Capítol XXV

JO no sé que en aquella època ja fos fundada a Ombrosa una lògia de francmaçons: m’iniciaren a la maçoneria molt més tard, després de la primera campanya napoleònica, al mateix temps que gran part de la burgesia ambient i de la petita noblesa de la rodalia, i, per tant, no puc dir quines fossin les primeres relacions del meu germà amb la lògia. A propòsit citaré un episodi que va passar més o menys en els temps que estic narrant i que diversos testimonis poden confirmar com a cert.

Van arribar un dia a Ombrosa dos espanyols, viatgers de passatge. Es van aturar a casa d’un tal Bartolomeo Cavagna, pastisser, conegut com a francmaçó. Sembla que es van presentar com a correligionaris de la lògia de Madrid i ell els va conduir al vespre a la reunió de la maçoneria ombrosana, que llavors es reunia a la claror de torxes i ciris en una clariana al mig del bosc. De tot això, se’n té notícia només d’oïda i per suposicions: el que és cert és que l’endemà els dos espanyols, a penes sortits de llur posada, van ser seguits per Cosimo di Rondò, que, sense ser vist, els vigilava des de dalt dels arbres.

Els dos viatgers van entrar al pati d’un hostal als afores. Cosimo va posar-se sobre una glicina. A una taula hi havia un parroquià que els esperava tots dos; no se li veia la cara, ombrejat per un capell amb llarga teula. Els tres caps, o sia els tres capells, van convergir sobre el quadrat blanc de les tovalles; i, després d’haver confabulat una mica, la mà del desconegut es va posar a escriure en un paper estret unes coses que els altres dos li anaven dient, i per l’ordre en què posava les paraules una sota l’altra hauríeu dit que es tractava d’una llista de noms.

—Bon dia, senyors meus! —va dir Cosimo. Els tres capells es van alçar deixant veure tres cares amb els ulls esbatanats devers d’home de la glicina. Però un dels tres, el de la llarga teula, va tornar a ajupir el cap ràpidament, tant que va tocar la taula amb la punta del nas. El meu germà va tenir temps d’entreveure una fesomia que no li era desconeguda.

—¡Buenos días a usted! —van fer els altres dos—. ¿Que és un costum d’aquest poble presentar-se a la gent baixant del cel com un moixó? Espero que vulgui baixar a explicar-nos-ho.

—El que està en l’aire és ben vist de tot arreu —va dir el Baró—; en canvi, n’hi ha que es recargolen per amagar el nas.

—Sapigueu que cap de nosaltres no té l’obligació de mostrar-vos la cara a vós, señor, com tampoc no té cap obligació de mostrar-vos el darrera.

—Sé que certes persones tenen el punt d’honor de mantenir la cara a l’ombra.

—Quines, si us plau?

—Els espies, per exemple.

Els dos compares van tenir un sobresalt. L’inclinat es va quedar immòbil, però per primera vegada es va sentir la seva veu:

—I, per posar un altre exemple, els membres de la societat secreta… —va dir lentament.

Aquesta picabaralla es podia interpretar de diverses maneres. Cosimo s’hi va pensar i després va dir fort:

—Aquesta picabaralla es pot interpretar de diverses maneres. ¿Dieu «membres de societats secretes» insinuant que jo ho sóc, o insinuant que ho sou vosaltres, o que ho som tots, o que no ho som ni vosaltres ni jo, sinó uns altres, o perquè, sigui com sigui, és una picabaralla que pot servir per a veure què dic jo després?

—¿Cómo, cómo, cómo? —va dir desorientat l’home del capell de llarga teula, i amb aquell desorientament, sense recordar-se que havia de mantenir el cap baix, va alçar-lo per mirar Cosimo als ulls. Cosimo el va reconèixer: era Don Sulpicio.

El secret de la Societat no em permet de saber-ne més. Quan jo vaig entrar a formar-ne part, com he dit, vaig sentir a parlar de Cosimo com d’un antic germà i d’unes relacions amb la lògia que no eren ben clares, i qui el definia «dormint», qui com un herètic passat a un altre ritu, qui obertament com un apòstata; però sempre amb gran respecte per la seva activitat passada. No excloc tan sols que no fos ell aquell llegendari Mestre «Picaflor Maçó» que s’atribuïa la fundació de la lògia «de l’Orient d’Ombrosa», i per altra banda les descripcions dels primers ritus que s’exercien demostraven una influència del Baró: només cal dir que els neòfits eren embenats, els feien pujar en un arbre i els llançaven suspesos amb cordes.

És cert que entre nosaltres les primeres reunions de francmaçons es feien a la nit al mig dels boscos. La presència de Cosimo aquí seria més que justificada, tant si va ser ell qui va rebre dels seus corresponsals estrangers els opuscles amb la Constitució de la maçoneria i fundà, per tant, la lògia, com si hagués estat qualsevol altre, probablement després d’haver estat iniciat a França o a Anglaterra, qui introduís els ritus a Ombrosa. És possible que la maçoneria existís de feia temps, sense que Cosimo ho sabés, i ell casualment, una nit, corrent pels arbres del bosc, descobrís en una clariana una reunió d’homes amb estranya indumentària i guarniments, a la llum de canelobres, i es parés allí a escoltar i després intervingués amb una de les seves sortides desconcertants, com per exemple: «Si alces un mur, pensa en allò que deixes fora!» (frase que li he sentit repetir sovint) i qualsevol altra de les seves, i els maçons, en conèixer la seva doctrina, el fessin entrar a la lògia, amb encàrrecs especials, i ell hi aportés un gran nombre de ritus i símbols.

Queda el fet que, tot el temps en què el meu germà podia dedicar-s’hi, la maçoneria a l’aire lliure (com l’anomenaré per distingir-la d’aquella que es reunia en edificis tancats) va tenir un ritual molt més ric, on entraven mussols, telescopis, pinyes, bombes hidràuliques, bolets, diablets de Cartesi, teranyines, taules pitagòriques. Hi havia també un cert entusiasme per les calaveres, no sols humanes, sinó també cranis de vaques, llops, i àguiles. A més a més, tota mena d’objectes, cassoles, escaires i compassos de la normal litúrgia maçònica, te’ls podies trobar penjats dalts dels arbres agrupats de manera sorprenent i eren atribuïts a la follia del Baró. Només unes quantes persones podien saber que aquests jeroglífics podien tenir un significat més seriós; per altra banda, mai no s’ha pogut traçar una separació ben neta entre els senyals dels primers temps i els de després, i excloure que des d’un principi fossin també els signes esotèrics d’alguna societat secreta.

Perquè Cosimo, ja molt abans de la maçoneria, s’havia afiliat a diverses associacions o confraries d’oficis, com la de Sant Crispí o dels Sabaters, o aquella dels Virtuosos Boters, dels Justos Armers o dels Barreters Conscienciosos. Com que es feia ell mateix les coses que necessitava, coneixia els oficis més variats i es podia dir membre de moltes corporacions, que per la seva banda se sentien molt contentes de tenir entre elles el membre d’una noble família, d’enginy divertit i de provada generositat.

Com aquesta passió que Cosimo va demostrar sempre per la vida associada lligava amb la seva perpètua fuga de les relacions humanes civils, no ho he entès mai, i això és una de les no menors singularitats del seu caràcter. Diríeu que ell com més decidit estava a mantenir-se encauat entre les branques més necessitat sentia de crear noves relacions entre el gènere humà. Però, tot i que de tant en tant es llançava en cos i ànima a organitzar una nova solidaritat, establint-ne meticulosament els estatuts, la finalitat, escollint els homes més aptes per a cada càrrec, mai els seus companys no sabien fins a quin punt podien comptar amb ell, quan i on podien trobar-lo, i quan de sobte el tornaria a prendre la seva natura d’ocell i ja no es deixaria atrapar. I, si voleu unir en un únic impuls aquests entusiasmes contradictoris, cal pensar si de fet se sentia enemic de qualsevol tipus de convivència humana vigent en el seus temps, i si per això les defugia totes i s’afanyava obstinadament a construir-ne de noves; però cap d’aquestes no li semblava justa ni prou diversa de les altres, i d’aquí venien els parèntesis de salvatgeria absoluta.

Era una idea de societat universal allò que tenia a la ment. I cada vegada que va treballar per associar persones, sigui amb fins ben precisos, com la guàrdia contra els incendis o la defensa contra els llops, sigui en confraternitat d’oficis com la dels Perfectes Esmolets o els Il·luminats Blanquers de Pells, com que els feia reunir a la nit al bosc, sota un arbre des del qual ell els parlava, tenia sempre un aire de conjura, de secta, d’heretgia, i en aquell aire els discursos passaven de les coses particulars a les universals, de les simples regles d’un ofici manual es passava com si res al projecte de la república mundial d’igualtat, llibertat i justícia.

A la maçoneria, Cosimo, doncs, no feia sinó repetir allò que ell ja havia fet en altres societats secretes o semisecretes en les quals havia participat. I quan un cert Lord Liverpuck, enviat de la Gran Lògia de Londres a visitar els confrares del continent, va arribar a Ombrosa mentre era Mestre el meu germà, va quedar tan escandalitzat de la seva poca ortodòxia que va escriure a Londres que aquesta d’Ombrosa devia ser una nova maçoneria de ritu escocès, pagada pels Stuart per fer propaganda contra el tron dels Hannòver, per la restauració dels Jaumes.

Després d’això, va passar el fet que ja he contat, dels dos viatgers espanyols que es van presentar com a maçons a Bartolomeo Cavagna. Invitats en una reunió de la lògia, ho van trobar tot normalíssim, fins van dir que era ben igual que l’Orient de Madrid. Això va ser el que va fer sospitar Cosimo, que sabia bé que molta part d’aquell ritual era de la seva invenció: va ser per això que se’n va anar rera les petjades dels espies i els va desemmascarar i va triomfar del seu vell enemic Don Sulpicio.

De totes maneres, jo crec que totes aquestes modificacions de la litúrgia eren una necessitat seva personal, perquè, de tots els oficis, en podia acceptar els símbols amb ple consentiment; en canvi, no gens dels paletes, ell, que, de cases amb paret, mai no havia volgut construir-ne ni habitar-ne cap.