Capítol VII

L’ÚLTIMA temptativa de capturar Cosimo va ser feta per la nostra germana Battista. Iniciativa seva naturalment, portada a terme sense consultar ningú, en secret, com feia les coses. Va sortir de nit, amb una caldera de vesc i una escala de tisora, i va envescar una alzina surera del cim al peu. Era un arbre on solia posar-se Cosimo cada matí.

Al matí, a l’alzina surera, s’hi van trobar caderneres que batien les ales, cucs tots embolicats de fang, papallones nocturnes, fulles portades pel vent, una cua d’esquirol, i fins i tot un faldó estripat de la casaca de Cosimo. Vés a saber si ell s’havia assegut en una branca i després havia aconseguit d’alliberar-se, o si —més probable, car feia un quant temps que ja no li vèiem portar la casaca—, aquell pedaç, l’havia deixat expressament per enredar-nos. Finalment l’arbre es va quedar inútilment embetumat de vesc i després es va assecar.

Començàvem tots a convèncer-nos que Cosimo no tornaria, fins i tot el nostre pare. Des que el meu germà saltava per damunt de tots els arbres del territori d’Ombrosa, el Baró no gosava deixar-se veure, perquè temia que la dignitat ducal no en fos compromesa. Cada dia es tornava més pàl·lid i tenia la cara més xuclada, i no sé fins a quin punt era degut a una ànsia paterna i fins a quin punt preocupacions de conseqüències dinàstiques: però les dues coses, d’ara endavant, eren tot u, perquè Cosimo era el seu primogènit, hereu del títol, i si és difícil d’acceptar un Baró que salta per damunt les branques, com un francolí, més difícil és d’acceptar que ho faci un Duc, encara que sigui un noi, i el títol discutit no tindria certament, en la conducta de l’hereu, un argument que es pogués sostenir.

Preocupacions inútils, s’entén, perquè, de les vel·leïtats del nostre pare, els ombrosans se’n reien; i els nobles que tenien vil·les per allí als voltants el tenien per boig.

Feia un quant temps que entre els nobles s’havia estès el costum de viure en vil·les, en llocs agradables, més que en els castells feudals, i això feia que es tendís a viure com a ciutadans vulgars i evitar els problemes. Qui voleu que es posés a pensar en l’antic Ducat d’Ombrosa? La cosa més divertida d’Ombrosa era que pertanyia a tots i a ningú: lligada per certs drets al Marquès d’Ondariva, senyor de quasi totes les terres, però feia temps municipi franc, tributari de la República de Gènova; nosaltres podíem estar tranquils entre aquelles terres que havíem heretat i les altres que havíem comprat per no res al municipi, en un moment en què es trobava ple de deutes. Què podíeu demanar més? Hi havia una petita societat nobiliària reunida en vil·les, parcs, horts fins al mar; tots vivien de bon humor visitant-se, anant de cacera, la vida costava poc, teníem certs avantatges del qui es troba a la Cort, sense les molèsties, les obligacions i les despeses del qui té una família real que ha de fer contenta, una capital i una política. Però el nostre pare no fruïa d’aquestes coses, ell se sentia un sobirà destronat, i amb els nobles del veïnat havia acabat per trencar tota mena de relacions (la nostra mare, estrangera, es pot dir que no n’havia tingudes mai); i això tenia els seus avantatges, perquè, com que no freqüentàvem ningú, fèiem molts estalvis i emmascaràvem les penúries de les nostres finances.

Amb el poble d’Ombrosa no es pot dir que tinguéssim millors relacions; ja sabeu com són els ombrosans, gent més aviat gasiva que només s’ocupa dels seus negocis; en aquells temps començaven a vendre bé les llimones, amb la moda de les llimonades ensucrades que s’estenia entre les classes riques; i havien plantat horts, de llimoners pertot i adobat el port, fet malbé per les incursions dels pirates, des de feia tant temps. Entremig de la república de Gènova, les possessions del Rei de Sardenya, el Regne de França i els territoris episcopals, traficaven amb tothom i se servien de tothom, i l’únic que els amargava eren els tributs que devien a Gènova i que els feien suar a cada recaptació, i originaven cada any avalots contra els recaptadors de la República.

El Baró de Rondò, quan esclataven aquests avalots pels tributs, creia sempre que havia arribat el moment que vindrien a oferir-li la corona ducal. Llavors es presentava a la plaça, s’oferia als ombrosans com a protector, però cada vegada havia d’arrencar a córrer sota una ratxa de llimones macades. Llavors deia que havien tramat una conjura contra d’ell: de part dels jesuïtes, com sempre. Perquè s’havia ficat al cap que entre els jesuïtes i ell hi havia una guerra mortal i que la Companyia no pensava sinó a ordir-li trampes. En efecte, hi havia hagut litigi, per culpa d’un hort, que pretenien la nostra família i la Companyia de Jesús; en aquest litigi el Baró, que tenia vara alta amb el Bisbe, havia aconseguit fer allunyar el Pare Provincial del territori de la Diòcesi. Des de llavors el nostre pare estava segur que la Companyia enviava els seus agents per atemptar a la seva vida i als seus drets; i per la seva banda procurava posar en peu una milícia de fidels per alliberar el Bisbe, segons ell caigut a poder dels jesuïtes; i donava asil i protecció a tots els qui es declaraven perseguits pels jesuïtes, i per això havia escollit per pare espiritual nostre aquell mig jansenista amb el cap en els núvols.

El nostre pare es fiava només d’una persona, i era del Cavaller Advocat. El Baró tenia una debilitat per aquell germà natural, com per un fill únic i desgraciat; i ara no sé dir si ens n’adonàvem, però segurament així devia ser, en la nostra manera de considerar en Carrega hi havia una mica de gelosia, perquè el nostre pare sentia més afecte per aquell germà de cinquanta anys que per nosaltres, els xicots. Per altra banda, no érem els únics que ens el miràvem malament, la Generala i Battista feien veure que el respectaven, però no el podien suportar; ell, sota aquella aparença submisa, es fumia de tots i de tothom, fins del Baró, a qui devia tant. El Cavaller Advocat parlava poc, certes vegades hauries dit que era sord-mut o que no entenia la llengua: qui sap com aconseguia fer d’advocat, si és que ja era estrany així, en temps dels turcs. Potser havia estat un home intel·ligent, si havia après dels turcs tots aquells càlculs d’hidràulica, l’única cosa en què era capaç ara d’aplicar-se, i de la qual el meu pare feia elogis exagerats. No vam saber mai bé el seu passat, ni qui va ser la seva mare, ni quins van ser, a la seva joventut, les seves relacions amb el nostre avi (el cert és que ell també li devia tenir afecte per haver-lo fet estudiar per advocat i haver-li fet donar el títol de Cavaller) ni com va anar a parar a Turquia. Ni tan sols se sabia ben bé si era a Turquia on havia passat tant de temps o a qualsevol estat barbaresc, Tunis, Alger, però, comptat i debatut, en un país mahometà, i deien que ell també s’havia fet mahometà. Tantes en deien: que havia tingut càrrecs importants, gran dignatari del Sultà, Hidràulic del Divan i altres coses semblants i després una conjura a palau, o una gelosia de dones, o un deute de joc, l’havien fet caure en desgràcia i l’havien venut com a esclau. Se sabia que va ser trobat encadenat entre els esclaus, remant, en una galera otomana, feta presonera pels venecians, que el van alliberar. A Venècia vivia gairebé com un mendicant, fins que no sé ,pas què havia combinat, una baralla (amb qui es podia barallar aquell home tan esquiu, ho sap el Cel), i havia acabat Bòria avall. Fou rescatat pel nostre pare, pels tràmits i els bons oficis de la República de Gènova, i va venir a parar entre nosaltres, un homenet calb, amb la barba negra, tot esfereït, gairebé mut (jo era un nen, però aquella escena m’ha quedat impresa), embolicat amb llargues robes que no eres seves. El nostre pare ens el va imposar, com una persona d’autoritat, el va nomenar el nostre administrador i li va destinar un estudi que es va anar omplint de mapes sempre en desordre. El Cavaller Advocat vestia una llarga samarra i una mena de fes en forma de papalina, com usaven en aquells temps, en llurs gabinets d’estudi, molts nobles i burgesos; sinó que ell a l’estudi, si hem de dir la veritat, no hi era mai, i el vam veure passejar vestit així fins a fora el camp. Va acabar per presentar-se, fins i tot a taula, amb aquella indumentària turca, i la cosa més estranya va ser que el nostre pare, tan exigent amb les regles, va demostrar que ho tolerava.

Malgrat el seu càrrec d’administrador, el Cavaller Advocat mai no canviava ni una paraula amb masovers, arrendadors i jornalers, donada la seva índole tímida i la dificultat de llengua; i totes les qüestions pràctiques, donar ordres, rebre la gent, tocaven sempre, de fet, al nostre pare. Enea Silvio Carrega portava els llibres de comptes, i no sé si els nostres afers anaven tan malament per la manera com ell portava els comptes o si els seus comptes anaven tan malament per la manera com anaven els nostres negocis. I a més feia càlculs i dibuixava plànols de regatge i omplia de línies i xifres una gran làmina, amb paraules en escriptura turca. De tant en tant, el nostre pare es tancava amb ell a l’estudi durant hores (eren les més llargues que el Cavaller Advocat hi passava) i al cap de poc, de la porta tancada sortia la veu furiosa del Baró, els accents ondulants d’un escàndol, però la veu del Cavaller a penes se sentia. Després la porta s’obria, el Cavaller Advocat sortia amb els seus passos ràpids, sota les faldilles de la samarra, el fes dret sobre la closca, sortia per una porta finestra i anava cap al parc i als camps; «Enea Silvio! Enea Silvio!», cridava el nostre pare, corrent-li al darrera, però ja el germanastre era per entre les fileres de vinya, entre els llimoners, i es veia el seu fes vermell seguir obstinat entre les fulles. El nostre pare el seguia cridant-lo; al cap d’una mica els vèiem tornar, el Baró discutint sempre, aixecant els braços, i el petit Cavaller prop d’ell, arrupit, amb els punys closos dins les butxaques de la samarra.