Capítol XXIV

QUE Cosimo era boig, a Ombrosa ho havien dit sempre, des que als dotze anys s’havia enfilat als arbres i no n’havia volgut baixar més. Però després, com sol passar, aquesta seva follia havia estat acceptada per tothom, i no parlo sols de la tossuderia de viure allí dalt, sinó de les diverses estranyeses del seu caràcter, i ningú no el considerava sinó un original. Després, en la plena estació del seu amor per Viola, van venir les manifestacions en un idioma incomprensible, especialment una, durant la festa del Sant Patró, que molts van judicar sacrílega, interpretant les seves paraules com un crit herètic, potser en cartaginès, llengua dels pelagians, o una professió de socianianisme, en polonès. Des de llavors va començar a córrer la veu: «El Baró s’ha tornat boig!», i els benpensants afegien: «Com es pot tornar boig un que ho ha estat sempre?».

Entre aquests contrastats judicis, Cosimo s’havia tornat boig de veres. Si abans anava vestit de pells de cap a peus, ara començava a adornar-se el cap amb plomes, com els aborígens d’Amèrica, plomes de puput i de verdaleta, de colors vius, i a més de dur-ne al cap en duia de clavades per tot el vestit. Va acabar fent-se una casaca tota coberta de plomes i imitant els costums de diversos ocells, com el raspinell, traient dels troncs cucs, larves, i considerant-ho una gran riquesa.

Feia grans apologies dels ocells a la gent que feia rotlle per sentir-lo i motejar-lo des de sota els arbres; i de caçador es va convertir en advocat dels emplomallats i es proclamava ara picaflor, ara xut, ara pit-roig, amb les oportunes disfresses, i feia discursos d’acusació als homes que no sabien reconèixer en els ocells llurs autèntics amics, discursos que eren de fet d’acusació a tota la societat humana, sota forma de paràboles. Potser els ocells s’havien adonat d’aquest canvi d’idees i se li acostaven fins i tot quan hi havia gent a sota que l’escoltaven. Així ell podia il·lustrar el seu discurs amb exemples vivents que indicava a les branques del voltant.

Per aquesta seva virtut es va parlar entre els caçadors d’Ombrosa d’usar-lo com a reclam, però ningú no va gosar mai disparar contra els ocells que es posaven a prop seu. Perquè el Baró, fins llavors que ja havia perdut el seny, continuava exercint una certa influència; l’empaitaven a crits i, si tenia sovint sota l’arbre una comitiva de trinxeraires i dropos que li feien burla, malgrat tot li tenien respecte, i l’escoltaven sempre amb atenció.

Els seus arbres eren adornats amb papers escrits i amb cartells i tot, amb màximes de Sèneca i Shaftesbury i d’objectes: plomalls, ciris d’església, podadores, corones, bustos de dona, pistoles, balances, lligat tot amb un cert ordre. La gent d’Ombrosa es passava les hores mirant d’endevinar què volia dir aquella endevinalla: els nobles, el Papa, la virtut, la guerra, i jo crec que moltes vegades no tenien cap significat, sinó que servien només per a aguditzar l’enginy i fer comprendre que fins i tot les idees més fora de la quotidianitat podien ser justes.

Cosimo es va posar a fer certs escrits, com: El vers de la Merla, El Raspinell que pica, Els Diàlegs dels Mussols, i distribuir-los públicament. Així va ser precisament en aquest període de demència que va aprendre l’art de la impremta i va començar a imprimir una mena de pamflets o gasetes (per exemple La Gaseta de les Garses) i després tot unificat sota un títol: El Monitor dels Bípedes. S’havia portat a dalt d’una noguera un banc, un bastidor, una premsa, una caixeta amb els caràcters, una olla amb tinta, i es passava el dia component les pàgines i traient-ne còpies. De vegades, entre el bastidor i el paper, s’hi ficaven aranyes, papallones, i la seva marca quedava estampada a la pàgina, de vegades un liró saltava sobre el full amb la tinta fresca i ho embrollava tot d’un cop de cua; altres vegades els esquirols arreplegaven una lletra de l’alfabet i se l’enduien al cau creient-se que es podia menjar, com va passar amb la lletra Q, que amb aquella forma rodona i pedunculada va ser presa per un fruit, i Cosimo va haver de començar certs articles Cuan i Cualsevol.

Tot coses prou boniques, però jo tenia la impressió que en aquells temps el meu germà no sols s’havia tornat boig del tot, sinó que fins s’anava demenciant, cosa més greu i dolorosa, perquè la follia és una força de la naturalesa, en el mal i en el bé; en canvi, l’estupidesa és una debilitat de la natura sense contrapartida.

A l’hivern, en canvi, va semblar que arribava a una mena de letargia. Romania penjat al tronc en el seu sac, amb el cap fora només, com si fos al niu, i tot el que feia era, a les hores més càlides, quatre salts fins a la fondalada del torrent Merdanzo a fer les seves necessitats. Romania en el sac amb els ulls mig closos (encenent en fer-se fosc una llanterna d’oli) o murmurant per a si mateix, o cantussejant. Però es passava dormint la major part del temps.

Per a menjar tenia les seves misterioses provisions, però es deixava oferir plats de sopa i de raviolis quan alguna bona ànima venia a portar-los-hi amb una escala. De fet havia nascut com una superstició entre la gent senzilla que fer una oferta al Baró portava sort; senyal que ell suscitava o temor o reverència, i crec més aviat això. Aquest fet que l’hereu del títol baronal de Rondò es posés a viure de la pública almoina em va semblar poc adient; i a més vaig pensar en el bon home del nostre pare si ho hagués arribat a saber. Pel que a mi fa, no m’havia de retreure res, perquè el meu germà sempre havia menyspreat les comoditats de la família, i m’havia firmat una carta per la qual, un cop li havia assignat una petita renda (que despenia quasi tota en llibres), envers ell no tenia cap deure. Però en aquell moment, veient com era incapaç de procurar-se l’alimentació, vaig provar de fer pujar fins a ell, amb escala i corriola, un dels nostres lacais amb casaca i perruca blanca, amb un quart de gall dindi i un vas de borgonya en una safata. Creia que ho refusaria per una d’aquelles misterioses raons del principi, però va acceptar de seguida amb molt de gust, i, des de llavors, cada vegada que ens en recordàvem, li enviàvem una part del nostre menjar a dalt de l’arbre.

En conjunt era una decadència ben lletja. Per sort, va venir la invasió dels llops, i Cosimo va tornar a donar prova de les seves millors virtuts. Era un hivern glacial, la neu havia caigut fins als nostres boscos. Bandades de llops trets dels Alps per la fam van caure a les nostres costes. Un llenyataire en va trobar i en va comunicar la notícia terroritzat. Els ombrosans, que en temps de la guàrdia contra els incendis havien après a unir-se en els moments de perill, van començar a fer torns de sentinella al voltant de la ciutat per impedir l’aproximació d’aquelles feres afamades. Però ningú no s’atrevia a sortir del poblat, sobretot a la nit.

—Desgraciadament, el Baró ja no és el mateix d’abans! —es deia a Ombrosa.

Aquell horrible hivern havia tingut les seves conseqüències per a Cosimo. Romania allí penjat en el seu odre com una larva en el capoll, amb la gota al nas i l’aire absent i altiu. Quan va produir-se l’alarma dels llops, els passants l’apostrofaven:

—Ah, Baró, abans tu ens feies la guàrdia dels nostres arbres, i ara som nosaltres que et fem la guàrdia a tu!

Ell seguia amb els ulls mig clucs, com si no ho entengués i no li importés res. Però d’un cop va alçar el cap, va treure el nas i va dir, tot ronc:

—Anyells. Per a foragitar els llops. Posar anyells a dalt dels arbres. Lligats.

La gent ja s’excitava sentint aquelles bogeries que llançava, i començaven a fer-li befa. Llavors ell, esternudant i tossint, es va alçar del sac i va dir:

—Ja us faré veure a on. —I va córrer per les branques.

Sobre algunes nogueres o alzines, del bosc i dels cultius, en posicions escollides amb gran cura, Cosimo va voler que hi portessin cabres o anyells i els va lligar ell mateix a les branques, vius, belant, però de manera que no poguessin caure. Sota de cada un d’aquests arbres va amagar un fusell carregat amb bala. Ell també es va vestir d’ovella: caputxa, jupa, calces, tot de pell d’ovella. I es va posar a esperar la nit a la serena sota aquells arbres. Tots creien que era la més grossa de les seves follies.

Però aquella nit van baixar els llops. Sentint l’olor i els bels del bestiar i veient-lo allí dalt, tota la llopada s’aturava al peu dels arbres, udolant, amb les afamades boques enlaire i s’arrapaven amb les potes al tronc. I llavors, corrent per les branques, s’acostava Cosimo, i els llops, veient aquella forma entre d’ovella i d’home que s’acostava com un ocell, es quedaven quiets amb la boca oberta. Fins que, bum!, bum!, es trobaven amb dues bales just a la gola. Dues: perquè, un dels fusells, Cosimo el duia amb ell (i el tornava a carregar cada vegada), i un altre era allí amb la bala a punt a cada arbre; Així en va exterminar un gran nombre i a cada tret la llopada donava una volta, desorientada, i els caçadors corrent allí on sentien els udols i els trets feien la resta.

D’aquesta cacera de llops, després, Cosimo en contava episodis amb moltes versions, i no sé dir quina fos la justa. Per exemple:

—La batalla seguia de bo i millor quan, corrent cap a l’arbre de l’última ovella, vaig trobar tres llops que havien aconseguit enfilar-se a les branques i se l’estaven acabant. Com que anava mig cec i estabornit pel refredat, vaig trobar-me de nassos als llops sense ni adonar-me’n. Els llops, en veure aquella altra ovella que caminava a peu dret pels arbres, s’hi van girar en contra, obrint la gargamella encara vermella de sang. Jo tenia el fusell descarregat, perquè després de tants trets m’havia quedat sense pólvora; i, el fusell preparat a l’arbre, no el podia aconseguir perquè hi havia els llops. Era sota una branca secundària i una mica tendra, però a sobre tenia a mà una branca forta. Vaig començar a caminar de recules sobre la meva branca, lentament, allunyant-me del tronc. Un llop, lentament, em seguia. Però jo amb les mans m’agafava a la branca de sobre, i fingia moure els peus sobre aquella branca tendra; en realitat m’aguantava amb la branca de sobre. El llop enganyat va avançar confiat, la branca es va plegar mentre jo d’un salt m’aferrava a la branca de sobre. El llop va caure amb un lladruc a penes de gos, es va trencar els ossos a terra i s’hi va quedar esclafat.

—I els altres dos llops?

—… Els altres dos m’estudiaven immòbils. Llavors, d’un cop, em vaig treure la jupa i la caputxa de pell d’ovella i els les vaig llançar. Un dels llops, en veure que li volava a sobre aquella ombra blanca d’anyell, va intentar atrapar-la amb les dents; però, com que s’havia preparat per suportar un gran pes, i era en canvi una pell buida, va oscil·lar i va perdre l’equilibri, i ell també es va trencar el coll i les cames contra terra.

—Encara en queda un…

—… En queda encara un; però, com que m’havia alleugerit dels vestits en treure’m la jupa, em va venir un d’aquells esternuts que fan tremolar el cel. El llop, amb aquella irrupció imprevisible i nova, va tenir un tal sobresalt, que va caure al peu de l’arbre i es va trencar el coll com els altres.

Així el meu germà contava la seva nit de batalla. El que era ben cert és el fred que va agafar, i, malalt com estava, li va ser fatal. Va estar uns quants dies entre la vida i la mort, i van tenir cura d’ell a expenses de la Municipalitat d’Ombrosa en senyal d’agraïment. Estès en una hamaca, el voltava un puja-i-baixa de doctors amb escales i corrioles. Els millors metges de la rodalia van ser cridats a consulta, i qui li donava lavatives, qui sagnies, qui sinapismes, qui foments. Ja ningú no parlava del Baró de Rondò com d’un boig, sinó com d’un dels més grans enginys i fenòmens del segle.

Això mentre va estar malalt. Quan va guarir, els uns, com abans, van dir que era un savi; altres, com abans també, van dir que era boig. El fet és que ja no va fer tantes estranyeses. Va continuar imprimint un setmanari titulat no ja El Monitor dels Bípedes, sinó El Vertebrat racional.