Capítol XIX

ERA un estiu tot lluna plena, raucar de granotes, cant de grills, aquell en què el Baró fou novament vist a Ombrosa. Semblava posseït per una inquietud d’ocell: saltava de branca en branca, ficant el nas pertot, malhumorat, indecís.

Aviat va començar a córrer la veu que una certa Checchina, de l’altre cantó de la vall, fos la seva amant. El cert és que aquesta noia vivia en una casa solitària, amb una tia sorda, i una branca d’olivera passava prop de la seva finestra. Els desvagats a la plaça discutien si ho era o no ho era.

—Els he vistos, ella a la finestra i ell dalt de la branca. Ell s’agitava com una rata-pinyada i ella reia!

—A una certa hora ell fa el salt!

—I ara! Si ha jurat no baixar dels arbres en tota la vida…

—I què? Ell ha establert la regla, doncs també pot establir l’excepció…

—Doncs mira que si comença amb les excepcions…

—Que no, que us dic que és ella qui salta de la finestra a l’olivera!

—I com ho fan? Ha de ser ben incòmode…

—Doncs jo et dic que no s’han tocat ni una vegada. Sí, ell la festeja; millor dit, és ella que l’entusiasma. Però ell no baixa mai d’allí dalt…

Sí, no, ell, ella, la finestra, la branca…, no acabaven mai les discussions. Els promesos i els marits, per altra banda, ai si les seves enamorades o mullers alçaven els ulls devers un arbre! Les dones, pel seu compte, quan es trobaven: xiu, xiu, xiu… de qui parlaven? D’ell.

Checchina o no Checchina, els embolics, el meu germà els tenia sense baixar dels arbres. El vaig trobar una vegada que corria per les branques, amb un matalàs a coll, amb la mateixa naturalitat amb què el vèiem portar el fusell, cordes, hams, motxilles, cantimplores, bosses de pólvora.

Una certa Dorotea, dona galant, em va confessar que s’havia trobat amb ell, per pròpia iniciativa, i no per lucre, sinó per fer-se’n una idea.

—I quina idea te n’has fet?

—Mira! N’he quedat contenta…

Una altra, una tal Zobeida, em va contar que havia somniat «l’home grimpador» (així l’anomenava), i aquest somni era tan ben informat i minuciós que més aviat crec que l’havia viscut en realitat.

Certament, jo no sé com van aquestes coses, però Cosimo tenia una mena d’atractiu sobre les dones. Del temps que havia passat amb els espanyols havia après de tenir més cura de la seva pròpia persona, i havia deixat d’anar engiponat de pell com un ós. Portava calces i casaca ben polida i capell de copa a l’anglesa, i s’afaitava la barba i es pentinava la perruca. Vestit així, mai no podies jurar si se n’anava de cacera o a una cita galant.

El fet és que una noble dama madura, que no dic, d’aquí, d’Ombrosa (viuen encara les filles i els néts i podrien ofendre’s, però en aquells temps era una història sabuda de tothom), viatjava sempre en carrossa, sola, amb el vell cotxer al pescant, i es feia portar per aquell tros del camí ral que passa pel bosc. En un cert punt deia: «Giovita», al cotxer, «el bosc és ple de bolets. Baixa, corre, omple aquest cistellet i després torna». I li donava una cistella. El pobre home, amb el seu reuma, baixava del pescant, es carregava la cistella a l’esquena, deixava el camí i se les emprenia entre falgueres, per la garriga, i anava endins endins per entre els faigs, inclinant-se a furgar sota cada fulla per descobrir un ou de reig o un rovelló. Mentrestant, la noble dama desapareixia de la carrossa, com si l’haguessin raptada des de dalt del cel, amunt per les frondes que cobrien el camí. No se sap res més sinó que moltes vegades el qui passava per allí descobria la carrossa buida i aturada en el bosc. Després, tan misteriosament com havia desaparegut, allí teníeu la noble dama, asseguda a la carrossa mirant lànguidament. Giovita tornava, enfangat, amb uns quants bolets al fons de la cistella, i partien.

D’aquestes històries, se’n contaven moltes, especialment en certes cases de certes dames genoveses que feien reunions dedicades a homes de possibles (jo les freqüentava, quan era solter), i vet aquí que, a aquelles cinc senyores, els va agafar la dèria d’anar a fer visita al Baró. I es parla d’una alzina, que s’anomena encara l’Alzina de les Cinc Passerelles, i nosaltres els vells sabem què vol dir. Va ser un cert Gè, marxant de raïm i panses, que ho va contar, i era un home a qui es pot donar crèdit. Era un bell dia de sol, i aquest Gè anava de cacera pel bosc; vet aquí que arriba en aquella alzina i què veu? Se les havia endutes totes cinc a dalt de les branques, Cosimo, una per aquí una per allà, i fruïen de la tebior, totes despullades, amb les ombrel·les perquè el sol no els cremés la pell, i el Baró era allí al mig, que llegia versos llatins, no va acabar de comprendre si d’Ovidi o de Lucreci.

Tantes se’n contaven, i què hi ha en tot això de veritat no ho sé: en aquell temps ell sobre aquestes coses era reservat i púdic; de vell, en canvi, contava i contava, potser massa, però la major part històries que no eren ni a la terra ni al cel i de les quals fins i tot ell perdia el fil. El cert és que en aquell temps va començar el costum, quan una noia es feia gràvida i no se sabia qui havia estat, de donar-li’n la culpa: era molt còmode. Una noia va contar que una vegada anava recollint olives i s’havia sentit aixecada per un braç tan llarg com el d’un simi… Al cap de poc temps va tenir dos bessons. Ombrosa es va omplir de bastards del Baró, autèntics i falsos. Ara han crescut i algun d’ells és cert que se li assembla, però també podria ser suggestió, perquè les dones gràvides, quan veien Cosimo saltar de branca en branca, es quedaven molt emocionades.

Però jo, en general, aquestes històries contades, no me les crec. No sé si va tenir tantes dones com diuen, però el cert és que les que l’havien conegut prefereixen callar.

I, a més, si tantes dones hagués tingut no s’explicarien les nits de lluna quan corria com un gat, pels arbres, per les figueres, pruneres i magraners al voltant de les cases d’Ombrosa i es lamentava, deixava anar certs sospirs, i badalls, o gemecs, que, tot i que ell els volia controlar i convertir en manifestacions tolerables, li sortien de la boca com udols o miols. I els ombrosans, que ja ho sabien, recollits en el son, no s’espantaven ni mica, donaven la volta sota els llençols i es deien:

—És el Baró, que busca femella. Esperem que la trobi aviat i ens deixi dormir.

Alguna vegada, un vell, d’aquells que pateixen d’insomni i van de seguida a la finestra si senten una mica de soroll, treia el cap per mirar cap als horts i veia la seva ombra entre les branques de la figuera, projectada a terra per la lluna.

—No pot trencar el son aquesta nit, Senyoria?

—No; per més que dono voltes, continuo despert —deia Cosimo com si parlés del llit estant, amb la cara enfonsada en el coixí, no esperant altra cosa que sentir les parpelles com es tanquen, mentre es trobava en realitat suspès allí com un acròbata—. No sé què passa aquesta nit; la calor, els nervis: potser canviarà el temps; no ho sentiu vós?

—I tant, i tant!… Però jo sóc vell, Senyoria, i vós, en canvi, teniu la sang que tira…

—Sí, sí, com a tirar, tira…

—I bé, vejam si us tira una mica lluny d’aquí, senyor Baró, que per aquí no hi ha res que us pugui calmar: només pobres famílies que s’han de despertar a l’alba i que ara volen dormir…

Cosimo no contestava; desapareixia enllà dels horts. Va saber-se mantenir sempre en els justos límits, i per altra banda els ombrosans van saber sempre suportar aquestes seves estranyeses; una mica perquè continuava essent el Baró, una mica perquè era un Baró diferent dels altres.

Certes vegades aquestes nits felines que li sortien del pit trobaven unes altres finestres amb més curiositat d’escoltar-lo; bastava el senyal d’encendre’s una candela, d’un murmuri de rialles envellutades, de paraules femenines entre la llum i l’ombra que no s’acabava d’entendre si eren bromes respecte d’ell o per fer-li eco, o fingir que el cridaven, i era ja una cosa seriosa, era ja amor per a aquell desemparat que saltava com un gat per les branques.

De vegades una de més desvergonyida treia el cap a la finestra com per veure què passava, encara calenta del llit, amb el pit descobert, els cabells estesos, el somriure blanc entre els llavis molsuts, desclosos, i es produïen diàlegs.

—Qui hi ha? Un gat?

I ell:

—És un home, és un home.

—Un home que miola?

—No, sospiro.

—Per què? Què et fa falta?

—Em fa falta el que tu tens.

—I què és?

—Vine, que t’ho diré…

Mai no va tenir insults dels homes o venjances, senyal —em sembla— que no constituïa un gran perill. Només una vegada misteriosament va ser ferit. Va córrer la notícia un matí. El cirurgià d’Ombrosa va haver d’enfilar-se dalt de l’arbre on ell es lamentava. Tenia una cama plena de balins de fusell, d’aquells petits, de perdigons, va caldre treure’ls-hi d’un a un amb les pinces. Li va fer mal, però va guarir-se aviat. Mai no es va saber què havia passat: ell va dir que se li havia disparat l’escopeta enfilant-se en una branca.

Convalescent, immòbil dalt la noguera, es dedicava als estudis més severs. Va començar a escriure en aquell temps un Projecte de Constitució d’un Estat ideal fundat dalt dels arbres, on descrivia la imaginària República arbòria habitada d’homes justos. La va començar com un tractat sobre les lleis i els governs; però, tot escrivint-la, la seva inclinació d’inventor d’històries complicades va dominar i en va sortir un teixit d’aventures, duels i històries eròtiques, aquestes últimes incloses en el capítol del dret matrimonial. L’epíleg del llibre hauria hagut de ser aquest: l’autor, un cop fundat l’Estat perfecte a dalt dels arbres, i un cop convençuda tota la humanitat d’establir-s’hi i viure feliç, baixava a viure a la terra esdevinguda deserta. Així havia de ser, però l’obra va quedar inacabada. En va enviar un resum a Diderot, firmat simplement: Cosimo Rondò, lector de l’Enciclopèdia. Diderot li’n va donar les gràcies amb una carta.