I

De com Guiamon d’Adià es retroba a si mateix al Passadís del Passat de la Muntanya de Foc; dels fragments de la seva vida que se li apareixen; de com aprèn a dominar la màgia del record i de l’arribada del vaixell Picut a Ciutatnova de Montcarrà, amb les noves de la Guerra de la Terra Ferma i el missatge de Tafall, Batlle d’Adià.

El pare llaurava el coster de mestral amb la parella de bous, gansoners com sempre, i els esperonava amb renecs recargolats que ressonaven enllà de les marjades. La mare, de l’eixida estant, cridava que el dinar era a taula. Enmig d’aquella claror fugissera, podia veure cada terròs de terra, cada pèl de la cua dels bous, la fusta polida del jou i el corretjam tens de la capçana. I gairebé sentia l’olor de la terra, l’oreig de tardor, carregat amb l’acidesa dels fems, amb la sentor de la terra i amb l’olor aspre de la suor del pare. Un fil de fum blanc de la fogaina onejava damunt la xemeneia de pedra i la flaire dels escaldums que es coïen en l’olla d’aram, penjada dels clemàstecs, era tan viva com la buidor de pap que em provocava. A recer del paller, a prop de les corts del bestiar, hi vaig veure un vailet agotzonat que jugava amb unes fustes. Era escardalenc i tenia les galtes enceses i els ulls brillants. Els cabells, de color de gos com fuig, li feien una llepada de bou a la templa dreta. El minyó parlava tot sol, en veu molt baixa. Vaig parar l’orella, entendrit. Les fustes eren vaixells, la pols de l’era havia esdevingut la Mar Gran i ell, almirall de la Batllia d’Adià i dirigia un combat sangonós contra els Corsaris d’Orient.

Em vaig apropar al nen, corsecat per un estrany sentiment, barreja de por i de tendresa. Reconeixia els blens de cabell, les galtes enceses, la mirada ensonyada, la veu prima, el joc inventat… El miratge es va fondre, com la glòria inabastable dels poetes. Les volves de colors que havien format el coster de mestral, la tossa dels bous, Mascarat s’anomenava un i Bigarrat l’altre, el pare que renegava, la mare que cridava i jo mateix, amb els meus jocs i les meves imaginacions, van ajuntar-se en una composició nova de trinca. Vaig veure el joglar que tocava el llaüt, la gent de l’hostal que seien en rotllana al seu voltant, els meus ulls esbatanats, la còrpora del pare que bevia una gerra de vi especiat i vaig sentir la remor de forquilles i culleres, les petjades de l’hostaler que servia menjars i begudes i, part damunt de tot, la veu màgica, dolça i estremidora d’aquell poeta que recitava La porquerola i el cavaller, una vella complanta amorosa que solia tenir molt d’èxit a les fires del Pla d’Avall. No havia oblidat cap de les paraules que deia el poeta. Havien passat més de vint anys d’ençà d’aquell moment, però el mantenia fresc a la memòria. Aquella vesprada de primavera, a la fira del bestiar, vaig decidir que seria poeta i aniria pel mon, d’hostal en posada, de mercat en fira, de poble en ciutat recitant les composicions de l’antigor i aquelles que se m’acudirien. I potser algun dia seria famós i els meus versos ressonarien enllà de Ponent i de la Mar Gran.

Vaig obrir la boca per seguir el recitat. Però la Veu de la Sala dels Nans m’havia condemnat a passar tres dies i tres nits sol i dejú i sense motar. Així és que em vaig empassar els versos de La porquerola i el cavaller i vaig pensar que l’ofici de poeta era més dur del que m’havia imaginat aquell vespre de primavera o del que m’havia dit el monjo Llombriu, el meu mentor.

L’hostal i els estadants van esfumar-se, convertits en mil guspires de colors que suraren un moment damunt meu fins que van caure com una pluja acolorida que va entelar la claror del Passadís del Passat. I vaig veure el pati del Monestir de la Vall-llòbrega. Un monjo negre, d’hàbit ratat, fesomia abrupta i veu fonda renyava un jove esprimatxat, de galtes vermelles, ulls espirejants i llepada de bou a la templa dreta. Recordava les seves paraules una a una:

—Guiamon, si vols ser poeta has d’aprendre a cercar dintre teu el bo i el dolent que vols reflectir en els altres. Els versos són molt més que no pas paraules. Son sentiments, imaginació, amor… El poeta és el senyor de les paraules, sí, però darrera hi ha d’haver alguna cosa més, que només podràs pouar de tu mateix.

Les paraules de Llombriu m’havien servit per anar pel món i suportar el fred i la gana i les befes de la gent. I, a mida que el temps passava, m’havien convertit en un ésser frèvol i insegur, emporuguit pels perills de la vida. Fins que, un dia de primavera, al mercat d’Adià, vaig conèixer Poncet i el criat em presentà el seu amo, que amb el temps esdevindria senyor i amic meu i em retornaria la dignitat i el valor, la fe en mi mateix i el delit per l’aventura.

Monjo i deixeble es van esborrar, com filagarses de colors desfetes per la tramuntana. I, al seu lloc, vaig veure i sentir el meu encontre amb Roger, soldat de fortuna: «Després de departir una bella estona, fent temps per al sopar, havent-li donat Poncet noves del Misteriós Viatger que havia preguntat per ell a l’hostaler, davallàrem tots plegats a la sala gran de l’hostal.

»Els criats havien apariat una taula amb estovalles de fil i les menges senzilles però abundants que donaven fama a Callós de Malveure. Un cop instal·lats ens serviren un brou de pollastre amb rostimalls de magre de porc, verdures bullides i amanides amb saïm de matança, embotits de les Muntanyes Altes, secs i empebrats, pa de sègol que untàrem amb mantega blanca de les Muntanyes de Ponent i amb confitura amarga de magranes, llet de cabra formatjada i mel dels ruscs de la Vall-llòbrega. Beguérem vi negre del Pla d’Avall, espès com la sang i dolç com les bresques…».

La buidor del païdor va començar a retrunyir-me mentre em veia allí assegut, amb Roger i amb Poncet, fent el primer àpat de l’aventura que vaig titular L’Illa de les Tres Taronges i que ens va dur, a tots tres, a conèixer i a estimar de Garidaina de Montcarrà, Matadora del Drac, coneguda per Estel d’Or. El menjador del Raïm d’Argent i els tres comensals que compartíem menjues i xerrameca va desaparèixer en la claror del Passadís del Passat, amb un tancar i obrir de parpelles. El vent del camp on es produïa el setge de Montcarrà va esbandir la bona olor del sopar de l’hostal i va fer desaparèixer el renou de plats i forquilles, tot substituint-lo pel dring de les espases i el renill dels cavalls. «Roger va descavalcar. Va recollir una espasa d’un soldat caigut i la va oferir al cavaller.

»—Senyor, teniu —va dir—, i continuem allí on hem quedat.

»El jove cavaller va agafar l’espasa que li oferia Roger i es va posar en guàrdia.

»Però ja els soldats fugien i els agermanats, que no entenien de cavalleries, rodejaven amb llances i espases el jove cavaller.

»Va alçar, aleshores, la visera de la celada, amb un gest de derrota i d’indiferència. Tenia un rostre de nen, emmarcat de cabells rossos.

»—Tant se val, senyor. Els vostres homes no ens deixen prosseguir. —La veu era prima, dolça, alterosa. Hi havia urc en el gest, en la mirada i en les paraules.

»—Sou el meu presoner, doncs —va dir Roger.

»—La vostra presonera, senyor —va retopar el cavaller.

»I s’acabà de treure la celada. Els cabells rossos formaven sengles trunyelles. Aunit, al meu darrera, va mormolar:

»—La princesa! Es la princesa!… Roger ha fet presonera la princesa Garidaina!».

Amb ella i per a ella havia davallat a l’infern, navegat en mar de fems, enfrontat a la Bèstia i trobat l’Estendard de les Tres Taronges.

«Amb els cabells desfets, els ulls espirejant, el cos blanc i el braó de guerrer antic, hereva de l’estirp del Conqueridor de Montcarrà, néta de Nolàs, vencedor d’Àlber-gran, companya de Roger d’Adià, senyora i majora del reialme de les Tres Taronges; Garidaina, la Matadora del Drac, va clavar la punta viva de la pedra entre les plaques coriàcies que protegien el baix ventre del monstre.

»I va brollar un suc negrellós, pudent, amb un doll inestroncable.

»I el Drac va fer un bramul que semblava un gemec esgarrifós de bèstia ferida pel llamp.

»I va cuejar amb violència, arrossegant l’escòria, fendint l’aire, cercant venjança contra la mà feridora.

»I va desplegar les ales com el velam d’una nau, tot encetant un vol sense rumb, presoner de la Mort que s’obria camí cap al seu cor.

»I va caure al llac de fems amb pesantor de plom, obrint un esvoranc paorós en el fang que ens envoltava.

»I Garidaina, la Matadora del Drac, somreia».

Havia tornat a sentir la pudor dels fems, l’esgarip de la Bèstia, la força de Garidaina i la por del combat. Vaig tancar els ulls, com havia fet en aquell moment, i em vaig deixar caure a terra, amb el cap buit i el pensament esbarriat. Aleshores vaig comprendre la màgia del Passadís del Passat. Cada cop que recordava alguna cosa de la meva vida, un moment, uns amics, els pares, el Passadís materialitzava el meu record, em feia reviure l’escena, m’obligava a enfrontar-me amb mi mateix. Era una sensació semblant a la que tenia quan recitava els meus versos al mercat de Ciutatnova, els dies feliços de la construcció, abans que no arribés a port el Picut i aquell tenebrós capità Acab. Vaig obrir els ulls, per a descobrir el prodigi. I efectivament:

«L’endemà, quan la ciutat reprenia el seu ritme i els forans apariaven carruatges i cavalleries per tornar a les seves viles nadiues, a les seves possessions i als seus quefers quotidians, mentre Guiós, Poncet i jo, desenfeinats, furetejàvem pel mercat, saludats per uns i per altres, vam veure, sorpresos, enmig de la badia una vela que s’apropava lentament, amb majestat, inflada pel llebeig suau, cap a l’espigó del port que els montcarraners havien bastit, seguint el meu somni».

Vaig buidar-me de records, amb les mans a les temples i els ulls clucs, per tal de defugir la traïdoria de la llum del Passadís. No sabia quan de temps havia passat d’ençà de la meva entrada a la Muntanya de Foc i, per tant, no podia calcular el temps que em quedava per tal de dur a terme el pla que la descoberta m’havia anat perfilant.

Vaig recordar amb força, tot intentant concentrar-me en els detalls, l’arribada del Picut a Ciutatnova. Quan vaig obrir els ulls, el Passadís del Passat s’havia esborrat i, al seu lloc, es dibuixava amb una nitidesa sorprenent el port de Ciutatnova.

«El vaixell, de nom Picut, feia tres dies que havia sortit de Bròtil, a la Terra Ferma, en cerca de l’Illa de les Tres Taronges. El capità del navili, paorós, com tots els navegants de la Mar Gran, tenia una cama de vori, la barba d’argent, parlava amb veu de galerna i nomia Acab.

»I una vegada a terra, Acab va preguntar als ciutadans temorencs per un soldat de fortuna, de nom Roger d’Adià, que havia arribat a l’Illa a bord d’un vaixell anomenat Falaguer.

»Els illencs, sorpresos de l’arribada d’un vaixell a les seves costes, després de tants anys de viure aïllats del Món Conegut, i estranyats per la pregunta d’Acab, escortaren el vell capità fins a l’entrada de palau, on esperaven Roger i Garidaina.

»Els ciutadans formaven dues columnes que voltaven el mariner, sense gosar atansar-se-li gaire. El capità, malgrat la cama de vori, caminava lleuger, amb unes brandades que definien l’home de mar i amb un posat alterós, com si fos un missatger de reis.

»Els seus ulls espurnejaven com si passés un temporal a la capa i el seu capteniment denotava la urgència dels fets que l’empenyien. En veure Roger que s’estava quiet, esperant-lo, va aturar-se en sec i va dir:

»—Sou Roger d’Adià, soldat de fortuna?

»—Sí, sóc jo —va respondre el Portador d’Eina de Pau.

»—Us duc un missatge del batlle d’Adià que ha noliejat el Picut per venir a cercar-vos. —Es va escurar la gargamella, va mirar a esquerra i a dreta, i amb veu impostada va recitar—: “A Roger d’Adià, de l’honorable Tafall, batlle de la Batllia d’Adià. Salut, Roger. Segons que em comunica Callós de Malveure, fa mesos vau partir a bord d’un vaixell anomenat Falaguer, cap a l’Illa de les Tres Taronges, enmig de la Mar Gran, en una missió contractada pel rei Flocart de Montcarrà. Us requereixo que torneu amb urgència, Roger, perquè la guerra somou la Terra Ferma i ens cal el vostre braó i la vostra espasa per lluitar al servei d’aquesta contrada. El capità Acab, portador del meu missatge, s’encarregarà de transportar-vos a vós i a la vostra companyia al port de Bròtil. El vostre país us necessita! No us torbeu, Roger!” —Acab va fer una pausa i, després, amb veu normal va dir—: Els vents són favorables i voldria salpar cap a la Terra Ferma demà al matí, després de carregar queviures i aigua!».

Sí, recordava les paraules del capità Acab i la seva actitud. I també recordava la punyida que vaig sentir a l’estómac i el nus que se’m va fer a la gola.

Que hi hauria guerra a la Terra Ferma era de preveure, abans que Roger, Poncet i jo emprenguéssim viatge cap a l’Illa de les Tres Taronges. La Gran Sequera planava damunt el Món Conegut i les hosts de Ponent ja feia mesos que enllestien armes i estratègies. Però assabentar-se’n així, per boca d’aital missatger, en un moment de plenitud com aquell, tot just retrobat l’estendard i recuperada la pau del reialme de Montcarrà, amb les ferides encara obertes i gairebé sense haver tastat les mels de l’èxit, era un trasbals massa gros per a un poeta cansat, com ara jo. Mentre recordava aquell moment i evocava les paraules que Poncet em va dir a cau d’orella, vaig sentir, a frec de la meva cara, els mots de l’amic:

—Quina sort la nostra, poeta… S’han acabat el repòs i l’avorriment. Esmola els teus versos, Guiamon, que hauràs de cantar unes proeses que deixaran astorats tots els habitants del Món Conegut.

Roger va disposar que atenguessin el capità Acab a palau, mentre els montcarraners carregaven aigua i queviures al Picut.

—Guiamon, Poncet, veniu amb mi —va ordenar-nos el soldat—. Hem d’enllestir la partida. —Guiós, al meu costat, segons el record que en tenia, va dir, amb el quequeig de les grans ocasions:

—Puc venir jo també, senyor?

I el somriure de Roger va confirmar que la companyia no se separaria ja mai més.

De les finestres de palau vèiem el trafiqueig dels mercaders i de la tripulació del Picut que carregaven bocois d’aigua i de vi, cistelles de fruites i de verdures, sacs de farina i de llegums, penques de cansalada i tupins de viandes confitades per fer-nos més plaent el viatge que s’apropava.

Amb la Companyia del Portador s’havien reunit Jacó i Aunit, els capitans agermanats i Tolit, degà dels monjos de l’Illa.

—Farem que us acompanyin dos-cents homes d’armes, senyor —deia Jacó—; us calen espases per ajudar la vostra gent.

—No, Jacó… Necessitareu tots els soldats a Montcarrà… La vostra obligació, ara, és preservar l’Illa de la maltempsada… Garidaina romandrà amb vosaltres per aconsellar-vos i com a penyora del meu retorn. —Estel d’Or va mirar Roger amb urc.

—No, Roger… El dia que em vas derrotar amb Eina de Pau al camp de Montcarrà, vaig esdevenir la teva presonera. Aniré on tu vagis i compartiré el teu Destí.

Era tanta la fermesa de la seva veu, tan forta la decisió, que Roger no va gosar contradir-la. Amb un gest d’assentiment i amb un guspireig d’amor als ulls, va acceptar…

—Poncet!… Prepara la roba i les armes. I fes que els mariners disposin el cambrot del vaixell per a Garidaina.

Recordava, també, en aquell món de vidre i de llum, el prodigi que s’esdevingué quan el sol s’ocultava i els preparatius de la partida ja eren enllestits.

Les imatges, els sons i els sentiments es disposaren en l’àmbit del Passadís del Passat. Allí hi havia Acab, el paorós capità de la cama de vori, i Poncet, aqueferat amb l’equipatge i el monjo Guiós, abrupte i en silenci, i Garidaina, entristida i valenta i Roger, preocupat i decidit. I en un racó, sense saber ben bé què fer, rosegat pels dubtes de la nova aventura i espantat per l’esdevenidor sense profecies que ens esperava, jo, Guiamon d’Adià, pobre poeta amorós, embolicat en un Destí de llegenda que depassava el meu valor.