Capítol XI

DURANT molt temps, tota l’època de la seva adolescència, la caça va ser per a Cosimo el món. I la pesca, perquè amb una gansalla esperava les anguiles i les truites en els gorgs dels torrents. Acabaves pensant, amb totes aquelles seves anades i vingudes, que havia adquirit sentits i instints diferents dels nostres i que aquelles pells que s’havia engiponat com a vestit corresponien a una mutació total de la seva naturalesa. Cert que viure contínuament en contacte amb l’escorça dels arbres, l’ull viu al moviment de les plomes, del pèl, de les escames d’aquella gamma de colors que l’aparença del món presenta, i a més el verd corrent que circula com una sang d’un altre món en les venes de les fulles: totes aquestes formes de vida tan allunyades de la humana com la fusta de la planta, el bec del tord, la brànquia del peix, aquells confins de l’univers salvatge que havia assolit podien adés adés modelar la seva ànima, fer-li perdre tota semblança d’home. En canvi, malgrat tots els dots que absorbís de la seva comunitat amb les plantes, i de la seva lluita amb els animals, sempre vaig veure clar que el seu lloc era en aquest cantó, de la part nostra.

Però, potser sense voler-ho, certs costums esdevenien més escassos i es perdien. Com el seu afegir-se a la cerimònia de la Missa Major d’Ombrosa. Durant els primers mesos va procurar fer-ho. Cada diumenge, així que sortia tota la família, endiumenjada, vestida de cerimònia, el trobàvem a dalt de les branques, també ell en certa manera mudat, per exemple, treia de nou la vella casaca o el tricorni en lloc del barret de pell. Nosaltres ens posàvem en marxa, ell ens seguia per les branques, i així arribàvem a l’església, amb tots els ombrosans embadocats (si bé aviat s’hi van acostumar i va disminuir, fins i tot, l’aire avergonyit del nostre pare), nosaltres amb pas majestuós i ell saltant per l’aire, un efecte ben estrany, sobretot a l’hivern amb els arbres despullats.

Nosaltres entràvem a la catedral, sèiem al nostre banc de família, ell es quedava a fora, es posava dalt d’una alzina al costat d’una nau, just a l’alçada d’un gran finestral. Des del nostre banc vèiem, a través dels vidres, l’ombra de les branques i entremig, la de Cosimo amb el capell sobre el pit i el cap inclinat. El meu pare es va posar d’acord amb un sagristà i aquell finestral cada matí es quedava entreobert, i així el meu germà podia oir la missa des de dalt de l’arbre. Però al cap d’un quant temps ja no el vam veure més. Van tancar el finestral perquè hi havia corrent d’aire.

Tantes coses que primerament havien estat importants per a ell ja no ho van ser. A la primavera es va prometre la nostra germana. Qui ho hauria dit feia un any? Van venir aquell comte d’Estomac amb el Comtet i es va fer una gran festa. El nostre palau era il·luminat a cada estança, tota la noblesa dels contorns hi era, ballaven. Qui voleu que pensés en Cosimo? Doncs no, no és cert, tots hi pensàvem. De tant en tant, jo mirava per la finestra per veure si arribava; i el nostre pare es veia trist, i en aquella festivitat familiar el seu pensament corria cap a ell, que n’era exclòs; i la Generala, que comandava en tota la festa com si es trobés en una parada militar, de fet només volia ofegar la seva gran tristesa per l’absència. Potser fins i tot Battista, que feia posturetes, que ningú no l’hauria coneguda sense la vesta monacal, amb una perruca que semblava una mona de Pasqua, i un grand panier, guarnit de corals que no sé quina modista li havia fet, fins i tot ella m’atreveixo a dir que hi pensava.

I ell hi era, invisible —ho vaig saber després—, era a l’ombra de la copa d’un plàtan, en el fred, i veia les finestres plenes de llum, les nostres estances guarnides per a la festa, la gent emperrucada que ballava. Quins pensaments li travessaven la ment? ¿Enyorava almenys una mica la nostra vida? ¿Pensava fins a quin punt era breu aquell pas que el separava del retorn al nostre món, tan breu i tan fàcil? No sé què pensava, ni què volia, allí instal·lat. Sé només que s’hi va quedar durant tota la festa, i més encara, fins que, d’un a un, els canelobres van anar-se apagant i no va quedar ni una finestra il·luminada.

Les relacions de Cosimo amb la família, doncs, bé o malament, continuaven. I fins i tot amb un dels seus membres els lligams es van fer més estrets, i només ara es pot dir que va començar a conèixer-lo: el Cavaller Advocat Enea Silvio Carrega. Aquest home mig esvaït, fugisser, que mai no arribaves a saber què feia ni on era, Cosimo va ser l’únic de la família que va descobrir que tenia una gran quantitat d’ocupacions, i a més que res de tot allò que feia no era inútil.

Sortia, encara que fos a l’hora més calorosa de la tarda, amb el fes plantat a la closca i amb les sabates a retaló, amb la samarra llarga fins a terra, desapareixia com si se l’hagués engolit la garriga de la terra, o els bancals, o les pedres dels murs. Fins i tot Cosimo, que es divertia fent de guaita (o, millor dit, no sé que es divertís, sinó que era aquest el seu estat natural, com si els seus ulls abastessin un horitzó prou ampli per a veure-ho tot) en un cert moment ja no el veia. De vegades es posava a córrer de branca en branca cap on havia desaparegut, i mai no aconseguia descobrir quin camí havia pres. Però hi havia un senyal, quan ell recorria aquells paratges: abelles que volaven. Cosimo va acabar per convèncer-se que la presència del Cavaller anava lligada a les abelles i que per a descobrir-lo calia seguir-ne el vol. Però com fer-ho? A l’entorn de cada planta florida hi havia un eixam murmurador d’abelles; calia no deixar-se enredar pels recorreguts isolats i secundaris, sinó seguir l’invisible camí aeri per on el vaivé infinit de les abelles es feia constant, fins que aconseguies veure’n un núvol dens que s’aixecava rera una tanca, com el fum. Allí sota hi havia les arnes, una o diverses, en fila sobre una fusta, i allí al mig, entre el brunzir de les abelles, hi havia el Cavaller.

Era, en efecte, tot això de l’apicultura, una de les activitats secretes del nostre oncle natural; secreta fins a un cert punt, perquè ell mateix portava a taula, de tant en tant, una bresca regalimant mel, acabada de treure de l’arna; però aquesta activitat es desenvolupava del tot a fora de l’àmbit de les nostres propietats, en uns llocs que ell evidentment no volia que se sabessin. Aquesta cautela devia ser per a sostreure els productes d’aquesta personal indústria de la general bugada de l’administració familiar; o bé —perquè el cert és que l’home no era pas avar, i què li podia rendir aquella mica de mel i de cera?— per tenir alguna cosa on el Baró, el seu germà, no pogués ficar el nas, no intentés de sortir-se amb la seva; o encara per no barrejar les coses que estimava, com l’apicultura, amb les moltes coses que no estimava, com l’administració.

I, a més, hi havia el fet que el nostre pare mai no li hauria permès de tenir abelles a prop de casa, perquè el Baró sentia una por irraonable de ser picat, i, quan per atzar volava una abella o una vespa pel jardí, arrencava a córrer d’una manera absurda pels vials, amb la mà a la perruca com si es protegís de la becarrada d’una àguila. Una vegada, fugint així, va perdre la perruca, l’abella ofuscada pel seu rampell se li va llançar a sobre i li va clavar el fibló al crani calb. Va passar-se tres dies embolicant-se el cap amb cataplasmes de vinagre, perquè ell era així, orgullós i fort en els casos greus, però una esgarrinxada o un furoncolet el feien anar com boig.

Així, doncs, Enea Silvio Carrega havia dispersat la seva cria d’abelles, una mica aquí una mica allà, per tota la vall d’Ombrosa; els propietaris li donaven permís per a tenir un rusc, o dos, o tres, en els bancals de llurs camps, a canvi d’una mica de mel, i ell anava sempre d’un cantó a l’altre, traficant entorn de les arnes amb uns moviments que semblava que tingués potetes d’abella en lloc de mans o perquè les tenia, per a no ser picat, cobertes amb unes mitenes negres. A la cara, sota el fes, portava un vel negre que a cada respir s’inflava i s’aixecava sobre la boca. I movia un estri que treia fum, per allunyar els insectes mentre furgava per l’arna. I tot plegat, bonior d’abelles, vels, núvols de fum, a Cosimo li semblava un encantament que aquell home provocava per desaparèixer d’allí, fer-se fonedís, arrencar a volar i tornar a néixer diferent o en altres temps, o a una altra banda. Però era un màgic molt tronat, perquè sempre tornava a aparèixer igual, sovint xuclant un dit picat.

Era la primavera. Cosimo un matí va veure l’aire com embogit, vibrant d’un so que no havia sentit mai, una mena de ronc que prenia proporcions volcàniques, travessat per una granissada que en lloc de caure es produïa en direcció horitzontal, i girava lentament espargint-se a l’entorn, però seguint una espècie de columna cada cop més densa. Era un eixam d’abelles: i al seu voltant hi havia la verdor, i les flors, i el sol; i Cosimo, que no entenia què passava, es va sentir pres per una excitació destructora i ferotge.

—S’escapen les abelles, Cavaller Advocat! S’escapen les abelles! —es va posar a cridar, corrent pels arbres buscant en Carrega.

—No s’escapen: s’eixamenen —va dir la veu del Cavaller, i Cosimo se’l va veure a sota, sorgit com un bolet, que li feia que s’estigués quiet. Després va arrencar a córrer i va desaparèixer. On havia anat?

Era l’època dels eixams. Un estol d’abelles seguia una reina fora del vell rusc. Cosimo va mirar al voltant. I vet aquí que el Cavaller Advocat tornava a comparèixer per la porta de la cuina, amb una olla i una paella a la mà. Repicava la paella contra l’olla i n’arrencava un deng!, deng! altíssim, que retrunyia als timpans i es mantenia en una llarga vibració, tan molesta que t’havies de tapar les orelles. Percudint aquells estris d’aram a cada tres passos, el Cavaller Advocat caminava vers l’estol de les abelles. A cada un d’aquells drings, l’eixam semblava percudit per una extremitud, un ràpid abaixar-se i tornar a pujar, i la bonior semblava més baixa, el vol més incert. Cosimo no ho veia bé, però li semblava que ara tot l’eixam convergia devers un punt en la verdor i que ja no anava més enllà. I en Carrega vinga donar cops a l’olla.

—Què passa. Cavaller Advocat? Què fa? —li va dir el meu germà atrapant-lo.

—Ràpid —barbotejà ell—, vés a l’arbre on s’ha aturat l’eixam, però mira de no moure’l fins que jo arribi.

Les abelles anaven a posar en un magraner. Cosimo s’hi va acostar i de primer no va veure res, després va descobrir com un gros fruit, en forma de pinya, que penjava d’una branca, era tot fet d’abelles agrupades una sobre l’altra, i contínuament en venien de noves a augmentar-lo.

Cosimo era a dalt del magraner, aguantant-se el respir. Allí sota penjava el raïm d’abelles, i com més gros es feia més lleuger semblava, com suspès d’un fil, o menys encara, a les potetes d’una vella abella reina i fet de subtils cartílags, amb totes aquelles ales frisoses que estenien llur diàfan color gris sobre les estries negres i grogues de l’abdomen.

El Cavaller Advocat va arribar saltironant, i portava entre les mans una arna. La va posar capgirada sota el raïm. «Apa —va dir a Cosimo ben baixet—, una petita sacsejada seca».

Cosimo va sacsejar molt lleument el magraner. L’eixam de milers d’abelles es va desprendre com una fulla, va caure a l’ama, el Cavaller la va tapar amb una fusta. «Ja està».

Així va néixer entre Cosimo i el Cavaller Advocat una entesa, una col·laboració que podríem anomenar una mena d’amistat, si amistat no pogués semblar un terme excessiu, referit a unes persones tan poc sociables.

Fins i tot en el terreny de la hidràulica, el meu germà i Enea Silvio van acabar per trobar-se. Això us pot semblar estrany, perquè el qui es passa la vida dalt els arbres poca cosa té a fer amb els pous i canals, però ja us he explicat aquell sistema de font penjant que Cosimo havia inventat, amb una escorça de pollancre que portava l’aigua d’una cascada fins a les branques d’una surera. Doncs bé, el Cavaller Advocat, tan distret com semblava, no_perdia de vista ni una sola vena d’aigua de tota la contrada. Des de sobre la cascada, amagat rera una mata d’iris, va espiar Cosimo quan estirava la conducció des de la copa d’aquella surera (on la guardava quan no li servia, per aquell costum dels salvatges, que aviat va agafar, d’amagar-ho tot), l’estintolava sobre unes branques de l’alzina, i per l’altra banda a unes pedres del pendent, i bevia.

En veure allò, vés a saber què va lliscar pel cap del Cavaller: li va agafar un dels seus escassos moments d’eufòria. Va sortir fora del matoll, va picar de mans, va fer dos o tres bots que semblava que saltés a corda, va fer un xipolleig a l’aigua, i per poc no va a parar a la cascada i se’n va precipitat avall. I va començar a explicar al xicot la idea que havia tingut. La idea era confusa i l’explicació confusíssima: el Cavaller Advocat acostumava a parlar en dialecte, per modèstia més que per ignorància de la llengua; però en aquests imprevistos moments d’excitació del dialecte passava directament al turc, sense adonar-se’n i ja no enteníeu res.

Resumint: li havia vingut la idea d’un aqüeducte penjant, amb una conducció suportada per les branques dels arbres, que els permetria d’arribar fins a la vessant oposada de la vall, tota herbosa, i regar-la. I el perfeccionament que Cosimo, de seguida, secundant el seu projecte, li suggerí, d’usar en certs punts dels troncs conduccions foradades, per fer ploure sobre els sembrats, el va embadalir encara més.

Va córrer a tancar-se al seu estudi i va omplir fulls i fulls de projectes. Cosimo també s’hi va interessar, perquè tota cosa que es pogués fer a dalt dels arbres li plaïa, i li semblava que donava una nova importància i autoritat a la seva posició allí dalt, i a Enea Silvio li va semblar haver trobat un inesperat company. Es donaven cita a certs arbres baixos; el Cavaller Advocat hi pujava amb l’escala de tisora, amb tot de rotlles de projectes sota el braç; i discutien hores i hores el desenvolupament sempre més complicat d’aquell aqüeducte.

Però mai no es va poder posar a la pràctica. Enea Silvio es va estancar, va anar espaiant els seus col·loquis amb Cosimo, no va completar mai els dibuixos, al cap d’una setmana ja se’n devia haver oblidat. Cosimo ja no va tornar a plantejar la cosa: aviat s’havia adonat que per a la seva vida seria una complicació i res més.

Era clar que en el camp de la hidràulica el nostre oncle natural hauria pogut fer molt més. La passió, la tenia; el particular enginy necessari a aquella branca de l’estudi no li mancava; però no ho sabia realitzar: es perdia, es perdia fins que el seu propòsit acabava en no res, com una aigua mal canalitzada que després d’haver donat voltes anés a parar en un terreny porós. La raó potser era aquesta: que mentre es podia dedicar a l’apicultura per compte propi, quasi en secret, sense haver de dependre de ningú, sortint amb un regal de mel i cera que ningú no li havia demanat, aquests treballs de canalització, en canvi, els havia de fer tenint en compte els interessos d’aquest i d’aquell, suportant els parers i les ordres del Baró o de qualsevol altre que li encarregués el treball. Tímid i irresolut com era, no s’oposava mai a la voluntat dels altres, però aviat es fastiguejava del treball i el deixava córrer.

El podíeu veure a totes hores, a ple camp, amb homes armats de pales i xàpols, ell amb un metre de canya i el paper enrotllat d’un mapa, donar ordres de cavar un canal i mesurar el terreny amb els seus passos, que, com que eren curts, havia d’allargar d’una manera exagerada. Feia començar a cavar en un lloc, després en un altre, després interrompre, i es posava a prendre mesures altre cop. Es feia fosc i es deixava la feina. Era difícil que l’endemà es decidís a reprendre el treball en aquell punt. Ja no el podíeu trobar durant una setmana.

D’aspiracions, impulsos, desigs, era feta la seva passió per la hidràulica. Enyorava sempre les bellíssimes, ben regades terres del Sultà, els horts i els jardins on ell havia estat feliç sens dubte, l’únic temps realment feliç de la seva vida; i comparava sempre aquells jardins de Barbaria i Turquia als camps d’Ombrosa, i se sentia impulsat a corregir-los, procurant identificar-los amb el seu record, i, com que el seu art era la hidràulica, en ell concentrava aquest desig de mutació, i contínuament es trobava amb una realitat diversa, i se sentia desil·lusionat.

Practicava també la nigromància, d’amagat, perquè eren encara uns temps en què aquell estrany art podia atreure l’acusació de bruixeria. Una vegada Cosimo el va veure al mig d’un prat fent cabrioles amb una verga forcuda a la mà. També allò devia ser un intent, perquè no va aparèixer res.

Comprendre el caràcter d’Enea Silvio Carrega va ajudar Cosimo en això: va comprendre moltes coses sobre el fet de trobar-se sol, que després a la vida li van servir. Diria que va conservar sempre la imatge estranya del Cavaller Advocat, per recordar-li en què es pot convertir l’home que separa la seva sort de la sort dels altres, i va aconseguir no assemblar-s’hi mai.