V

De l’arribada dels Cavallers de l’Anell de Ferro al Mas Ventós; d’un atac per sorpresa contra els ponentins al Coll del Pendís, amb les heroïcitats de Guiamon i dels seus companys i d’un final previst per les Dites Antigues.

La guerra és dolenta per a les terres i per a les persones: té la força cega dels elements desencadenats i, alhora, la intel·ligència i la maldat de l’ésser humà. Encara no havíem entrat en combat amb els ponentins i ja l’Alta Contrada s’havia transformat. El que ahir ens semblava una plana entre muntanyes, amb masos, conreus, caps de bestiar i prades, ara no era més que una successió de camps inhòspits, d’edificacions fortificades, tancades amb pany forrellat o bé abandonades. Els camins glaçats de l’Alta Contrada eren recorreguts per vells, mainades i dones que arrossegaven carretons amb els seus equipatges, camí de Darsa o dels masos veïns on, en cas d’invasió, podien resistir millor l’atac dels de Ponent. I els pagesos i els pastors que llauraven la terra o curaven del bestiar havien esdevingut soldats ferrenys que empunyaven la llança o l’arc, l’espasa o la ballesta, abillats amb la capa negra, i amb l’anell de ferro que els distingia al dit índex. Fins i tot Poncet, Guiós i jo ja havíem canviat també: el criat ensumava la batalla i enyorava el seu amo i senyor i les velles aventures viscudes en altres guerres, quan Roger d’Adià no era més que un soldat de fortuna. Guiós havia oblidat la regla del Monestir dels Rogets i es delia per enfrontar-se a aquella gent que l’havia ferit, l’havia maltractat i l’havia empresonat al Castell del Cim de les Muntanyes de Ponent. I jo havia oblidat les estrofes amoroses de la Misteriosa Dama d’Aigua i ja perfilava les rimes de La Batalla de la Neu a l’Altra Contrada, amb ressò de càntics guerrers i dringar d’espases i brunzir de sagetes.

Vam acampar a l’empara del pujol de Mas Ventós, mentre queien pampalloles de neu i la llum del dia minvava, agònica. Tafall, però, inquiet pel retard de l’expedició, insistia a Lles que enviés una columna d’homes al Coll del Pendís, per evitar que els ponentins ens sorprenguessin. El Batlle de Darsa, després d’escoltar les raons del Conseller en Cap, va accedir: comandats per Grus i per Ix, cinquanta genets, entre els quals hi érem nosaltres, cavalcaríem de nit cap a la collada.

Vam fer un mos a peu dret, vam abeurar les nostres muntures i vam partir cap a les muntanyes, seguint el curs del riu Blanc, que marcava la cinglera del pas cap a la Terra Baixa, des d’on havíem creuat nosaltres el dia abans. Refer el camí, de nits i amb la por d’una topada al cos, el feia semblar diferent: aquells costers que ara enfilàvem ens havia semblat que baixaven cap a la llibertat, cap a l’esperança. Ara, en canvi, ens produïen la impressió que menaven al passat, a la destrucció. Les pampalloles de neu s’anaren transformant en borrellons densos, a mida que ascendíem, deixant el riu a baix del gorg, dificultant-nos la marxa, fins que Grus va ordenar-nos alto.

—Deixarem els cavalls aquí i avançarem a peu per la drecera —ens va ordenar—. Procureu no fer soroll i no allunyar-nos massa els uns dels altres.

El monjo montcarraner, Poncet i jo, acostumats els uns als altres, decidirem anar junts. Però com que cap dels tres estàvem avesats a la neu i a trescar per la muntanya de nit, vàrem acceptar el jove Bor al nostre costat. La missió era descobrir l’enemic i retardar-lo el màxim temps possible. Ben aviat vaig tenir la sensació que ens havíem quedat sols: els altres soldats, emparats en la foscor, havien desaparegut muntanyes amunt, per sorprendre els ponentins. Bor ens va fer deixar el camí de ferradura de la collada per un senderol de cabra que tramuntava un tossalet a la dreta. La neu i el gel feien difícil l’escalada i Guiós, Poncet i jo ens havíem d’ajudar constantment. Després del tossal venia un corriol, amagat per un tou de mates de bruc, cobertes de neu i, després, un roquissar, amb cantells vius que tallaven com ganivets esmolats, que semblava no acabar mai. Dues vegades vaig estar a punt d’esllavissar-me pendís avall i, si no hagués estat per l’habilitat del jove Bor, mai no hauria pogut acomplir el Destí assenyalat per les Dites Antigues.

Malgrat que la cortina de neu que ens queia al damunt era cada cop més atapeïda, una hora després de separar-nos, vam distingir uns llums que es movien en el vessant de la muntanya. Eren torxes, atxes, alimares i llums d’oli dels ponentins que encara lluitaven per treure la neu del camí ral de la collada. D’ençà del dia abans al matí, quan els havíem vist, amb prou feines havien avançat una llegua, tanta era la neu i tant l’equipatge que arrossegaven. Les baluernes de les màquines de guerra i els carros d’intendència relliscaven amb el glaç i quan els ponentins aconseguien fer-los avançar una cana, en retrocedien dues en un joc de mai no acabar. Els soldats de Ponent, homes avesats a un clima més suau, semblaven esdernegats i retuts per l’esforç que feien, atiats pels crits del seu capità, un home alt i cepat, cobert amb una capa de pells, amb casc emplomallat i celada baixa que cenyia espasa i no parava d’anar amunt i avall, increpant, animant, insultant els seus homes.

Però no vàrem tenir gaire temps per contemplar aquell espectacle: un crit sobtat va provocar una allau de sagetes i de mandrons, provinent dels quatre costats del cercle de muntanyes que cenyia el Coll del Pendís. Bor, en veure que els seus companys atacaven, va amanir la ballesta que duia penjada a l’espatlla i va començar a disparar. Els de Ponent, sorpresos per l’atac, corrien amunt i avall i queien ferits per fletxes i còdols. El capità ponentí, però, no va perdre el seny: va ordenar als seus homes que es refugiessin entre les roques de la cuneta i que apaguessin les atxes, les torxes, els llums d’oli i les alimares. Es va fer la fosca en el camp enemic i només la neu semblava viva al Coll del Pendís. Muntanyencs i ponentins romanien quiets i en silenci perquè un moviment significava delatar la posició a l’enemic que sotjava l’obscuritat amb ulls esbatanats.

—I ara què fem? —va preguntar Poncet, amb un mormol.

Havia de triar, un cop més: sabia el que calia fer per tal que el nostre Destí es realitzés. Però sabia que fer-ho comportava un gran perill per a mi i moltes desgràcies per a les persones que més estimava. Vaig invocar, en silenci, el nom de la meva estimada. Però Nàroa ja havia parlat aquell matí a l’eixida de la casa de Lles i ara no va respondre. Vaig maleir la meva curiositat de poeta que m’havia menat a aquella situació. La gent de la meva mena i condició no s’han de mesclar mai amb encanteris, màgies i profecies: amb la poesia n’hi ha prou per viure dignament i sense sotracs tota mena d’aventures. Les paraules gairebé mai no fan mal al qui les inventa, sigui poeta amorós o trobador èpic, inventor de facècies o creador d’enjòlit.

—Seguiu-me! —vaig ordenar als meus companys. I, sense fer soroll, em vaig deixar relliscar per la neu, cap el camp dels de Ponent.

—Atura’t, Guiamon: no siguis boig! —em va recriminar Poncet, assenyat.

—No volies rescatar el teu amo?… Ara és el moment!

En sentir-me parlar de Roger, Poncet va desembeinar l’espasa i em va seguir muntanya avall. Només Bor, que no sabia qui era Roger, ni què significava tot allò, va dubtar un moment. La seva joventut, que el feia gosat, el va empènyer a seguir-nos. Ben aviat el montcarraner, el criat i el muntanyenc relliscaven silenciosament per la neu al meu costat, com ombres benèfiques que vetllessin per mi.

Vam aterrar a la cuneta del camí de ferradura que creua el Coll del Pendís, per la banda on hi havia les màquines de guerra i els carros d’intendència dels ponentins. La foscor ens ocultava, si, però tampoc no ens deixava veure els sentinelles que guardaven baluernes i carretes. Amb els braços estirats davant meu, vaig avançar a les palpentes, cap al lloc on hi havia el gruix de l’exèrcit. Però em calia llum per a fer allò que sabia que faria. Així és que vaig tocar Poncet i li vaig parlar a cau d’orella:

—Tens esca i pedrenyal a mà?

—Si, és clar… Què vols fer?

—Pegar foc a una d’aquestes carretes.

—Però aleshores ens veuran i…

—I també els veurem nosaltres, a ells!

Poncet devia entendre els meus propòsits, perquè, sense protestar més, va treure l’esca i el pedrenyal de la bossa que mai no deixava, va fer saltar una guspira de la pedra foguera i va calar foc a l’esca. La flameta va tremolar una mica i, finalment, va prendre amb alegria. No havíem tingut temps d’acostar l’esca a un dels embalums de la carreta més propera, que els ponentins ja ens havien descobert i disparaven les seves sagetes contra nosaltres. Bor va clavar el genoll en terra i va replicar amb la seva ballesta. Poncet, per fi, va calar foc a un fardell de flassades. Les flames van créixer i van il·luminar tot el camp. Els Cavallers de l’Anell de Ferro, des de les seves posicions, varen començar a disparar fletxes i mandrons.

—Apagueu aquest foc! Apagueu-lo, costi el que costi! —cridava el capità ponentí, amagat a una banda de la carretera. Com que els seus homes no gosaven sortir de les seves proteccions, ell mateix va fer-ho. Es va acostar cap a nosaltres, brandant l’espasa. Bor va dirigir la ballesta cap a ell.

—No disparis! —li vaig cridar.

Però no calia que ho fes: tal i com havia vist que passaria a la Sala Rodona, el jove muntanyenc va caure rodó a terra, amb el cos clivellat per les sagetes enemigues. Em vaig llançar de cap a la cuneta, abans que els projectils dels de Ponent no em ferissin. Guiós, d’un bot, va recollir la ballesta i el buirac del pobre Bor i es va amagar rere la tossa d’una catapulta. Poncet, entre les flames de la carreta, lluitava contra dos sentinelles que l’havien encerclat. Altres acudien, protegint-se amb els escuts de la pluja de projectils que els queia damunt. Vaig córrer en ajut seu.

—Ànim, Poncet! —li vaig cridar, mentre enfrontava un dels soldats.

L’experiència de combatent que havia adquirit a l’illa de Montcarrà em va servir aleshores. L’esgrima no ha estat mai el meu fort i potser per això, o per una llenegada providencial, vaig esquivar la seva estocada i el vaig ferir a la cama. Poncet, mentrestant, havia liquidat l’altre sentinella i feia front als nouvinguts. Em vaig girar: el capità dels soldats de Ponent havia arribat a la carreta incendiada i tractava d’apagar el foc amb la seva capa de pells. Alguns soldats havien sortit dels seus amagatalls i l’ajudaven. Vaig córrer de dret cap a ell, sense fer cas de les sagetes que em disparaven. Ara o mai: el Destí m’havia dut a aquella situació i la tria estava feta. Amb el nom de Nàroa als llavis vaig llançar-me al damunt del capità del casc emplomallat. Era un home alt i cepat, amb el rostre amagat rere la celada. Va deixar la capa i va desembeinar l’espasa.

—Ajudeu-me, Guiós, Poncet! —vaig cridar, tot parant una estocada maligna que em buscava la post del pit. Però Guiós no podia sortir de darrera la catapulta i Poncet tenia prou feina amb els sentinelles que l’atacaven. Un dels soldats que havia acudit a apagar el foc em va clavar un cop de maça al coll. Vaig sentir que les cames se m’afeblien i vaig pensar que, després de tot, les profecies sempre menteixen. L’espasa del capità va fer un remolí l’aire i em va desarmar. Estava vençut. La meva vida de poeta itinerant acabaria entre la neu, a mans de…

—No em mateu, senyor! —vaig cridar al capità de Ponent—. Sóc Guiamon, el vostre poeta!

Però les paraules no servien contra les fetilleries de la Nyega. El capità va alçar la celada i vaig veure la cara de Roger, crispada per l’esforç, amb una ganyota de ràbia que li enlletgia les faccions. I l’espasa del meu senyor i amic em va ferir al cap. Si no hagués estat per la barretina que duia, o si l’arma hagués estat Eina de Pau, els versos que encara havia d’escriure haurien quedat orfes de poeta i el Destí previst a les Dites Antigues s’hauria malbarat per sempre. Vaig caure a terra, però no vaig perdre els sentits. Un doll de sang calenta em va mullar el coll i l’espatlla.

—Nàroa! —vaig cridar, veient-me a les portes de la mort.

Roger, adonat-se que no m’havia fulminat, va brandar de bell nou l’espasa. Però amb les volves de neu que no paraven de caure s’hi va barrejar com una mena d’halo lluminós que va anar prenent cos i que em va protegir. D’antuvi era transparent com un tel de glaç o com una bombolla d’aigua clara, però ben aviat va prendre carnadura i, de terra estant, vaig distingir els cabells negres i el cos frèvol de Nàroa. Vaig tancar els ulls agraït. Vaig intentar incorporar-me, però la força m’eixia del cos per la ferida del cap, mesclada amb la sang. Quan vaig obrir els ulls, Poncet corria cap a nosaltres: havia reconegut el seu amo i cridava com un foll:

—Roger, no!… Que no el reconeixeu, senyor? Es Guiamon, el poeta!

Nàroa havia alçat un braç i l’espasa de Roger romania a mig aire, com si un fil invisible la lligués al cel.

Alguns muntanyencs, en veure’ns perduts, havien baixat pels costers i atacaven amb les espases i les maces els ponentins que ens rodejaven. I, mentre Nàroa es fonia altre cop, com si els flocs de neu traspassessin el seu cos i l’arrosseguessin cap a terra, Poncet va enfrontar-se amb Roger.

—Amo, amo! —cridava el criat, amb desesperació—. Sóc Poncet, el vostre fidel Poncet!

Però Roger, fadat per la Nyega, no reconeixia ni amics, ni servents: ert com una estàtua, continuava amb l’espasa a mig aire, sense moure’s i sense reaccionar davant els crits del pobre criat. Aleshores, amb els ulls plens de llàgrimes, Poncet va colpejar Roger al cap amb la creu de l’espasa, un, dos, tres cops, fins que l’antic Portador d’Eina de Pau va perdre els sentits, va doblegar-se i va caure al meu costat.

La batalla s’havia generalitzat. Barrejades amb els flocs de neu, les sagetes xiulaven entre els combatents, en cerca d’una víctima. La sang tenyia de vermell la blancor del terra i el fum de la carretera cremada empudegava l’aire, farcit de flastomies, gemecs, crits i mots d’ordre.

Grus i Ix, amb quatre soldats més, eren al meu costat, abatent ponentins amb destrals de llenyataires. Guiós, que havia acabat les sagetes del buirac de Bor, manejava una llança com un gaiato de pastor i Poncet, cobert de sang, brandava l’espasa, amb els ulls plens de llàgrimes, encara, per la dissort del seu amo.

I, un cop més, Nàroa ens va protegir: la boira va brostar de la neu, es va barrejar amb el fum, va apaivagar el renou del combat i va encegar els enemics, ocultant als Cavallers de l’Anell de Ferro que m’aixecaven a pes de braços i em duien muntanya amunt.

—Agafeu-lo, no el deixeu, és Roger d’Adià! —cridava jo als dos muntanyencs que em duien, tot assenyalant el cos del Portador.

Guiós i Poncet, després de desfer-se dels de Ponent que els atacaven, van recollir el cos de Roger, privat de sentits, i l’arrossegaren pel vessant de la muntanya. La carretera incendiada, potser per la humitat de la boira, va apagar-se i la foscor, altre cop, va envair el Coll del Pendís, mentre la boira s’esbarriava cel enllà i la neu queia amb més intensitat.

La ferida del cap no parava de sagnar-me i sentia que amb la sang m’eixia la força i que, a cada sotrac, perdia una mica de vida. Caramulls de versos i de records, de sensacions i de sentiments em retrunyien al cervell i se m’escapaven pel tall que m’havia fet aquell a qui més respectava i a qui devia, no solament la meva millor composició poètica, sinó també la descoberta de la màgia de l’aventura. Em sentia satisfet, però, perquè havia triat com calia. El preu de la tria havia resultat dolorós: la mort de Bor, les ferides de Poncet i, qui sap si la meva pròpia mort, com a penyora del Destí. El Rostre del Desconegut m’havia advertit: «El Destí és si vols que sigui» i jo havia volgut la llibertat de Roger, a canvi, si calia, de la meva vida.

El fred de la nit i de la neu se’m ficava dintre i escampava una mollor per tot el meu cos que m’enfonsava en un pou sense fons, en la negror del qual hi giravoltaven la tristesa de Garidaina, la ràbia de Roger i, sobretot, aquella expressió fugissera de Nàroa, com una remor llunyana de pluja, com l’embat de les onades, com el lliscar d’un riu, com el silenci de la neu… La neu que em cobria inexorablement com un sudari i que em sebollia en terra estranya, enmig d’una guerra no volguda, sense paraules, ni versos, ni estrofes que cantessin la fi del poeta Guiamon.