Capítol XVIII

VAN florir els presseguers, els ametllers, els cirerers. Cosimo i Ursula passaven els dies junts a dalt dels arbres florits. La primavera colorava d’alegria fins i tot la fúnebre proximitat de la parentela.

A la colònia dels exiliats el meu germà va saber fer-se útil ben aviat, ensenyant-los diverses maneres de passar d’un arbre a l’altre i encoratjant aquelles nobles famílies a sortir de llur habitual compostura i practicar una mica de moviment. Va llançar fins i tot ponts de cordes, que permetien als exiliats més vells de fer-se visites. I així, amb un any gairebé de viure entre els espanyols, va dotar la colònia de molts atuells que ell s’havia inventat: dipòsits d’aigua, fogons, sacs de pell per a dormir-hi. El desig de fer noves invencions el portava a secundar els costums d’aquests gentilhomes, tot i que no anaven pas d’acord amb les idees dels seus autors preferits: i així, veient el desig d’aquelles piadoses persones de confessar-se regularment, va construir dins un tronc un confessionari, dintre el qual podia entrar el magre Don Sulpicio, i d’una finestreta amb sostre i reixa escoltar llurs pecats.

La pura passió de les innovacions tècniques, però, no bastava per a salvar-lo de la influència de les normes vigents: calien les idees. Cosimo va escriure al llibreter Orbecche que des d’Ombrosa li enviés per correu a Olivabassa els llibres que haurien arribat mentrestant. Així va poder fer llegir a Úrsula: Pau i Virgínia i La Nova Eloïsa.

Els exiliats tenien reunions a dalt d’una ampla alzina, i en aquests parlaments redactaven cartes al Sobirà. Aquestes cartes havien de ser en un principi d’indignada protesta i amenaça, gairebé ultimàtums; però, en un cert moment, l’un o l’altre proposava fórmules més suaus, més respectuoses, i així s’acabava en una súplica en la qual es prosternaven humilment als peus de la Graciosa Majestat implorant el perdó.

Llavors s’alçava El Conde. Tots s’arremolinaven. El Conde, tot mirant enlaire, començava a parlar, en veu baixa i vibrant, i deia tot el que li pesava en el cor. Quan tornava a seure, els altres restaven seriosos i muts. Ningú no pensava ja en la súplica.

Cosimo ara formava part de la comunitat i prenia part en els parlaments. I allí, amb un ingenu fervor juvenil, explicava les idees dels filòsofs, i els errors dels Sobirans, i com els Estats podien ser regits segons la raó i la justícia. Però, entre tots, els únics que podien escoltar-lo eren El Conde, que perquè era vell buscava sempre una manera d’entendre i d’actuar, Úrsula, que havia llegit algun llibre, i un parell de noies una mica més llestes que les altres. La resta de la colònia eren caps plens de serradures.

I vet aquí que aquest Conde, da-li, da-li, en lloc de passar-se el temps contemplant el paisatge va començar a voler llegir llibres. Rousseau li va resultar una mica àrid; Montesquieu, en canvi, li va plaure; ja era un pas. Els altres gentilhomes, res, si bé algun, d’amagat del Pare Sulpicio, demanava en préstec a Cosimo La Donzella, per córrer a llegir les pàgines atrevides. Així amb El Conde, que maquinava noves idees, les reunions a l’alzina van prendre un altre aire, ja es parlava de tornar a Espanya a fer la revolució.

El Pare Sulpicio, al principi, no va ensumar el perill. Ell, de natural, no era massa fi, i, separat de la jerarquia dels superiors, no estava al dia sobre els verins de la consciència. Però així que va poder reordenar les idees (o així, van dir d’altres, que va rebre certes cartes amb segells episcopals) va començar a dir que el dimoni s’havia introduït en aquella comunitat i que calia esperar una pluja de fulminacions que cremaria l’arbre amb tots els qui hi havia a dalt.

Cosimo, certament, no se n’havia de fiar, i quan corria pels arbres amb Úrsula sempre temia que el jesuïta no l’espiés. Sabia que burxava l’orella de Don Frederico perquè no deixés sortir la noia amb ell. Aquelles nobles famílies, certament, eren molt educades i de costums molt severs; però allí a dalt dels arbres i a l’exili, no es tenien en compte tantes coses. Cosimo els semblava un bon xicot, amb títol, i sabia fer-se útil, es quedava allí amb ells sense que ningú li ho hagués imposat; i, si bé comprenien que entre Úrsula i ell hi havia amoretes, i els veien allunyar-se sovint pels arbres fruiters a buscar flors i fruita, feien els ulls grossos per no trobar-hi res a dir.

Per fi, però, amb Don Sulpicio que posava mal, Don Frederico ja no va poder continuar amb aquell aire de no saber-hi res. Va cridar Cosimo al seu plàtan per parlar. Al seu costat hi havia Sulpicio, llarg i negre.

—Barón, et veuen sovint amb la meva niña, m’han dit.

—M’ensenya a hablar vuestro idioma, Altesa.

—Quants anys tens?

—Vaig pels diez y nueve.

—Joven! Massa jove. La meva filla és una noia per casar. Por qué vas amb ella?

—Úrsula té disset anys.

—Penses ja a casarte?

—Què diu?

—T’ensenya malament el castellano, la meva filla, hombre. Dic si penses a escollir una novia, a construir-te una casa.

Sulpicio i Cosimo van fer un gest com per avançar les mans. El discurs prenia un aire que no era pas el que volia el jesuïta, ni molt menys el meu germà.

—A casa meva… —va dir Cosimo, i va fer un gest a les branques més altes, cap als núvols—, a casa meva és a tot arreu, a tot arreu on puc pujar i caminar per sobre…

—No es esto —i el Príncep Frederico Alonso va moure el cap—. Barón, si vols venir a Granada quan tornarem, veuràs la senyoria més rica de la Sierra. Mejor que aquí.

Don Sulpicio ja no podia seguir callat.

—Però, Altesa, aquest jove és un voltairià… No pot freqüentar més la vostra filla…

—Oh es joven, es joven, les idees van i vénen, que se case, que es casi i ja li passarà, vingui a Granada, vingui.

—Muchas gracias a usted… M’hi pensaré… —i Cosimo, donant voltes al barret de pell de gat, es va retirar fent moltes reverències.

Quan va veure Ursula, estava tot preocupat.

—Saps, Úrsula?, el teu pare m’ha parlat… M’ha fet tot de discursos…

Úrsula es va espantar.

—No volen que ens vegem més?

—No és això… Voldrien que jo, quan no sigueu exiliats, vingui amb vosaltres a Granada…

—Ah, sí! Que bé!

—Però, mira, jo t’estimo força, però sempre he viscut dalt dels arbres, i m’hi vull quedar…

—Però, Cosme, allí tenim uns arbres bellíssims…

—Sí, però per a fer el viatge amb vosaltres he de baixar, i un cop a baix…

—No et preocupis, Cosme. Mentrestant som exiliats, i potser ho serem per tota la vida.

I el meu germà ja no es va preocupar més.

Però Úrsula s’havia equivocat. Poc temps després va arribar a Don Frederico una carta amb els segells reials espanyols. El ban, per un graciós indult de Sa Majestat Catòlica, havia estat revocat. Els nobles exiliats podien tornar a llurs cases i a llurs possessions. De sobte hi va haver un gran enrenou a dalt dels plàtans.

—Tornem! Tornem! Madrid! Cadis! Sevilla!

Va córrer la veu per la ciutat. Els olivabassans arribaren amb escales i corrioles. Els uns baixaven, amb grans alegrois de tot el poble, els altres feien els bagatges.

—Però això no acaba aquí —exclamava El Conde—. Ens sentiran les Corts! I la Corona! —I com que dels seus companys d’exili en aquell moment ja ningú no li’n feia cas, ja les dames es preocupaven per llurs vestits passats de moda, per tots els vestits nous que s’havien de comprar, es va posar a fer discursos a la població olivabassana—. Ara ens n’anem a Espanya i ja veureu! Li passarem comptes! Jo i aquest xicot farem justícia! —i indicava Cosimo. I Cosimo, confós, vinga fer que no.

Don Frederico, a pes de braços, havia estat deixat a terra.

—Baja, joven bizarro! —va cridar a Cosimo—. Xicot valent, baixa! Vine amb nosaltres a Granada!

Cosimo, arrapat en una branca, feia l’orni.

I el Príncep:

—Cómo no? Seràs com el meu fill!

—L’exili s’ha acabat! —deia El Conde—. Finalment podrem posar en pràctica tot allò que hem meditat durant tant de temps! Què queda per fer dalt dels arbres, Baró? No hi ha cap motiu!

Cosimo va allargar els braços.

—Jo vaig pujar aquí dalt abans que vosaltres, senyors, i m’hi quedaré després!

—Vols retirar-te! —va cridar El Conde.

—No; resistir —va contestar el Baró.

Úrsula, que havia baixat amb els primers i, amb les germanes, corria enfeinada a omplir una carrossa amb els bagatges, va córrer cap a l’arbre.

—Doncs em quedo amb tu! Em quedo amb tu! —i va córrer cap a l’escala.

La van aturar quatre o cinc, la van arrencar d’allí, van treure l’escala de l’arbre.

—Adiós, Úrsula, sigues feliç! —va dir Cosimo, mentre la portaven per força a la carrossa que ja marxava.

Va sentir-se un lladruc festós. El perdiguer Ottimo Massimo que durant tot el temps que el seu amo havia viscut a Olivabassa havia demostrat un rancorós mal humor, potser causat pels continuats litigis amb els gats dels espanyols, ara semblava ser feliç altre cop. Es va llançar a la cacera, però com per joc, dels pocs gats supervivents, oblidats dalt dels arbres, que eriçaven el pèl i bufaven contra d’ell.

Qui a cavall, qui en carrossa, qui en berlina, els exiliats, se’n van anar. La carretera es va omplir. A dalt dels arbres d’Olivabassa, s’hi va quedar el meu germà. Enganxades a les branques hi havia encara algunes plomes, alguna cinta o blonda que es movia al vent i un guant, una ombrel·la amb puntes, un ventall, una bota amb esperó.