Capítol XXX

ARA jo no sé què ens portarà aquest segle dinovè, que ha començat malament i que continua sempre pitjor. Pesa sobre Europa l’ombra de la Restauració; tots els innovadors —per més jacobins i bonapartistes que fossin— derrotats; l’absolutisme i els jesuïtes dominen altre cop; els ideals de la joventut, les llums, les esperances del nostre segle divuitè, tot en cendres.

Jo confio els meus pensaments a aquest quadern, no els sabria expressar de cap altra manera: he estat sempre un home reposat, sense grans rauxes ni manies, pare de família, noble de llinatge, afrancesat d’idees, respectuós de les lleis. Els excessos de la política mai no m’han donat commocions massa fortes, i espero que així continuï. Però a dins, quina tristesa!

Abans era diferent, hi havia el meu germà; em deia: «Ja pensa ell», i jo m’entretenia a viure. El senyal que les coses han canviat per a mi no ha estat ni l’arribada dels austro-russos, ni l’anexió al Piemont, ni els nous tributs, o què sé jo, sinó el fet de no veure’l, en obrir la finestra, allí fent equilibris. Ara que ell no hi és, em sembla que hauria de pensar en tot de coses, filosofia, política, història; segueixo la Gaseta, llegeixo llibres, em trenco el cap, però les coses que ell volia dir no són allí; és una altra cosa que ell volia dir, una cosa que ho abastés tot, i no ho podia dir amb paraules, sinó vivint com va viure. Només essent així despietadament ell mateix, com va ser fins a la mort, podia donar alguna cosa a tots els homes.

Recordo quan es va posar malalt. Ens en vam adonar perquè va portar el seu jaç a la gran noguera al mig de la plaça. Abans, el lloc on dormia, l’havia amagat sempre, amb el seu instint salvatge. Ara tenia la necessitat de ser sempre a la vista dels altres. A mi, se’m va estrènyer el cor: sempre havia pensat que no li agradaria morir sol, i potser allò ja era un senyal. Li vam enviar un metge, a dalt, amb una escala; quan va baixar va fer una ganyota i va deixar caure els braços.

Vaig pujar jo per l’escala.

—Cosimo —vaig començar a dir-li—, tens més de seixanta-cinc anys; com vols continuar vivint aquí dalt? Ara, tot allò que volies dir, ja ho has dit, ja ho hem entès, has tingut una gran força de voluntat, ja t’has sortit amb la teva; ara pots baixar. Fins per als qui han passat tota la vida al mar arriba una edat que es desembarca.

Què us penseu! Va fer que no amb la mà. Ja quasi no parlava. S’alçava de tant en tant amb una flassada sobre el cap i s’asseia en una branca a fruir una mica del sol. No s’allunyava més. Hi havia una vella al poble, una santa dona (potser una seva antiga amant), que anava a fer-li la neteja, a portar-li plats calents. Teníem l’escala estintolada al tronc, perquè sempre calia pujar a ajudar-lo, i també perquè s’esperava que es decidiria d’un moment a l’altre a baixar. (Els altres ho esperaven; jo sabia bé com era ell). Al voltant, a la plaça, sempre hi havia un rotllo de gent que li feia companyia, discutint entre ells, i fins esperant la seva opinió, tot i que sabien que ja no tenia ganes de parlar.

Es va agreujar. Vam pujar un llit dalt de l’arbre, vam aconseguir instal·lar-lo equilibrat; s’hi va ficar de bon grat. Ens van agafar remordiments de no haver-hi pensat abans; si hem de dir la veritat, ell no refusava pas gens la comoditat: tot i ser a dalt dels arbres, havia intentat viure tan bé com havia pogut. Llavors vam córrer a buscar-li altres comoditats: paravents per a evitar-li l’aire, un baldaquí, un braser. Va millorar una mica i li vam portar una poltrona, la vam assegurar entre dues branques; s’acostumà a passar-hi els dies, embolicat amb les flassades.

Un dia, vet aquí que no el vam veure ni al llit ni a la poltrona. Vam alçar els ulls, espantats: havia pujat al cim de l’arbre i s’estava cama ací cama allà a la branca més alta, amb la camisa només.

—Què fas aquí dalt?

No va contestar. Estava rígid gairebé. Semblava que s’aguantés allí dalt per miracle. Vam preparar un gran llençol com aquells de recollir les olives, i ens vam posar una vintena a aguantar-lo tens, perquè esperàvem que cauria.

Mentrestant el metge va pujar; va ser una ascensió difícil, va caldre lligar una escala sobre l’altra. Va baixar i va dir:

—Que hi vagi el capellà.

Ja havíem acordat que hi aniria un tal Don Pericle, amic seu, capellà constitucional dels temps dels francesos, inscrit a la lògia quan encara no era prohibit a la clerecia, i que, feia poc, havia estat readmès pel Bisbat, després de molts impediments. Va pujar amb tots els ornaments, i amb el viàtic, i darrera l’escolà. Es va estar una estona a dalt, com si confabulessin, després va baixar.

—Així, ha pres els sagraments, Don Pericle?

—No, no, però diu que va bé, que per ell va bé. —No vam poder treure-li res més.

Els homes que aguantaven el llençol estaven cansats. Cosimo, allí dalt, no es movia. Es va aixecar un vent, era llebeig; la branca de l’arbre onejava, nosaltres estàvem a punt. I mentrestant al cel va aparèixer un montgolfier.

Uns aeronautes feien experiències de vol amb montgolfiers per la costa. Era un globus molt bonic, adornat amb franges i flocs i cintes, i amb una petita nau de vímet suspesa i, a dins, dos oficials amb les xarreteres d’or i els aguts tricornis miraven amb ulleres de llarga vista el paisatge del voltant. Van apuntar les ulleres a la plaça, observant l’home dalt de l’arbre i el llençol tibant, la gentada, aspectes ben estranys del món. També Cosimo havia alçat el cap i es mirava atent el globus.

Quan vet aquí que el montgolfier va rebre una regolfada del llebeig, va començar a córrer amb el vent, girant com una baldufa, i se n’anava cap al mar. Els aeronautes, sense perdre la calma, s’ocupaven a reduir —crec— la pressió del globus, i al mateix temps van deixar anar l’àncora per mirar d’aferrar-se a qualsevol sortint. L’àncora volava platejada en el cel, suspesa en una llarga corda, i seguia obliqua la cursa del globus i passava sobre la plaça, gairebé a l’alçada del cim de la noguera, tant que ens temíem que donaria un cop a Cosimo. Però no podíem suposar allò que al cap de tan poc temps els nostres ulls veurien.

L’agonitzant Cosimo, en el moment que la corda li va passar a prop, va fer un bot d’aquells que solia fer a la seva joventut, es va aferrar a la corda, amb els peus a l’àncora i el cos tot arrupit, i així el vam veure volar, de pressa, empès pel vent, frenant a penes la cursa del globus, i desaparèixer devers el mar…

El montgolfier, un cop va haver travessat el golf, va aconseguir d’aterrar a l’altra riba. Suspesa a la corda només hi havia l’àncora. Els aeronautes, massa atrafegats tractant de mantenir una derrota, no s’havien adonat de res. Vam suposar que el vell moribund havia desaparegut mentre volava sobre el golf.

Així va desaparèixer Cosimo, i ni ens va donar la satisfacció de veure’l tornar a la terra un cop mort. A la tomba de la família hi ha una làpida que el recorda amb aquest escrit: «Va viure dalt dels arbres. Estimà sempre la terra. Va pujar al cel».

De tant en tant, mentre escric, m’interrompo i surto a la finestra. El cel és buit, i a nosaltres, els vells d’Ombrosa, acostumats a viure sota aquelles verdes copes, ens fa mal de mirar-lo. Diries que els arbres no han pogut resistir des que el meu germà se’n va anar, o que els homes van ser dominats per les fúries de les tenebres. Després la vegetació ha canviat: ja no hi ha moreres, oms, roures: ara, Àfrica, Austràlia, les Amèriques, les Índies, allarguen fins aquí branques i arrels. Les plantes antigues s’han quedat a dalt: sobre els pujols, les oliveres, i en els boscos de les muntanyes, pins i castanyers; avall, la costa és una Austràlia vermella d’eucaliptus, elefantesca de ficus, plantes de jardí enormes i solitàries, i tota la resta són palmeres, amb llur plomall despentinat, arbres inhospitalaris del desert.

Ombrosa ja no existeix. Mirant el cel tan net, em pregunto si realment ha existit. Aquella fronda de branques i fulles, bifurcacions, lòbuls, plomalls, espès i sense fi, i el cel només a trossets irregulars, a retalls, potser només existia perquè el meu germà hi passés amb el seu pas de vol d’abelles, era un brodat fet sobre no res que s’assembla a aquest fil de tinta, tal com l’he deixat córrer per pàgines i pàgines, ple d’esborralls, de correccions, de desviacions nervioses, de taques, de llacunes, que hi ha moments que es desgrana amb grossos fruits distints, altres moments disminueix amb signes minúsculs com taques, puntiformes, ara es recargola sobre si mateix, ara es bifurca, ara reuneix grumolls de frases amb contorns de fulles i corre i es desfà i es deslliga en un últim raïm insensat de paraules, idees, somnis, i ha acabat.