VII

De com Guiamon retroba Garidaina i Roger, a la cella del soterrani de la Batllia; d’una reunió del Consell i de la tria que fa el poeta, amb l’àpat de comiat, la sortida de Darsa i el camí de Puigpelat.

Les tres llunes que havia passat en l’àmbit de glaç, abans que Nàroa m’alliberés de la mort, a canvi de la seva condició, havien envellit Garidaina i havien arrodonit la maternitat del seu ventre. Seia en un tamboret, al costat del reixat de la cella, amb un soldat de l’Anell de Ferro que vetllava per ella. De tant en tant alçava el cap i mirava, amb els ulls plens de llàgrimes, el cos de Roger, lligat a la paret amb cadenes de ferro.

El Portador tenia una barba negra i esbullada, els ulls enfonsats, vermellencs, com de llop afamat, i un regalim de baba li penjava del llavi jussà. De vegades feia una estrebada i el tritlleig de les cadenes ressonava, llòbrec, en la masmorra.

—Missenyora… —vaig dir en veu baixa.

Garidaina es va girar, sense veure’m. Els seus ulls contenien tota la tristor d’aquest món. Va entreobrir els llavis esbalaïments i va mormolar:

—Qui ets?

—Sóc jo, missenyora… Guiamon! —I la veu se’m trencava en pronunciar aquestes paraules.

—Guiamon!… Com estàs? Per què has vingut?

Va intentar aixecar-se i, si no hagués estat per Nàroa que la va agafar, hauria caigut a terra.

—Per vós, princesa. I per ell. El Destí, a voltes, és cruel amb nosaltres. Però he vingut a dir-vos que sé com deslliurar Roger del mal averany de la Nyega.

Les meves paraules van revifar Garidaina, com si un alè de vida hagués entrat al seu cos i il·luminés el seu rostre. Es va incorporar, va avançar pesadament cap a mi i em va sacsejar.

—Digues com, poeta!… T’ho prego en nom de la nostra amistat! —va suplicar, entre llàgrimes i rialles.

—A la Muntanya de Foc vaig saber que Roger havia estat fadat per la Nyega. Però també em va ser explicat que quan naixés el vostre fill, si la tria era encertada, el poder malèfic es desfaria i el Portador recuperaria la raó.

—I quina és la tria que cal que faci, Guiamon? —va preguntar la princesa amb ansietat.

—Vós no, senyora. Jo —vaig sospirar—. Haig de sortir de Darsa, creuar l’Alta Contrada i trobar el Reig Escarlata. I Roger, quan torni, recuperarà el Poder. I, llavors, naixerà el vostre fil i… —Però no podia continuar: les Dites Antigues segellaven els meus llavis.

—I què passarà, aleshores, amic meu? —va preguntar Garidaina.

—No us ho puc dir, senyora. Però confieu en mi. No defalliu. Resistiu com resisteixen els soldats de l’Anell de Ferro…

—No puc més, Guiamon! —va plorar la dama—. Veure’l encisat, sentir com m’odia em crema els dintres… I aquest maleït fill que m’ha pres l’Estel d’Or no vull que neixi mai…

—No digueu això, senyora! —vaig intentar calmar-la—. Arís és fruit de l’amor, no de l’odi… Estimeu-lo ja des d’ara i penseu que amb ell us retornarà Roger…

La feblesa s’emparava del meu cos i del meu enteniment. Vaig tancar els ulls i em vaig recolzar en Nàroa. El seu contacte va ser com un bàlsam que apaivagava el dolor i em feia créixer la voluntat de resistir i vèncer. Vaig besar la mà de Garidaina i vaig sortir del soterrani, protegit per l’amor de la meva companya.

A la Sala de la Batllia havien arribat missatges de les murades, amb presagis de derrota: al campament dels ponentins s’observaven preparatius per a un atac. Homes i màquines es preparaven per a l’assalt definitiu.

—Només la neu ens protegeix! —deia Lles, passejant com un lleó enfurit—. Però prest vindrà la primavera i…

—Quan comenci el desglaç, els homes de la Terra Baixa podran passar la collada i ens ajudaran —li deia Tafall, poc convençut. El Conseller en Cap havia patit de massa a prop l’amplitud de la derrota de les viles del pla.

—No hi ha res a fer, estem perduts —intervenia un conseller—. L’única solució és retre les armes i acceptar la sobirania d’aquesta Reina de Ponent!

—Això mai! —s’exaltava Tafall—. El Consell de Batllies ha estat sempre un territori lliure i ho continuarà sent mentre hi hagi algú que el pugui defensar!

—Senyors, senyors! —vaig intervenir jo—. No us desespereu. Fa gairebé quatre llunes que neva i en nevarà cinc més. I mentre hi hagi neu, Darsa resistirà!

Les meves paraules van deixar perplexos els consellers. Músser, una dona gran, forta i assenyada, que cenyia espasa i duia l’anell de ferro a l’índex, se’m va encarar i em va dir:

—No és possible! No neva mai tant de temps seguit. La primavera vindrà prest, si és que no hi ha màgia, en tot això. Tu vas anunciar que Roger d’Adià vindria, segons que deien les Dites Antigues. I ara és aquí, però boig. Què saps més que no diguessis en aquella reunió del Consell?

Nàroa es va avançar i va parlar als membres del Consell:

—Guiamon i jo, senyors, sortirem aquesta nit de Darsa. Hem d’anar al Puigpelat, en cerca d’un remei per a Roger. Serem fora molt de temps. Però mentrestant la neu us protegirà del darrer assalt dels ponentins…

—Així està escrit en les Dites Antigues i així serà! —vaig concloure.

Els consellers ens varen mirar en silenci. Em sentia avergonyit, com si en un recital hagués oblidat una rima. Però calia convèncer-los perquè la tria estava feta.

—Estàs molt feble, Guiamon, no crec que puguis… —va dubtar Tafall.

—La tria està feta, senyor —vaig dir.

—Podríem organitzar una sortida… —va reflexionar Lles—. I mentre els nostres ataquen el campament enemic, vosaltres podríeu escapolir-vos.

Tothom hi va estar d’acord, sense discussió. Els havia convençut el nostre to i la seguretat que la màgia envoltava les paraules de Nàroa i les meves, perquè ambdós havíem estat a la Muntanya de Foc i havíem vist el Rostre del Desconegut. Però, sobretot, els havia convençut la seva pròpia desesperança que els feia aferrar-se a nosaltres, com a un clau roent.

Lles i Tafall ens varen acompanyar al casal del Batlle, per a preparar l’eixida, mentre Grus anava a la murada per enllestir la sortida en descoberta de l’escamot que distrauria els ponentins. Havia deixat de nevar, però el cel era com una llosa grisenca, sense rastre de sol, i el fred s’havia tornat més viu i punyent. Pels carrers de Darsa hi havia una mica més d’animació. Els vilatans aprofitaven la treva de la neu per anar als magatzems a recollir les seves racions de queviures, els soldats rellevats de les guàrdies es dirigien a les cases i els menestrals que no eren de servei miraven d’arreglar les destrosses dels atacs successius dels ponentins.

A la casa de Lles ens esperaven Guiós i Poncet. Grèixer els havia dit que m’havia llevat i el monjo i el criat volíem veure’m, saber com em trobava, renyar-me per haver sortit i, sobretot, saber quina en duia de cap. Els meus amics vestien capes negres, anaven armats i lluïen, orgullosos, un anell de ferro al dit índex, símbol i penyora de l’agraïment dels muntanyencs.

—I ara què penses fer? —em va preguntar Poncet, després d’abraçar-me.

—Aquesta nit sortirem de Darsa.

—Vinc amb tu! —va dir, sense preguntar ni on anava, ni què havia de fer.

—I jo també! —va afegir el monjo roget.

Però la recerca del Reig Escarlata era una cosa que només podíem fer Nàroa i jo perquè calia conèixer el Destí per vèncer la fetilleria de la Nyega.

Arànser, la dona de Lles, havia preparat un àpat de comiat, amb el magre rebost que li quedava. Havia cuinat uns escaldums de porc, amb naps i llegums, unes truites de riu a l’escabetx, adobades amb vinagre i all, panotxes de moresc bullides i untades amb mantega i formatge sec, curat amb oli i aiguardent.

En acabar de dinar, Lles va anar a buscar una garrafa de licor de móres al celler i una bossa de tabac d’Orient. Vam beure te perfumat i vàrem parlar de la guerra. Tafall estava capficat pel malfat que perseguia al Consell de Batllies; Poncet contava els atacs dels ponentins i acoloria tant el seu valor, que Saneja se’l mirava amb ulls d’admiració. Arànser, de tant en tant, recordava temps passats, quan a l’Alta Contrada hi floria la pau i la gent vivia sense memòria i feliç. La maledicció de la guerra havia trencat la placidesa de les seves vides i havia eixugat el delit dels seus cors. Tots sabíem que aquell passat no tornaria mai més, encara que la guerra s’acabés i un dia la pau tornés a brostar a les carenes de les Muntanyes Altes.

Lles va agafar una arqueta de l’aparador i la va obrir amb un gest solemne.

—Nàroa, Guiamon… Teniu, en penyora de l’agraïment de l’Alta Contrada.

I ens va oferir sengles anells de ferro. Ens els vam col·locar al dit índex i li vam agrair, emocionats, que ens considerés dels seus.

Però la llum va anar minvant i la fosca va estendre de llevant a ponent. Tornava a nevar una mica, com si el cel caigués damunt aquella gent a bocins blancs i esponjosos.

Nàroa i jo, en silenci, vam agafar el farcell amb flassades i queviures que ens havia preparat Saneja i vam sortir del casal. No vaig voler que ningú ens acompanyés. Sabia que trigaria molt de temps a veure’ls, si és que reeixíem en la nostra comesa.

A la Porta Ponentina, Grus ens esperava impacient amb els vint-i-cinc voluntaris que farien la descoberta en camps enemics.

Aquells homes i aquelles dones, coberts amb les capes negres i amb les armes a les mans, semblaven herois antics o bubotes d’un conte d’infants.

—Obriu la portal —va ordenar Grus als sentinelles.

I va ser el primer a sortir. Nàroa i jo vam esperar una mica, arredossats al llindar. Quan vam sentir el ressò del corn i el renou del combat que ens arribava del camp enemic, vam creuar la murada.

—Anem, Nàroa —li vaig dir. I vaig prémer la seva mà.

—N’estàs segur? —va preguntar-me ella, amb fermesa.

—Ja saps que sí. Es la tria que calia fer.

L’atac per sorpresa dels muntanyencs havia desconcertat els assetjadors. Quan Nàroa i jo vam arribar al campament, per la banda del tancat dels cavalls, tal i com m’havia aconsellat Grus, els ponentins havien encès torxes i fogueres i corrien a defensar el flanc de llebeig, per on es produïa la incursió. Les bèsties estaven neguitoses i potejaven la neu, amb renills espantats. Hi havia dos sentinelles que intentaven calmar-les a crits i bastonades, però encara les excitaven més. Amb aquell desori d’homes i d’animals, ens va ser fàcil esquitllar-nos, sense ser descoberts.

Quan vàrem arribar a la vora del riu Blanc, els muntanyencs es replegaven, encalçats pel ponentins. L’aigua estava gelada i vam poder passar a l’altra riba sense cap problema. Em sentia feble i la punyida del cap no parava de fiblar-me. Nàroa se’n devia adonar perquè, una estona després, quan la tossa del campament del setge no era més que una ombra més negra entre les ombres, em va fer aturar. Ens vam acotxar damunt la neu, embolicats en les flassades que dúiem, ben premuts l’un contra l’altra i vam reprendre l’alè. Nevisquejava, encara, el fred era intens i només la respiració de Nàroa contra el meu coll em mantenia despert, a l’aguait.

—Hem de continuar abans que no claregi —li vaig dir—. Els ponentins podrien descobrir-nos.

—Et sents amb forces? —em va preguntar ella.

—Amb tu, sí —li vaig contestar.

Vam posar-nos dempeus, amb penes i treballs, i vam reprendre el camí. Els esclops s’enfonsaven en el tou de neu i cada passa significava un esforç tan gran, que la respiració se’ns ofegava a la gola i el cor ens bategava al pit, com si volgués fugir.

La llum de l’alba ens va trobar a quatre llegües de Darsa, enmig del Pla, com dues ombres que s’arrossegaven per la neu. Al nostre voltant tot era blanc: les prades i les cledes, els pollancs i les roques. Els ulls es cansaven de tanta blancor i semblàvem orbs que caminéssim a les palpentes. Davant nostre, com una fita, la carena de muntanyes es cofava amb núvols grisencs, prenyats de neu. Feia una mica de rufada i vam refugiar-nos en una cabana de pastor: pedres unides amb fang i teulat de llosa. A l’interior la fortor dels excrements dels animals i de la palla podrida feia irrespirable l’aire, com si fos el Catau de la Bèstia al reialme de Montcarrà. Vam seure en unes pedres, vam fer foc amb quatre branquillons humits, vam fondre una mica de neu per fer aigua i vam menjar la berena que dúiem.

Aquella nit vam dormir a un mas abandonat, socarrat pel saqueig dels ponentins. Entre les bigues i els cabirons del teulat hi niaven els rat-penats i les rates corrien pel celler i les corts. Nàroa va arramassar un feix de llenya i jo vaig preparar un jaç amb sacs i palla. Quan el foc va haver encalentit el que quedava de la cuina del mas, vam cuinar llegums seques que dúiem al sarró, amb uns rostimalls de cansalada i vam fer te.

—Podràs arribar a Puigpelat, Guiamon? —em va preguntar Nàroa.

—Així ho vaig veure a la Sala Rodona.

—Però ja saps que les coses només són si vols que siguin… —va dir, entristida.

—He de salvar Roger, estimada. Això vull i això serà —li vaig contestar, abraçant-la. Però sabia que una cosa era dir-ho i l’altra fer-ho.

Vam dormir abraçats, cercant cadascú la seguretat de l’altre, bevent la força dels nostres cossos, a través de la pell. Quan em vaig despertar, el foc només era cendra i un raig de sol es filtrava per l’empostissat del sostre. Vaig aixecar-me, sense despertar Nàroa, vaig revifar el foc amb més llenya i vaig escalfar el te que havia sobrat del sopar. La ferida del cap no em feia mal i em sentia ple de força, capaç de trobar la cabana del mag Tor.

—Nàroa! —vaig cridar-la amb dolcesa, acaronant-li els cabells.

I va somriure abans de despertar-se i els seus ulls, en mirar-me, ensonyats, eren riolers.

—Fa sol! —va dir.

Vam beure el te, vam arreplegar l’equipatge i vam sortir del mas abandonat. Un cel sense núvols, d’un blau intens, emmarcava un sol llunyà i encara fred que arrabassava guspires de la neu. Els cims de la carena semblaven d’argent, retallats contra la blavor.

Vam caminar tot el dia, sense veure ningú. L’Alta Contrada semblava abandonada, com si un encanteri hagués esborrat la gent i el bestiar, els soldats enemics i les petges de la guerra. Aquella nit hi havia lluna plena i els estels lluïen amb tanta força que la neu resplendia. Vam dormir al ras, coberts amb les flassades i tapats amb neu flonja, com m’havien ensenyat a fer els muntanyencs.

I l’endemà ens va despertar la claror de l’alba. Per la banda de migjorn, però, cap a Darsa, es congriaven núvols de tempesta, com si la guerra exhalés un baf destructor, carregat d’amenaces.

—Anem, Nàroa… No perdem més temps. El nostres ens necessiten!

El Puigpelat, davant nostre, ens cridava amb els reflexos de la neu que arrodonia les seves arestes, endolcia els penya-segats i ocultava les tarteres. A la falda li naixia un bosc espès d’avets, blancs com la resta.

Vam arribar al bosc d’avets, quan el sol ja s’havia post i la neu envermellia, tot reflectint els colors del cel. Eren uns arbres magnífics, amb unes soques que feien l’amplada d’un home, negres de molsa pansida. Enllà del bosc, enmig dels arbres, hi havia una llum groga que pampalluguejava.

—Ja hem arribat —va dir Nàroa.

—I Tor ens espera —vaig dir jo.

Ens vam agafar les mans, com dos infants perduts, i vam entrar al bosc. La negror ens va caure al damunt com un mal averany.