Capítol XVII

OLIVABASSA era un poble de l’interior. Cosimo hi va arribar després de dos dies de camí, superant perillosament els trossos de vegetació més escassa. Pel camí, a prop dels poblats, la gent que no l’havia vist mai llançava crits de meravella, i algú li tirava pedres, i, per tant, va procurar passar desapercebut tant com li fou possible. A mesura que s’acostava a Olivabassa, es va adonar que si un bosquetà o un pagès o un collidor d’olives el veia no demostrava cap sorpresa, sinó que els homes el saludaven traient-se el barret, com si el coneguessin, i deien paraules que devien ser d’un dialecte local, que en llurs boques sonava estrany, com: «¡Señor! ¡Buenos días, Señor!».

Era hivern, gran part dels arbres eren despullats. A Olivabassa travessava el poblat una doble filera de plàtans i d’oms. El meu germà, en acostar-s’hi, es va adonar que entre les branques nues hi havia gent, un, o dos, i fins tres en un arbre, asseguts o drets, i amb posat greu. Amb pocs salts hi va arribar.

Eren homes amb vestits nobles, tricornis emplomallats, amb mantells, i dones amb l’aire més noble que vulgueu, amb vels al cap, que seien a les branques, dues o tres, algunes brodant i mirant cap al camí amb breus moviments laterals del bust o recolzant el braç llarg sobre una branca com si fossin a la finestra.

Els homes li van tornar la salutació com plens d’amarga comprensió: «¡Buenos días, señor!». I Cosimo s’inclinava i es treia el capell.

Un que semblava el de més autoritat de tots, un obès, encastat a l’enforcadura d’un plàtan, que semblava que mai més no se’n podria aixecar, amb una pell de malalt del fetge, sota la qual l’ombra dels bigotis i la barba afaitats transparentava, negra malgrat l’edat avançada, va semblar que preguntava a un seu veí macilent, magre, vestit de negre i amb les galtes ennegrides també de la barba afaitada, qui era aquell desconegut que arribava per la filera dels arbres.

Cosimo va pensar que havia arribat el moment de presentar-se.

Va arribar al plàtan del senyor obès, va fer una reverència i va dir:

—El Baró Cosimo Piovasco di Rondò, per servir-vos.

—¿Rondós? ¿Rondós? —va fer l’obès—. ¿Aragonès? ¿Galiciano?

—No, senyor.

—¿Catalán?

—No, senyor. Sóc d’aquestes terres.

—¿Desterrado también?

El gentilhome magre es va sentir obligat d’intervenir també i fer d’intèrpret, molt ampul·losament:

—Diu la Seva Altesa Frederico Alonso Sànchez de Guatamurra y Tobasco si la Vostra Senyoria és també un exiliat, atès que el veiem grimpar per aquests ramatges.

—No, senyor. O, almenys, no sóc exiliat per cap decret d’altri.

—¿Viaja usted sobre los árboles por gusto?

I l’intèrpret:

—La Seva Altesa Frederico Alonso es complau a demanar-li si és pel seu propi gust que la Vostra Senyoria porta a terme aquest itinerari.

Cosimo s’hi va pensar una mica i va contestar:

—Perquè penso que se m’atribueix, encara que ningú no m’ho imposi.

—¡Feliz, usted! —va exclamar Frederico Alonso Sànchez, sospirant—. ¡Ay de mí, ay de mí!

I el qui vestia de negre va continuar explicant, sempre més ampul·lós:

—La Seva Altesa ve a dir que la Vostra Senyoria s’ha de considerar afortunat gaudint d’aquesta llibertat, la qual no ens podem estar de comparar amb la nostra constricció, que de totes maneres suportem resignats a la voluntat de Déu —i es va senyar.

Així, entre una lacònica exclamació del Príncep Sànchez i una detallada versió del senyor vestit de negre, Cosimo va aconseguir reconstruir la història de la colònia que vivia a dalt dels plàtans. Eren nobles espanyols, rebels contra el Rei Carles III, per qüestions de privilegis feudals contrastats, i per això enviats a l’exili amb llurs famílies. Arribats a Olivabassa, els havia estat prohibit de continuar llur viatge; car el territori, segons un antic contracte amb Sa Majestat Catòlica, no podia donar acolliment a persones exiliades d’Espanya i ni tan sols ser travessat per elles. La situació d’aquelles nobles famílies era ben difícil de resoldre, però els magistrats d’Olivabassa, que no volien tenir problemes amb les cancelleries estrangeres però que, en canvi, no tenien raons d’aversió contra aquells rics viatgers, van arribar a una solució de compromís: la lletra del tractat prescrivia que els exiliats no podrien «tocar la terra» d’aquell territori; per tant, només calia que s’instal·lessin dalt dels arbres per a complir les regles. Així, doncs, els exiliats s’havien enfilat dalt dels plàtans i dalt dels oms, amb escales i politges prestades pel municipi, que després havien estat recollides. Havien grimpat allí dalt feia alguns mesos, confiant en el clima suau i en el pròxim decret d’amnistia de Carles III i en la providència divina. Tenien una bona provisió de dobles d’Espanya i compraven queviures, així donaven comerç a la ciutat. Per fer pujar els plats havien instal·lat una mena d’ascensors. En alguns arbres hi havia baldaquins sota dels quals dormien. En li, s’havien sabut acomodar, és a dir, eren els olivabassans que els havien subministrat tota mena d’estris, pel compte que els tenia. Els exiliats, per la seva banda, no movien ni un dit en tot el dia.

Cosimo era la primera vegada que trobava altres éssers humans que habitessin dalt dels arbres, i va començar a fer preguntes pràctiques.

—¡Sacramos todo el tiempo, señor!

I l’intèrpret, que era el Pare Sulpicio de Guadalete, de la Companyia de Jesús, exiliat de quan el seu orde va ser bandejat d’Espanya:

—Protegits pels nostres baldaquins, els nostres pensaments giren devers el Senyor, per regraciar-lo de la poca cosa que ens basta!

—I de cacera, no hi aneu mai?

—Con el visco, Señor, alguna vez.

—Alguna vegada, algun de nosaltres unta de vesc una branca, per al seu propi entreteniment.

Cosimo no es cansava mai de descobrir com havien resolt els problemes que també a ell se li havien presentat.

—I per rentar-vos, com ho feu per rentar-vos?

—¿Por lavar? ¡Hay lavanderas! —va dir Don Frederico alçant les espatlles.

—Donem les nostres robes a les bugaderes del poble —va traduir Don Sulpicio—. Cada dilluns, per ser precisos, fem baixar el cove de la roba bruta.

—No, volia dir per rentar-vos la cara i el cos.

Don Frederico va grunyir i va alçar les espatlles, com si aquell problema no se li hagués presentat mai.

Don Sulpicio es cregué en el deure d’interpretar:

—Segons el parer de la Seva Altesa, això són coses privades de cada u.

—I, amb permís, les vostres necessitats, on les feu?

—¡Ollas, señor!

I Don Sulpicio, sempre en el seu to modest:

—Usem certes cassoletes, en veritat.

Es va acomiadar de Don Frederico, i Cosimo va ser guiat pel Pare Sulpicio a visitar diversos membres de la colònia, en llurs respectius arbres residencials. Tots aquests gentilhomes i aquestes dames conservaven, fins i tot en la inevitable incomoditat de llur sojorn, indumentàries habituals i complicades. Certs homes, per estar cama ací cama allà dalt d’una branca, usaven selles. I això va agradar molt a Cosimo, que en tants anys mai no havia pensat en aquest sistema (tan útil amb els seus estreps —va notar de seguida— que eliminen l’inconvenient de tenir els peus penjants, cosa que al cap d’una estona produeix formigó). Alguns miraven amb ulleres de marina (algun d’ells tenia el grau d’almirall), que probablement només servien per a mirar-se ells d’un arbre a l’altre, tafanejar i fer xafarderies. Les senyores i les senyoretes seien sobre coixins brodats per elles mateixes, cosint (de fet eren les úniques persones que d’una manera o altra treballaven) o bé acariciant grossos gats. De gats, en aquells arbres, n’hi havia una gran quantitat, gairebé com d’ocells, aquests en gàbies (potser eren les víctimes del vesc), entre alguns coloms lliures que venien a posar-se a les mans de les nenes i eren acariciats tristament.

En aquesta mena de salons arboris Cosimo era rebut amb gran gravetat. Li oferien cafè, i després es posaven a parlar de llurs palaus abandonats a Sevilla, a Granada, i de llurs possessions, i magraners, i cavallerisses, i l’invitaven per al dia que serien reintegrats a llurs honors. Del Rei que els havia bandejats, en parlaven amb un accent que era a la vegada d’aversió fanàtica i de devota reverència, potser perquè aconseguien separar exactament la persona contra la qual llurs famílies lluitaven i el títol reial de l’autoritat del qual emanava la pròpia. Potser també amb tota intenció barrejaven les dues oposades consideracions en un mateix impuls de l’esperit, i Cosimo, cada vegada que la conversa derivava vers el Sobirà, no sabia quina cara fer-hi.

Pesava sobre tots els gestos i paraules dels exiliats una aura de tristesa i de dol, que corresponia una mica a llur naturalesa i una mica a una determinació voluntària, com de fet convé a qui combat per una causa no ben definida en els propis convenciments i tracta de suplir-ho amb la majestat del capteniment.

En les jovenetes —que a la primera ullada van semblar a Cosimo una mica massa peludes i opaques de pell— serpejava un inici de delit, sempre frenat a temps. Dues d’elles jugaven, d’un plàtan a l’altre, al volant. Tic i tac, tic i tac, després un xisclet: el volant havia caigut al carrer. El collia un trinxeraire olivabassà i per tornar-lo pretenia dues pesetas.

A l’últim arbre, un om, hi havia un vell anomenat El Conde, sense perruca, deixat en el vestir. El Pare Sulpicio en acostar-s’hi va abaixar la veu, i Cosimo també va imitar-lo. El Conde, de tant en tant, apartava una branca i mirava el pendent del pujol i una plana ara verda ara erma que es perdia al lluny.

Sulpicio murmurà a Cosimo una història d’un seu fill detingut a les presons del Rei Carles i torturat. Cosimo va comprendre que mentre tots aquells gentilhomes feien d’exiliats, per dir-ho així, però havien de tant en tant de fer un esforç per recordar per què eren allí, només el vell sofria de veres. Aquell gest d’apartar la branca com esperant que apareixeria una altra terra, aquest escampar la mirada per l’extensió ondulada com esperant de no trobar mai l’horitzó, d’aconseguir la presència d’un país, aquí, quan era lluny, era el primer senyal d’autèntic exili que Cosimo veia. I va comprendre per què comptava tant la presència d’aquell Conde per als exiliats, com si tenir-lo allí amb ells donés un sentit a llur actitud. Ell era sens dubte el més pobre, i segurament en llur pàtria el qui menys autoritat tenia, però els indicava què havien de sofrir i esperar.

Tornant de la visita, Cosimo va veure dalt d’un vern una noieta que no havia vist abans. En dos salts hi va ser.

Era una noia amb ulls bellíssims de color pervinca, i una carnació tota perfumada. Portava una galleda.

—Com és que no us he vist entre els altres?

—Era a buscar aigua al pou —i va somriure. De la galleda una mica inclinada va caure aigua. Ell la hi va ajudar a portar.

—Així vós baixeu dels arbres?

—No; hi ha un cirerer tot torçat que fa ombra a un pou. Des d’allí fem baixar les galledes. Veniu.

Van passar per una branca, traspassant la paret d’una cort. Ella el va guiar pel pas del cirerer. A sota hi havia el pou.

—Veieu, Baró?

—Com ho sabeu, que sóc Baró?

—Ho sé tot —va somriure—. Les meves germanes m’han informat de seguida de la visita.

—Són les del volant?

—Irena i Raimunda, sí.

—Les filles de Don Frederico?

—Sí…

—Com us dieu?

—Ursula.

—Vós correu per dalt dels arbres millor que els altres.

—De petita ja hi corria: a Granada tenim molts arbres en el patio.

—Sabríeu collir aquella rosa? —a dalt d’un arbre havia florit una rosa enfiladissa.

—No, quina llàstima!

—Bé, us la colliré jo. —Hi va córrer, va tornar amb la rosa.

Úrsula va somriure i allargà les mans.

—Vull posar-vos-la jo mateix, digueu-me on.

—Al cabell, gràcies. —I li va acompanyar la mà.

—Digueu-me: sabríeu —va dir Cosimo— arribar en aquell ametller?

—Com es fa? —va riure—. No sé volar jo!

—Espereu —i Cosimo va llançar un llaç—. Si us deixeu lligar aquesta corda, us porto fins allí.

—No…, tinc por. —Però reia.

—És el meu sistema. Hi viatjo fa anys, i ho faig tot sol.

—Mareta meva!

La va transportar. Després va arribar ell. Era un ametller tendre no massa gran. Es trobaven ben junts. Ursula respirava fort i estava tota vermella encara del vol.

—Espantada?

—No. —Però el cor li bategava.

—La rosa no s’ha perdut —i la va tocar per fixar-la.

Així, tan junts a l’arbre, a cada gest s’abraçaven.

—Ui —va dir ella i, primer ell, van besar-se.

Així va començar l’amor, el xicot feliç i esbalaït, ella feliç i no massa sorpresa (a les noies no els passa res per sorpresa). Era l’amor tan esperat de Cosimo i de sobte inesperadament trobat, i tan bonic com mai hagués pogut imaginar-s’ho abans. I, de la seva bellesa, la cosa més nova era que fos tan senzill, i al xicot li va semblar que seria sempre així.