la terra ferma.

—I un cop a terra, què penseu fer?

—Mirarem d’entrar a Bròtil i ajudar a la defensa de la vila! —va respondre, amb ardidesa, Poncet—. Nosaltres ja hem tastat l’acer dels guerrers de Ponent i no volem que la Contrada caigui a les seves mans…

Les paraules del criat varen impressionar aquella bona gent, convençuts del nostre valor i del nostre mèrit. La veritat és que la situació de la guerra havia fos les nostres esperances d’alliberar Roger i Garidaina. El Destí ens pesava com una llosa i no vèiem cap possibilitat ni una de reeixir.

Quan el sol ja començava a anar a jóc, sense haver topat amb les patrulles enemigues, vam ancorar a la roda en un caló. Els pescadors ens donaren espardenyes, camises i sengles coltells i ens acomiadaren amb una abraçada solemnial.

Amb prou feines havíem tocat la sorra daurada de la platja del caló, que el llaüt ja sortia a mar oberta, camí de Bufagrós. I així va ser com Poncet i jo vam arribar a la Terra Ferma, sols i desemparats.