Capítol XXVIII

D’OMBROSA, la nostra germana i l’emigrat d’Estomac en van escapar just a temps per a no ser capturats per l’exèrcit republicà. El poble d’Ombrosa semblava que hagués tornat als dies de la verema. Van alçar l’arbre de la llibertat, aquesta vegada més d’acord amb els exemples francesos, o sigui una mica semblant a l’arbre de la cucanya. Cosimo, no cal que ho digui, s’hi va enfilar, amb el barret frigi al cap; però aviat se’n va cansar i va anar-se’n.

Davant dels palaus dels nobles hi va haver una mica d’aldarull, de crits: «Aristò, aristò, alla lanterna, sairà!». A mi, entre que era germà del meu germà i que sempre hem estat nobles d’estar per casa, em van deixar en pau; fins i tot em van considerar gairebé un patriota (i, és clar, quan hi hagué un nou canvi, tot eren planys).

Van posar a dalt la municipalité, el maire, tot a la francesa; el meu germà va ser nomenat de la junta provisional, si bé molts no hi estaven pas d’acord, perquè el tenien per dement. Els de l’antic règim reien i deien que era ben bé una gàbia de folls.

Les sessions de la junta es tenien a l’antic palau del governador genovès. Cosimo s’enfilava en una alzina a l’alçada de la finestra i seguia les discussions, de vegades intervenia cridant i donava el seu vot. Ja se sap que els revolucionaris són més formalistes que els conservadors: van trobar que feia riure, que era un sistema que no anava, que feia malveure l’assemblea, i coses així, i quan al lloc de la República oligàrquica de Gènova van posar la República Ligur, a la nova administració, no hi van posar el meu germà.

I dir que Cosimo en aquell temps havia escrit i difós un: Projecte de Constitució per a la Ciutat Republicana amb declaracions dels Drets dels Homes, de les Dones, dels Nens, dels Animals Domèstics i Salvatges, compresos Ocells, Peixos i Insectes, i de les plantes, siguin de tronc alt o verdures i herbes. Era un bellíssim treball que podia servir d’orientació a tots els governants; i tanmateix ningú no el va prendre en consideració i va quedar com a lletra morta.

Però Cosimo encara passava la major part del temps al bosc, on els sapadors dels enginyers de l’exèrcit francès obrien una carretera per al transport de l’artilleria. Amb les llargues barbes que sortien per sota els colbakos i es perdien pels davantals de cuiro, els sapadors eren diferents de tots els altres militars. Potser això depenia del fet que darrera d’ells no portaven aquell rastre de desastres i devastació de les altres tropes, sinó la satisfacció de coses que quedaven, i l’ambició de fer-les tan bé com podien. Després tenien tantes coses a contar! Havien travessat nacions, viscut setges i batalles; i algun d’ells fins havia vist les grans coses passades allí a París, lluites i guillotina; i Cosimo es passava els vespres escoltant-los. Deixaven les sapes i les pales, s’asseien a l’entorn d’un foc i fumaven unes curtes pipes, i refeien records.

De dia, Cosimo ajudava els traçadors a delinear el recorregut de la carretera. Ningú millor que ell no ho podia fer: sabia tots els passos per on s’havia de fer el traçat amb menors desnivells i menys pèrdua de plantes. I sempre tenia a la ment, més que l’artilleria francesa, les necessitats de la població d’aquells països sense carreteres. Almenys, de tot aquell passatge de soldats robagallines, en trauria una avantatge: una carretera feta per ells.

Sort encara, perquè ara les tropes ocupants, especialment així que els republicans es van tornar imperials, havien acabat la paciència a tothom. I tots anaven a desfogar-se amb els patriotes: «Vegeu els vostres amics què fan!». I els patriotes vinga obrir els braços, alçant els ulls al cel, i respondre: «Ah! Soldats! Hem d’esperar que passi!».

Dels estables els napoleònics requisaven els porcs, les vaques, i cabres i tot. Quant a impostos i a delmes, era pitjor que abans. I van establir el servei militar obligatori. Això d’anar a soldat, la nostra gent no ho ha volgut entendre mai: i els xicots cridats a files fugien als boscos.

Cosimo feia tot el que podia per alleugerir aquests mals: vigilava el bestiar pel bosc quan els petits propietaris, per por de la rapinya, els enviaven a fora vila; o feia la guàrdia per al transport clandestí del gra al molí o d’olives, per tal que els napoleònics no vinguessin a prendre’n la seva part; o indicava als joves de les lleves les cavernes del bosc on podien amagar-se. En fi, procurava defensar el poble dels prepotents; però, d’atacs contra les tropes ocupants, no en va fer mai, si bé per aquell temps pels boscos començaven a córrer bandes de «barbuts» que feien la vida difícil als francesos. Cosimo, entemat com era, no volia desmentir-se mai, i, com que primer havia estat amic dels francesos, pensava que havia de continuar essent lleial, encara que tantes coses haguessin canviat i ja no fos com ho esperaven. A més, cal tenir en compte que començava a ser vell, i ja no es prenia massa feina ni d’una part ni d’una altra.

Napoleó va anar a Milà a fer-se coronar i després va fer alguns viatges per Itàlia. A cada ciutat el van acollir amb grans festes i el portaven a veure les rareses i els monuments. A Ombrosa van posar al programa també una visita al «patriota de dalt dels arbres», perquè, com sol passar, Cosimo, que aquí ningú no el valorava, a fora tenia molta anomenada, especialment a l’estranger.

No va ser un encontre a l’atzar. Va ser tot combinat pel comitè municipal de festes, per quedar bé. Van escollir un arbre ben bonic; volien una alzina, però el més ben situat era una noguera, i llavors van trucar la noguera amb una mica de fullam d’alzina, hi van posar cintes amb la bandera tricolor francesa i el tricolor llombard, cocardes, flocs. Van fer enfilar el meu germà allí dalt, vestit de festa però amb el característic barret de pell de gat, i un esquirol a l’espatlla.

Tot era fixat per a les deu; hi havia una gran gentada, però naturalment fins a dos quarts de dotze Napoleó no va aparèixer, amb gran fastigueig del meu germà, que envellia i patia de la bufeta i a cada punt havia d’amagar-se rera el tronc per orinar.

Va arribar l’Emperador, amb el seguici tot ondulant de plomes. Era ja migdia, Napoleó mirava enlaire, entre les branques cap a Cosimo, i el sol li anava als ulls. Va començar dirigint a Cosimo quatre frases de circumstàncies: Je sais très bien que vous, citoyen… —i feia un saltet— … parmi les forêts… —i feia un saltet perquè el sol no li caigués sobre els ulls— parmi les frondaisons de notre luxuriante… —i feia un altre salt enllà, perquè Cosimo, en una reverència d’assentiment, li havia descobert de nou el sol.

Veient la inquietud de Bonaparte, Cosimo va preguntar, cortès:

—Puc fer alguna cosa per vós, mon Empereur?

—Sí, sí —va dir Napoleó—, veniu més cap aquí, us ho prego, per guardar-me del sol, així, molt bé, quiet… —Després va callar com si l’hagués assaltat un pensament i, girat cap al virrei Eugeni—: Tout cela me rappelle quelque chose… Quelque chose que j’ai deja vu…

Cosimo el va ajudar:

—No éreu vós, Majestat, era Alexandre el Gran.

—Ah, és clar! —va fer Napoleó—. L’encontre d’Alexandre i Diògenes!

—Vous n’oubliez jamais votre Plutarc, mon Empereur! —va dir en Beauharnais.

—Només que llavors —va afegir Cosimo— era Alexandre qui va preguntar a Diògenes què podia fer per ell, i Diògenes li va pregar que s’apartés…

Napoleó va fer petar els dits com si hagués trobat per fi la frase que estava buscant. Es va assegurar amb una ullada que els dignataris del seguici l’escoltaven i va dir, en perfecte italià:

—Si jo no fos l’Emperador Napoleó, hauria volgut ser el ciutadà Cosimo Rondò!

Es va girar i va anar-se’n. El seguici li va anar al darrera amb gran soroll d’esperons.

Tot va acabar allí. Hom esperava que al cap d’una setmana arribaria per a Cosimo la creu de la Legió d’Honor. Doncs res. El meu germà, tanmateix, se’n fumia, però a nosaltres, a la família, ens hauria agradat.