Capítol V

LA Simforosa: a poc a poc, amb la xerrameca dels lladregots, Cosimo va saber moltes coses d’aquest personatge. Amb aquell nom ells anomenaven una noieta de les vil·les, que corria sobre un cavallet blanc, i s’havia fet amiga d’aquests trinxeraires, i un cert temps els havia protegits, i fins i tot, poderosa com era, comandats. Corria amb el cavallet blanc per carreteres i dreceres i quan veia fruita madura en un hort sense vigilància els avisava i dirigia llurs assalts a cavall, com un oficial. Portava penjat al coll un corn de caça; mentre ells saquejaven ametllers i pereres, cavalcava amunt i avall per les costes, des d’on dominava els camps, i així que veia els moviments sospitosos dels amos o pagesos que podien descobrir els lladres i caure’ls al damunt bufava el corn. El so feia saltar els moixons dels arbres i arrencar a córrer; d’aquesta manera mai no havien estat sorpresos, mentre la noieta s’havia quedat amb ells.

Què havia passat després era difícil d’entendre: aquella «traïció» que Simforosa els havia infligit semblava haver-los atrets a la seva vil·la a menjar fruita i després haver-los fets bastonejar pels servents; també semblava que havia demostrat predilecció per un d’ells, un cert Bel-Lorè, que per això encara rebia les burles de tots, i al mateix temps un altre, un cert Ugasso, i haver-los posats l’un contra l’altre; i que de fet aquelles bastonades dels servents no havien estat en ocasió del furt de fruita, sinó d’una expedició dels dos romeus gelosos, que s’havien aliat finalment contra d’ella; o també es parlava d’unes certes coques que ella els havia promès diverses vegades, i finalment donat, però cuites amb oli de ricí, i en conseqüència s’havien recargolat de panxa durant una setmana. Alguns d’aquests episodis o d’aquests tipus d’episodis, o potser tots ells a la vegada, havien fet que entre la Simforosa i la colla s’hagués produït una ruptura, i ara ells parlaven d’ella amb rancor, però també amb enyorança.

Cosimo escoltava aquestes coses, tot orelles, assentint com si cada tret particular anés component una imatge que ell ja se sabia, i per fi va decidir-se a preguntar:

—Però a quina vil·la viu aquesta Simforosa?

—Apa, ara ens diràs que no la coneixes! Si sou veïns! La Simforosa de la vil·la D’Ondariva!

Cosimo no necessitava aquella confirmació per estar segur que l’amiga dels vagabunds era Viola, la noia del gronxador. Era —crec jo— perquè ella li havia dit que coneixia tots els lladres de fruita de l’entorn, que ell es quedava sol, i un vel de malenconia passava per la des d’aquell moment, la mania que l’empenyia, si bé sempre indeterminada, es va fer cada cop més aguda. Ara hauria volgut guiar la colla i saquejar els arbres de la vil·la D’Ondariva, ara posar-se al servei d’ella contra tots ells, encara que fos incitant-los a inquietar-la per poder-la defensar, ara acomplir tals proeses que li arribessin a les orelles, i enmig de tots aquests propòsits seguia sempre més de prop la colla i quan ells baixaven dels arbres ell es quedava sol, i un vel de malenconia passava per la seva cara com els núvols passen per damunt del sol.

Després saltava d’improvís i ràpid, com un gat, s’enfilava per les branques i corria pels horts i pels jardins, cantussejant entre dents vés a saber què, una mena de cantada nerviosa, quasi muda, amb els ulls fixos endavant, que semblava que no veiessin res i que s’aguantés per instint com els mateixos gats.

Endimoniat així, el vèiem passar per entre les branques del nostre jardí. «Ei! Ei», arrencàvem a cridar, perquè encara, fos el que fos que intentéssim fer, sempre el teníem al pensament, i comptàvem les hores i els dies que era a dalt dels arbres i el nostre pare deia: «És boig! És endimoniat!», i se les tenia amb el reverend Fauchelafleur: «Ja no ens queda sinó exorcitzar-lo! Què espereu, vós? A vós us ho dic, l’Abbé, què feu amb les mans plegades? Té el dimoni al cos, el meu fill, enteneu?, sacré nom de Dieu!».

Semblava que el preceptor es desvetllava d’un cop; la paraula «dimoni» semblava despertar-li en la ment una precisa concatenació de pensaments i iniciava un discurs teològic molt complicat sobre com ha de ser rectament entesa la presència del dimoni i no s’entenia si volia contradir el meu pare o parlar així en general: en resum, no es pronunciava sobre el fet si una relació entre el dimoni i el meu germà s’havia de reputar com a possible o excloure’s a priori.

El Baró s’impacientava, el preceptor perdia el fil, i jo m’hi avorria, ja. En canvi, en la nostra mare l’estat d’ànsia materna, de sentiment fluid que ho domina tot, s’havia consolidat, com solia tendir des de feia un quant temps en tots els seus sentiments, fer-ne decisions pràctiques i buscar instruments útils, tal com han de resoldre’s en realitat els sentiments d’un general. Havia desencauat una ullera de campanya, llarga, amb un trespeus; hi aplicava l’ull, i així passava les hores a la terrassa de la vil·la, regulant contínuament la lent per tenir a tir el xicot entre el fullam, fins i tot quan nosaltres hauríem jurat que era fora de radi.

—El veus, encara? —li preguntava des del jardí el nostre pare, que anava amunt i avall, sota els arbres, i mai no aconseguia atrapar Cosimo, sinó quan el tenia just sobre el cap. La Generala feia que sí i al mateix temps que callés, que no la destorbéssim, com si seguís els moviments de la tropa des d’una altura. Era clar que molt sovint no el veia en absolut, però s’havia fet la idea, qui sap per què, que havia de continuar apuntant a aquell lloc i no a un altre, i continuava amb la ullera en la mateixa direcció. De tant en tant en el seu fur intern havia d’admetre que s’havia equivocat, i llavors separava l’ull de la ullera i es posava a examinar un mapa cadastral que tenia obert sobre els genolls, amb una mà sobre la boca en actitud pensarosa i l’altra que seguia els jeroglífics del mapa fins que determinava un punt on el seu fill havia de ser, i, calculada l’angulació, apuntava la ullera sobre qualsevol copa d’arbre d’aquell mar de fulles, posava lentament la lent en el focus i per la manera com apareixia en els seus llavis un tremolós somriure compreníem que l’havia vist, que era allí de veres!

Aleshores ella agafava uns banderins de colors que tenia a prop en un tamboret i els feia voleiar, l’un després de l’altre, amb moviments decidits, ritmats, com missatges en un llenguatge convencional. (Jo experimentava un cert despit, perquè no sabia que la nostra mare posseís aquells banderins i que els sabés manejar, i realment hauria estat ben bonic que ens hagués ensenyat de jugar amb ells, amb aquells banderins, sobretot abans, quan érem tots dos més petits; però la nostra mare no feia mai res per joc, i ara no calia pas esperar-ho).

He de dir que, malgrat totes les seves eines de batalla, continuava essent mare igualment, amb el cor oprimit i el mocador lligat en un pal a la mà, però hauries dit que fer la generala la calmava, o que viure aquesta pena guarnida de generala en lloc de simple mare li impedia de desesperar-se, potser perquè en realitat era una doneta delicada, que com a única defensa havia heretat aquell estil militar dels Von Kurtewitz.

Allí la teníem agitant una d’aquelles banderoles mirant per la ullera, i vet aquí que tot el rostre se li il·lumina i riu. Vam comprendre que Cosimo li havia contestat. Com, no ho sé, potser fent voleiar el capell, o brandant una branca. El cert és que des d’aquell moment la nostra mare va canviar, ja no va tenir aquella angúnia dels primers temps, i, si bé el seu destí de mare va ser ben diferent del de les altres mares, amb un fill tan estrany i perdut per a la vida acostumada dels afectes, ella, aquella estranyesa de Cosimo, va ser la primera a acceptar-la, molt abans que nosaltres, com si ja en tingués prou amb aquelles salutacions que ell de tant en tant imprevisiblement li enviava, amb aquells silenciosos missatges que intercanviaven.

El curiós va ser que la nostra mare no es va fer cap il·lusió que Cosimo, pel fet d’enviar-li salutació, es disposés a posar fi a la seva fuga i tornar amb nosaltres. En aquest estat d’ànim, en canvi, vivia el nostre pare, i la més petita novetat que fes referència a Cosimo ja l’empenyia a fer castells de cartes: «Ah, sí? L’heu vist? Tornarà?». Però la nostra mare, la més allunyada d’ell potser, semblava l’única que aconseguia acceptar-lo tal com era, qui sap si perquè no volia cap explicació.

Però tornem a aquell dia. Darrera la nostra mare va fer cap, fins i tot, Battista, que mai no sortia i, amb un aire suau, alçava un plat amb una mena de farinetes i alçava una cullera: «Cosimo…, en vols?». Va arreplegar una bufetada del seu pare i se’n tornà a dins. Vés a saber quina monstruosa potinga havia preparat. El nostre germà havia desaparegut.

Jo feia els impossibles per seguir-lo, sobretot des que el sabia participador de les empreses d’aquella colla de trinxeraires, i em semblava que m’havia obert la porta d’un nou reialme, que no s’havia de mirar ja amb desconfiança, sinó amb solidari entusiasme. Anava com una llançadora des de la terrassa a una torratxa alta des d’on podia albirar les copes dels arbres, i des d’allí, més amb» l’oïda que amb la vista, seguia les explosions de gatzara de la colla pels horts, veia les copes dels cirerers com s’agitaven, de tant en tant n’emergia una mà que tastava i engrapava, un cap despentinat o encaputxat amb el sac, i entre totes aquelles veus sentia la de Cosimo també i em preguntava: «Com s’ho fa per ser allí dalt? Fa un moment que era aquí al parc! Va més lleuger que un esquirol!».

Eren a dalt de les pruneres vermelles a la Bassa Gran, quan es va sentir el corn. Jo també el vaig sentir, però no en vaig fer cas, perquè no sabia què era. Però ells! El meu germà em va explicar que es van quedar emmudits, i amb la sorpresa de sentir el corn ni es recordaven que era un senyal d’alarma, però es preguntaven només si ho havien sentit bé, si era de nou Simforosa que corria pels camins amb el cavallet blanc per advertir-los del perill. I de cap es van llançar a fora de l’hort, però no fugien per fugir, fugien per buscar-la, per anar-la a trobar.

Només Cosimo es va quedar allí, amb la cara vermella com una flama. Però, així que va veure córrer els pillets i entès que l’anaven a trobar, va començar a saltar sobre les branques, a risc de trencar-se el coll a cada pas.

Viola era a la corba d’un camí que pujava, aturada, amb la mà a les regnes posada sobre la crinera del cavallet, amb l’altra brandava la fusta. Es mirava a baix tots aquells xicots i es portava la punta de la fusta a la boca i la mossegava. El vestit era blau cel, el corn daurat, penjat amb una cadeneta al coll. Els xicots s’havien aturat tots junts, i també ells mossegaven prunes o dits, i cicatrius que tenien a les mans o als braços, o puntes de sac. I a poc a poc de llurs boques mossegants, gairebé closes per vèncer una mena d’angúnia, no pas empesos d’un autèntic sentiment, sinó més aviat amb el desig que els contradiguessin, van començar a dir frases quasi sense veu, que sonaven en cadència com si comencessin a cantar: «Què has vingut… a fer… Simforosa… ara tornes… ja no ets… la nostra companya… ah, ah, ah, traïdora…».

Un fresseig de branques i vet aquí que d’una alta figuera treu el cap Cosimo, entre fulla i fulla esbufegant. Ella, des de sota mateix, amb aquella fusta a la boca, els mirava a ell i a ells reunint-los en la mateixa mirada. Cosimo no es va impressionar; encara amb la llengua fora proferí:

—Saps que no he baixat mai dels arbres des de llavors?

Les empreses que es basen en una tenacitat interior han de ser mudes i amagades; per poc que un les declari i se’n gloriï, tot sembla infatuat, sense sentit i, per tant, mesquí. Així, doncs, el meu germà així que va haver pronunciat aquestes paraules hauria volgut no haver-les dites mai, i ja no li va importar res de res, i fins li van venir ganes de baixar i d’acabar d’un cop. I més encara quan Viola es va treure lentament la fusta de la boca i va dir, en to ben amable:

—Ah, sí?… Quin merlot estàs fet!

De la boca de tots aquells trinxeraires va començar a mugir una riallada, abans encara que s’obrissin i esclatessin els udols com si anessin a rebentar, i Cosimo, allí dalt de la figuera, va tenir un tal sobresalt de ràbia, que no va tenir la voluntat i l’instint d’arrapar-se. Però una branca s’esberlà sota els seus peus. Cosimo es va precipitar com una pedra.

Va caure amb els braços oberts, no es va aguantar. Va ser aquella l’única vegada, si hem de dir la veritat, durant la seva estada a dalt dels arbres d’aquesta terra, que no va tenir la voluntat i l’instint d’arrapar-se. Però la cua de la casaca es va enganxar en una branca baixa: Cosimo, a quatre pams de terra, es va trobar suspès enlaire, de cap per avall.

La sang del cap li semblava empesa per la mateixa força de la vergonya. I el seu primer pensament girant els ulls a la inversa i veient de cap per avall els xicots bramulant, ara tots possessionats d’una fúria que els obligava a fer cabrioles que realitzaven cada un d’ells a l’inrevés, com si fossin arrapats a una terra capgirada sobre l’abisme, i la noieta rossa corrent amb el seu cavallet emplomat, el seu pensament va ser únicament que aquella havia estat la primera vegada que havia parlat del seu estar a dalt dels arbres i que seria l’última.

Amb un giravolt dels seus, s’arrapà a la branca i s’hi va posar, cama ací cama allà. Viola, que havia calmat el seu cavallet, ara semblava que no s’havia adonat de res de tot el que havia passat. Cosimo va oblidar de seguida la seva vergonya. La noieta es va posar el com als llavis i va llançar la misteriosa nota d’alarma. A aquell so, els trinxeraires (als quals —em va comentar més tard Cosimo— la presència de Viola comunicava uns tremolins d’excitació com de llebres al clar de lluna) es van llançar a la fuga. S’hi van llançar així, com per instint, tot i que sabien que ella ho feia per jugar, i fent-ho ells també per jugar, i corrien pendent avall imitant el so del corn, darrera d’ella, que galopava amb el cavallet de cames curtes.

I corrien tan cegament, a punt de trencar-se el coll, que aviat no la van veure davant d’ells. Els havia esquivats i corria fora del camí, dispersant-los. Per on anava? Galopava pels oliverars amunt, que baixaven la vall en un retallat esglaonament de prats, i buscava l’olivera on en aquell moment havia anat a parar Cosimo i feia un tomb al galop i tornava a fugir. I després, allí la teniu, sota una altra olivera, mentre el meu germà es refugiava a través del fullam. I així, seguint línies torçades com les branques de les oliveres, pujaven al mateix temps per la vall.

Els lladregots, quan se’n van adonar i van veure aquell trescar de tots dos a les branques i a la sella, tots alhora van començar a xiular, un xiulet maligne de despit. I xiulant ben fort es van allunyar cap a Porta Capperi.

La noieta i el meu germà es van quedar sols, empaitant-se pels oliverars; però, desil·lusionat, Cosimo va notar que un cop desapareguda la purrialla, l’alegria de Viola en aquell joc tendia a disminuir, com si ja estigués a punt d’arribar a l’avorriment. I va tenir la sospita que ella ho feia tot per fer enrabiar la colla, però al mateix temps tenia l’esperança que ho fes per fer-lo enrabiar a ell també, i era cert: li calia sempre fer enrabiar algú per fer-se més preada. (Tots aquests sentiments a penes endevinats de Cosimo noi: en realitat grimpava per la rugosa escorça sense entendre res, com un mussol, m’imagino).

En un tombant, vet aquí que arriba una ràpida, violenta pluja de pedres. La noia protegeix el cap rera el coll del cavallet i escapa; el meu germà en un recolze de branca ben visible va quedar-se a tir. Però les pedres arribaven massa obliqües per a fer mal, encara que li toquessin el front o les orelles. Xiulaven i reien, aquells desenfrenats, cridaven: «Sim-fo-ro-sa, ets una mer-do-sa…», i fugien.

Ara els trinxeraires havien arribat a Porta Capperi, guarnida de cascades verdes de tàperes per les parets. De les barraques, en van sortir els escridassots de les mares. Però aquests són una mena de nois que les mares no criden al vespre perquè tornin a casa, sinó que criden perquè han tornat, perquè vénen a sopar a casa en lloc d’anar-se’n a buscar el menjar en una altra banda. Al voltant de Porta Capperi, en coves, barracots de fustes, vagons estropellats, tendes, s’arraïmava la gent més pobra d’Ombrosa, tan pobra que s’havia de quedar fora de les portes de la ciutat, i lluny dels camps, gent que venia fugitiva de terres i països llunyans, empesa per la fam i la misèria que s’estenia per totes les ciutats. Era l’hora baixa, i dones esgrenyades amb criatures al pit ventaven els fogons fumosos, uns mendicants s’ajeien a la fresca i desembenaven llurs plagues; d’altres, jugaven a daus amb grunys esqueixats. Els xicots de la banda de la fruita es ficaven dins aquella fumera de fregits i aquell xivarri, rebien pinyes de les mares, s’esbatussaven rodolant per la pols. I ja llurs parracs havien pres el color dels altres parracs, i llur alegria d’ocells envescada en aquell grumoll humà esdevenia una densa vacuïtat. Tant que, en aparèixer la noieta rossa al galop i Cosimo per dalt dels arbres del voltant, a penes van alçar els ulls intimidats, van retirar-se, van procurar perdre’s entre la polseguera i el fum dels fogons, com si davant d’ells de sobte s’hagués alçat un mur.

Tot això per a ells dos va ser un moment, un girar d’ulls. Ara Viola havia deixat enrera el fum de les barraques, que es barrejava amb l’ombra del vespre, i els xiscles de les dones i les criatures, i corria cap als pins de la platja.

Allí era el mar. El senties rodolar per sobre els palets. Era fosc. Un rodolar més estrident: era el cavallet que corria, arrencant guspires dels còdols. Des d’un pi baix i recargolat el meu germà mirava l’ombra clara de la noieta rossa com travessava la platja. Una onada sense a penes plomall es va aixecar del mar negre, es va alçar cargolant-se, després venia endavant tota blanca, es trencava i l’ombra del cavall amb la noieta l’havia a penes tocat en la seva cursa, i a dalt del pi, a Cosimo, un esquitx blanc d’aigua salada li va mullar la cara.