Capítol X

LES oliveres, amb la seva manera de créixer retorçades, són per a Cosimo camins comodíssims i planers, plantes pacients i amigues, amb la seva escorça rugosa per a passar-hi i per a aturar-s’hi, si bé les branques grosses són escasses, i no dóna, per tant, gran varietat de moviments. A dalt d’una figuera, en canvi, si ets atent que aguanti el pes, no acabes mai de donar voltes; Cosimo és a sota el pavelló de les fulles i veu entre els nervis com transparenta el sol, i els fruits verds que s’inflen a poc a poc, olora la llet que goteja del coll dels peduncles. La figuera t’adopta, t’impregna del seu humor gomós, del botzinar dels abellots; al cap d’una mica a Cosimo li semblava que s’havia convertit en figuera i li costava d’anar-se’n. Sobre el dur server i la morera plena de móres, hi fa de bon estar; llàstima que són escassos. I les nogueres, que fins i tot a mi, i ja és dir, molt sovint veient com el meu germà es perdia per una vella noguera ruïnosa, com en un palau de molts pisos i innombrables estances, em venien ganes d’imitar-lo i d’anar-me’n a instal·lar allí dalt. Tanta és la força i la certesa que aquell arbre posa a ser arbre, l’obstinació a ser pesant i dur, que en ell s’expressa fins i tot en les fulles.

Cosimo se la passava bé entre les ondulants fulles dels roures (o alzines, com jo les anomenava si es tractava de les del parc de casa nostra, potser influït del llenguatge rebuscat del nostre pare) i li agradava l’escorça escamosa, que quan meditava feia saltar a trossos amb els dits, no pas per instint de fer mal, sinó com si ajudés l’arbre en la seva llarga fatiga de refer-se. O també treia les escames de blanca escorça dels plàtans, descobrint estrats de vell or rovellat. Li agradaven també els troncs plens de merlets que té l’om, amb els bonys que renoven tiges tendres i plomalls de fulles, i finíssimes sàmares; però es difícil de moure-s’hi, perquè les branques van cap avall, primes i frondoses, i no permeten un pas còmode. Als boscos, preferia els faigs i les sureres, perquè als pins el brancam és espessíssim, no gens fort, i ple d’agulles, i no deixen espai ni espiell; i el castanyer amb la fulla espinosa, els eriçons, l’escorça, semblen fets expressament per mantenir-te ben lluny.

Aquestes amistats i distincions, Cosimo les va anar descobrint a poc a poc, o sigui que va descobrir que les coneixia; però ja des d’aquells primers dies començaven a formar part d’ell amb instint natural. Era el món que ara esdevenia divers, fet d’estrets i corbats ponts en el buit, de nusos, escames o arrugues que aspregen l’escorça, de llums que varien llur verd, per segons, en el velam de les fulles més espesses o més escasses, tremoloses al primer alè d’aire que mou les tiges, o totes juntes com veles amb l’encorbar-se de l’arbre. En canvi, el nostre, de món, s’aplanava allí al fons, i nosaltres teníem figures desproporcionades, i de segur que no enteníem res d’allò que ell des d’allí dalt sabia, ell que es passava les nits escoltant com la fusta extirpa de les seves cèl·lules els cercles que assenyalaran els anys a l’interior dels troncs i la molsa s’estén al vent de tramuntana, i en un calfred els ocells adormits dintre del niu tornen a amagar el cap allí on més suau és la ploma de l’ala, i es desperta el frenesí, i s’esberla l’ou de la puput. És aquest moment en què el silenci dels camps es compon en la cavitat de les orelles en un polsim de remors, un cucleig, un lladruc, un fresseig velocíssim dins l’herba, un clapoteig a l’aigua, un esllavissar-se de terra i pedres, i el cant de les cigales alt, a sobre de tot. Les remors cavalquen una sobre l’altra, l’oïda en destria sempre de nou, com els dits que desfan una madeixa de llana i cada cap es revela sempre embolicat entre fils més subtils i impalpables. Les granotes mentrestant continuen el seu raucar, que es queda al fons i no canvia el fluir dels sons, com la llum no varia per la continuada titil·lació de les estrelles. De tant en tant, amb l’aixecar-se o fondre’s del vent, cada remor canviava i era nova. Només quedava en la concavitat més profunda de l’orella l’ombra d’un gemec o d’un murmuri: era el mar.

Va venir l’hivern, Cosimo es va fer una jupa de pell, se la va cosir ell mateix, amb trossos de pell de bèsties que ell havia caçat: llebres, guineus, martes i fures. Al cap duia sempre aquell barret de gat mesquer. Es va fer també unes calces de pèl de cabra amb el darrera i els genolls de cuiro. Pel que fa al calçat, va comprendre que per a córrer per dalt dels arbres el millor eren les plantofes, i se’n va fer un parell amb no sé quina pell, potser de toixó.

Així es defensava del fred. Cal dir que en aquell temps els hiverns eren suaus, no amb aquest fred d’ara que diuen que Napoleó ha desencauat de Rússia i ha empaitat fins aquí. Però, en aquell temps i tot, passar les nits a la serena no era un bell viure.

A les nits, Cosimo havia trobat el sistema d’un odre de pell; res de tendes ni cabanes, un odre amb el pèl pel cantó de dins penjat en una branca. Es ficava dins, desapareixia sencer i s’adormia arraulit com una criatura. Si un soroll insòlit travessava la nit, de la boca del sac sortia el barret de pèl, el canó del fusell, després ell amb els ulls esbatanats. (Deien que els ulls se li havien tornat lluminosos en la foscor, com els ulls dels gats i de les òlibes; jo, de veritat, mai no vaig adonar-me’n).

Al matí, en canvi, així que cantava la gralla, sortien del sac dues mans amb els punys closos, els punys s’alçaven i els dos braços s’allargaven, estirant-se lentament, i aquell estirar-se feia sortir la seva cara badallant, el seu bust amb el fusell penjat al coll, i la bossa de la pólvora, i les cames arquejades (començaven a tornar-se-li una mica garrelles, pel costum d’anar sempre de quatre grapes i a coll-i-be). Aquestes cames saltaven a fora, es desentumien, i així, amb un sacseig de l’esquena, una gratada sota la jupa de pèl, despert i fresc com un gínjol, Cosimo començava el seu dia.

Se n’anava cap a la seva font, perquè tenia una font penjant, invent seu, o més aviat construïda ajudant-hi la naturalesa. Hi havia un rierol que, en un punt de desnivell, baixava en cascada, i allí mateix una alzina alçava les seves branques altes. Cosimo, amb un tros d’escorça de pollancre, d’un parell de metres de llarg, havia fet una mena de canal, que portava l’aigua de la cascada a les branques de l’alzina, i així podia beure i rentar-se. Que es rentava, ho puc assegurar, perquè ho he vist diverses vegades, no gaire i potser no cada dia, però es rentava; tenia sabó i tot. Amb el sabó, quan li passava pel cap, feia bugada; s’havia portat fins a l’alzina un cubell. Després posava la roba a eixugar amb cordes d’una branca a l’altra.

Tot ho feia, doncs, sobre els arbres. Havia trobat fins i tot la manera de rostir a l’ast la caça que feia, sempre sense baixar. Ho feia així: calava foc en una pinya, amb un pedrenyal i la llençava a terra en un lloc a propòsit per a cremar (li ho havia preparat jo amb unes quantes pedres llises), després hi deixava caure un feix de branques i regulava la flama amb uns llargs bastons de manera que arribés a l’ast penjat de dues branques. Tot això requeria molta atenció, perquè és fàcil, al bosc, de provocar un incendi. De totes maneres, aquestes fogates es feien sempre sota l’alzina, propera a la cascada, d’on es podia treure, en cas de perill, tota l’aigua que es volia.

Així, una mica menjant d’allò que caçava, una mica fent canvis amb els pagesos de fruites i verdures, se la campava bé, fins i tot no necessitava que de casa li passessin res. Un dia vam saber que bevia llet acabada de munyir cada matí; s’havia fet amic d’una cabra, que anava a enfilar-se en una olivera, un lloc fàcil a dos pams de terra, no és ben bé que s’hi enfilés, hi pujava les potes de darrera de manera que ell baixava amb una galleda i la munyia. El mateix pacte tenia amb una gallina, una de roja, paduana, molt valenta. Li havia fet un niu secret, en la concavitat d’un tronc, i un dia sí, un dia no, hi trobava un ou, que es bevia després d’haver-hi fet dos forats amb una agulla.

Un altre problema: fer les seves necessitats. En un principi, aquí o allí, no es preocupava, el món és gran, ho feia on li venia. Després va comprendre que no estava bé. Llavors va trobar, a la riba del torrent Merdanzo, una fondalada que s’obria en el punt més propici i apartat, amb una enforcadura de branques on podia seure còmodament. El Merdanzo és un torrent fosc, amagat entre els canyars, de corrent ràpid, on els pobles veïns llancen les aigües residuals. Així el jove Piovasco di Rondò vivia d’una manera civilitzada, respectant el decòrum del pròxim i el seu propi.

Però un necessari complement li mancava en la seva vida de caçador: un gos. Era jo qui em llançava per la malesa, per les garrigues, a buscar-li el tord, la becada, la guatlla, que queien en trobar al mig del cel el seu dispar, o fins i tot les guineus, quan després d’una nit d’aguait, n’atrapava una, amb la llarga cua sortint a flor de cau. Però només de tant en tant jo podia escapar-me per anar-lo a trobar al bosc: les lliçons amb el preceptor, l’estudi, l’ajudar a missa, els àpats amb els pares m’entretenien; els infinits deures del viure familiar, al que jo em sotmetia, perquè en el fons la frase que em sentia dir sovint: «En una família, ja n’hi ha prou amb un de rebel», no era absurda, i va deixar la seva empremta en tota la meva vida.

Cosimo, per tant, anava de cacera quasi sempre sol, i per recuperar la caça (quan no era el cas divertit d’una perdiganya que es quedava amb les ales grogues penjades en una branca) usava tota mena d’estris de pesca, canyes amb cordills, ganxos o hams, però no sempre tenia èxit i de vegades una becada acabava negra de formigues al fons d’un torrent.

I he parlat fins ara de la feina dels gossos de recollida. Perquè en aquests temps Cosimo només feia cacera d’aguait, passant matins sencers i vespres recolzat a la branca, esperant que el tord es posés sobre el cimal d’un arbre, o la llebre aparegués en l’espai d’un prat. Si no, anava a l’atzar, seguint el cant dels ocells o endevinant les pistes més probables de les bèsties de pèl, i quan sentia el lladrar dels conillers rera les llebres i les guineus sabia que ho havia de deixar córrer, perquè aquella no era bèstia seva, perquè ell era un caçador solitari i casual. Respectuós de les normes com era, encara que des dels seus llocs infal·libles de guaita podia guaitar i tenir a tret la salvatgina empaitada pels gossos dels altres, no alçava mai el fusell. Esperava que pel sender arribés el caçador esbufegant, amb l’orella dreta i l’ull ansiós, i li indicava de quin cantó se n’havia anat la bèstia.

Un dia va veure córrer una guineu: una ondulació vermella enmig de l’herba verda, esbufec feroç, bigotis eriçats; travessà el prat i va desaparèixer entre la brolla. I darrera: «Uauauaaaaa!», els gossos.

Van arribar al galop, rastrejant la terra amb els musells, dues vegades es van trobar sense olor de guineu als narius i van girar en angle recte.

Ja eren lluny quan amb un udol, ui ui!, va fendir l’herba un que venia amb uns salts més de peix que de gos, una mena de dofí que treia a flor d’herba un musell més agut i unes orelles més penjarelles que un llebrer. De fet era un peix; semblava que avancés movent aletes, o potes de palmípede, sense cames i llarguíssim. Va sortir a camp lliure: era un basset.

De segur que s’havia unit a la canilla dels llebrers i s’havia quedat endarrera, de tan jove com era, gairebé cadell. La remor dels llebrers era ara un «buaf» de despit, perquè havien perdut la pista, i la cursa s’espargia en una xarxa de recerques nasals a l’entorn d’una clariana herbosa, amb massa impaciència per a retrobar el fil de l’olor perduda, per buscar-la bé, i l’impuls es perdia i ja algun ho aprofitava per a fer una pixaradeta sobre un roc.

Llavors el basset, esbufegant, amb el seu trot, musell enlaire, injustificadament triomfant, els va atrapar. Feia sempre injustificadament udols d’astúcia: «Uai! Uai!».

De sobte els llebrers, «Aurrr!», li van ensenyar les dents, van deixar un moment la recerca de l’olor de guineu i se les van emprendre contra d’ell, disposats a la dentegada, «Gggghrrr!». Després, ràpids, se’n van desinteressar i van arrencar a córrer.

Cosimo seguia el basset, que anava d’un cantó a l’altre, i el basset onejant el musell distret va veure el xicot a dalt de l’arbre i es va posar a remenar la cua. Cosimo estava convençut que la guineu encara seguia amagada allí. Els llebrers s’havien dispersat lluny, se’ls sentia, a batzegades, allunyar-se amb uns lladrucs immotivats i trencats, subratllats per les veus sufocades i excitades dels caçadors. Cosimo va dir al basset: «Busca! Busca! Apa!».

El gos .jove es va llançar a ensumar i de tant en tant es girava a mirar enlaire el xicot: «Busca! Busca!».

Ara ja no el veia, va sentir una fressa entre la brolla, després un esclat:

—Auauauaaaa! Iaí! Iaí! Iaí! —Havia alçat la guineu.

Cosimo va veure la bèstia córrer pel prat. Però es podia disparar sobre una guineu alçada per un gos d’un altre? Cosimo la va deixar passar i no va disparar. El basset va alçar el musell, amb aquella mirada dels gossos que no entenen una cosa i que no saben que poden tenir raó de no entendre-ho, i es va llançar amb els narius avall rera la guineu.

—Iaí, iaí, iaí! —li va fer fer tota una volta. Vet aquí que tornava. Podia disparar o no podia disparar? No va disparar. El basset va mirar enlaire amb uns ulls adolorits. Ja no lladrava, la llengua li penjava més que les orelles, esdernegat, però continuava corrent.

La seva parada havia desorientat llebrers i caçadors. Pel camí venia un vell amb un pesant arcabús.

—Ei! —li va fer Cosimo—, aquell basset és vostre?

—Al diable la teva ànima i la de tots els teus parents! —va cridar el vell, que devia tenir mala lluna—. Tenim la pinta de caçar amb bassets?

—Així, si en para alguna, li disparo —va insistir Cosimo, que volia de totes passades complir les regles.

—A tots els sants del cel pots disparar! —va conte» tar aquell, i va seguir corrent.

El basset li va tornar a portar la guineu. Cosimo va disparar i va atrapar-la. El basset va ser el seu gos; li va posar Ottimo Massimo.

Ottimo Massimo era un gos de ningú, s’havia unit a la canilla dels llebrers per passió juvenil. Però d’on venia? Per descobrir-ho, Cosimo es va deixar guiar per ell.

El basset, arran de terra, travessava bardisses i fondalades; després es girava per veure si el xicot d’allà dalt podia seguir-lo. Tan inacostumat era aquest itinerari, que Cosimo no es va adonar de seguida d’on havien arribat. Quan ho va entendre li va fer un salt el cor; era el jardí dels Marquesos d’Ondariva.

La vil·la era tancada, les persianes abaixades, només una d’un ull de bou es movia amb el vent. El jardí descurat tenia més que mai l’aspecte de selva d’un altre món. I pels caminals, ara envaïts per l’herba, i per les eres embrollades, Ottimo Massimo es movia feliç, com a casa seva, i empaitava les papallones.

Va desaparèixer rera unes mates. Va tornar amb una cinta a la boca. A Cosimo, el cor li va bategar més fort.

—Què és, Ottimo Massimo? Eh? De qui és? Digues!

Ottimo Massimo cuejava.

—Porta-ho, porta-ho aquí, Ottimo Massimo!

Cosimo havia baixat en una branca baixa, va prendre de la boca del gos aquell retall descolorit que havia estat sens dubte una cinta dels cabells de Viola, de la mateixa manera que aquell gos havia estat sens dubte un gos de Viola, oblidat en l’últim trasllat de la família. Fins i tot ara Cosimo semblava recordar-lo, de l’estiu passat, encara cadell, que treia el cap d’un cistell al braç de la noieta rossa, i segurament l’hi havien acabat de regalar.

—Busca, Ottimo Massimo! —i el basset es llançava entre els bambús i tornava amb altres records d’ella, la corda de saltar, o un tros estripat d’estel, un ventall.

A dalt de tot del tronc de l’arbre més alt del jardí el meu germà va gravar amb la punta del seu espasí els noms Viola i Cosimo, i després a sota, segur que a ella li havia d’agradar encara que li digués un altre nom, va escriure: «Gos basset Ottimo Massimo».

Des de llavors, quan vèieu el xicot a dalt dels arbres, podíeu estar segurs que, mirant a sota, a prop d’ell, o no gaire lluny, vèieu el basset Ottimo Massimo de panxa a terra. Li havia ensenyat la busca, la parada, el recollir: la feina de totes les espècies de gossos de caça, i no hi havia bèstia del bosc que no cacessin junts. Per portar-li la presa, Ottimo Massimo pujava amb dues potes tan amunt com podia; Cosimo baixava a prendre-li la llebre o l’au de la boca i li feia una carícia. Això eren llurs úniques confidències i festes. Però contínuament de la terra a les branques corria un diàleg, una entesa, de lladrucs monosil·làbics i d’espetecs de dits i llengua. Aquella necessària presència que és per a l’home el gos i per al gos l’home no els traïa mai ni l’un ni l’altre, i, pel fet de ser tan diferents de tots els homes i tots els gossos del món, es podien dir, com a home i com a gos, feliços.