Capítol XXIII

EL fet que he narrat ara prova que la gent d’Ombrosa, de la mateixa manera que havien fet prodigis de tafaneria en la precedent vida galant del meu germà, ara, en canvi, enfront d’aquella passió que es desencadenava, es pot dir sobre llurs caps, mantenien una respectuosa reserva, com si es trobessin davant d’una cosa més gran que ells. No sé que la conducta de la Marquesa no fos criticada: però més pel seu aspecte exterior, com aquell galopar fent foguejar les pedres («Aneu a saber on deu anar amb aquesta fúria!», es deien, tot i que sabien molt bé que anava a trobar Cosimo) i aquell enrenou que feia dalt dels arbres. I a més hi havia un clima disposat a considerar-ho com una moda dels nobles, una de tantes extravagàncies («Tots a dalt dels arbres ara: dones, homes. Ja no saben inventar res més?»); en fi, anaven arribant uns temps potser més tolerants, però més hipòcrites.

A les moreres de la plaça, el Baró s’hi feia veure ara a grans intervals i era senyal que ella se n’havia anat. Perquè de vegades Viola desapareixia durant mesos per ocupar-se dels seus béns estesos per tot Europa, però aquestes partides es produïen en els moments en què llur amor tenia una sotragada i la Marquesa s’havia ofès amb Cosimo per la seva manera de no entendre allò que ella volia fer-li entendre de l’amor. No és que Viola se n’anés ofesa amb ell; primer sempre aconseguien fer les paus; però, a ell, sempre li quedava la sospita que, aquell viatge, l’havia decidit per cansament d’ell, perquè ell no aconseguia retenir-la, potser s’anava apartant d’ell, potser qualsevol ocasió del viatge, o una pausa de reflexió, la decidirien a no tornar. I així el meu germà vivia amb ànsia. Per una part, procurava reprendre la seva vida habitual com abans de trobar-la, posar-se altre cop a caçar i a pescar i a seguir els treballs agrícoles, els seus estudis, les fatxenderies a la plaça, com si mai no hagués fet altra cosa (persistia en ell l’entemat orgull juvenil de qui no vol admetre la influència dels altres) i al mateix temps es complaïa en allò que aquell amor li donava d’alacritat, de feresa; però, per altra banda, s’adonava que moltes coses ja no li importaven gens, que sense Viola la vida ja no tenia cap gust, que el seu pensament corria sempre rera d’ella. Com més procurava, fora del torb de la presència de Viola, de dominar les passions i els plaers en una sàvia economia de l’ànima, més sentia el buit que ella havia deixat i la febre d’esperar-la. De fet el seu enamorament era tal com el volia Viola, no pas com ell pretenia que fos; triomfava sempre la dona, encara que fos llunyana, i Cosimo, malgrat ell mateix, acabava per gaudir-ne.

De cop la Marquesa tornava. A dalt dels arbres recomençava l’estació dels amors, però també la de les gelosies. On havia anat Viola? Què havia fet? Cosimo se sentia ansiós de saber-ho, però al mateix temps tenia por de la manera com ella contestava a les seves preguntes, tot amb al·lusions, i a cada al·lusió trobava manera d’insinuar un motiu de sospita per a Cosimo, i ell entenia que ho feia per turmentar-lo, i a més tot plegat podia ser ben veritat, i en aquest incert estat d’ànim ara amagava la seva gelosia, ara la deixava esclatar violenta, i Viola contestava d’una manera sempre diferent i imprevisible amb les seves reaccions, i ara li semblava més que mai lligada a ell, ara del tot impossible de tornar-la a haver.

Quina era la vertadera vida de la Marquesa en els seus viatges, nosaltres, des d’Ombrosa, no ho podíem saber, perquè érem lluny de les capitals i de llurs xafarderies. Però en aquell temps jo vaig fer el meu segon viatge a París, per a certs contractes (una venda de llimones, perquè ara alguns nobles ja es posaven a comerciar, i jo vaig ser dels primers).

Un vespre, en un dels més il·lustres salons parisencs, vaig trobar Dona Viola. Anava guarnida amb una perruca tan sumptuosa i amb un vestit tan resplendent que, si no vaig dubtar a reconèixer-la, bé que de primer vaig tenir un sobresalt en veure-la, fou perquè era una dona que ningú no podia confondre amb cap altra. Em va saludar amb indiferència, però aviat va trobar manera de separar-se amb mi i preguntar-me sense esperar resposta d’una pregunta a l’altra:

—Teniu noves del vostre germà? Tornareu aviat a Ombrosa? Teniu, doneu-li això en record meu. —I traient-se del pit un mocador de seda, me’l va amagar a la mà. Després es va deixar atrapar per la cort d’admiradors que la seguia.

—Vós coneixeu la Marquesa? —em va dir en veu baixa un amic parisenc.

—De vista, només —vaig contestar, i era veritat: en les seves estades a Ombrosa, Dona Viola, contagiada de la salvatgeria de Cosimo, no es preocupava de freqüentar la noblesa del veïnat.

—Rarament tanta bellesa va unida a tanta inquietud —va dir el meu amic—. Els xafarders diuen que a París passa d’un amant a l’altre, amb un concurs tan continuat que ningú no es pot permetre de dir-se privilegiat. Però de tant en tant desapareix durant mesos i mesos i diuen si es retira en un convent a humiliar-se en la penitència.

Jo vaig ofegar a temps la rialla, veient com els sojorns de la Marquesa a dalt dels arbres d’Ombrosa eren creguts a París com un període de penitència; però al mateix temps aquelles xafarderies em feien pena, perquè em feien preveure temps de tristesa per al meu germà.

Per prevenir-lo de desagradables sorpreses vaig voler-lo posar sobre avís, i, així que vaig arribar a Ombrosa, me’n vaig anar a buscar-lo. Va fer-me tot de preguntes sobre el viatge, novetats de França, però no vaig aconseguir donar-li cap notícia de política o de literatura que ja no n’estigués informat.

Per últim em vaig treure de la butxaca el mocador de Dona Viola.

—A París, en un saló, he trobat una dama que et coneix, i m’ha donat això per a tu amb la seva salutació.

Va deixar caure ràpid el cistell penjat amb un cordill, va pujar el mocador de seda i se’l portà a la cara per aspirar-ne el perfum:

—Ah, l’has vista? I com estava? Digues, com estava?

—Molt bella i brillant —vaig contestar lentament—, però diuen que aquest perfum és aspirat per molts nassos…

Es va amagar el mocador al pit com si temés que l’hi prendria. I es va girar amb la cara vermella.

—I no tenies l’espasa per a fer empassar aquestes mentides a qui te les deia?

He de confessar que ni tan sols no m’havia passat per la ment.

Es va quedar una mica en silenci. Després va arronsar les espatlles.

—Tot mentides. Jo només sé que només és meva —i es va escapar per les branques sense saludar-me. Vaig reconèixer la seva manera acostumada de refusar tota cosa que pogués obligar-lo a sortir del seu món.

Des de llavors només se’l va veure, trist i impacient, saltironar d’aquí d’allà, sense fer res. Si de tant en tant el sentia competir els xiulets amb les merles, el seu trinar era cada cop més nerviós i greu.

La Marquesa va arribar. Com sempre, la gelosia d’ell li feia plaer: una mica la va incitar, una altra mica la prenia per joc. Així van tornar els bells dies d’amor, el meu germà era feliç.

Però la Marquesa no perdia ocasió d’acusar Cosimo de tenir de l’amor una idea tancada.

—Què vols dir? Que sóc gelós?

—Fas bé de ser gelós. Però tu pretens que sotmets la gelosia a la raó.

—Cert, així la faig més eficaç.

—Tu raones massa. On s’és vist que l’amor sigui raonat?

—Per estimar-te més. Tota cosa, si la fas raonant, augmenta el seu poder.

—Vius a dalt dels arbres i tens la mentalitat d’un notari amb reuma.

—Les empreses més ardides són viscudes amb l’ànim més simple.

Continuava escopint sentències, fins que ella li fugia, i llavors ell la buscava, es desesperava, s’estirava els cabells.

Aquells dies, un vaixell almirall anglès va llançar l’àncora a la nostra badia. L’almirallat va donar una festa als notables d’Ombrosa i als oficials d’altres naus de passatge; la Marquesa hi va anar; des d’aquell vespre Cosimo va tornar a sentir les penes de la gelosia. Dos oficials de dues naus diverses van perdre el cap per Dona Viola i se’ls veia contínuament a terra cortejant la dama i tractant de superar-se en llurs atencions. Un era lloctinent del vaixell almirall anglès; l’altre era també lloctinent de vaixell, però de la flota napolitana. Van llogar dos cavalls, i els dos lloctinents feien la guàrdia sota les terrasses de la Marquesa, i, quan es trobaven, el napolità llançava devers l’anglès una ullada com per carbonitzar-lo, mentre de les parpelles mig closes de l’anglès fletxava una mirada com la punta d’una espasa.

I Dona Viola? ¿No li va agafar, a aquella rondallaire, per estar-se hores i hores a casa, i sortir a la finestra en matinée, com si fos una vídua novella, a penes acabada de sortir del dol? Cosimo, que no la tenia amb ell dalt dels arbres, que no sentia arribar el cavall blanc al galop, es tornava boig, i el seu lloc va acabar per ser (també ell) davant d’aquella terrassa, per no perdre-la de vista a ella ni els dos lloctinents dels vaixells.

Estava estudiant com fer una mala passada als rivals que els fes tornar ben aviat a llurs respectives naus; però, en veure que Viola procurava correspondre igualment a la cort de l’un i de l’altre, va tornar a tenir l’esperança que de fet volgués burlar-se de tots dos i d’ell a la vegada. No per això va disminuir la seva vigilància: al primer signe que ella donaria de preferir-ne un dels dos estava a punt d’intervenir.

Vet aquí que un matí passa l’anglès. Viola és a la finestra. Se somriuen. La Marquesa deixa caure una carta. L’oficial l’atrapa al vol, la llegeix, s’inclina, amb la cara vermella, i esperona el cavall. Una cita! Era l’anglès l’afortunat. Cosimo es va jurar de no deixar-lo arribar tranquil a la nit.

I vet aquí que passa el napolità. Viola també li tira una carta. L’oficial la llegeix, se la porta als llavis, la besa. Per tant, es creia l’elegit? I l’altre, doncs? Contra quin dels dos havia d’actuar Cosimo? Ben cert que a un dels dos Dona Viola havia donat una cita; a l’altre, només devia haver-li fet una broma de les seves. O es volia burlar de tots dos?

Quant al lloc de la cita, Cosimo dirigia les seves sospites a un quiosc del fons del parc. Feia poc temps que la Marquesa l’havia fet restaurar i arreglar, i Cosimo se sentia rosegat per la gelosia perquè ja no era el temps en què ella omplia els arbres de tendes i de divans: ara es preocupava de llocs on ell no entraria mai. «Vigilaré el pavelló —es va dir Cosimo—. Si ha donat una cita a un dels lloctinents, no pot ser enlloc més que allí». I es va instal·lar entre el fullam d’un castanyer d’Índies.

Poc abans de la posta es va sentir un galop. Arriba el napolità. «Ara el desafio», pensa Cosimo, i amb una sarbatana li llança al coll una boleta de fems d’esquirol. L’oficial té un sobresalt, mira al voltant. Cosimo treu el cap de les branques i veu a l’altre cantó de la tanca el lloctinent anglès que baixa de la sella i lliga el cavall en una fusta. «Així és ell; potser l’altre passava per aquí per casualitat». I, apa, amb la sarbatana li engega fems d’esquirol. Who’s there?, diu l’anglès, i va per saltar la tanca, però es troba cara a cara amb el col·lega napolità, que també havia baixat del cavall, i li diu també: «Qui hi ha aquí?».

—I beg your pardon, Sir —diu l’anglès—, però li he de demanar que deixi lliure aquest lloc immediatament!

—Si sóc aquí, és que estic en el meu dret —fa el napolità—. Invito la Vostra Senyoria que se’n vagi!

—Cap dret no pot valer més que el meu —replica l’anglès—. I’m sorry, no li permeto de seguir aquí.

—És una qüestió d’honor —diu l’altre—, el meu llinatge en dóna fe: Salvatore di San Cataldo di Santa Maria Capua Vetere, della Marina delle Due Sicilie!

—Sir Osbert Castlefight, tercer del nom! —es presenta l’anglès—. És el meu honor que imposa que deixeu lliure el camp.

—No abans d’haver-vos partit per la meitat amb aquesta espasa! —I la treu de la beina.

—Senyor, us prego que us bateu! —fa Sir Osbert, posant-se en guàrdia.

Es baten.

—Aquí us volia, col·lega, i no pas d’avui! —i li envia una en quarta.

I Sir Osbert, parant:

—Feia temps que seguia els vostres moviments, tinent, i us esperava amb aquestes!

De forces igualades, els dos lloctinents dels vaixells feien idèntics assalts i parades. Eren al màxim de la seva fúria quan:

—Atureu-vos, en nom del Cel! —a l’entrada del pavelló apareixia Dona Viola.

—Marquesa, aquest home… —van dir els dos lloctinents, amb una sola veu, abaixant l’espasa i signant-se l’un a l’altre.

I Dona Viola:

—Estimats amics meus! Guardeu les espases, us ho prego! Així espanteu una dama? M’estimo aquest pavelló perquè és el lloc més silenciós i secret del parc, i així que m’ensopeixo em desperta l’espetec de les vostres armes!

—Però, Milady —diu l’anglès—, no m’havíeu invitat a mi?

—Vós éreu aquí per esperar-me a mi, Senyora… —va dir el napolità.

De la gola de Dona Viola es va alçar una riallada lleugera com un tremolor d’ales.

—Ah, sí, sí, us havia invitat a vós, i a vós… Ai, el meu cap, sempre tan confós! I bé, què espereu? Entreu, instal·leu-vos, us ho prego.

—Milady, jo em creia que es tractava d’una invitació per a mi sol. M’havia fet aquesta il·lusió. Us ho agraeixo i us demano llicència.

—El mateix us volia dir jo, senyora, i m’acomiado.

La Marquesa reia:

—Bons amics meus, bons amics meus… Sóc tan distreta… Creia que havia invitat Sir Osbert a una hora… i Don Salvatore a una altra… No, no, excuseu-me: a la mateixa hora, però a llocs diferents… Oh, no, i com pot ser?… I bé, ja que sou aquí tots dos, per què no podem seure i fer conversa com gent civilitzada?

Els dos lloctinents es van mirar, després la van mirar a ella.

—Hem d’entendre, Marquesa, que demostràveu acceptar les nostres atencions només per burlar-vos de nosaltres?

—Per què, bons amics meus? Al contrari, al contrari… La vostra assiduïtat no em podia deixar indiferent… Sou tan estimats ambdós… Això és la meva pena… Si escollia l’elegància de Sir Osbert us hauria de perdre a vós, el meu apassionat Don Salvatore… I, si escollia el foc del tinent de San Cataldo, hauria de renunciar a vós, Sir! I per què, per què…?

—Per què, què? —van preguntar a una sola veu els dos oficials.

Dona Viola, abaixant el cap:

—Per què no podré ser de tots dos al mateix temps?…

Des de l’alt castanyer d’índies es va sentir un cruixir de branques. Era Cosimo, que no podia estar-se quiet.

Però els dos lloctinents de vaixell se sentien massa agitats per a sentir-lo. Van avançar un pas:

—Això mai, senyora.

La Marquesa va alçar el seu bell rostre amb el somriure més radiant:

—Doncs bé, seré del primer de vosaltres que com a prova d’amor, per complaure’m en tot, es declararà disposat a compartir-me amb el seu rival.

—Senyora…

—Milady…

Els dos lloctinents, inclinats devers Viola amb una seca reverència de comiat, es van girar l’un cara a l’altre, es van allargar la mà, se la van estrènyer.

—I was sure you were a gentleman, senyor Cataldo —va dir l’anglès.

—Ni jo dubtava del vostre honor, Mister Osbert —va fer el napolità.

Van girar l’esquena a la Marquesa i se’n van anar a cavall.

—Amics meus… Per què esteu tan ofesos?… Beneits… —deia Viola, però els dos oficials ja tenien un peu a l’estrep.

Era el moment que Cosimo esperava feia estona, fruint de la venjança que havia preparat: ara tots dos tindrien una ben dolorosa sorpresa. Però, en veure llur viril comportament en acomiadar-se de la desvergonyida Marquesa, Cosimo es va sentir de sobte reconciliat amb ells. Massa tard! Ara el terrible giny de venjança ja no podia treure’s! En l’espai d’un segon, Cosimo va decidir d’advertir-los:

—Alerta! —va cridar des de l’arbre—, no segueu a la sella!

Els dos oficials van alçar vivament el cap:

—What are you doing up there? Què feu aquí dalt? Com us atreviu? Come down!

Darrera d’ells es va sentir la rialla de Dona Viola, una de les seves argentines rialles.

Tots dos estaven perplexos. Hi havia un tercer que, segons semblava, havia assistit a tota l’escena. La situació es feia més complexa.

—In any way! —es van dir—, nosaltres dos seguim solidaris!

—Pel nostre honor!

—Cap de nosaltres dos no consentirà dividir Milady amb ningú, sigui qui sigui!

—Mai de la vida!

—Però si un de vosaltres decidís de consentir…

—En aquest cas, sempre solidaris, consentiríem tots dos!

—D’acord, i ara anem-nos-en!

Amb aquest nou diàleg Cosimo es va mossegar un dit, de ràbia d’haver tractat d’evitar l’acompliment de la venjança. «Que es compleixi, doncs!», i es va amagar entre el fullatge. Els dos oficials van pujar a cavall. «Ara cridaran», va pensar Cosimo, i es va anar a tapar les orelles. Va ressonar un doble udol. Els dos lloctinents s’havien assegut sobre dos porcs espins amagats sota la gualdrapa de la sella.

—Traïció! —i van volar per terra, en una explosió de salts i de crits i giravoltes i semblava que se les haguessin contra la Marquesa.

Però Dona Viola, més indignada que ells, es va girar cap a les altures:

—Simi maligne i monstruós! —i es va enfilar pel tronc del castanyer d’Índies, tan de pressa que els dos oficials es van creure que l’havia engolida la terra.

Entre les branques, Viola es va trobar enfront de Cosimo. Es miraven amb ulls flamejants, i aquesta ira els donava una mena de puresa, com arcàngels; semblava que s’anessin a destrossar, quan la dona: «Oh, estimat meu! —va exclamar—. Així, així et vull: gelós, implacable!». Ja li havia llançat els braços al coll, i s’abraçaven, i Cosimo ja no es recordava de res.

Ella es va moure entre els seus braços i va separar el seu rostre, com reflexionant, i després: «Però ells també m’estimen, has vist? Estan decidits a dividir-me entre ells…».

Cosimo va semblar llançar-se contra d’ella, després va pujar branques amunt, arrossegà el fullatge, es clavà cops de cap contra el tronc: «Són dos cucs…!».

Viola s’havia allunyat d’ell amb el seu rostre d’estàtua.

—Has d’aprendre molt d’ells. —Es va girar, va baixar de pressa de l’arbre.

Els dos festejadors, oblidant la passada rivalitat, es dedicaven amb paciència a buscar-se les pues. Dona Viola els va interrompre. «De pressa! Veniu a la meva carrossa!». Va desaparèixer rera el pavelló. La carrossa va partir. Cosimo, dalt del castanyer d’Índies, va amagar la cara entre les mans.

Va començar un temps de turments per a Cosimo, però també per als dos rivals. I per a Viola, se’n podia dir potser un temps d’alegria? Jo crec que la Marquesa volia turmentar els altres perquè es volia turmentar a ella mateixa. Els dos nobles oficials li anaven sempre al darrera, inseparables, sota les finestres de Viola, o invitats al seu saló, o en llargues esperes, sols, a l’hostal. Ella seguia jugant amb ells i els exigia sempre noves proves d’amor, a les quals ells cada vegada es declaraven disposats, i ja havien decidit tenir la meitat per a l’un, l’altra meitat per a l’altre, i no sols això, sinó dividir-la encara amb altres, i rodolant per l’abisme de les condicions ja no podien aturar-se, empesos tots dos pel desig que amb aquest sistema aconseguirien commoure-la i obtenir el manteniment de les seves promeses, i al mateix temps obligats pel pacte de solidaritat amb el rival i alhora devorats de la gelosia i de l’esperança de suplantar-lo, i cada vegada més de l’evidència de l’obscura degradació on se submergien cada vegada més.

A cada nova promesa arrencada als oficials de marina, Viola muntava a cavall i anava a dir-ho a Cosimo.

—No ho saps? L’anglès està disposat a això i això… I el napolità també… —li cridava, així que el veia tètricament enfilat en un arbre.

Cosimo no contestava.

—Això és amor absolut —insistia ella.

—Barjaules absolutes, totes, totes! —bramulava Cosimo, i desapareixia.

Aquest era el cruel sistema que tenien ara d’estimar-se, i no trobaven la manera de sortir-se’n.

La nau almirall anglesa se n’anava.

—Vós us quedeu, veritat? —va dir Viola a Sir Osbert. Sir Osbert no es va presentar a bord; va ser declarat desertor. Per solidaritat i emulació, Don Salvatore també va desertar.

—Han desertat! —va anunciar triomfalment Viola a Cosimo—. Per mi! I tu…

—I jo???? —udolà Cosimo, amb una mirada tan feroç, que Viola no va dir ni una paraula.

Sir Osbert i Salvatore di San Cataldo, desertors de les Marines de les respectives Majestats, passaven el dia a l’hostal, jugant a daus, pàl·lids, inquiets, procurant desbancar-se alternativament, mentre Viola era al punt màxim del seu descontentament d’ella mateixa i de tot el que la voltava.

Va agafar el cavall, se’n va anar cap al bosc. Cosimo era dalt d’una alzina. Ella es va aturar a sota, en un prat.

—Estic cansada.

—D’ells?

—De tots vosaltres.

—Ah!

—Ells m’han donat les mostres més grans d’amor…

Cosimo va escopir.

—… però no em basten.

Cosimo va alçar els ulls sobre d’ella.

I ella:

—Tu no creus que l’amor sigui dedicació absoluta, renúncia d’un mateix…

Era allí, al prat, bella com mai, i, la fredor que enduria una mica les seves faccions i l’altiu posat, per un no res hauria cedit: la tindria altre cop als braços… Podia dir qualsevol cosa, Cosimo, una cosa de no res per acostar-s’hi, podia dir-li: «Digues què vols que faci, estic a punt…». I de nou hauria estat la felicitat per a ell, la felicitat de tots dos, sense ombres. En canvi, va dir:

—L’amor no pot existir si un no és un mateix amb totes les seves forces.

Viola va fer una ganyota de contrarietat, que era també de cansament. I, en canvi, hauria pogut entendre’l, com de fet l’entenia, i així tenia als llavis les paraules que li hauria hagut de dir: «Tu ets com jo et vull…», i tornar a pujar al costat d’ell… Es va mossegar el llavi. Va dir:

—Sigues tu mateix, doncs, tot sol.

«Però llavors ser jo mateix no té sentit…», vet aquí el que volia dir Cosimo. En canvi, va dir:

—Si prefereixes aquells dos cucs…

—No et permeto que menyspreïs els meus amics! —va cridar, i encara pensava: «A mi, només m’importes tu, i només per tu faig tot això que faig!».

—Només jo puc ser menyspreat…

—Si ho penses així!

—Sóc una qualsevol cosa.

—Doncs, adéu. Me’n vaig aquesta nit. No em veuràs mai més.

Va córrer a la vil·la, va fer els bagatges, se’n va anar sense dir res als lloctinents. Va mantenir la paraula. No va tornar més a Ombrosa. Va anar-se’n a França, i els esdeveniments històrics es van afegir a la seva voluntat de no tornar. Va esclatar la Revolució, després la guerra; la Marquesa, que primer s’havia interessat pel nou curs dels esdeveniments (era de l’entourage de Lafayette), va emigrar després a Bèlgica i d’allí a Anglaterra. Entre la boira de Londres durant els llargs anys de les guerres amb Napoleó, somiava els arbres d’Ombrosa. Després es va tornar a casar amb un Lord que tenia interessos en la Companyia de les índies i es va establir a Calcuta. Des de la seva terrassa es mirava la selva, aquells arbres més estranys que els del jardí de la seva infància, i li semblava a cada moment veure Cosimo fer-se camí entre les fulles. Però era l’ombra d’un simi o d’un jaguar.

Sir Osbert Castlefight i Salvatore di San Cataldo van romandre lligats per la vida i per la mort i es van lliurar a la carrera d’aventurers. Van ser vistos a les cases de joc de Venècia, a Gotinga a la Facultat de teologia, a Petersburg a la cort de Caterina II, després se’n va perdre el rastre.

Cosimo va seguir durant llarg temps vagabundejant pels boscos, plorant, fet un parrac, refusant el menjar. Plorava amb grans crits, com una criatura de bolquers, i els ocells, que abans fugien a estols quan s’acostava aquell terrible caçador, ara se li apropaven, als cims dels arbres del voltant o volant-li sobre el cap, i els passerells cridaven, i refilava la cadernera, flautejava la tórtora, xiulava el tord, xerrotejaven el pinsà i l’oriol; i dels caus enlairats sortien els esquirols, els lirons, les rates de camp, i unien els seus grinyols al cor, i així es movia el meu germà entre aquest núvol de planys.

Després va venir el temps de la violència destructora: a cada arbre, començava per una branca, i som-hi, no en deixava ni una fulla, rapidíssim el despullava com a l’hivern, encara que no fos de fulla caduca. Després pujava a dalt de tot i destruïa el brancam fins que només en quedaven els troncs grossos, tornava a enfilar-se encara i amb un trempaplomes començava a pelar l’escorça, i podíeu veure els arbres escorxats descobrir el blanc com una terrible ferida.

En tot aquest enrenou no hi havia ressentiment contra Viola, sinó només remordiment d’haver-la perduda, per no haver sabut tenir-la lligada a ell, per haver-la ferida amb un injust i estúpid orgull. Perquè, ara ho comprenia, ella li havia estat sempre fidel, i, si sempre portava rera d’ella uns altres homes, era perquè només creia Cosimo digne de ser el seu amant, i totes les seves insatisfaccions i fúries no eren altra cosa que la mania insaciable de fer créixer llur enamorament sense voler admetre que arribés a una saturació, i ell, ell, ell, no havia entès res de tot això, l’havia enfurit fins a perdre-la.

Durant algunes setmanes va continuar pel bosc, sol com mai no ho havia estat; ni tan sols tenia Ottimo Massimo, perquè se l’havia endut Viola. Quan el meu germà va tornar-se a deixar veure per Ombrosa, havia canviat. Ni jo no podia fer-me il·lusions: aquesta vegada sí que Cosimo s’havia tornat boig.