Capítol XV

FOU en aquell temps que, tot freqüentant el Cavaller Advocat, Cosimo es va adonar de no sé què d’estrany en el seu capteniment o, millor dit, diferent que de costum, per més o menys estrany que fos. Com si el seu aire abstret ja no vingués del seu esborneiament, sinó d’un pensament fix que el dominava. Els moments en què es mostrava més xerraire eren ara més freqüents, i si abans, poc sociable com era, no anava mai al poble, ara en canvi es passava el dia al port, tot fent rotlle o assegut als molls, amb els vells patrons i mariners, comentant les arribades i les partences dels vaixells i les malifetes dels pirates.

Al llarg de les nostres costes sorgien encara les falues dels pirates de Barbaria i molestaven el nostre tràfic. Era una pirateria de poc més o menys, no com als temps en què trobar-te amb els pirates volia dir que acabaves esclau a Tunis o a Alger o hi deixaves el nas i les orelles. Ara, quan els mahometans aconseguien atrapar una tartana d’Ombrosa, s’enduia la càrrega: barrils de bacallà, boles de formatge holandès, bales de cotó, i apa, adéu. De vegades els nostres eren més àgils, se’ls escapaven, engegaven un tret d’espingarda contra el gallardet de la falua; i els barbarescos contestaven amb escopinades, fent gestos lleigs i bramuls.

Comptat i debatut, era una pirateria de bona pasta, que continuava per via de certs crèdits que els paixàs d’aquelles terres pretenien poder exigir dels nostres mercaders i armadors, perquè no havien estat —si els volíeu sentir— servits com cal en alguns dels encàrrecs o, més encara, enganyats. I així miraven de saldar el compte a poc a poc a força de roberies, però al mateix temps continuaven els tractes comercials, amb continuades indignacions i protestes. No hi havia, doncs, interès ni d’una part ni de l’altra a fer-se danys definitius; i la navegació era plena d’incertesa i de risc; mai, però, no degenerava en tragèdia.

La història que ara explicaré, me la va contar Cosimo amb moltes versions diferents: m’atindré a la més rica en detalls i menys il·lògica. Si bé és veritat que el meu germà tot explicant les seves aventures n’hi afegia molt de la seva collita, jo, com que no tinc altres fonts, procuro cenyir-me a la lletra de tot allò que ell deia.

Vet aquí que Cosimo, acostumat per culpa de les guàrdies dels incendis a despertar-se de nit, va veure una llum que baixava cap a la vall. Va seguir-la silenciós per les branques amb els seus passos de gat, i va veure Enea Silvio Carrega que caminava, hala, hala, amb el fes i la samarra, portant una llanterna.

Què feia de ronda a aquella hora el Cavaller Advocat, que acostumava a anar-se’n al llit com les gallines? Cosimo va seguir al darrera. Procurava no fer soroll, tot i que sabia que l’oncle, quan caminava tan entusiasmat, era com sord i no hi veia més enllà d’un pam de nas.

Per camins de bast i dreceres, el Cavaller Advocat va arribar a la riba del mar, en un tros de platja pedregosa, i es va posar a agitar la llanterna. No hi havia lluna, al mar no es veia res, només l’escuma que es movia en les ones més pròximes. Cosimo era dalt d’un pi, una mica lluny de la riba, perquè allà s’aturava la vegetació i ja no era fàcil d’arribar a tot arreu per les branques. Però veia bé el vellet amb el seu fes punxegut a la costa deserta, que agitava la llanterna de cara a la foscor del mar, i des d’aquella foscor li va respondre una altra llum de llanterna, de cop, a prop, com si l’haguessin encesa en aquell mateix moment, i va emergir ràpida una petita embarcació amb una vela quadrada fosca i els rems, diferent de les barques d’aquí, i va arribar.

A través de la llum onejant de les llanternes Cosimo va veure uns homes amb el turbant al cap: alguns es van quedar a la barca per mantenir-la prop de la riba a petits cops de rem; d’altres van baixar, i portaven unes calces vermelles inflades i lluïen simitarres penjades a la faixa. Cosimo era tot ulls i orelles. L’oncle i aquells barbarescos xerraven entre ells, en una llengua que no s’entenia ni semblava que pogués entendre’s, i de segur que era la famosa llengua franca. De tant en tant Cosimo entenia una paraula de la nostra llengua, amb la qual Enea Silvio insistia barrejant-la amb altres paraules incomprensibles, i aquelles paraules eren nostres, els noms de les naus, coneguts noms de tartanes o bergantins pertanyents als armadors d’Ombrosa o que feien cabotatge entre el nostre port i altres.

No era gens difícil de comprendre què estava dient el Cavaller! Informava els pirates del dia de sortida i d’arribada d’aquelles naus d’Ombrosa, i de la càrrega que portaven, de la ruta i de les armes que duien a bord. Ara el vell ja devia haver referit tot el que sabia, perquè es va girar i se’n va anar corrent mentre els pirates tornaven a pujar al llagut i desapareixien en la foscor del mar. De la manera ràpida que s’havia desenvolupat la conversa es comprenia que havia de ser habitual. Qui sap quant temps feia que aquells malfactors barbarescos obtenien les notícies del nostre oncle!

Cosimo s’havia quedat dalt del pi, incapaç d’anar-se’n d’allí, de la marina deserta. Bufava vent, les ones feien rodolar les pedres, l’arbre gemegava amb totes les seves juntures, i el meu germà petava de dents, no pas pel fred de l’aire, sinó pel fred de la trista revelació.

Vet aquí que aquell vellet tímid i misteriós que nosaltres de nois sempre havíem considerat tèrbol, i que Cosimo creia que havia arribat a poc a poc a conèixer i compadir, es revelava un traïdor imperdonable, un home ingrat que volia mal al poble que l’havia acollit com un convers després d’una vida d’errors… Per què? ¿Fins a tal punt el turmentava l’enyorança d’aquella pàtria i d’aquella gent enmig de la qual s’havia trobat, una vegada a la vida, feliç? ¿O potser covava un rancor despietat contra aquest poble on cada mos de pa tenia gust d’humiliació? Cosimo se sentia dividit entre l’impuls d’anar a denunciar els maneigs de l’espia i salvar les càrregues dels nostres mercaders i el pensament del dolor que n’havia d’experimentar el nostre pare, per aquell afecte inexplicable que el lligava al germanastre natural. Ja Cosimo imaginava l’escena: el Cavaller emmanillat enmig dels esbirros, amb dues fileres d’ombrosans que el seguien i, així conduït a la plaça, li passaven el nus escorredor pel coll i el penjaven… Després de la vetlla fúnebre a Gian dei Brughi, Cosimo s’havia jurat a si mateix que mai més no seria present en una execució capital; i vet aquí que li tocava ser àrbitre de la condemna a mort d’un propi parent!

Tota la nit el va turmentar aquell pensament, i encara va continuar tot l’endemà, passant furiosament d’una branca a l’altra, fent gambades, gronxant-se amb els braços, penjant-se als troncs, com sempre feia quan era presa d’un pensament. Finalment va prendre una decisió: escollia un camí intermedi: espantar els pirates i l’oncle de manera que trenquessin llurs vils relacions sense que calgués per res la intervenció de la justícia. S’instal·laria en aquell pi, a la nit, amb tres o quatre fusells carregats (ja s’havia fet amb tot un arsenal, per a les diverses necessitats de la cacera). Quan el Cavaller es trobés amb els pirates, ell dispararia una escopeta rera l’altra fent xiular les bales per damunt de llurs caps. En sentir aquella fusellada l’oncle i els pirates escaparien cada u pel seu cantó. I el Cavaller, que no era pas massa valent, tement que no l’haguessin reconegut, i amb la certesa que algú vigilava aquells viaranys de la platja, es guardaria ben bé d’entaular noves relacions amb la marineria mahometana.

Així, doncs, Cosimo, amb els fusells a punt, va esperar dalt del pi dues nits seguides. No va passar res. I, la tercera nit, aquí teniu el vellet trotant si cau no cau pel pedruscall de la riba, fent senyals amb la llanterna, i la barca acostant-se, amb els mariners amb turbants.

Cosimo estava a punt amb el dit al disparador, però no va disparar. Perquè aquesta vegada tot era diferent. Després d’un breu parlament, dos dels pirates que havien baixat a la platja van fer un senyal a la barca, i els altres van començar a treure tota mena de coses: barrils, caixes, bales, sacs, bótes, barrils plens de formatges. No era una barca sola; eren una colla, carregades totes, i una fila de macips amb turbants va estendre’s per la platja precedida pel nostre oncle natural, que la guiava amb les seves corregudes oscil·lants fins a una gruta rera els esculls. Allí els moros van deixar totes aquelles mercaderies, ben segur el fruit de llur última pirateria.

Per què la duien a la riba? De seguida va ser fàcil de reconstruir els fets: com que la falua barbaresca havia de llançar l’àncora en un dels nostres ports (per fer algun negoci legítim, com sempre se’n feien entre ells i nosaltres entre les empreses de rapinya) i, com que s’havien de subjectar a les perquisicions duaneres, calia amagar les mercaderies robades en un lloc segur, per recollir-les a la tornada. Així la nau de passada feia prova d’absoluta innocència respecte als últims lladronicis i es tornaven a lligar les relacions comercials amb el país.

Totes aquestes qüestions secundàries es van saber després. En aquell moment Cosimo no es va entretenir fent-se preguntes. Hi havia un tresor de pirates amagat en una gruta, els pirates s’enfilaven de nou a la barca i el deixaven allí: calia apoderar-se’n al més ràpidament possible. Un moment el meu germà va pensar anar a despertar els mercaders d’Ombrosa, que devien ser els legítims propietaris d’aquelles mercaderies. Però de sobte es va recordar dels seus amics els carboners, que patien fam al bosc amb llurs famílies. No va dubtar: va córrer per les branques cap al lloc on, al voltant de clarianes de terra aplanada, els bergamascos dormien en tosques cabanes.

—De pressa! Veniu tots! He descobert el tresor dels pirates!

Sota les tendes i els troncs de les cabanes hi va haver una mena d’esbufecs, grunys, renecs i per fi exclamacions meravellades, preguntes:

—Or? Plata?

—No ho he vist bé… —va dir Cosimo—. Per l’olor, diria que hi ha quantitat de bacallà sec i de formatge d’ovella.

En sentir aquestes paraules, es van aixecar tots els homes del bosc. Qui tenia escopeta agafava escopeta, els altres destrals, o l’ast, o la pala, o l’aixada, però sobretot es van endur cossis per ficar-hi el que trobarien, fins les estropellades cistelles del carbó i els sacs negres. Es va organitzar una gran processó —Hura! Hota!—; fins les dones baixaven amb les cistelles buides al cap, i els nois encaputxats amb els sacs, portant torxes. Cosimo els precedia pels pins del bosc a les oliveres, de les oliveres als pins mariners.

Ja eren a prop de la punta de l’escull rera el qual s’obria la gruta, quan al cim d’una figuera torçada va aparèixer la blanca ombra d’un pirata, va alçar la simitarra i bramulà una alarma. Cosimo, amb uns quants salts, va ser en una branca més amunt que ell i li va apuntar l’espasa als ronyons, fins que es va deixar anar per l’estimball.

A la gruta hi havia una reunió de cabdills pirates (Cosimo amb aquell vaivé de la càrrega, no s’havia adonat que s’havien quedat allí). Senten el crit del sentinella, surten i es veuen voltats d’aquella xurma d’homes i dones amb la cara emmascarada, encaputxats amb sacs i armats amb pales. Alcen les simitarres i es llançen endavant per obrir-se camí. «Hura! Hota! — Insciallah!», va començar la batalla.

Els carboners eren més gent, però els pirates anaven més ben armats. De totes maneres, per a lluitar contra les simitarres, ja se sap, no hi ha res millor que les pales. Deng!, deng!, aquelles fulles del Marroc es retiraven totes oscades. Les escopetes, en canvi, feien soroll i fum i res més. Encara que alguns dels pirates (devien ser oficials) portaven uns fusells de molt bon veure, tots endomassats; però a la gruta les pedres fogueres s’havien humitejat i feien figa. Els més llestos dels carboners procuraven estabornir els oficials pirates a cops de pala per prendre’ls el fusell. Però amb aquells turbants que porten els barbarescos cada cop de pala els arribava atenuat com si fos sobre un coixí; era millor donar cops de genoll a l’estómac, perquè portaven el llombrígol despullat.

Com que de fet l’única cosa que no mancava eren pedres, els carboners van començar a pedrades. I els moros, llavors, cops de pedra també. Amb les pedres la batalla va prendre un aire més ordenat; però, com que els carboners volien de totes passades entrar a la gruta, sempre més atrets per l’olor de bacallà sec que en sortia, i els barbarescos tendien a escapar cap a la falua, que s’havia quedat a la riba, entre les dues parts mancava un bon motiu de contrast.

En un cert moment, de la part bergamasca es va produir un assalt que els va obrir l’entrada a la gruta. Pel cantó mahometà encara resistien sota una granissada de pedres, quan van veure que el camí del mar era lliure. Què més volien, doncs? Era molt millor fer vela i anar-se’n.

Un cop arribats a la nau, tres pirates, tots nobles oficials, van descargolar la vela. Amb un salt des d’un pi molt a prop de la vora, Cosimo es va llançar a l’arbre mestre, es va arrapar a la travessa del penó, i des d’allí, amb els genolls ben estrets, va desembeinar l’espasa. Els tres pirates van alçar la simitarra. El meu germà, cops d’espasa a dreta i esquerra, els mantenia a ratlla tots tres. La barca encara ensorrada s’inclinava ara d’un cantó ara de l’altre. Va sortir la lluna en aquell moment i llampeguejaren l’espasa que el Baró havia donat al seu fill i les fulles mahometanes. El meu germà va baixar de l’arbre i va enfonsar l’espasa al pit d’un pirata, que va caure per la borda. Llest com una mostela, va pujar de nou defensant-se amb dues parades dels cops d’espasa dels altres, després va tornar a baixar i va enfilar el segon, va pujar de nou, va tenir una altra batussa amb el tercer, i amb un altre dels seus molinets el va passar de part a part.

Els tres oficials eren allí estesos meitat a l’aigua meitat a la barca, amb la barca plena d’algues. Els altres pirates, a la porta de la gruta, gairebé estabornits a pedrades i cops de pala. Cosimo, encara enfilat al pal de la barca, mirava triomfant al seu volt, quan de la gruta va sortir fet una fúria, com un gat amb foc a la cua el Cavaller Advocat, que s’havia quedat allí amagat fins llavors. Va córrer per la platja amb el cap baix, va donar una empenta a la barca separant-la de la riba, hi va saltar a dins i, aferrat als rems, va posar-se a remar amb totes les seves forces mar endins.

—Cavaller! Què feu? Que sou boig? —feia Cosimo, arrapat al pal—. Torneu a la platja! On voleu anar?

Què us sembla? Era ben clar que Enea Silvio Carrega volia aconseguir la nau dels pirates per salvar-se. Ara la seva fellonia s’havia descobert irremissiblement i si es quedava a la platja havia d’acabar al patíbul. Per això remava i remava, i Cosimo, tot i que es trobava amb l’espasa desembeinada a la mà, i el vell era dèbil i desarmat, no sabia què fer. En el fons, maltractar un oncle no li agradava, i, a més, per a atrapar-lo hauria hagut de baixar de l’arbre, i el dubte de si baixar a una barca era el mateix que baixar a terra o si ja no havia derogat les lleis anteriors passant d’un arbre amb arrels a un arbre de nau era massa complicat per a plantejar-se’l en aquell moment. Per això no feia res, s’havia instal·lat bé al travesser, una cama ací una cama allà de l’arbre, i anava mar enllà, mentre un vent lleu inflava la vela i el vell no parava de remar.

Va sentir un lladruc. El cor li va fer un salt d’alegria. El gos Ottimo Massimo, que havia perdut de vista durant la batalla, era allí al fons de la barca i cuejava com mai. Fos com fos, va pensar Cosimo, no calia amoïnar-se massa; es trobava en família, amb l’oncle, amb el seu gos, anava en barca, que després de tants anys de vida arbòria era un plaer nou de trinca.

Feia lluna sobre el mar. El vell s’havia cansat ja. Remava cansat i plorava i es va posar a dir: «Ah, Zaira… Ah, Allah, Allah, Zaira… Ah, Zaira, insciallah…». I així, sense raó de cap mena, parlava en turc, i repetia i repetia entre llàgrimes aquest nom de dona, que Cosimo no havia sentit mai.

—Què dieu, Cavaller? Què us passa? On voleu anar? —preguntava.

—Zaira… Ah, Zaira… Allah, Allah… —feia el vell.

—Qui és Zaira, Cavaller? Us creieu que trobareu Zaira per aquest cantó?

I Enea Silvio Carrega feia que sí amb el cap, i parlava turc entre les llàgrimes, i cridava a la lluna aquell nom.

Sobre aquesta Zaira, la ment de Cosimo va començar a teixir suposicions. Potser estava a punt de descobrir el més profund secret d’aquell home esquiu i misteriós. Si el Cavaller, tot anant cap a la nau pirata, creia que anava a trobar aquesta Zaira, es tractava, doncs, d’una dona que era allí, en aquells països otomans. Potser tota la seva vida havia estat dominada per l’enyorança d’aquesta dona, potser era ella la imatge de felicitat perduda que ell conservava criant abelles i projectant canals. Potser era una amant, una esposa que havia tingut allí, en els jardins d’aquells països d’ultramar, o potser amb més versemblança una filla, una seva filla que no havia vist des de nena. Per buscar-la devia haver intentat establir relacions amb les naus turques o moresques que arribaven als nostres ports, i finalment li devien haver donat notícies. Potser havia sabut que era esclava, i per rescatar-la li havien proposat d’informar-los dels viatges de les tartanes d’Ombrosa. O potser era el rescat que havia de pagar per a tenir dret d’embarcar amb ells i ésser conduït al país de Zaira.

Ara, un cop desemmascarada la seva intriga, es veia obligat a fugir d’Ombrosa, aquells barbarescos ja no podien refusar-li d’endur-se’l i portar-lo al costat d’ella. En els seus discursos panteixants i plens de singlots, s’hi barrejaven accents d’esperança, de súplica, i també de por: por que encara no era el moment propici, que una altra desgràcia el separaria de la criatura desitjada.

Ja no li quedaven forces per a empènyer els rems quan es va acostar una altre llagut barbaresc. Potser des de la nau havien sentit la remor de la batalla a la platja, i enviaven exploradors.

Cosimo es va deixar lliscar a mig arbre, per amagar-se rera la vela. El vell, en canvi, va començar a cridar en llengua franca que l’agafessin, que el portessin a la nau, i movia els braços. I el van escoltar: dos geníssers amb turbant, així que el van tenir a mà, el van aferrar per les espatlles, el van aixecar tan lleuger com era i el van tirar dins la pròpia barca. La barca on era Cosimo, pel contracop, va ser enviada lluny, el vent va inflar la vela, i així el meu germà, que ja es veia mort, no va ser descobert.

Allunyant-se vent en popa, a Cosimo li arribaven de l’altre llagut unes veus com d’una baralla. Una paraula dita pel moro li va sonar semblant a «Marrà!», i la veu del vell que se sentia repetir com idiotitzat: «Ah, Zaira!», no li deixava dubtes sobre l’acolliment que havia tingut el Cavaller. De segur que el feien responsable de l’emboscada de la gruta, de la pèrdua del botí, de la mort dels seus, l’acusaven d’haver-los traïts… Va sentir un udol, un xoc, després el silenci; a Cosimo, li va venir a la memòria, netament com si la sentís, la veu del seu pare quan cridava: «Enea Silvio! Enea Silvio!», seguint el germà natural pels camps; i va amagar el cap a la vela.

Va remuntar per damunt del pal per veure cap on anava la barca. Alguna cosa surava al mig del mar com transportada pel corrent, un objecte, una mena de boia, però una boia amb cua… Hi va caure a sobre un raig de lluna, i va veure que no era una cosa, sinó un cap, un cap amb un fes amb un floc, i va veure el cap girat al revés del Cavaller Advocat, que mirava amb el seu aire esporuguit, amb la boca oberta, i de la barba avall ja no es veia res, tot dins de l’aigua, i Cosimo va cridar:

—Cavaller! Cavaller! Què feu? Per què no pugeu? Agafeu-vos a la barca! Ara us faré pujar! Cavaller!

Però l’oncle no contestava: es gronxava, es gronxava, mirant en l’aire amb aquells ulls esporuguits que semblava que no veiessin res. I Cosimo va dir:

—Apa, Ottimo Massimo! Llança’t a l’aigua! Agafa el Cavaller pel clatell! Salva’l! Salva’l!

El gos, obedient, s’hi va llançar, va intentar d’agafar el vell pel clatell, no va poder, el va aferrar per la barba.

—Pel clatell, t’he dit, Ottimo Massimo! —va insistir Cosimo, però el gos va aixecar el cap per la barba i el va empènyer fins a bord de la barca, i va poder veure que el clatell ja no existia, ni el cos, ni res, era només un cap, el cap d’Enea Silvio Carrega tallat d’un cop de simitarra.