IV

D’una llarga caminada fins a L’Hostal de la Sirena; del magre sopar que Poncet i Guiamon hi feren; de l’actitud dels soldats ponentins amb els dos caminants; del setge de la ciutat de Bròtil i de l’estratagema de Guiamon per a entrar a la vila assetjada que, després d’un bany forçós, a la llum de la lluna, pot acabar malament.

Vam escalar els penya-segats que formaven el caló, entre mates de garriga i pins nans, que amb prou feines alçaven un pam de terra, assotats per les marinades que no els deixaven créixer.

Si bé el peix fregit, el pa morè i el vi novell del llaüt ens havien retornat les forces, encara ens sentíem febles. Per això, un cop a la plana, vam asseure’ns en una marjada i vam reprendre l’alè.

—Com entrarem a Bròtil, Poncet? —vaig preguntar al criat, amb un fil de veu.

—Apropem-nos-hi, vegem la situació i aleshores decidirem.

—Aviat serà de nit…

—Millor. No crec pas que els ponentins tinguin ulls de gat. De nit ens serà més fàcil. Au, ja hem descansat prou… El patró ens ha dit que hi ha un camí ral que voreja els penya-segats. Fem per trobar-lo.

Ens vam aixecar, cruixits per la llarga estada en mar, i vam endinsar-nos per la plana de matolls, rocs i pins nans. Cap a mestral, la plana s’aturonava, en una ondulació suau. Vam enfilar-nos al capcurucull del turó més proper i vam examinar els voltants. Hi havia un camí que giragonsava entre vinyes i conreus, escortat per una filera de plàtans empolsats. No es veia ni una ànima en tot el redol.

El sol s’amagava rere els pujols que tancaven el pla i un airet suau, de posta, ens va eixugar la roba i ens va esperonar fins al camí. Era una carretera de ferradura, ampla i ben llisa. Després de les brandades, primer del Picut, després del rai i finalment del llaüt dels pescadors de Bufagrós, caminar pel camí ral em produïa una seguretat d’home de terra endins que estima la fermesa del sol. A cada passa que feia, em retornava el valor i el gust per l’aventura, amb una punta de recança, és clar, per la dissort dels nostres amics.

—On deuen ser Roger i Garidaina, Poncet?

—Tant de bo ho sabés, poeta!… L’esquadra de Ponent deu tenir un port a Migjorn… Encara deuen navegar…

—I què els faran?

—Ens van atacar perquè sabien qui viatjava a bord… La veu d’un estol provinent de Montcarrà, a les ordres de Roger també deu haver arribat als capitostos de Ponent… Roger i Garidaina, presoners, són una garantia per a ells. No crec que els facin res… De moment.

Haig de confessar que no entenia res de l’art de la guerra. L’experiència de Poncet en aquesta mena d’afers em tranquil·litzava. Si Roger i Garidaina eren vius, a fe de món que els alliberaríem! Havia oblidat, ja la meva covardia durant el combat naval i m’exaltava la idea d’un cop de mà que trenqués el malefici de la dona-peix i capgirés els resultats de la guerra.

Només hi havia un bri de llum blavenca i la lluna ja treia el nas en el cel sense núvols, quan vàrem distingir, a una banda del camí ral, els llums d’un casalici. Ens hi vàrem apropar, amagats entre els arbres, insegurs d’allò que hi trobaríem. La disposició de les construccions, amb una era voltada de paret seca, un estable, un cobert i una casa de tres pisos, ens va fer comprendre que es tractava d’un hostal.

—Recorda-ho, Guiamon… Som pescadors de Bufagrós que anem a Bròtil, a veure els pares… No t’atabalis, vegis el que vegis i sentis el que sentis… Au, som-hi!

Dit i fet: vam entrar a l’era pel portal, obert de pint en ample i vam passar a la porxada que hi havia davant la casa. Un rètol ens va explicar que era «L’Hostal de la Sirena».

Al menjador —que feia una oloreta de menjues que enamorava—, hi havia poca gent: dos traginers sopaven en silenci en un racó. Un dama i un cavaller, vestits amb robes bones, servits per dos criats propis, esperaven les postres en una taula ben parada, amb estovalles i tovallons de fil, coberts d’argent i copes de cristall. Enmig del menjador, en tres taules ajuntades, deu homes d’armes, d’aparença estrangera, bevien vi i feien un gran xivarri.

L’hostaler se’ns va acostar amb el posat servil, típic d’aquest gremi. Quan va veure les nostres robes de pescadors i el nostre aspecte de captaires va arrufar el nas:

—Què voleu? —va preguntar amb veu aspra.

—Sopar, hostaler! —va replicar Poncet amb autoritat.

L’hostaler va dubtar un moment. Devia sospesar si podríem pagar. L’època era dolenta, però, per a fer fora dos possibles hostes amb diners, així és que després de pensar-s’ho, ens va indicar una taula allunyada dels altres estadants.

—Si voleu seure… Us puc oferir uns escaldums de pollastre, rostit de be i formatge tendre… Us costarà dues unces. Si voleu vi seran tres unces… Us fa?

—Digues als teus servidors que facin via, hostaler… Encara ens queda un bon tros de camí.

—On aneu, si es pot saber?

—A casa els pares… S’estan de masovers en un mas a prop de Bròtil…

—Bròtil, dieu?… Mala cosa. Hi ha guerra, la vila és assetjada i hi ha homes d’armes per tots els encontorns.

—No crec que diguin res a uns pobres pescadors.

—Sou gent de mar, així?

—Anem embarcats amb un patró de Bufagrós.

Satisfeta la curiositat de l’hostaler, que va córrer a encarregar el sopar, vam seure a la taula que ens havien indicat.

—Com pagarem, Poncet?… No tinc ni un coure a sobre…

—No et preocupis, Guiamon. La vida m’ha ensenyat a ser previsor… —I es va palpar la faixa fins a mostrar-me el bec d’un mocador d’herbes que li feia de bossot—. Cent unces d’Adià i cinquanta peces de Montcarrà bastaran per tots els viàtics que ens calguin en aquesta aventura.

L’arribada d’un mosso amb una gerra de vi i dos tassons de terrissa va interrompre la conversa. El vi era negre, gropellut i un pèl ranci. Els escaldums de pollastre no passaven de ser refetons del dinar i el rostit de be era eixarreït i socarrimat. Només el formatge tendre, fet amb llet d’ovella, tenia bon passador. Però la fam hi va fer més que la gormanderia i vam escurar les escudelles amb els rosegons de pa que no ens havíem cruspit.

Després de l’àpat, Poncet va demanar pipes de fang i tabac, te negre de roca, aixarop de maduixes i bunyols de comí ensucrats. El te i el tabac eren una regalia que no ens mereixíem…, i que varen desvetllar la curiositat dels soldats de Ponent que començaren a mirar-nos amb mal ull.

—Hostaler! —va cridar Poncet—. Dugueu-nos el compte, que és tard i vol ploure!

Un dels militars que feien gatzara es va aixecar i se’ns va atansar.

—Hola, bergants! —ens va saludar, amb menyspreu.

—Bona nit, general! —li va respondre Poncet—. Voleu tastar aquest aixarop de maduixes?… No és beguda de soldat, però tal vegada…

—D’on veniu?

—De Bufagrós.

—I on aneu?

—A cals pares.

—Teniu un salconduit?

—Un què? —vaig fer jo, espantat de debò.

—Un paper que us autoritzi a viatjar… Bé heu d’haver demanat permís al tinent de Bufagrós, oi?

Parlava en pla, però amb un accent estrany per a nosaltres. Poncet se’l va mirar, amb cara de bàmbol i va dir:

—I és clar que hem parlat amb el tinent!… Cinc unces ens va demanar per donar-nos permís per anar a veure els pares… Però paper, cap ni un.

—Doncs si no teniu salconduit, malament rai, bergants. Haureu de venir amb nosaltres i parlar amb el nostre capità. Podríeu ser espies de la gent de Bròtil.

—Espies, nosaltres? —vaig fer—. Però si no som més que pescadors… I no ens podríeu fer vós aquest paper, senyor?… Un general de la vostra categoria bé deu tenir autoritat per fer-nos un paper… Cinc unces us pagaríem… Les últimes que tenim!

El soldat es va clavar a riure, em va donar un patac a l’esquena, va cridar que li portessin paper, ploma i tinta i va acostar una cadira per seure a la nostra taula. Un cop fet el salconduit, que no devia servir per a res, Poncet li va donar cinc unces, va pagar les altres cinc que ens reclamava l’hostaler per l’àpat i els extres i vam sortir a l’era. No em podia aguantar la tremolor que em sacsejava tot el cos.

—No creia pas que ens en sortíssim… —vaig dir en veu baixa al criat—. Si no se t’hagués acudit demanar tabac, te i licor, no hauria…

—Au, calla, Guiamon! Els diners ho solucionen gairebé tot, en aquest món!… Ara ja sabem de quin peu calcen els ponentins! Anem, que ens queda la pitjor part del camí per fer, encara.

Vam caminar en silenci per la vorera del camí ral, amatents a no fer una mala topada. A mida que avançàvem cap a Bròtil hi havia més cases a banda i banda del camí, tancades amb pany i clau i amb els llums apagats. Només se sentien els remors de bestiar i el xiuxiueig del ventijol entre les fulles dels plàtans.

El camí ral que seguíem s’ajuntava amb el camí ral d’Adià, en una cruïlla amb caseta de burots, hostal de postes i quatre o cinc cases de pagès, anomenades Il·ló. Un escamot de soldats ponentins guardaven la cruïlla, al redol d’una fogaina.

Poncet i jo, a temps, vam distingir les flames, la tossa amenaçadora de la gent d’armes i vam endinsar-nos pels conreus dels voltants, ajupits com malfactors.

La lluna feia el ple i el conreu de naps no era un bon amagatall. Poncet em va indicar que m’ajagués del tot i que em tapés la cara i les mans amb terra fangosa. Ho vaig fer amb l’ai al cor, temorenc que ens descobrissin i allí s’acabés la nostra aventura.

La sort o el geni benigne que vetlla pels poetes i els criats ens va ser favorable i ens va permetre allunyar-nos de la cruïlla sense que els armats s’adonessin de la nostra presència.

Un bon tros enllà, rere un turó que ens ocultava dels vigilants, vam tornar al camí ral.

Al lluny, però, distingíem les llums d’un campament que s’estenia a banda i banda de la carretera: era el setge de Bròtil. Rere les llums, en un tossal, oberta al mar, la ciutat marinera vetllava el setge.

—Tinc una idea, Poncet… —vaig mormolar a cau d’orella del criat.

—Digues…

—Acab pensava desembarcar-nos al port de Bròtil, oi?

—Si, és clar.

—Doncs nosaltres entrarem a la vila per mar, tal com era previst…

—I com?

—Cerquem un camí que baixi a la platja, abans del campament, passem nedant les línies enemigues i busquem l’entrada del port… Una mica més d’aigua no ens pot fer cap mai…

Poncet no va dir res, de moment. Va mirar el campament de l’host de Ponent, va intentar distingir allí on acabaven els conreus i començava la marina i els penya-segats, va mirar, encara, la tossa de Bròtil i, finalment, es va pronunciar:

—De tant en tant tens bones idees, poeta. Anem. Mirarem de trobar un baixador…

Va ser més difícil del que ens pensàvem. La Costa de Tramuntana no tenia platges. Els roquissars on rompien les ones eren abruptes i arribar a mar era gairebé impossible. Després d’hores de voltar, en aquell trenca-cames que era la garriga de marina, alerta sempre de no topar amb un escamot de soldats, Poncet va trobar la mare seca d’una torrentera que naixia en uns pujols enllà de la carretera, trencava els conreus en un cingle, cobert de matolls, arços, ortigues i cards i s’esllavissava a mar amb un pendís de còdols, rocs i terra, sense cap herba, ni mata, ni arbre, entre roques d’arestes vives, a les esquerdes de les quals s’hi aferrava, només, el fonoll marí.

—És l’únic camí… —va xiuxiuar-me.

—Ens trencarem el cap… —vaig remugar.

—Posa el cul a terra i deixa’t lliscar…

Sort que ell va passar al davant! Hi devia tenir pràctica, perquè es va deixar esllavissar, tot arrossegant un munt de còdols, amb un terrabastall considerable. El vaig seguir amb els ulls clucs i un crit ofegat a la gola… I vaig arribar a la mica de sorral que llepava la mar, macat i amb les natges enceses.

—I ara de cap a mar, Guiamon! —va dir Poncet, mentre es treia la roba, en feia un bolic, el lligava amb la faixa i es lligava en la fredor de les ones.

Ja he dit altres vegades que això de nedar no m’ha agradat mai: sóc home de terra endins i no crec en les virtuts salutíferes de la salabror. Però ja se sap: si no vols brou, dues tasses. Tot just feia mig dia que havíem sortit de mar i ara hi tornàvem. I sense rai o llaüt que ens estalviés la xopada.

Vam nedar mar endins, fins que la Costa de Tramuntana no era més que una taca negra, esquitxada de llumets tremoladissos. Aleshores vam seguir la ratlla de terra, tot procurant no fer gaire glopeig amb els nostres moviments. Devíem ser a l’alçada del campament del setge, perquè a tot el llarg dels penya-segats hi havien guaites. Poncet, en veure les seves tosses retallades en el cel estrellat, em va fer nedar amb més precaucions. Això volia dir, és clar, anar més a poc a poc. I el fred de l’aigua i de la nit se’m ficava per tota l’amplada del cos, em garratibava els músculs i em tallava la respiració. Vaig haver d’aturar-me un parell de vegades, procurant treure només el nas fora de l’aigua, per tal de recuperar l’alè.

Passada, amb penes i treballs, la línia de guaites, començava la badia de Bròtil. La ciutat, de mar estant, tenia poca llum i alguns edificis enderrocats. Al port no hi havia cap vaixell, només unes quantes barques de mitjana i els llaüts dels pescadors. Em va semblar veure veles a la ratlla de l’horitzó —l’esquadra de Ponent que arrodonia el setge per mar, potser?—, però no n’estic segur.

La visió de la ciutat ens va renovar les forces, malmeses per la travessia, i vam nedar amb més vigor, atansant-nos al port. Ja no calia dissimular la nostra presència, així és que vàrem oblidar les precaucions i bracejàrem amb un gran enrenou.

Vaig ser el primer a sentir els crits dels guaites brotilencs:

—Hi ha gent a l’aigua!

—Un atac!

—Dispareu!

La pluja de sagetes ens va obligar a aturar-nos.

—No dispareu, som amics! —va cridar Poncet.

De l’espigó del port va aparèixer una xalupa que va enfilar proa cap a nosaltres. Anava tripulada per gent armada i els seus gestos no eren gens ni mica tranquil·litzadors. Poncet continuava cridant:

—Som gent de pau!… Hem trencat el setge per venir-vos a prevenir!

No hi valgueren explicacions. Poc després, tremolosos de fred i de por, érem a bord de la xalupa, amenaçats per espases, coltells i arpons de tota mida i condició.

—Espies, són espies! —deia un.

—Són soldats de Ponent! —deia un altre.

—Son traïdors! —afegia aquell.

—Matem-los aquí mateix! —ens condemnava aquell altre.

—No! —ordenava el capitost—. Els durem a la Batllia. Potser els nostres capitans puguin treure’n alguna informació.

Colpejats, amenaçats de mort, menyspreats i morts de fred trepitjàrem, finalment, l’andana del moll de Bròtil.