Capítol IX

DE fet, Cosimo, amb tota la seva famosa fuga, vivia al costat nostre com abans. Era un solitari que no fugia de la gent. Al contrari, hauries dit que només la gent el preocupava. Es col·locava a sobre els llocs on hi havia pagesos que llauraven, que removien els fems, que segaven els prats, i llançava paraules amables de salutació. Ells alçaven el cap, esborneiats, i ell procurava fer-los descobrir de pressa on era, perquè li havia passat la mania, que tant havia practicat durant els «primers» temps a dalt dels arbres, de fer cucut i brometes a la gent que hi passava per sota. En els primers temps els pagesos, en veure’l córrer tals distàncies per les branques, no se’n sabien avenir, i no sabien si saludar-lo traient-se el barret com es fa amb els senyors, o si escridassar-lo com es fa amb els trinxeraires. Després s’hi van acostumar i comentaven el treball, el temps, i fins i tot demostraven que valoraven el seu joc d’anar per allí dalt, ni més bell ni més lleig que tants jocs com veien fer als senyors.

Des de l’arbre es passava ben bé mitja hora quiet veient llur treball i els feia preguntes sobre els adobs i les sembres, cosa que, tot caminant per terra, mai no se li havia acudit de fer, retingut per aquell menyspreu que no li permetia mai de dirigir la paraula ni als vilatans ni als servents. De vegades indicava si el solc que llauraven anava dret o tort i si en els camps veïns ja eren madurs els tomàquets; de vegades s’oferia per fer petits encàrrecs com anar a dir a la dona d’un segador que li donés la pedra esmoladora, o avisava que donessin l’aigua d’un hort. I quan es movia per fer aquesta mena d’encàrrecs dels pagesos, llavors, si veia en un camp de blat un vol de passerells, feia soroll i agitava el barret per fer-los fugir.

En les seves passejades solitàries del bosc, els encontres humans eren, si bé més escassos, molt més impressionants, encontres amb gent que nosaltres no trobàvem mai. En aquells temps tota una gent que no tenien on caure morts acampaven pels boscos: carboners, calderers, vidriers, famílies empeses per la fam, lluny dels seus camps per buscar-se el pa amb oficis de tota mena. Col·locaven els seus tallers a l’aire lliure i feien sostres de branques per a dormir. Als primers temps, el xicot que passava per sobre els arbres cobert de pèl els feia por, sobretot a les dones, que el prenien per un follet dels boscos; però després s’hi va fer amic, s’hi passava hores veient-los treballar, i al vespre, quan s’asseien a l’entorn del foc, es posava sobre una branca veïna per sentir les històries que contaven.

Els carboners, en l’espai cobert de terra cendrosa, eren els més nombrosos. Udolaven: «Hura! Hota!», perquè eren gent bergamasca i no els entenies quan parlaven. Eren els més forts, i tancats, i units entre ells: una corporació que es propagava per tots els boscos, amb parentela, lligams i litigis. Cosimo de vegades feia de correu d’un grup a l’altre, donava notícies, arribava carregat d’encàrrecs.

—M’han dit aquells de sota la Rovira Roja que us digui que Hanfa la Hapa, Hotal Hoc!

—Contesteu-los que Hegn Hobet Hò de Hot!

Ell conservava a la memòria els misteriosos sons aspirats, i procurava repetir-los, com procurava repetir els refilets dels ocells que el despertaven al matí.

Si bé ja s’havia estès la veu que un fill del Baró de Rondò feia mesos que no baixava dels arbres, el nostre pare, encara, amb la gent que venia procurava mantenir-ho secret. Ens van venir a veure els Comtes d’Estomac, de França, on tenien, a la badia de Toló, possessions, i en el viatge van voler fer una estada a casa nostra. No sé quina mena d’interessos hi havia pel mig: per a reivindicar certs béns, o confirmar una cúria a un fill bisbe, els calia el consentiment del Baró de Rondò; i el nostre pare ja us podeu imaginar com construïa castells de cartes sobre aquella aliança per obtenir el pretès títol sobre Ombrosa.

Va haver-hi un àpat per a morir-t’hi d’avorriment de tants salamalecs com van fer i els hostes portaven un fill pixapolit, un cagacalces emperrucat. El Baró presentà els fills, o sigui a mi sol, i després: «Pobreta —diu—, la meva filla Battista viu retirada, és molt piadosa, no sé si la podreu veure». I vet aquí que es presenta aquell escrúpol de dona, amb la còfia de monja, però tota plena de cintes i gales, la cara emblanquinada, i amb els guants posats. Calia comprendre-la tanmateix, des d’aquella feta del Marqueset della Mela no havia vist mai més un jovenot, fora dels criats i els vilatans. El Comtet d’Estomac, fent reverències; ella, amb rialletes histèriques. Al Baró, que ja havia fet una creu sobre la seva filla, el cervell se li disparà en nous possibles projectes.

Però el Comte feia uns posats d’indiferència. Va preguntar:

—Però que no en teníeu un altre, de xicot, Monsieur Arminio?

—Sí, el gran —va dir el nostre pare—; però, llàstima, és de cacera.

No mentia, perquè en aquella època Cosimo era sempre al bosc amb el fusell, empaitant llebres i tords. El fusell, l’hi havia procurat jo; era aquell tan lleuger que usava Battista contra les rates, i que des de feia poc temps ella —oblidant la cacera— havia deixat penjant d’un clau.

El Comte va començar a interessar-se per la caça dels voltants. El Baró li contestava amb generalitats, perquè, com que no tenia cap paciència, ni atenció pel món que el voltava, no sabia caçar. Jo em vaig posar a parlar, tot i que m’estava prohibit de ficar cullerada a les converses dels grans.

—I com és que en saps tant, petit? —va fer el Comte.

—Corro a agafar les bèsties que mata el meu germà i les hi porto a dalt dels… —anava dient, però el nostre pare em va interrompre.

—Qui t’ha dit que t’hi fiquessis? Vés a jugar!

Érem al jardí, era al vespre i encara era clar, perquè érem a l’estiu. I vet aquí que pels plàtans i pels oms tranquil·lament venia Cosimo, amb el barret de pèl de gat al cap, el fusell en una espatlla i un ast a l’altra i les cames enfundades a les botes.

—Ei! Ei! —va fer el Comte alçant-se i movent el cap per veure-hi millor, divertit.

—Qui hi ha aquí dalt? Qui hi ha dalt dels arbres?

—Què diu? No ho sé pas… Li ho deu haver semblat… —feia el nostre pare, i no mirava devers la direcció indicada, sinó als ulls del Comte, com si es volgués assegurar que hi veia bé.

Cosimo mentrestant havia arribat gairebé a sobre d’ells, aturat amb les cames penjant sobre un encreuament de branques.

—Ah, sí, és el meu fill, Cosimo, criatures! Per donar-nos una sorpresa s’ha enfilat aquí dalt…

—És el gran?

—Sí, sí, dels dos xicots el més gran, però es porten poc, són dues criatures, juguen…

—Ai, caram, passejant-se per dalt dels arbres, eh?, i amb quin arsenal a l’esquena…

—Si, juguen… —i amb un terrible esforç de mala fe que el va fer tornar vermell—: Què hi fas aquí dalt? Eh? Vols baixar? Vine a saludar, el senyor Comte!

Cosimo es va treure el barret de pèl de gat i va fer una reverència.

—Els meus respectes, senyor Comte.

—Ha, ha, ha! —reia el Comte—. Extraordinari, realment extraordinari! Deixi’l estar, Monsieur Arminio! Quin xicot més trempat que es passeja pels arbres! —I reia.

I aquell babau del Comtet:

—C’est original, ça. C’est très original! —només sabia dir.

Cosimo es va asseure allí sobre l’encreuament de les branques. El nostre pare va canviar de conversa, parlava, parlava, procurant distreure el Comte. Però el Comte de tant en tant alçava els ulls i el meu germà seguia allí dalt, a dalt d’aquell arbre o a dalt d’un altre, i netejava el fusell, o embetumava amb greix les botes, o s’engiponava aquella flassada gruixuda perquè s’anava fent fosc.

—Ai, caram, mira-te’l! Si ho sap fer tot allí dalt, aquest xicot! Que m’agrada! Ai, caram! Ho explicaré a la Cort així que hi vagi! Ho explicaré al meu fill, el Bisbe! Ho explicaré a la meva tia, la Princesa!

El meu pare estava a punt de rebentar. I a més encara tenia una altra preocupació: no veia la seva filla, i també havia desaparegut el Comtet.

Cosimo, que s’havia allunyat per fer una de les seves exploracions, va tornar tot atrafegat:

—Li ha fet venir singlot! Li ha fet venir singlot!

El Comte es va amoïnar:

—Que desagradable! El meu fill sofreix sovint de singlot. Vés, vés, bon xicot, vés a veure si li passa. Digues-los que tornin.

Cosimo va anar-se’n saltant i després va tornar:

—S’empaiten. Ella li vol posar una cuca de llum sota la camisa per fer-li passar el singlot! Ell no vol!

I va córrer altre cop a veure què passava.

Així vam passar aquell vespre a la vil·la, de fet com tots els altres vespres, amb Cosimo dalt dels arbres, que participava com de gairell de la nostra vida, però aquest cop teníem hostes, i la fama de l’estrany comportament del meu germà s’estenia per totes les Corts d’Europa, amb gran vergonya del nostre pare. Vergonya immotivada, perquè el cert és que el Comte d’Estomac se’n va endur una impressió favorable de la nostra família, i així va resultar que la nostra germana Battista es va prometre amb el Comtet.