Capítol XXII

EL primer pelegrinatge fou en aquell arbre que amb una incisió profunda en l’escorça, ja tan vella i deformada que no semblava obra de mà humana, portava escrit en grosses lletres: Cosimo, Viola i, a sota, Ottimo Massimo.

—Aquí dalt? Qui ha estat? Quan?

—Jo; llavors.

Viola es va commoure.

—I això què vol dir? —i indicava les paraules: Ottimo Massimo.

—El meu gos. O sigui el teu. El basset.

—«Turcaret»?

—Ottimo Massimo, així el vaig batejar.

—«Turcaret»! Tant que vaig plorar quan en anar-me’n em vaig adonar que no l’havia carregat a la carrossa… De no veure’t més a tu, tant se me’n donava, però em sentia desesperada de no tenir el basset!

—Si no arriba a ser per ell, no t’hauria retrobat! És ell que va ensumar en el vent que eres a prop, i no ha tingut pau fins que t’ha trobat…

—El vaig reconèixer de seguida, quan el vaig veure arribar al pavelló tot esbufegant… Els altres deien: «I què vol aquest!». I jo em vaig inclinar per observar-lo, el color, les taques. «Però si és “Turcaret”! El basset que tenia de nena a Ombrosa!».

Cosimo reia. Ella de sobte va arrufar el nas.

—Ottimo Massimo… Quin nom més lleig! D’on treus uns noms tan lleigs? —I, a Cosimo, se li va enfosquir de sobte la cara.

Per a Ottimo Massimo, en canvi, la felicitat no tenia ombres. El seu cor de gos dividit entre dos amos tenia per fi la pau, després d’haver treballat dies i dies per atreure la Marquesa cap als confins del vedat, al freixe on era Cosimo. L’havia estirada per la faldilla, havia fugit enduent-se un objecte, corrent devers el prat per fer-se seguir, i ella: «Però què vols? On em portes? Turcaret! Prou ja! Però quina mena de gos desvergonyit he trobat!». Però ja la vista del basset havia mogut en la seva memòria els records de la infància, la nostàlgia d’Ombrosa.

I de sobte havia preparat el trasllat del pavelló ducal per tornar a la vella vil·la de les estranyes plantes.

Viola havia tornat. Per a Cosimo havia començat l’estació més bella, i per a ella també, que corria pels camps muntada al seu cavall blanc, i, així que veia el Baró entre frondes i cel, s’alçava a la sella, grimpava pels troncs esgaiats i per les branques, aviat gairebé tan experta com ell, i l’atrapava a tot arreu.

—Oh, Viola, ja no sé què em faig, ja no sé on m’he d’aferrar…

—A mi —deia Viola, suaument, i ell era com boig.

L’amor era per a ella un exercici heroic: el plaer es barrejava amb proves d’ardidesa o generositat i dedicació i tensió de totes les facultats de l’ànima. Llur món era els arbres, més intricats, més recargolats i inaccessibles. «Allí», exclamava indicant una alta enforcadura de branques, i junts es llançaven a atrapar-la i començava entre ells una competició d’acrobàcies que culminava en noves abraçades. S’estimaven suspesos al buit, apuntalant-se, arrapant-se a les branques, ella llançant-se sobre d’ell quasi volant.

L’obstinació amorosa de Viola s’encontrava amb la de Cosimo i de vegades xocava. Cosimo defugia tots els titubeigs, totes les tebiors, totes les perversitats refinades; res que no fos l’amor natural no li plaïa. Les virtuts republicanes eren en l’aire: es preparaven èpoques severes i llicencioses al mateix temps. Cosimo, amant insaciable, era un estoic, un asceta, un purità. Sempre a la recerca de la felicitat amorosa, seguia essent sempre enemic de voluptats. Fins i tot desconfiava de la besada, de les carícies, de l’afalac verbal, de tota cosa que enterbolís o pretengués substituir la salut de la naturalesa. Era Viola qui li n’havia descobert la plenitud; i amb ella mai no va conèixer la tristesa després de l’amor, predicada pels teòlegs; per això amb aquest argument va escriure una carta filosòfica a Rousseau, que, potser torbat, no va contestar.

Però Viola era una dona refinada, capritxosa, aviciada, de sang i d’ànima catòliques. L’amor de Cosimo li satisfeia els sentits, però li deixava insatisfeta la fantasia. I, per tant, agres i foscos ressentiments. Però duraven poc, tan variada era llur vida i el món a l’entorn.

Si estaven cansats, buscaven el refugi amagat a dalt dels arbres, a la fondalada més frondosa: hamaques que embolcaven llurs cossos com una fulla encartronada, o pavellons penjants, amb sostres que volaven al vent, o jaços de plomes. En aquests endreços es feia evident l’enginy de Dona Viola; allí on fos, la Marquesa tenia el do de crear al seu entorn, com si d’ella es desprengués el luxe i la comoditat, d’aparença complicada, però que ella obtenia amb miraculosa facilitat, perquè, allò que volia, ho havia de veure immediatament aconseguit al preu que fos.

Sobre aquestes alcoves aèries es posaven a cantar els pit-roigs, i entraven papallones en abundància, perseguint-se. A les tardes d’estiu, quan la son arreplegava els dos amants junts, entrava un esquirol a rosegar qualsevol cosa i acariciava llurs cares amb la cua emplomallada, o els clavava dentegada al dit del peu. Van tancar amb més cautela les tendes, llavors: una família de lirons es va posar a rosegar el sostre i els va caure a sobre.

Era el temps en què es descobrien l’un a l’altre llurs vides, interrogant-se.

—I et senties sol?

—Em mancaves tu.

—Però sol respecte dels altres?

—No. Per què? Sempre tenia una cosa o altra a fer amb l’altra gent: he collit fruita, he podat els arbres, he estudiat filosofia amb el preceptor, m’he barallat amb els pirates. No ho fa així tothom?

—Només tu ets així, per això t’estimo.

Però el Baró encara no havia entès què era allò que Viola acceptava d’ell i què no. De vegades n’hi havia prou amb un no res, una paraula, un accent d’ell, per a fer esclatar la ira de la Marquesa.

Ell deia, per exemple:

—Amb Gian dei Brughi llegia novel·les, amb el Cavaller feia projectes hidràulics…

—I amb mi?…

—Amb tu faig l’amor. Com feia la poda, la fruita…

Ella callava, immòbil. De sobte Cosimo s’adonava que havia desencadenat la seva ira: els ulls s’havien convertit de sobte en glaç.

—Per què? Què passa, Viola, què he dit?

Ella era distant, com si no el veiés ni el sentís, a cent milles d’ell, amb la cara de marbre.

—Però no. Viola, què passa, per què?, escolta…

Viola s’alçava i, àgil, sense que li calgués cap mena d’ajuda, es posava a baixar de l’arbre.

Cosimo encara no havia entès quin havia estat el seu error, no havia aconseguit encara de pensar-hi, potser preferia de no pensar-hi, per no entendre-ho i proclamar millor la seva innocència:

—Però no, si no m’has entès, Viola, escolta…

La seguia fins a la branca més baixa:

—Viola, no te’n vagis, així no, Viola…

Ella ara parlava, però a cavall, que ja havia trobat i deslligava; muntava a la sella, i adéu.

Cosimo començava a desesperar-se, saltava d’un arbre a l’altre:

—No, Viola, digues, Viola!

Ella s’allunyava galopant. Ell per les branques la seguia:

—T’ho suplico, Viola, jo t’estimo! —Però ja no la veia. Saltava per les branques insegures, sobre abismes perillosos—. Viola! Viola!

Quan ja estava segur d’haver-la perduda i no podia retenir els sanglots, vet aquí que ella tornava a venir al trot, sense alçar la mirada.

—Mira, mira, Viola, què faig! —I començava a donar cops de cap contra un tronc, amb el cap sense barret (val a dir que el tenia molt dur).

Ella ni se’l mirava. Ja era lluny altre cop.

Cosimo esperava que tornés fent ziga-zages a dalt dels arbres.

—Viola, estic desesperat! —i es llançava de cap per avall en el buit, agafat amb les cames en una branca, tot donant-se cops de puny a la cara. O es posava a destrossar branques amb fúria destructora, i un om frondós en pocs moments es convertia en un brancam desguarnit i despullat, com si hagués caigut una pedregada.

Però no va amenaçar que es suïcidaria; de fet, mai no va amenaçar de res, les trampes sentimentals no li eren pròpies. Allò que tenia ganes de fer, ho feia, i mentre ho feia ho anunciava, però no pas abans.

A un cert moment Dona Viola, imprevisiblement, així com havia entrat en la ira, en sortia. De totes les follies de Cosimo que no l’havien impressionada gota, de sobte n’hi havia una que l’omplia de pietat i d’amor.

—No, Cosimo, estimat, espera’m! —i saltava de la sella, i es llançava a grimpar per un tronc, i els braços d’ell des de dalt corrien a pujar-la.

L’amor reprenia amb una fúria semblant a la de les batalles. Era de fet la mateixa cosa, però Cosimo no hi entenia res.

—Per què em fas sofrir?

—Perquè t’estimo.

Ara era ell que s’enrabiava:

—No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no el dolor.

—Qui estima vol l’amor, encara que sigui al preu del dolor.

—Em fas sofrir expressament, doncs.

—Sí, per veure si m’estimes.

La filosofia del Baró es refusava a seguir per aquells camins.

—El dolor és un estat negatiu de l’ànima.

—L’amor ho és tot.

—Combat sempre el dolor.

—L’amor no es refusa a res.

—Certes coses, no les admetré mai.

—Sí, que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.

Com les desesperacions, eren clamoroses en Cosimo les explosions de joia incontenible. De vegades la seva felicitat arribava a tal punt que s’havia de separar de la seva amant i córrer saltant i cridant i proclamant les meravelles de la seva dama.

—Yo quiero the most wonderful puellam de todo el mundo!

Els qui seien pels bancs d’Ombrosa, desvagats i vells mariners, ja s’havien acostumat a aquestes ràpides aparicions. Vet aquí que el vèieu arribar saltant per les moreres, declamant:

O bé:

I desapareixia.

El seu estudi de les llengües clàssiques i modernes, precisament perquè no era massa aprofundit, l’inclinava a abandonar-se a aquesta clamorosa predicació dels seus sentiments, i, com més el seu esperit era commòs per una intensa emoció, més el seu llenguatge es feia fosc. Tothom recordava una vegada que, per les festes del Sant Patró, la gent d’Ombrosa s’havia reunit a la plaça i hi havia la cucanya, i la processó del sant i les banderes. El Baró va aparèixer dalt d’un plàtan i, amb un d’aquells salts que només la seva agilitat acrobàtica podia permetre’s, va saltar a l’arbre de la cucanya, es va enfilar fins a dalt de tot i va cridar: «Que viva die schöne Venus posteriòr!», es va deixar escórrer pel pal ensabonat fins gairebé a terra, es va parar, va tornar a pujar ràpid, va arrencar una rosada i pelada figura de formatge i amb un ample salt dels seus va tornar a sobre el plàtan i fugi, deixant esbalaïts els ombrosans.

Cap d’aquestes exuberàncies no feien feliç la Marquesa, i la inclinaven a canviar-les en manifestacions d’amor ben espinoses. Els ombrosans, quan la veien galopar a tota brida, la cara a tocar de la crinera blanca del cavall, sabien que corria a trobar-se amb el Baró. Fins en el cavalcar, ella expressava una força amorosa, però aquí Cosimo no podia seguir-la; i la passió eqüestre d’ella, si bé ell l’admirava molt, era per a ell una secreta raó de gelosia i rancor, perquè veia que Viola dominava un món més ampli que el seu i comprenia que mai no l’hauria poguda obtenir per a ell només ni tancar-la en els confins del seu regne. La Marquesa, per part seva, potser sofria de no poder ser al mateix temps amant i amazona: li agafava de vegades un indistint desig d’amor i que Cosimo anés també a cavall, i córrer per dalt dels arbres no li bastava, i hauria volgut córrer al galop en el seu cavall.

I en realitat el cavall, a, força de córrer per aquell terreny de pujades i baixades, s’havia anat tornant grimpador com una cabra, i Viola ara l’empenyia a enfilar-se a certs arbres, per exemple oliveres de tronc retort. El cavall arribava fins a la primera branca, i ella es va acostumar a lligar-lo no pas a terra, sinó a dalt d’una olivera. Desmuntava i el deixava allí rosegant fulles i branquillons.

I una vegada que un tafaner, passant per sota l’oliverar, va aixecar els ulls i va veure allí dalt el Baró i la Marquesa abraçats, i després va anar a contar-ho i va afegir: «I el cavall blanc també era dalt d’una brancal», van creure que s’ho inventava i ningú no li’n va fer cas. Per aquella vegada, doncs, el secret dels amants va quedar salvat.