VI

De com Guiamon retorna a la vida per l’amor de Nàroa i del preu que les Dites Antigues havien fixat per la salvació del poeta; del setge de Darsa i de la follia de Roger, amb la tria que fa Guiamon per a salvar al Portador.

—Guiamon!

Era la veu llunyana i humida de la Dama d’Aigua que em cridava entre escumes i coralls, entre molses i canyissars, com un plugim embriagador, com un llebeig amorós.

«I, llavors, Guiamon, obriràs els ulls a la llum de la Vida…».

—Guiamon, estimat!

Vaig sentir que la sang em retornava als polsos i esbandia el fred i la fosca que em retenien en l’absència. Vaig obrir els ulls i un esclat de vida va pintar de colors el foc que cremava a la fogaina, l’olla d’aram, penjada als clemàstecs que llançava vapor, la manta de llana, teixida a l’Alta Contrada, que em cobria i els rostres estimats de Poncet i Garidaina que em miraven amatents.

«Però pensa, Guiamon, que el Destí no és si no vols que sigui i ara la tria correspondrà a Nàroa…».

—Nàroa! —vaig mormolar amb veu prima.

La Dama d’Aigua va esborrar els colors de vida i va convertir l’àmbit on era en un món de glaç transparent que empresonava el seu cos i el meu Destí.

—Has de triar, Nàroa —li vaig dir amb veu sense paraules que va lliscar per les parets de gel i es va fondre com una volva de neu.

—Ja ho he fet, Guiamon —em va contestar ella, també sense paraules—. Vull que visquis. He triat romandre amb tu sense poder i acceptar la mort humana quan m’arribi.

«Només l’amor, Guiamon, podrà vèncer la mort que niarà al teu cor. Però el preu de l’amor és la mort i Nàroa ho sap…».

El batec renovellat dels polsos se’m va deturar i la sang es va retirar de les meves venes, empesa pel fred i la foscor de la mort, com si la inspiració em fallés i el doll poètic s’estronqués a mitja estrofa.

—No, Nàroa! —vaig dir-li en aquell espai de glaç en el qual les paraules florien sense veu, ni arrels—. Deixa’m on sóc i tu sobreviu… Els poetes estimen els miratges…

—No ets tu qui ha de triar aquest cop, Guiamon. I també les Dites Antigues regeixen per a mi —va dir ella, amb paraules com grandalles brostades a la neu dels prats—. La tria està feta: viuràs i jo viuré amb tu i per a tu!

«Les Dites Antigues havien previst, des de més enllà del temps l’amor de la Dama d’Aigua pel Poeta, Guiamon…».

Unes mans càlides, de dits amorosos, acaronaven el meu cos i, al seu contacte, el torrent de la vida tornava a mi, esbucant estructures de mort, arrossegant freds de no-vida, il·luminant la foscor amb geometries incandescents. Vaig tornar a obrir els ulls.

—Au, poeta, que encara has de cantar les meves gestes! —deia la veu burleta de Poncet. I els seus ulls eren humits de llàgrimes i una rialla amistosa li dibuixava la corba dels llavis.

I Nàroa, al seu costat, rentava la ferida del meu cap i estenia un ungüent que apaivagava la cremor de l’acer ponentí. Havia canviat el vestit blanc i els escarpins d’argent per una roba de llana i uns esclops de muntanyenca i les seves galtes tenien un tel de color, com mai no l’havien tingut.

Vaig intentar incorporar-me, però Nàroa em va empènyer dolçament i em va fer ajeure.

—No et moguis, estimat, encara estàs molt feble. —I la veu de Nàroa ja no tenia drings de pluja, remor d’onades, silencis de neu ni remoreig de rieres, sinó, només, accents amorosos d’alleujament.

«I aquest amor, Guiamon, et farà reviure i acomplirà amb tu i per tu el Destí prefixat…».

Una somnolència dolça va vèncer les meves parpelles i em vaig enfonsar en un terbolí de somnis. En veler de tres pals, Nàroa i jo creuàvem la Mar Gran, camí de l’Illa de les Tres Taronges i les ones eren de plata i de vidre i el vent tenia arpegis de rondalla, mentre inflava les veles d’un blanc esclatant. I, arribats a l’Illa, els montcarraners ens rebien amb musiques i càntics i ens menaven a Ciutatnova, on ens esperaven Roger i Garidaina. El Portador cenyia Eina de Pau i la Senyora lluïa l’Estel d’Or al front. I, Arís, el seu fill, ens besava a les galtes i volia que li recités el poema La Batalla de la Neu a l’Alta Contrada. Nàroa m’oferia un llaüt d’or i jo deia els meus versos com mai no els havia dit i com mai més no els diria. Els habitants de la vila es reunien a palau per escoltar-me i ploraven la mort de Bor, feien mamballetes amb el valor de Poncet, imprecaven els encanteris de la Nyega i sentien el fred del glaç i la neu i l’escalf final del sol de primavera… Però Nàroa es fonia, com una filagarsa de boira, com un floc de neu, com una humitat que entela el mirall. I les paraules se’m clavaven a la gola, com ferros roents i els montcarraners esdevenien ponentins i m’encalçaven pel Coll del Pendís. I jo no podia córrer perquè la neu em barrava el pas…

—Guiamon! —deia la veu de Nàroa—. Has de menjar una mica…

Vaig obrir els ulls. La cambra era fosca i feia fred. A la llar de foc només hi quedaven cendres. Un llum d’oli cremava, tristoi, a l’espona del llit. Nàroa, ullerosa i cansada, m’acostava un bol fumejant a la boca i m’ajudava a beure una mica de llet calenta.

—Tinc fred… —vaig tenir esma de dir.

I ella em va abraçar i va escalfar el meu cos amb el seu, fins que vaig perdre consciència de mi mateix i em vaig adormir un cop més, en un son sense imatges. Quan em vaig tornar a despertar, la roentor que sentia abans a la ferida del cap havia esdevingut una coïssor somorta. Nàroa, mig coberta amb la flassada, dormia al meu costat, amb un gest de neguit a la cara. Em vaig incorporar, amb cura de no despertar-la, vaig enretirar el tapament i vaig posar els peus descalços a terra. En va venir un lleuger rodament de cap, però vaig fer el cor fort i em vaig aixecar. Vaig avançar cap a la finestra, com un infant que fa les primeres passes, com un vell que trontolla, vençut pels anys, com un poeta ferit en el cos i en l’amor, per un Destí superior a la seva força.

Nevava amb una insistència rutinària, com si el Món Conegut no fos altra cosa que un desert del glaç o una volva immensa de neu. La poca llum del dia que vencia la cortina de borrellons espessos i atapeïts també era blanca i glaçada. Vaig tornar a la llitotxa: a la llar de foc hi cremava un tió i, penjada dels clemàstecs, l’olla d’aram bullia amb un xiulet constant. Nàroa s’havia mogut i cercava en somnis el meu cos. Havia perdut la blancor dels miratges i el seu cos semblava més sòlid i alhora més fràgil, sense aquella transparència que tenia a la Font Freda o a l’Estany Guerx. Vaig allargar la mà i li vaig tocar la galta, amb un nus a la gola i un estremiment de tendresa que em retrunyia a la ferida del cap. La pell ja no era de boira, sinó d’un vellut setinat, càlida i acollidora. Nàroa va obrir els ulls, amb sorpresa: un tel de llàgrimes els hi va apagar un moment, però el sol d’un somriure va esborrar la tristor. Em vaig inclinar i vaig besar-la, com tantes vegades havia fet en els meus somnis. I el miratge no va desaparèixer, sinó que va estirar els braços, els va nuar darrera del meu coll i va prémer el seu cos contra el meu, amb un gest tan senzill i de tanta grandesa, al mateix temps, que vaig comprendre que el preu que les Dites Antigues havien posat a l’amor de la Dama d’Aigua i del Poeta era baix: la mort no podia res contra el batec de la sang, el foc a l’entranya, el refrec de la pell i l’alè compartit. Nàroa es transformava en un ésser mortal per compartir un moment d’eternitat amb mi. I jo bevia de la font del seu cos la llavor de la vida que m’havia ofert com un present i ella gaudia del deler del meu cor de la mort dolça de l’amor.

Ens vam adormir, nus i renovellats, sense témer la neu, la guerra i el Destí, senyora i majora ella, finalment, de la seva humanitat, amo i senyor, per fi, jo de la meva plenitud. No hi feia res que en un racó del meu futur, contat amb paraules cruels pel Rostre del Desconegut, hi hagués una Nàroa erta per sempre: viuríem la vida plegats i perduraríem més enllà de la mort en poemes i llegendes, amb la grandesa fràgil de les paraules, renaixents cada cop que un joglar ens recreés en un mercat a la plaça o un trobador ens evoqués en un menjador del palau.

Quan em vaig despertar, altre cop, Nàroa no era al meu costat i l’absència del seu cos entre els meus braços em va punyir com les paraules del meu jo de futur a la Sala Rodona. Em vaig incorporar:

—Nàroa!

I el seu nom contenia tots els versos, totes les estrofes, tots els poemes que havia compost i compondria al llarg de la meva vida.

Però el Destí havia estat generós amb mi i Nàroa era al costat de la fogaina, escaldant unes llesques de pa, amb el brou fumejant de l’olla d’aram. Quan va acostar-se’m amb l’escudella a la mà, els ulls li lluïen com bocins d’obsidiana i el seu cos resplendia amb la rotunditat d’una dona.

—Menja una mica, Guiamon.

Vaig menjar la sopa de pa i un tall de formatge tendre, amb una galeta d’oli. Vaig beure, també, un bol de llet que em va espargir una escalforeta vital pel cos.

—Digues, Nàroa… Què ha passat? Quant temps fa que estic ferit? On som? On és Roger? I els altres? —vaig preguntar.

A cada nou interrogant en brollaven altres, com les cireres que s’enramellen en un cistell.

—Fa gairebé tres llunes que lluites amb la mort, Guiamon. Aquí és a casa de Lles, el Batlle de Darsa… La guerra continua i els ponentins dominen tota l’Alta Contrada i han posat setge a la vila.

—Tres llunes? —vaig exclamar. Em vaig palpar la cara i el cos. Tenia una barba espessa que em cobria les galtes i m’havia aprimat molt—. I tot aquest temps he estat inconscient? Però si semblava que…

—D’allà on véns, Guiamon, el temps ja no existeix —va dir Nàroa, amb un to de tristesa a la veu. Em vaig aixecar d’una revolada, sense fer cas del mareig i de la feblesa que sentia a tot el cos, empès per la ràbia i la desesperança.

—I Roger? —vaig preguntar—. On és Roger?

—Es a una cella de la Batllia. Per més que Garidaina ho ha intentat, no ha pogut vèncer l’encanteri de la Nyega. Caldrà anar a Puigpelat i cercar el Reig Escarlata, com preveien les Dites Antigues. —Perquè Nàroa coneixia com jo el Rostre del Desconegut, sabia que la tria encertada era aquella, tot i que significava enfrontar-se de bell nou amb el glaç i la neu, amb la por i la follia. Ens vam mirar, silenciosos, sense retrets.

—Sí. Hi he d’anar.

—I jo vindré amb tu. Ara no em puc separar de tu, ja.

Em vaig vestir amb robes que hi havia a la cambra. Camisa de llana, calces de vellut, gec de cuiro, pellissa de pell de be i esclops de muntanyenc. Nàroa m’ajudava, amb una expressió atemorida als ulls i un gest de resignació al llavis perquè sabia, com jo, que la tria era necessària.

Vam baixar a la planta noble del casal del Batlle. Arànser, la seva muller, enllestia la berena dels soldats que feien guàrdia a la murada. L’ajudaven Grèixer, la seva filla, i Saneja, la minyona.

—Guiamon!… Com et trobes? Què fas llevat? No convindria més que…?

Vaig aturar el doll de preguntes de les dones amb un gest de la mà que em va fer trontollar el cap amb una fiblada de dolor que em percudia a la ferida i els vaig preguntar:

—On són Tafall i Lles?

—A la Batllia —em va contestar Grèixer, la filla del Batlle—. Ara mateix haig de començar el meu torn de guàrdia a la Porta Ponentina, si vols t’hi acompanyo.

Vaig esperar que es col·loqués la capa negra i l’anell de ferro al dit índex, que agafés la ballesta i el buirac de sagetes i que es calcés els esclops per a la neu i vaig procurar que la punyida del cap no es traslluís en el meu rostre.

Quan vam sortir a l’era, la neu havia minvat una mica. No reconeixia Darsa: semblava un poble fantasma de romanç de cec. El mantell blanc enxiquia els carrers, esborrava les fites, deformava les cases, creava il·lusions de volums i de perspectives insòlites. Hi havia poca gent, la majoria soldats de l’Anell de Ferro, que anaven amunt i avall, i el fum d’algunes cases incendiades per les boles de foc de les catapultes ponentines enrarien l’aire gèlid que cremava els narius i els pulmons. Em costava caminar damunt d’aquella catifa llisquent i cada passa afeblia les meves forces. Nàroa m’havia passat el braç per la cintura i gairebé em portava pels carrers gelats de la vila.

A la plaça de la Batllia, Grèixer es va acomiadar de nosaltres:

—Trobareu el pare i altres consellers a la Sala. —Va dubtar un moment i després va afegir—: Digueu-los que corrin a trobar una solució. No podrem resistir gaire més.

I va desaparèixer, oculta per la neu, carrer Gran enllà, cap a la Porta Ponentina. Vaig admirar el valor d’aquelles dones i d’aquells homes de l’Alta Contrada, esdevinguts soldats per la força d’un anell simbòlic que figurava la unió entre tots ells contra el malfat de la guerra, i vaig pensar que si la tria era encertada, els consellers trobarien una solució i, amb l’esclat de la primavera, es fondria la neu i el mal averany i jo podria compondre versos de joia que titularia La Victòria de l’Anell de Ferro, Però la feblesa del meu cos i el dolor punyent de la ferida del cap esborraren l’esperança i, mentre entrava a la Batllia, un fred de paüra m’estrenyia el cor.

Vam trobar Lles, Tafall, el capità Grus i alguns consellers a la Sala de la Batllia. Els cabells del Conseller en Cap s’havien tornat grisos i els ulls havien perdut la lluïssor de voluntat que tenien abans. Les espatlles de Lles s’havien encongit i un mal aire de desànim planava damunt d’aquells homes ferrenys que, en veure’m arribar, pàl·lid i trontollant, acudiren al meu encontre. Tafall em va oferir un escó i una copa de licor, que ell mateix em va servir d’una gerra que hi havia damunt la taula, al costat dels mapes i de les llistes de baixes.

—Què hi fas aquí, Guiamon? No havies d’haver vingut… —em renyava el Batlle d’Adià.

—Quina és la situació, senyor? —vaig tenir esma de preguntar.

—Desesperada. Hem perdut molts soldats, els queviures minven i no hi ha esperança que ens arribin reforços de la Terra Baixa. Els ponentins dominen camins i masos de l’Alta Contrada… Han rebut reforços i ara els dirigeix, personalment, la reina Nyega.

—I Roger?

Va dubtar, abans de respondre’m. Els ulls se li varen entristir, però, finalment, em va dir:

—Tancat en una cel·la del soterrani. Garidaina és amb ell. Ha perdut el seny… Diu que nosaltres som els enemics de Garidaina… I que Garidaina, Estel d’Or, l’anomena ell, és la qui dirigeix l’exèrcit de Ponent…

—Voldria veure’l, senyor.

—No crec que serveixi de res. No reconeix ningú i, si no el tinguéssim estacat amb cadenes, mataria tothom que se li acosta…, fins i tot la seva esposa.

Estava previst a les Dites Antigues i en el cant sibil·lí de la Dona Peix de la Mar Gran. Però jo sabia com deslliurar-los de l’encanteri de la Nyega, com retornar-lo al Món Conegut i fer-lo capità de les nostres tropes.

—L’haig de veure, senyor!

Tafall es va encongir d’espatlles i va ordenar a Grus que ens acompanyés al soterrani. Quan em vaig aixecar de l’escó, amb el cap migpartit pel dolor de la ferida, la tria estava feta. Aniria a cercar el Reig Escarlata al Cim de Puigpelat.