Capítol IV

JO no sé si és veritat allò que llegim als llibres, que en altres temps una mona que se n’anés de Roma saltant d’un arbre a l’altre podia arribar a Espanya sense tocar a terra. En els meus temps, de comarques tan espesses d’arbres, només n’hi havia a Ombrosa, d’un cap a l’altre de les seves valls fins a la carena de les muntanyes; i per això els nostres paratges tenien tanta anomenada.

Ara ja no les coneixeríeu, aquestes contrades. Va començar, quan van venir els francesos, a tallar boscos com si fossin prats que es poden dallar cada any i després tornen a créixer. No van tornar a créixer. Semblava una cosa de la guerra, de Napoleó, d’aquells temps. Però ja no van créixer mai més. Són com llums despullats, i a nosaltres, que els coneixíem abans, ens fa impressió.

Llavors, allà on anéssim, teníem sempre branques i fullatge entre nosaltres i el cel. L’única zona de vegetació més baixa eren els llimoners, però encara entre ells s’aixecaven recargolades les figueres, que muntanya amunt cobrien tot el cel dels horts, amb les cúpules de les seves fulles pesants, i, si no eren figueres, eren cirerers de bruna fronda, o tendres codonys, presseguers, ametllers, pereres joves, pròdigues pruneres, i a més servers, garrofers, quan no era una morera o una noguera vellíssima. Acabats els horts, començaven els oliverars, gris argent, un núvol que s’enfilava a mitja costa. Al fons hi havia el poble amuntegat, amb el port a baix i a sobre el rocam; i fins i tot allí, entre les teulades, un continuat apuntar de ramells de plantes: alzines, plàtans, fins i tot roures, una vegetació més desinteressada i altiva que iniciava el seu desfogament, un ordenat desfogament, a la zona on els nobles havien construït les vil·les i cenyit amb tanques llurs parcs.

Sobre els oliverars començava el bosc. Els pins, en altres temps, devien haver regnat per tota la zona, perquè encara s’infiltraven en llenques i plomalls de bosc, vessants avall, fins a la vora del mar, i així els lauracis. Els roures eren més freqüents i espessos del que avui podria semblar, perquè van ser la primera i més preada víctima de la tala. Més amunt els pins cedien als castanyers, el bosc pujava muntanya amunt i no se’n veien els confins. Aquest era l’univers de limfa dins el qual vivíem els habitants d’Ombrosa, sense ni adonar-nos-en.

El primer que ens en va fer prendre consciència va ser Cosimo. Va comprendre que, com que les plantes eren tan espesses, podia, passant d’una branca a l’altra, traslladar-se quilòmetres i quilòmetres sense haver de baixar mai. De vegades, un tros de terra erma l’obligava a llargs tombs, però aviat va esdevenir un expert en itineraris i mesurava les distàncies no segons el nostre càlcul, sinó amb el traç, sempre en la ment, que havia de seguir per les branques. I allí on no podia arribar a la branca, amb un salt, va aprendre d’usar la sagacitat; però, això, ho explicaré més endavant; ara, encara som a l’alba en què, en despertar-se, es va trobar dalt d’un roure, entre el xerroteig dels estornells, calat de rosada freda, enrampat, els ossos cruixits, formigó a les cames i als braços, i feliç va començar a explorar el nou món.

Va arribar a l’últim arbre del parc, un plàtan. Des d’allí baixava la vall sota un cel de corones de núvols i fum que pujava d’unes teulades de pissarra, caserius amagats entre les roques com munts de pedres; un cel de fulles enlairades de figueres i de cirerers; i més avall pruneres i presseguers obrien branques robustes; es veia tot, fins l’herba, fulleta per fulleta, però no el color de la terra, recoberta de les mandroses fulles de les carbasseres, i l’estesa d’enciams i escaroles en els sembrats; i així era d’un cantó i l’altre de la V que dibuixava la vall, en un embut, amb el teló, alt, del mar.

En aquest paisatge corria com una onda, no visible i ni tan sols, només de tant en tant, audible, però allò que en senties bastava per a propagar la inquietud: una explosió de crits aguts tots d’un cop, i després com una mena de clapoteig, i encara l’espetec d’una branca trencada, i encara crits, però diferents, de veus furioses, que anaven convergint al lloc d’on havien vingut els crits aguts. Després, res, una sensació feta de no res, com un transcórrer d’alguna cosa que s’havia d’esperar, no pas d’allí, sinó d’una altra banda, i després recomençaven aquell conjunt de veus i remors, i aquells llocs de probable provinença eren d’aquí i d’allà de la vall, sempre a on es movien, al vent, les petites fulles dentades dels cirerers. Per això Cosimo, amb la part de la seva ment que vagava distreta —una altra part d’ell en canvi sabia i ho captava tot d’avançada—, formulà aquest pensament: els cirerers parlaven.

Era cap al cirerer més pròxim, d’una fila d’alts cirerers de verd frondós, que Cosimo es dirigia, i carregats de cireres negres, però el meu germà encara no tenia ull per a distingir ràpidament, entre les branques, el que hi havia i el que no hi havia. Es va aturar allí: ara se sentia la remor i ara no. Ell era a la branca més baixa, i totes les cireres eren a sobre d’ell, no hauria pogut explicar com, però les sentia al damunt, com si convergissin devers ell; semblava, de fet, un arbre amb ulls en lloc de cireres.

Cosimo va alçar el cap, i una cirera massa madura se li va esclafar sobre el front, xac! Va cloure les pestanyes per mirar enlaire cap al cel (on el sol creixia) i va veure, sobre d’aquell i sobre dels arbres veïns, tot de xicots enfilats.

En veure’s vistos ja no es van quedar quiets, i amb veus agudes però suaus deien alguna cosa, com és ara: «Mi-te’l, que n’és, de bell!» i, separant davant d’ells les fulles, cada un va baixar des de la branca on era a la més baixa, devers el xicot del tricorni al cap. Ells anaven sense res al cap o amb uns barrets de palla esquinçats i alguns amb sacs per caputxa; vestien camises estripades i calces; als peus, els que no anaven descalços, s’hi embolicaven parracs, i algun portava penjats al coll els esclops que s’havia tret per enfilar-se; eren la gran banda de lladregots de fruita, dels que Cosimo i jo sempre ens havíem mantingut —obedients en això a les injuncions familiars— allunyats. Aquell matí, en canvi, el meu germà semblava que no buscava altra cosa, tot i que no era pas massa clar que n’hagués de treure gran profit.

Es va quedar quiet esperant-los mentre es deixaven anar indicant-se’l i llançant-li, amb aquell murmuri agre, invectives com «Qui és aquest, què li cal, a aquest, aquí?», i tirant-li pel cap algun pinyol de cirera, i llançant-li’n alguna de les passades o picades d’una merla, després de fer-les giravoltar amb la cua amb moviment de fona.

—Uuuuuh —van fer tots alhora. Havien vist l’espasí que li penjava al costat—. Que no ho veieu, què té? —Riallades—. Un punxaculs!

Després van fer silenci i s’ofegaven de riure, perquè anava a passar una cosa com per tornar-se boig de la diversió: dos d’aquells petits pillets, trico-trico, havien arribat en una branca just a sobre de Cosimo i li anaven a ficar la boca d’un sac al cap (un d’aquells sacs bruts que els servien per a ficar-hi el botí, i que quan eren buits es posaven al cap com caputxes que els queien per l’esquena). En un tres i no res el meu germà s’hauria trobat ensacat sense ni saber com, i haurien pogut lligar-lo com un pernil i omplir-lo de puntades de peu.

Cosimo va ensumar el perill, o potser no va ensumar res: es va sentir befat a causa de l’espasí, i el va voler desenfundar per punt d’honor. El brandà enlaire; la fulla tocà lleugerament el sac, ell el va veure, i amb un molinet el va arrencar de les mans dels lladregots i el va fer volar lluny.

Era una bona proesa. Els altres van fer: «Oh!», meravellats i desil·lusionats al mateix temps, i els dos compares que s’havien deixat arrabassar el sac van llançar insults dialectals com Doi! Cadjó!

No va tenir temps d’alegrar-se del fet, Cosimo. Una fúria es va desencadenar des de terra: lladraven, tiraven pedres, xisclaven: «Aquesta vegada no us escapareu, lladres, fills de mala mare!», s’alçaven punxes de forca. Entre els lladregots, sobre les branques, hi va haver un enrenou, genolls i cames ajudeu-me. Tot aquell xarrabascat a l’entorn de Cosimo havia donat l’alarma als pagesos, que ja eren alerta.

L’atac s’havia preparat amb totes les forces. Cansats de deixar-se robar la fruita tot just madurada, els petits propietaris i els masovers de la vall s’havien reunit; perquè, a la tàctica d’aquells pispes d’assaltar tots a la vegada un fruiterar, saquejar-lo i arrencar a córrer cap a una altra banda i així tornar a començar, només hi havia una solució: oposar una tàctica similar, o sigui fer la guàrdia tots, en un lloc on tard o d’hora havien d’arribar i agafar-los al mig. Ara els gossos, atiats, lladraven grimpant als peus dels cirerers amb les boques irisades de dents, i s’alçaven enlaire les forques del fenc. Tres o quatre dels lladregots van saltar a terra just a temps de fer-se enforquillar l’esquena amb les puntes dels tridents, i els baixos de les calces de mossegades de gossos, i de córrer udolant i emprenent de cap les fileres de vinyes. Ningú més no va gosar baixar, seguien esverats a les branques, tant ells com Cosimo. Ja els pagesos posaven les escales contra els cirerers i pujaven fent-se precedir de les dents punxegudes de les forques.

Van caldre uns quants minuts, abans que Cosimo comprengués que quedar-se allí espantat, perquè s’havia espantat aquella colla de vagabunds, era una cosa sense sentit, com era sense sentit que n’hi hagués que corrien i ell no. El fet que s’estiguessin allí com babaus ja era una prova: ¿què esperaven per escapar per damunt dels arbres del voltant? El meu germà havia arribat allí d’aquesta manera, i d’aquesta manera podia anar-se’n: es va calar el tricorni, va buscar la branca que li havia fet de pont, va passar de l’últim cirerer a una alzina; de l’alzina, gronxant-se, va passar a una prunera, i així endavant. Els altres, en veure’l avançar per les branques com si ramblegés, van comprendre que li havien d’anar al darrera; si no, abans de trobar el camí, qui sap el temps que haurien hagut de maldar, i el van seguir callats, de quatre grapes, per aquell itinerari tortuós. Ell, mentrestant, pujant per una figuera, saltava la tanca del camp, anava a parar en un presseguer, tan tendre de branques que calia passar-les una a una. El presseguer només servia per a engrapar el tronc retort d’una olivera que sobresortia d’una paret; de l’olivera, d’un salt, eres dalt d’un roure que allargava un braç robust a l’altre cantó del torrent, i podies passar als arbres de l’altra banda.

Els homes amb les forques, que es creien haver atrapat els lladres de fruita, se’ls van veure fugir per l’aire com ocells. Els van seguir corrent amb els gossos lladradors, però van haver de voltar la tanca i després la paret i a més, en aquell punt del torrent, no hi havia pont, i per a trobar un gual van perdre temps i els moixons ja eren lluny, corrent.

Corrien com cristians amb els peus a terra. Per les branques, només s’hi havia quedat el meu germà: «On deu haver anat a parar aquell llagost amb botes?», es preguntaven, no veient-lo davant d’ells. Van alçar els ulls; era allí, que grimpava per les oliveres. «Ei, tu, baixa d’una vegada; ja no ens atraparan!». Ell no va baixar, va saltar de fronda a fronda, d’una olivera va passar a una altra, va desaparèixer de la vista entre l’espès fullam de plata.

El ramat de petits vagabunds amb els sacs per caputxa i canyes a la mà assaltava ara uns cirerers del fons de la vall. Treballaven amb mètode, netejant branca rera branca, quan en el cim de l’arbre més alt, enfilat amb les cames encreuades, pinçant amb dos dits les cues de les cireres i ficant-les al tricorni, a sobre els genolls, qui van veure? El xicot de les botes! «Ei, d’on véns?», li van preguntar, arrogants. Però es van quedar amb un pam de nas, perquè semblava ben bé que havia arribat volant.

El meu germà ara agafava d’una a una les cireres del tricorni i se les posava a la boca com si fossin caramels. Després bufava els pinyols amb una ganyota, atent a no embrutar-se la casaca.

—Aquest menjagelats —va dir un—, què vol de nosaltres? Per què ens ve darrera? Per què no es menja les del seu jardí, de cireres? —Però se sentien una mica intimidats, perquè s’havien adonat que, dalt dels arbres, s’hi trobava molt més a casa seva que tots ells.

—Entre els menjagelats —va dir un altre—, de tant en tant, en neix un que se la campa: veges la Simforosa…

En sentir aquest nom misteriós, Cosimo va parar l’orella i, sense saber ni ell mateix per què, es va tornar vermell.

—La Simforosa ens ha traït —va dir un altre.

—Bé que se la campa, tot i que ella també és una menjagelats, i si aquest matí hagués estat allí per tocar el com no ens haurien atrapat.

—També poden ser amb nosaltres, els menjagelats, entens?, si volen ser dels nostres!

Cosimo va entendre que menjagelats volia dir habitant de ciutat, o noble, o qualsevol persona de dalt.

—Escolta, tu —va dir un—, pactes clars: si vols ser dels nostres, les batudes les fas amb nosaltres, i ens ensenyes tots els trucs que saps.

—I ens deixes entrar a l’hort del teu pare! —va dir un altre—. A mi una vegada em van disparar amb sal.

Cosimo els escoltava, però com abstret en els propis pensaments. Després va fer: «Digueu, qui és la Simforosa?».

Llavors tots aquells trinxeraires van esclatar a riure, a riure, tant, que de poc algú no cau del cirerer, i un es deixava anar, agafat amb els peus a la branca, i l’altre es gronxava agafat amb les mans, sempre cloquejant i xisclant.

Amb aquell enrenou, és clar, van tornar els perseguidors. Perquè havien de ser allí mateix, tota la tropa amb els gossos, perquè es va aixecar un lladruc fortíssim i aquí els teniu amb les seves forques. Sinó que aquesta vegada, ja advertits d’aquella escapada ràpida, la primera cosa que van fer va ser ocupar els arbres del voltant, amb escales, i des d’allí amb els tridents i els rastells els voltaven. A terra, els gossos, amb aquell aldarull d’homes a dalt dels arbres, es van quedar una mica desorientats i vinga lladrar amb el musell enlaire. I així els lladregots van poder saltar ràpids a terra, corrent cadascú pel seu cantó, entre els gossos desorientats, i, si bé algun es va endur una mossegada al canyell o una bastonada o una pedrada, la major part van fugir sans de la brega.

A dalt de l’arbre, s’hi va quedar Cosimo. «Baixa!», li cridaven els altres fugint. «Què fas? Dorms? Salta a terra, que hi ha camp lliure!». Però ell, amb els genolls cenyint la branca, va desembeinar l’espasí. Dels arbres veïns, els pagesos avançaven les forques lligades amb pals per atrapar-lo, i Cosimo, fent molinet amb l’espasí, els mantenia a ratlla, fins que li’n van clavar una en ple pit, fixant-lo al tronc.

—Atura’t! —va cridar una veu—. És el Baronet de Piovasco! Què hi fa, senyoret, aquí dalt? ¿Com és que s’ha barrejat amb aquella xusma?

Cosimo va reconèixer Giuà della Vasca, un feudatari del nostre pare.

Les forques es van retirar. Molts de la colla es van treure el barret, fins el meu germà es va treure amb dos dits el tricorni i es va inclinar.

—Ei, els de sota, lligueu els gossos! —van cridar—. Feu-lo baixar! Ja pot baixar, senyoret; però vagi amb compte, que l’arbre és alt! Esperi, que li posarem una escala! Després l’acompanyaré a casa jo mateix!

—No, gràcies, gràcies —va dir el meu germà—. No us amoïneu, ja sé el meu camí, ja sé el meu camí!

Va desaparèixer dintre del tronc i va tornar a aparèixer en una altra branca, va desaparèixer encara rera el tronc i va tornar a aparèixer en una branca més alta, va desaparèixer en el tronc una altra vegada i ja només en van veure els peus sota una branca més alta, perquè, a sobre, el fullatge era espès, i els peus van saltar i ja no es va veure res més.

—On ha anat? —es deien els homes, i no sabien on mirar, si amunt o avall.

—Mi-te’l! —Era al cim d’un altre arbre distant, i va desaparèixer.

—Mi-te’l! —Era al cim d’un altre encara, onejava com portat pel vent i va fer un salt.

—Ha caigut! No! És allí! —se’n veia sobre l’onejar del verd només el tricorni i la cua de la casaca.

—Però quin amo teniu? —van preguntar aquells a Giuà della Vasca—. És un home o un animal salvatge? O és el dimoni en persona?

Giuà della Vasca s’havia quedat sense paraula. Es va senyar.

Es va sentir el cant de Cosimo, una mena de crit solfejat.

—Oh, la Sim-fo-ro-saaaa…!