Capítol XXIX

LA joventut passa de pressa sobre la terra; figureu-vos a dalt dels arbres, on tot és destinat a caure, fulles, fruits. Cosimo es feia vell. Tants anys, amb totes les nits, passats a la serena, amb fred, vent, aigua, sota sostres fràgils, sense res al voltant, circumdat d’aire, sense una casa, un foc, un plat calent… Cosimo ja era un vellet arrugat, amb les cames tortes, els braços llargs com un simi, geperut, tapat amb un abric de pells que acabava en caputxa, com un frare pelut. La cara colrada pel sol, rugosa com una castanya, amb clars ulls rodons entre les arrugues.

A la Beresina l’exèrcit de Napoleó girant cua, l’esquadra anglesa desembarcant a Gènova, ens passàvem els dies esperant les notícies del canvi. Cosimo no es deixava veure a Ombrosa: era dalt d’un pi del bosc, al marge del camí de l’Artilleria; per allí havien passat els canons cap a Marengo, i mirava cap a orient, devers el desemparat desert on només trobaríeu pastors amb les cabres o mules carregades de llenya. Què esperava? Napoleó l’havia vist, sabia com havia acabat la Revolució, no es podia esperar sinó el pitjor. I, tanmateix, seguia allí amb els ulls fixos, com si d’un moment a l’altre, al tombant, hagués d’arribar l’Exèrcit Imperial, encara recobert dels gels russos, i Bonaparte a la sella, amb el mentó mal afaitat, inclinat sobre el pit, febrós, pàl·lid. S’hauria aturat sota el pi (darrera d’ell una confusa remor de passos, un batre esperons i fusells a terra, un descalçar-se de soldats exhaustos al marge de la carretera, un desembenar peus nafrats) i hauria dit: «Tenies raó, ciutadà Rondò: torna’m a donar la constitució que vas redactar, torna’m a donar el teu consell, que ni Diderot ni el Consolat ni l’imperi no van voler escoltar: comencem de cap i de nou, tornem a aixecar l’arbre de la Llibertat, salvem la pàtria universal!». Aquests eren de segur els somnis, les esperances de Cosimo.

Però un dia, apareixent pel camí de l’Artilleria, des d’orient van avançar tres figures. Un, coix, s’aguantava amb una crossa, l’altre duia al cap un turbant de benes, el tercer era el més sa, perquè només duia un pegat negre en un ull. Els parracs destenyits que portaven a sobre, els trossos de roba que els penjaven del pit, el colbako sense la cresta però amb el plomall que un d’ells encara tenia, les botes totes destrossades, semblaven haver pertangut a l’uniforme de la Guàrdia napoleònica. Però no portaven armes: és a dir, un portava una beina de sabre buida, l’altre tenia a l’espatlla un canó de fusell com si fos un bastó per a portar el farcell. I venien cantant: «De mon pays… De mon pays… De mon pays…», com tres borratxos.

—Ei, forasters! —els va cridar el meu germà—, qui sou?

—Mira quina mena d’ocell! Què fas aquí dalt? Menges pinyons?

I un altre:

—Ens vols donar pinyons? Amb la fam endarrerida que portem, ens vols donar pinyons?

—I la set! La set que ens ha agafat de menjar la neu!

—Som el tercer regiment dels hússars!

—Complet!

—Tot el que en queda!

—Tres sobre tres-cents. No és poc.

—Per a mi, me n’he escapat jo, i ja n’hi ha prou.

—Ah, encara no ho pots dir; la pell, a casa, no la hi has portada!

—Mal llamp et mati!

—Som els vencedors d’Austerlitz!

—I els fotuts de Vilna. Alegria!

—Digues, ocell parlant, explica’ns on hi ha una cantina d’aquest cantó!

—Hem buidat les bótes de mitja Europa, però la set no ens passa!

—És perquè les bales ens han foradat i el vi cola.

—A tu t’han foradat d’un cert lloc!

—Una cantina que ens faci crèdit.

—Passarem a pagar una altra vegada!

—Paga Napoleó!

—Prrr…

—Paga el Tsar. Ens ve al darrera, podeu presentar els comptes a ell!

Cosimo va dir:

—De vi, per aquesta banda, res a fer, però cap allí hi ha un rierol i podeu apagar la set.

—Ofega-t’hi tu, al rierol, òliba!

—Si no hagués perdut el fusell al Vístula ja t’hauria disparat i cuit a l’ast com un tord.

—Espereu: jo, en aquest rierol, m’hi vull banyar el peu, que em crema…

—Per mi ja t’hi pots banyar el darrera…

Però van anar cap al rierol tots tres, es van descalçar i van posar els peus a l’aigua, es van rentar la cara i la roba. El sabó, els el va donar Cosimo, que era un d’aquells que en fer-se vells es tornen nets, perquè els agafa una mena de mania de si mateixos que en la joventut no adverteixen; i per això sempre anava amunt i avall amb el sabó. La frescor de l’aigua va calmar una mica la fúria dels tres vençuts. Però, passada la fúria, passava l’alegria, els tornava a agafar la tristesa de llur estat i sospiraven i gemegaven; però en aquella tristesa l’aigua límpida es convertia en una alegria, i fruïen cantant: «De mon pays… De mon pays…».

Cosimo havia tornat al seu lloc de guaita al marge de la carretera. Va sentir un galop. I vet aquí que arriba una companyia de cavalleria, aixecant la pols. Vestien uniformes mai vistos; i sota els cascos pesants se’ls veien unes cares rosses, barbudes, una mica demacrades, amb uns ulls verds mig closos. Cosimo els va saludar amb el barret:

—Quin bon vent us porta, cavallers?

—Es van aturar:

—Sdrastvui! Digues, batiuixka, quant falta per a arribar?

—Sdrastvuite, soldats —va dir Cosimo, que havia après una mica de totes les llengües, fins i tot del rus—. Kudà vam?, per a arribar a on?

—Per a arribar on arriba aquesta carretera…

—Aquesta carretera arriba, arriba a tants llocs!… Vosaltres on aneu?

—V Parij.

—Bé, per a anar a París és de les més còmodes…

—Niet, nie Parij. Vo Frantsiu, za Napoleonom. Kudà vediòt ta doroga?

—I en tants llocs: Olivabassa, Sassocorto, Trappa…

—Kak? Aliviabassa? Niet, niet.

—Bé, si voleu, es va fins a Marsella.

—V Marsel… da, da, Marsel… Frantsia…

—I què hi aneu a fer, a França?

—Napoleó ha vingut a fer la guerra al nostre Tsar, i ara el nostre Tsar corre darrera Napoleó.

—I des d’on veniu?

—Iz Kharkova. Iz Kieva. Iz Rostova.

—Si en deveu haver vistos, de llocs bonics! I què us agrada més, això d’aquí o Rússia?

—Llocs bonics, llocs lleigs, a nosaltres ens agrada Rússia.

Un galop, pols, i un cavall es va aturar; el muntava un oficial que va cridar als cosacs:

—Von, marx! Kto vam pozvolil ostanovitsia?

—Do svidania, batiuixka! —van dir aquells a Cosimo—. Nam porà… —i van arrencar a córrer.

L’oficial s’havia quedat al peu del pi. Era alt, esvelt, d’aire noble i trist; aixecava el cap sense res devers el cel ratllat de núvols.

—Bonjour, Monsieur —va dir a Cosimo—, vous connaissez notre langue?

—Da, gospodin ofitser —va contestar el meu germà—, mais pas mieux que vous le français quand-même.

—Êtes-vous un habitant de ce pays? Etiez-vous ici pendant qu’il y avait Napoléon?

—Oui, monsieur l’officier.

—Comment ça allait-il?

—Vous savez, monsieur, les armées font toujours de dégâts, quelles que soient les idees qu’elles apportent.

—Oui, nous aussi nous faisons beaucoup de dégâts… mais nous n’apportons pas d’idées…

Era malenconiós i inquiet, malgrat ser un vencedor. Cosimo li va agafar simpatia i volia consolar-lo:

—Vous avez vaincu!

—Oui. Nous avons bien combattu. Très bien. Mais peut-être…

Es va sentir una explosió de crits, un brogit, un entrexocar d’armes.

—Kto tam? —va fer l’oficial. Tornaven els cosacs i arrossegaven per terra uns cossos mig despullats, i a la mà brandaven una cosa, a l’esquerra (a la dreta empunyaven un llarg sabre corbat, desembeinat i —sí— regalimant sang), i aquesta cosa era el cap barbut d’aquells borratxins d’hússars—. Frantsuzy! Napoléon! Tots morts!

El jove oficial, amb ordres seques, els va fer marxar. Va girar el cap. Va parlar encara a Cosimo.

—Vous voyez… la guerre… Il y a plusieurs années que je fais la mieux que je puis une chose affreuse: la guerre… et tout cela pour des idéals que je ne saurais presque expliquer moi même…

—Jo tampoc —va contestar Cosimo—, fa molts anys que visc pels ideals que no em sabria explicar ni a mi mateix: mais je fais une chose tout à fait bonne: je vis dans les arbres.

L’oficial, de malenconiós, s’havia posat nerviós:

—Alors —va dir— je dois m’en aller —va saludar militarment—. Adieu, Monsieur… Quel est votre nom?

—Le Baron Cosme de Rondeau —li va cridar Cosimo, perquè ja se n’anava—. Proixtxaite, gospodin… Et le votre?

—Je suis le Prince Andrei… —i el galop del cavall es va endur el cognom.