Capítol XIV

SI el nombre dels amics de Cosimo creixia, també s’ha de dir que s’havia fet enemics. Els vagabunds dels boscos, per exemple, després de la conversió de Gian dei Brughi a la bona lectura i la seva consegüent caiguda, s’havien trobat a l’estacada. Una nit, el meu germà dormia en el seu odre penjat en un freixe, al bosc, quan el va despertar un lladruc del perdiguer. Va obrir els ulls i va veure llum: venia de sota, hi havia foc al peu mateix de l’arbre, i les flames ja llepaven el tronc.

Un incendi en el bosc! Qui l’havia provocat? Cosimo estava ben segur de no haver picat el pedrenyal aquell vespre. Per tant, era una mala passada d’aquells males pècores! Volien encendre tot el bosc per robar llenya a cor què vols i al mateix temps fer que la culpa caigués sobre Cosimo i de passada cremar-lo de viu en viu.

De moment Cosimo no va pensar en el perill que l’amenaçava d’una manera tan pròxima: va pensar que aquell regne ple de camins i refugis només coneguts per ell podia ser destruït, i aquest era tot el seu terror. Ottimo Massimo ja arrencava a córrer per no cremar-se i es girava de tant en tant a llançar un lladruc desesperat: el foc es propagava pel sotabosc.

Cosimo no va perdre el cap. A dalt del freixe, on tenia ara el seu refugi, s’hi havia portat, com feia sempre, moltes coses; entre altres, una ampolleta plena d’orxata, per calmar la set de l’estiu. Va estirar-se fins a l’ampolleta. Per les branques del freixe fugien els esquirols i els mussols alarmats, i dels nius emprenien el vol els ocells. Va agafar l’ampolleta i estava a punt de treure’n el tap i regar el tronc del freixe per salvar-lo de les flames, quan es va adonar que l’incendi es propagava per l’herba, per les fulles seques i els arbustos, i que arribaria als arbres del voltant. Es va decidir a arriscar-se: «Que cremi només el freixe! Si amb aquesta orxata aconsegueixo mullar per terra allí on les flames no han arribat, aturo l’incendi!». Va obrir el tap de l’ampolleta, i amb impulsos onejants i circulars va dirigir el raig cap a terra, devers les llengües de foc més externes i les apagava. Així el foc en el sotabosc es va trobar dins un cercle d’herbes i fulles mullades i ja no va poder estendre’s.

Des de la copa del freixe, Cosimo va saltar en un faig veí. Havia tallat just just; el tronc cremant per la base es precipitava en un terrabastall de guspires entre els inútils glapits dels esquirols.

L’incendi es limitaria a aquell punt? Ja un vol de guspires i flametes es propagava pels volts; certament la dèbil barrera de fulles molles no hauria bastat per a aturar-lo. «Foc! Foc!», va començar a cridar Cosimo, amb totes les seves forces. «Foooooc!».

—Què passa? Qui cridaaa? —van contestar unes veus. No lluny d’aquell lloc hi havia una carbonera, i una colla de bergamascos, amics seus, dormien a prop en una barraca.

—Foooooc! Auxiliiiii!

Aviat tota la muntanya va ressonar de crits. Els carboners escampats pel bosc s’avisaven els uns als altres, en llur dialecte incomprensible. I vet aquí que venien de tots cantons. L’incendi va ser dominat.

Aquesta primera temptativa tristíssima d’incendi i d’atemptat contra la seva vida hauria hagut d’advertir Cosimo perquè es mantingués allunyat del bosc. En canvi, va començar a preocupar-se de com es podia prevenir contra els incendis. Era l’estiu d’una anyada de sequedat i calor. En els boscos de la costa, pel cantó de Provença, cremava feia una setmana un foc terrible. A la nit podíeu veure els reflexos alts sobre les muntanyes com la claror de la posta. L’aire era sec, arbres i matolls en la xardor eren una sola gran esca. Semblava que el vent anava propagant les flames cap a la nostra banda, i, si per atzar s’hagués produït un incendi casual o a gratcient, s’hauria unit amb aquell formant una única foguera tot al llarg de la costa. Ombrosa vivia terroritzada sota el perill, com una fortalesa de sostre de palla assetjada per enemics incendiaris. El cel no semblava pas immune d’aquesta càrrega de foc; cada nit estrelles candents lliscaven fendint el firmament, i ens semblava que ens anaven a caure a sobre.

Durant aquells dies d’espant general, Cosimo va fer una recollida de barrils i els va hissar plens d’aigua als arbres més alts situats en llocs dominants, «No massa, però d’alguna cosa s’ha vist que servia». I no en tenia prou i estudiava el règim dels torrents que travessaven el bosc, a mig assecar com eren, i dels afluents, dels quals rajava només un fil d’aigua. Se’n va anar a consultar el Cavaller Advocat.

—Ah, sí! —va exclamar Enea Silvio Carrega donant-se un cop al front—. Preses, dics! Cal que fem projectes! —i s’engegava amb crits aguts i saltirons d’entusiasme mentre una miríada d’idees se li disparaven a la ment.

Cosimo el va comminar a fer càlculs i dibuixos, i mentrestant va interessar els propietaris dels boscos privats, els arrendadors dels boscos comunals, els llenyataires i els carboners. Tots alhora sota la direcció del Cavaller Advocat (o sigui el Cavaller Advocat sota llur direcció, forçat a no distreure’s i a dirigir-los) i amb Cosimo, que inspeccionava des de dalt els treballs, van construir reserves d’aigua de manera que a cada punt on es podria produir un incendi se sabés on anar a fer cap amb les bombes.

Però no bastava, calia organitzar una guàrdia d’executants, una esquadra que en un cas d’alarma sabés ràpidament posar-se en cadena i passar-se de mà en mà les galledes d’aigua i frenar l’incendi abans no es propagués. En va sortir una mena de milícia que feia torns de guàrdia i inspeccions nocturnes. Els homes eren reclutats per Cosimo entre els pagesos i els artesans d’Ombrosa. Aviat, com sempre passa en totes les associacions, va néixer un esperit de cos, una emulació entre les esquadres, i se sentien disposats a fer grans coses. Fins i tot Cosimo sentia una nova força i alegria: havia descobert la seva aptitud per a associar la gent i fer-los anar de cap, aptitud de la qual, val a dir-ho, per fortuna seva, mai no va abusar, i la va posar en marxa només poquíssimes vegades en la seva vida, sempre amb vista a importants resultats a aconseguir, i sempre amb èxit.

Va comprendre això: que les associacions fan l’home més fort, posen en relleu els dots millors de les persones isolades i donen l’alegria, que rarament s’obté anant cada u a la seva, de veure quanta gent hi ha honesta i bona i capaç i per a qui val la pena de voler coses bones (mentre que, si vas a la teva, més aviat t’adones del contrari, que veus l’altra cara de la gent, aquella que t’obliga a tenir sempre la mà sobre l’espasa).

Així, doncs, aquell estiu dels incendis va ser un bon estiu: hi havia un problema comú que tots sentien la necessitat de resoldre, i tothom el posava davant dels propis problemes personals, i tothom es donava per ben pagat per la satisfacció de sentir-se en concòrdia i estima amb tantes altres òptimes persones.

Més tard Cosimo descobrirà que, quan no hi ha un problema comú, les associacions ja no són tan bones com abans, i que val més ser un home sol i no un cap. Però mentrestant, essent un cap, es passava les nits tot sol al bosc de sentinella, a dalt d’un arbre com havia viscut sempre.

Si per atzar veia flamejar un fogueró d’incendi, havia col·locat a dalt de l’arbre una campaneta, que es podia sentir de lluny i donar l’alarma. D’aquesta manera tres o quatre vegades es van descobrir incendis, es va aconseguir domar-los a temps i salvar els boscos. I, com que havien estat provocats, van descobrir que els culpables eren aquells dos bergants d’Ugasso i Bel-Loré, i els van fer bandejar del territori comunal. A finals d’agost van començar els aiguats: el perill dels incendis havia passat.

En aquells temps només sentíeu dir bé del meu germà, a Ombrosa. Fins i tot a casa arribaven aquestes veus favorables, coses com: «Però és tan bo!», «Però, certes coses les fa bé!», en el to de qui vol fer apreciacions objectives sobre una persona d’una altra religió, o d’un partit contrari, o es vol mostrar prou franc de mires per a comprendre les idees més allunyades de les pròpies.

Les reaccions de la Generala a aquestes notícies eren brusques i sumàries: «Tenen armes?», preguntava quan li parlaven de la guàrdia contra els incendis organitzada per Cosimo. «Ja fan instrucció?». Perquè ella ja pensava en la constitució d’una milícia armada que pogués, en cas de guerra, prendre part a les operacions militars.

El nostre pare, en canvi, s’ho escoltava en silenci, movent el cap, que no entenies si cada notícia sobre el seu fill el feia sofrir o més aviat l’avorria, afalagat en el fons, com si no esperés altra cosa que poder esperar en ell. I així devia ser, això darrer, perquè al cap d’uns quants dies va muntar a cavall i se n’hi va anar.

Va ser a camp obert on es van trobar amb una filera d’arbrissons. El Baró va fer girar el cavall amunt i avall dues o tres vegades, sense mirar-se el seu fill, però l’havia vist. El xicot, des de l’últim arbre, salt rera salt, va arribar fins a l’arbre més pròxim. Quan va ser davant del pare es va treure el barret de palla (que a l’estiu substituïa el barret de gat mesquer) i va dir:

—Bon dia, senyor pare.

—Bon dia, fill.

—Esteu bo?

—Tant com ho permeten els anys i les afliccions.

—M’alegro de veure-us valent!

—El mateix et dic, Cosimo. He sentit dir que et preocupes del bé comú.

—M’ocupo de la salvaguarda dels boscos on visc, senyor pare.

—Saps que un tros del bosc és propietat nostra, heretat de la teva pobra àvia Elisabetta, bona ànima?

—Sí, senyor pare. De la part de Belrio. Hi creixen trenta castanyers, vint-i-dos faigs, vuit pins i un auró. Tinc còpia de tots els mapes cadastrals. És precisament com a membre d’una família propietària de boscos que he volgut associar tots els interessos i conservar-los.

—Ja —va dir el Baró, acollint favorablement la resposta. Però va afegir—: M’han dit que és una associació de forners, pagesos i ferrers.

—També, també, senyor pare. N’hi ha de totes les professions, mentre siguin honestes.

—No saps que podries manar tota la noblesa vassalla amb el títol de duc?

—Sé que quan tinc més idees que els altres dono als altres aquestes idees, si les accepten; i això és manar.

«I per a manar, avui dia, s’ha de viure dalt dels arbres?», tenia a la punta de la llengua el Baró. Però valia la pena de retreure altre cop aquella història? Va sospirar abstret en els seus pensaments. Després es va deslligar la faixa on duia penjada l’espasa:

—Tens divuit anys… Ja és hora que et considerem un adult… Jo ja no viuré gaire. —I esgrimia l’espasa plana amb les dues mans—. Et recordes que ets el Baró di Rondò?

—Sí, senyor pare, recordo el meu nom.

—Voldràs ser digne del nom i del títol que portes?

—Procuraré ser tan digne com pugui del nom d’home, i ho seré, per tant, de cada un dels seus atributs.

—Aquí tens aquesta espasa, la meva espasa. —Es va alçar sobre els estreps. Cosimo es va inclinar des de la branca, i el Baró va arribar a cenyir-la-hi.

—Gràcies, senyor pare… Us prometo que en faré bon ús.

—Adéu, fill meu.

El Baró va girar el cavall, va tibar lleugerament les regnes i cavalcà lentament.

Cosimo va pensar un moment si no li havia de fer una salutació amb l’espasa, però va rumiar que el pare la hi havia donada perquè se’n servís com a defensa, no per fer moixigangues de parada, i la va mantenir embeinada.