Capítol VI

AQUELLS primers dies de Cosimo dalt dels arbres no tenien una finalitat o un programa, però eren dominats només del desig de conèixer i posseir aquell regne seu. Hauria volgut explorar-lo de seguida, fins als seus confins, estudiar totes les possibilitats que li oferia, descobrir-lo planta per planta, branca per branca. Més ben dit: no hauria volgut, però de fet el vèiem sempre tornar a aparèixer sobre els nostres caps, amb aquell aire aqueferat i rapidíssim dels animals salvatges, que pots veure sempre alerta encara que estiguin aturats, com si sempre es trobessin a punt d’arrencar a córrer.

Per què tornava al nostre parc? En veure’l donar voltes d’un plàtan a una alzina en el radi de la ullera de la nostra mare, hauries dit que la força que l’empenyia era de fet aquella polèmica amb nosaltres i el fer-nos continuar amb pena i amb ràbia. (Dic nosaltres, perquè, de mi, encara no havia aconseguit saber què en pensava: quan necessitava alguna cosa semblava que l’aliança amb mi mai no s’havia posat en dubte; altres vegades em passava per damunt com si ni em veiés).

De vegades només el vèiem de passada. Era el mur de la magnòlia que l’atreia, era allí que el vèiem aparèixer a totes les hores, fins i tot quan la noieta no s’havia llevat encara o quan ja la corrua de governantes i ties l’havia fet retirar. En el jardí dels D’Ondariva les branques s’allargaven com trompes d’extraordinaris animals, i de terra s’obrien estrelles de fulles segmentades amb pells verdes de rèptils, i onejaven els lleugers bambús amb soroll de paper. Des de l’arbre més alt, Cosimo, amb la mania de fruir fins al fons d’aquella diversitat de verd, i de la diversa llum que transparentava i del divers silenci, es deixava anar de cap per avall, i el jardí capgirat esdevenia una selva, una selva no de la terra sinó d’un món nou.

Llavors compareixia Viola. Cosimo la veia de sobte ja sobre el gronxador que es donava empenta, o si no sobre la sella del cavallet, o sentia com s’alçava del jardí la misteriosa nota del corn de caça.

Els Marquesos d’Ondariva, de les corregudes de la noia, no en sabien res. Mentre anava a peu tenia totes les ties al darrera; però així que muntava la sella era lliure com l’aire, perquè les ties no anaven a cavall i no podien veure on anava. I, a més, les seves confiances amb aquells vagabunds eren una idea massa inconcebible per a ni tan sols lliscar per llurs caps. Però, d’aquell Baronet que s’entaforava per entre les branques, se n’havien adonat, i estaven alerta, fins amb un cert aire de superior menyspreu.

El nostre pare, per altra banda, de la seva amargor per la desobediència de Cosimo, en feia una sola cosa amb l’aversió pels D’Ondariva, com si els en volgués donar la culpa, com si fossin ells els qui atreien el seu fill a llur jardí, i l’estatjaven i l’encoratjaven en aquell joc rebel. De cop va prendre la decisió de fer una batuda per capturar Cosimo, i no pas en les nostres propietats, sinó mentre es trobava en el jardí dels D’Ondariva. I, per subratllar encara més aquesta intenció agressiva envers els nostres veïns, no va voler ser ell qui guiés la batuda, i es presentés en persona als D’Ondariva demanant que li restituïssin el seu fill —cosa que, per més que injustificat, hauria estat una relació en un pla digne, entre rics-homes—, sinó que va enviar una tropa de servidors a les ordres del Cavaller Advocat Enea Silvio Carrega.

Van arribar aquests servidors armats d’escales i cordes al cancell dels D’Ondariva. El Cavaller Advocat, amb samarra i fes, va quequejar que si el deixaven entrar i tota mena d’excuses i Sense acabar-ho d’entendre bé, la família D’Ondariva van creure que venien a podar certes plantes nostres que sobrepassaven el mur fins al seu jardí; després, a les mitges paraules que deia el Cavaller: «Atrap…, atrap…», mirant entre les branques amb el nas enlaire i fent petites corregudes de través, van preguntar:

—Però què se us ha escapat? Un papagai?

—El fill, el primogènit, l’hereu —va dir el Cavaller Advocat, amb presses, i va fer posar l’escala en un castanyer d’Índies disposat a pujar-hi ell mateix. Entre les branques podien veure Cosimo que, bo i assegut, brandava les cames com si res. Viola, com si res no fos també, se n’anava pel caminet jugant amb el cèrcol. Els servidors proveïen el Cavaller Advocat de les cordes que qui sap si mai servirien per a capturar el meu germà. Però Cosimo, abans que el cavaller hagués arribat a la meitat de l’escala, era ja damunt d’una altra planta. El Cavaller va fer canviar l’escala de lloc i així quatre o cinc vegades, i cada vegada feia malbé una planta, i Cosimo amb dos salts passava a l’arbre veí. Viola es va veure de sobte voltada de ties i de bes-ties, conduïda a casa i tancada a dins perquè no assistís en aquell daltabaix. Cosimo va trencar una branca i brandant-la amb totes dues mans va donar una bastonada xiulant en el buit.

—Però no podríeu anar al vostre espaiós parc a continuar aquesta cacera, estimats senyors? —va dir el Marquès d’Ondariva apareixent amb solemnitat a l’escalinata de la vil·la, amb una bata llarga i papalesca que el feia estranyament semblant al cavaller Advocat—. Us ho dic a vosaltres, tota la família Piovasco di Rondò! —i va fer un llarg gest circular que abraçava el baronet a dalt de l’arbre, l’oncle natural, els servidors i, a l’altre cantó de la paret, tot aquell que fos dels nostres, sota el sol.

En aquell punt Enea Silvio Carrega va canviar de to. Va fer una corredissa fins al Marquès i, com si res, embarbussant-se, es va posar a parlar dels jocs d’aigua de l’estany d’allí al davant i de com li havia vingut la idea d’un sortidor molt més alt i d’efecte, que podia fins i tot servir, canviant una arandella, per a regar els prats. Aquesta era una prova de fins a quin punt era imprevisible i deslleial l’índole del nostre oncle natural: l’havia enviat allí el Baró amb un encàrrec ben precís i amb una intenció de dura polèmica respecte als veïns; a què treia cap posar-se a xerrar amicalment amb el Marquès com si volgués congraciar-se’l? I, més encara, aquestes qualitats de conversador, el Cavaller Advocat les demostrava només quan li venia de gust i les poques vegades que es feia confiança al seu caràcter retret. I la cosa més extraordinària va ser que el Marquès li va donar conversa, i li va fer preguntes, i se’l va endur amb ell a examinar tots els estanys i els sortidors, vestits iguals, tots dos, amb aquelles hopalandes llargues, d’una alçada si fa no fa igual, que els podies confondre, i darrera tota la colla de familiars nostres i d’ells, alguns amb les escales a l’esquena, que no sabien què fer.

Mentrestant Cosimo saltava tranquil·lament per damunt dels arbres pròxims a les finestres de la vil·la, mirant de descobrir darrera les cortines quina era l’habitació on havien tancat Viola. La va descobrir finalment i va llançar una gla contra el marc.

Es va obrir una finestra i va aparèixer la cara de la noieta rossa i va dir:

—Per culpa teva m’han tancat aquí! —i va tornar a tancar i va cloure la cortina.

Cosimo es va sentir desesperat.

Quan el meu germà se sentia pres de la fúria, ja calia que estiguéssiu amb ànsia. El vèiem córrer (si la paraula córrer té sentit treta de la superfície de la terra i es refereix a un moment de suport irregular a diverses alçades, amb el buit al mig) i d’un moment a l’altre semblava que li anava a fallar un peu i caure, cosa que no va passar mai. Saltava, feia uns passos rapidíssims sobre una branca obliqua, es penjava, i s’alçava d’un bot en una branca més alta, i en quatre o cinc d’aquestes precàries ziga-zagues havia desaparegut.

A on anava? Aquella vegada va córrer i va córrer, de les alzines a les oliveres, als faigs, i es va trobar al bosc. Es va aturar esbufegant. A sota d’ell s’estenia un prat. El vent baix hi movia onades, per l’espessor de l’herba, en canviants matisos de verd. Volaven impalpables plomes de les esferes d’aquelles flors que en diuen flors dels pecats. Al mig hi havia un pi isolat, inatrapable, amb pinyes oblongues. Els picapins, rapidíssims ocells de color castany amb pintes, es posaven sobre la fronda espessa d’agulles, en punta, de gairell, alguns de cap per avall amb la cua enlaire i el bec avall, i picotejaven l’escorça i la pinassa.

Aquella necessitat d’entrar en un element difícilment posseïble que havia empès el meu germà a fer seva la vida dalt dels arbres, encara el treballava per dins, mal satisfeta, i li comunicava la mania d’una penetració més minuciosa, d’una relació que el lligués a cada fulla, o escorça, o plomall, o fressa. És aquell amor que té tot home caçador per les coses vives i que no sap expressar de cap altra manera que apuntant el fusell; Cosimo encara no ho sabia conèixer i mirava de desfogar-se acarnissant-se en la seva exploració.

El bosc era espès, impracticable. Cosimo s’havia d’obrir pas a cops d’espasí, i a poc a poc s’oblidava de la seva mania, absolutament abstret en els problemes que trobava enfront del seu camí i d’una por (que no volia reconèixer però que existia) d’allunyar-se massa dels llocs familiars. Així, fent-se pas en el fullatge, va arribar al punt on va veure dos ulls que el fitaven, grocs, entre les fulles, just enfront seu. Cosimo va brandar l’espasí, apartà una branca, la va deixar tornar lentament al seu lloc. Va fer un sospir d’alleugeriment, va riure de la por experimentada; havia vist de qui eren aquells ulls grocs; eren d’un gat.

La imatge del gat, a penes entrevista apartant la branca, quedava nítida en la seva ment, i, després d’un instant, Cosimo de nou tremolava de por. Perquè aquell gat, en tot semblant a qualsevol gat, era un gat terrible, prou espantós per a posar-se a cridar només de veure’l. No es pot dir què tenia de tan espantós: era una mena de gat mesquer, més gros que tots els gats mesquers, però això no volia dir res, era terrible amb els seus bigotis drets com punxes de porc espí, amb el bufar que se sentia, quasi més amb la vista que amb l’oïda, sortir d’una doble filera de dents esmolades com garfis; amb les orelles, que eren més que agudes, eren dues flames en tensió, guarnides d’una falsament tènue pelussa; amb el pèl esborifat que s’inflava a l’entorn del coll formant un collaret ros, i des d’allí es migpartia en estries que tremolaven sobre els flancs acariciant-se entre si; amb la cua dreta, amb un gest tan poc natural que semblava insostenible: era tot això que Cosimo havia vist en un segon davant la branca ràpidament deixada anar al seu lloc i s’hi afegia tot allò que no havia tingut temps de veure però que imaginava: l’espessor del pèl a sobre les grapes, que emmascarava la força lancinant de les ungles, a punt de llançar-se contra d’ell, i allò que veia encara: els iris grocs que el fitaven entre les fulles, rodant a l’entorn de la pupil·la negra; i allò que sentia: l’esbufec sempre més profund i intens; tot això li va fer comprendre que es trobava enfront del més feroç gat salvatge del bosc.

Callaven tots els murmuris i les remors. Va saltar el gat salvatge, però no pas contra el xicot, amb un salt gairebé vertical que va deixar bocabadat Cosimo, més que espantar-lo. L’espant va venir després, veient-se el felí en una branca, just sobre el seu cap. Era allí arrupit, en veia la panxa, amb el pèl llarg quasi blanc, les grapes tenses amb les ungles clavades a la fusta, mentre arquejava el dors i feia: fff… i es preparava, de segur, a deixar-se caure sobre d’ell. Cosimo, amb un perfecte moviment, ni tan sols raonat, va passar a una branca més baixa. Fff…, fff…, va fer el gat salvatge, i a cada fff… feia un salt, un cap aquí un cap allà, i es va tornar a trobar a dalt la branca, sobre Cosimo. El meu germà va repetir el moviment, però es va trobar cama ací cama allà sobre la branca més baixa d’aquell faig. A sota, només quedava el salt a terra, d’una certa alçada, però no tanta que no fos preferible saltar que esperar què anava a fer aquella bèstia, així que acabaria d’emetre aquell esqueixat so entre el buf i el miol.

Cosimo va aixecar una cama, gairebé va estar a punt de saltar; però, com que en ell es trobaven dos instints —el natural d’arrencar a córrer i l’altre de l’obstinació de no baixar, ni que li costés la vida—, va estrènyer al mateix temps les cuixes i els genolls a la branca; al gat li va semblar que aquell era el moment de saltar, mentre el xicot era allí oscil·lant; va volar-li a sobre amb un arrufament de pèl, ungles teses i esbufecs; Cosimo no va saber fer altra cosa que cloure els ulls i avançar l’espasí, un moviment de defensa que el gat fàcilment va evitar, i va caure-li al cap, segur d’endur-se’l amb ell arrapat a les ungles. Una unglada va atrapar Cosimo a la galta, però en lloc de caure, arrapat como estava, amb els genolls, es va girar estirat sobre la branca. Tot el contrari del que el gat esperava, que es va trobar penjant de flanc a punt de caure. Va voler agafar-se, clavar les ungles a la branca, i amb aquella intenció, es va girar també en l’aire: un segon, però, que va bastar a Cosimo, amb un imprevist impuls de victòria, per a ventar-li un directe a la panxa i enfilar-lo, miolant, a l’espasí.

Estava salvat, xop de sang, amb la bèstia salvatge enfilada a l’espasí com si fos un ast, i una galta estripada, de l’orella al mentó, amb una triple unglada. Bramulava de dolor i de victòria i no entenia res i s’aguantava fort a la branca, a l’espasa, al cadàver del gat, en el moment desesperat del qui ha vençut per primera vegada i ara sap que s’ha compromès a vèncer, i sap que des d’ara es troba obligat a continuar el camí que ha escollit i no li serà donat d’afluixar-se’n com el qui perd.

Així el vaig veure arribar per les plantes, ensagnat fins a l’armilla, la cua desfeta sota el tricorni abonyegat, i arrossegava per la cua aquell gat salvatge, mort, que ara només semblava un gat i prou.

Vaig córrer cap a la Generala, a la terrassa.

—Senyora mare —vaig cridar—, està ferit!

—Was? Ferit, com? —i li apuntava la ullera.

—Ferit que sembla un ferit! —vaig dir jo, i la Generala va semblar que trobava pertinent la meva definició; però, apuntant-lo amb la ullera mentre ell saltava més lleuger que mai, va dir:

—Es ist wahr.

De seguida es va dedicar a preparar gases i esparadraps i bàlsams com si hagués de subministrar l’ambulància d’un batalló, i m’ho va donar tot perquè li ho portés, sense que ni tan sols li vingués l’esperança que ell, per fer-se curar, es decidiria a tornar a casa. Jo, amb el paquet de benes, vaig córrer pel parc i em vaig posar a esperar a l’última alzina a prop del mur dels D’Ondariva, perquè ell ja havia desaparegut per entre la magnòlia.

Al jardí dels D’Ondariva va aparèixer triomfant amb la bèstia a la mà. I què va veure a l’esplanada de davant de la vil·la? Una carrossa a punt d’anar-se’n, amb els servents que carregaven els bagatges a la baca, i al mig un estol de ties i governantes negres i severíssimes. Viola vestida de viatge, que abraçava el Marquès i la Marquesa.

—Viola! —cridà i alçà el gat per la cua—. A on vas?

Tota la gent, al voltant de la carrossa va alçar la mirada cap a les branques i, en veure’l ferit, sangonent, amb aquell aire de foll, amb aquella bèstia morta a la mà, van tenir un moviment de fastigueig.

—Ici de nouveau! Et arrangé de quelle façon! —i, com preses de fúria, totes les ties empenyien la noia cap a la carrossa.

Viola es va girar amb el nas enlaire, i, amb una expressió d’enuig, un enuig avorrit i fastiguejat contra els parents, però que també podia ser contra Cosimo, va deixar anar (de fet contestava a la seva pregunta):

—M’envien a col·legi! —i es va girar per pujar a la carrossa. No li havia atorgat ni una mirada, ni a ell ni a la seva caça.

Ja era tancada la portella, el cotxer era al pescant, i Cosimo, que encara no podia admetre aquella partida, va intentar atreure l’atenció de la noia, de fer-li entendre que li dedicava aquella cruenta victòria, però no va saber explicar-se d’altra manera que cridant:

—He vençut un gat!

Les xurriaques van fer un espetec; la carrossa, després de l’aleteig dels mocadors de les ties, va arrencar i des de la portella es va sentir un «Molt bé, noi!» de Viola, no es va saber si d’entusiasme o de menyspreu.

Aquest va ser llur adéu. I en Cosimo la tensió, el dolor de les esgarrinxades, la desil·lusió de no tenir la glòria de la seva gesta, la desesperació d’aquella imprevista separació, tot se li va entravessar i es va convertir en un plany ferotge, ple d’udols i de xiscles i branques arrencades.

—Hors d’ici! Hors d’ici! Polisson sauvage! Hors de notre jardin! —cridaven les ties i tota la família dels D’Ondariva, corrent amb llargs bastons i llançant-li pedres per caçar-lo.

Cosimo va llançar el gat mort a la cara dels qui li venien a sota, sanglotant i udolant. Els servents van arreplegar la bèstia per la cua i la van llançar en un femer.

Quan vaig saber que la nostra veïna se n’havia anat, gairebé vaig esperar que Cosimo baixaria. No sé per què, lligava amb ella, i sobretot amb ella, la decisió del meu germà de quedar-se dalt dels arbres.

En canvi, ni tan sols se’n va parlar. Vaig pujar a portar-li les benes i l’esparadrap, i es va embenar tot sol les ferides de la cara i dels braços. Després va voler una corda amb un ham. Se’n va servir per pescar, des d’una olivera que queia sobre el femer dels D’Ondariva, el gat mort. El va escorxar, va adobar com millor va saber el pèl i se’n va fer un barret. Va ser el primer dels barrets de pèl que li vam veure portar tota la seva vida.