Capítol XXVII

DE fets que dugué a terme pels boscos durant la guerra, Cosimo en va contar tants, i de tal manera increïbles, que no em veig amb cor d’avalar ni una versió ni una altra. Li deixo la paraula i redacto fidelment les seves contalles.

Al bosc, s’hi aventuraven patrulles d’exploradors dels exèrcits oposats. Des de dalt de les branques, a cada pas que sentia entre la fronda, parava l’orella per saber si eren austríacs o francesos.

Un tinent austríac, ros ros, manava una patrulla de soldats tots ben posats, amb el llaç a la cueta, tricorni i motxilla, bandes blanques encreuades, fusell i baioneta, i els feia marxar en files de dos, procurant mantenir les files en aquells recargolats senders. Ignorant de com era el bosc però segur que seguia les ordres rebudes, l’oficialet prosseguia segons les línies marcades al mapa, donant sempre cops de nas contra els troncs, fent anar de cul per terra les tropes amb els claus de les sabates sobre les pedres llises o quedant-se enredats a les bardisses, però sempre convençut de la supremacia de les armes imperials.

Eren uns soldats magnífics. Jo els preparava una broma amagat a dalt d’un pi. Vaig deixar caure una pinya d’un mig quilo al cap del que tancava la fila. El soldat va obrir els braços, va plegar els genolls i va caure entre les falgueres del sotabosc. Ningú no se’n va adonar: l’esquadra va continuar la seva marxa.

Els vaig atrapar altre cop. Aquesta vegada vaig deixar anar un porc espí que va caure al coll del caporal El caporal es va desmaiar. El tinent aquesta vegada es va adonar del fet, va enviar uns homes a buscar un baiard i va seguir.

La patrulla, com si ho fes expressament, es ficava en la més espessa ginebreda de tot el bosc. I sempre l’esperava una nova mala passada. Havia recollit en una paperina certes erugues peludes, blavoses, que si les toquen inflen la pell pitjor que l’ortiga, i els en vaig fer ploure a sobre almenys un centenar. L’escamot va passar, va desaparèixer en la fronda, va tornar a aparèixer gratant-se, a les mans i a la cara tot de butllofes vermelles i endavant.

Meravellosa tropa i magnífic oficial. Tot en el bosc li era del tot estrany, tant que no distingia allò que hi havia d’insòlit, i prosseguia amb l’efectiu delmat, però sempre orgullós i indomable. Vaig recórrer llavors a una família de gats salvatges: els llançava per la cua, després de fer-los fer un molinet en l’aire, cosa que els posava fets una fúria com no cal dir. Hi va haver molt soroll, sobretot felí, després silenci i treva. Els austríacs tenien cura dels ferits. La patrulla tota blanca de benes va reprendre la marxa.

«L’única cosa que queda a fer és atrapar-los i fer-los presoners», em vaig dir, i em vaig afanyar a precedir-los, esperant que trobaria una patrulla francesa per advertir-los que venia un enemic. Però feia un quant temps que els francesos en aquell front no donaven senyals de vida.

Mentre passava per sobre uns llocs plens de molsa vaig veure no sé què que es movia. Em vaig aturar; vaig parar l’orella. Se sentia com un murmuri d’un rierol, després es convertí en un barbotejar continuat i per fi es podien destriar algunes paraules: —Mais alors… cré-nom-de… foutez-moi-donc… tu m’emmer… quoi—. Aguditzant la mirada en la penombra, vaig veure que aquella frondosa vegetació era composta sobretot de colbakos peluts i frondosos bigotis i barbes. Era un escamot d’hússars francesos. S’havien impregnat d’humitat durant la campanya hivernal i tot llur pèl a la primavera floria de molsa i de vesc.

Comandava l’avantguarda el tinent Agrippa Papillon, de Rouen, poeta, voluntari de l’exèrcit republicà. Persuadit de la general bondat de la naturalesa, el tinent Papillon no volia que els seus es traguessin de sobre les agulles de pi, els eriçons de castanya, les branquetes, les fulles, els cargols que se’ls enganxaven mentre travessaven el bosc. I la patrulla s’anava confonent de tal manera amb la naturalesa circumdant que calia el meu ull exercitat per a distingir-la.

Entre els seus soldats que bivaquejaven, l’oficial poeta, amb llargs cabells arrissats que li emmarcaven la cara magra sota el capell tricorni, declamava als boscos: «Oh Foresta! Oh nit! Sóc vostre! Una tendra branca dels vostres arbres contra les cames d’aquests valents soldats, podrà aturar el destí de França? Oh Valmy! Que lluny que ets!».

Em vaig avançar:

—Pardon, citoyen.

—Què? Qui hi ha aquí?

—Un patriota d’aquests boscos, ciutadà oficial.

—Ah! Qui? On?

—Dret sobre el vostre nas, ciutadà oficial.

—Ja ho veig. Qui sou? Un home-ocell, un fill de les Harpies! Potser sou una criatura mitològica?

—Sóc el ciutadà Rondò, fill d’éssers humans, us ho asseguro, tant de part de mare com de pare, ciutadà oficial. De totes maneres, vaig tenir com a mare un valerós soldat, als temps de la guerra de Successió.

—Ja ho entenc. Oh temps, oh glòria! Us crec, ciutadà, i estic ansiós d’escoltar les notícies que sembla que m’heu vingut a portar.

—Una patrulla austríaca penetra en les vostres línies.

—Què dieu? És la batalla! És l’hora! Oh rierol, fabulós rierol, mira, d’aquí a poc serà vermell de sang! Amunt! A les armes!

Sota el comandament del tinent poeta els hússars van recollir armes i bagatges, però es van moure d’una manera tan indecisa i estovada, estirant-se, esternudant, renegant, que ja em començava a preocupar de llur eficiència militar.

—Ciutadà oficial, teniu un pla?

—Un pla? Marxar contra l’enemic!

—Sí, però com?

—Com? Pit i fora.

—Doncs bé, si em deixeu donar-vos un consell, jo mantindria els soldats quiets, dispersos, deixant que la patrulla enemiga es fiqui al nostre terreny.

El tinent Papillon era més aviat acomodatici i no va fer cap objecció als meus plans. Els hússars, dispersos pel bosc, a penes si es distingien de les mates de gatoses i argelagues, i el tinent austríac era el menys indicat per a descobrir aquesta diferència. La patrulla imperial marxava seguint el pla traçat en el mapa amb, de tant en tant, un brusc: «files a la dreta!» o «files a l’esquerra!». Així van passar per sota el nas dels hússars francesos sense adonar-se’n. Els hússars, al seu voltant, silenciosos, propagant només remors naturals com tremolar de frondes i batecs d’ales, van disposar una maniobra envoltant. Des de dalt dels arbres jo els marcava amb un xiulet de guatlla o amb el crit del mussol la situació de la tropa enemiga i les dreceres que havien de prendre. Els austríacs, que no en sabien res, queien a la trampa.

—Mans enlaire! En nom de la llibertat, la fraternitat i la igualtat, us declaro tots presoners! —van sentir cridar d’un cop des d’un arbre, i va aparèixer entre les branques una ombra humana que brandava un fusell de llarg canó.

—Hurra! Visca la Nació! —i totes les mates a l’entorn es van revelar hússars francesos, capitanejats pel tinent Papillon.

Van ressonar fosques imprecacions austríaques, però abans que poguessin reaccionar ja eren tots desarmats. El tinent austríac, pàl·lid però amb la cara alta, va lliurar l’espasa al tinent enemic.

Vaig convertir-me en un preciós col·laborador de l’exèrcit republicà, però jo preferia fer la meva cacera tot sol, valent-me de l’ajuda dels animals de la forest, com aquella vegada que vaig fer fugir tota una columna austríaca plantant-los al darrera un niu de vespes.

La meva fama s’havia estès en el camp austríac, tan amplificada que ja es deia que el bosc era ple de jacobins armats i amagats dalt dels arbres. Tot caminant les tropes reials i imperials paraven l’orella: al més lleuger plof de castanya despresa del pelló, o al més subtil xiscle de l’esquirol, ja es veien envoltats de jacobins i giraven cua… D’aquesta manera, provocant remors i fresses a penes perceptibles, vaig fer desviar la columna dels piemontesos i austríacs i vaig aconseguir de portar-la per on vaig voler.

Un dia en vaig portar una cap a una espessa garriga espinosa i allí es va perdre. A la garriga hi havia amagada una família de senglars; havien deixat llurs caus de la muntanya, on ressonava el canó, i els senglars baixaven a escamots a refugiar-se als boscos més baixos. Els austríacs, espantats, marxaven sense veure-hi res ni a un pam del nas, i de cop un escamot de senglars hirsuts es va aixecar a llurs peus, tot fent uns grinyols esgarrifosos. Amb el musell endavant, les bestiotes se n’anaven de cap contra els genolls de cada soldat i el feien saltar enlaire, trepitjaven els caiguts en una allau de punxegudes peülles i clavaven els ullals a les panxes… Tot el batalló va ser destruït. A dalt dels arbres, amb els meus companys, els seguia a cops de fusell. Els que van tornar al camp van explicar que s’havia produït un terratrèmol a llurs peus i els havia caigut a sobre tota la garriga espinosa, d’altres van explicar que havien trobat una banda de jacobins sortits de sota terra, perquè aquests jacobins eren el mateix diable, mig home mig bèstia, que vivia en els arbres o en els fons de les bardisses.

Us he dit que preferia de portar a terme els cops jo sol, o amb els pocs companys d’Ombrosa refugiats com jo en els boscos després de la verema. Amb l’exèrcit francès, procurava tenir-hi tan pocs tractes com podia, perquè els exèrcits ja sabeu com són: així que es mouen ja produeixen desastres. Però havia agafat simpatia al tinent Papillon, del qual ja us he parlat, i em preocupava la seva sort. De fet, a l’escamot comandat pel poeta, la immobilitat del front li seria fatal. La molsa i els líquens creixien sobre les ensenyes dels soldats, i potser també heures i falgueres, a dalt dels colbakos hi feien el niu els passerells, i brotaven i florien plantes de muguet; les botes se soldaven amb el terreny amb un sòcol compacte, tot l’escamot estava a punt de posar arrels. L’entusiasme envers la natura del tinent Agrippa Papillon feia profunditzar aquell grup de valents en una amalgama animal i vegetal.

Calia despertar-los. Però com? Vaig tenir una idea i em vaig presentar al tinent Papillon per proposar-la-hi. El poeta estava declamant a la lluna.

—Oh lluna! Rodona com un forat de foc, com una bala de canó que, exhaurida l’empenta de la pólvora, continua la seva lenta trajectòria rodant silenciosa pels cels! Quan cauràs, lluna, aixecant un núvol de pols i cendres, submergint els exèrcits enemics i els trons, i m’obriràs a mi una bretxa de glòria en el mur compacte de l’escassa consideració en què em tenen els meus conciutadans! Oh Rouen! Oh lluna! Oh sort! Oh Convenció! Oh granotes! Oh noies! Oh vida meva!

I jo:

—Citoyen…

Papillon, cansat que sempre l’interrompessin, va dir, sec:

—Què passa?

—Us volia dir, ciutadà oficial, que hi hauria manera de despertar els vostres homes d’aquesta letargia ja tan perillosa.

—El cel ho volgués, ciutadà! A mi, com veieu, la inacció em destrueix. I quin seria aquest sistema?

—Les puces, ciutadà oficial.

—Em desplau desil·lusionar-vos, ciutadà. L’exèrcit republicà no té puces. S’han mort totes d’inanitat per culpa del bloqueig i la carestia de la vida.

—Us les puc proporcionar, ciutadà oficial.

—No sé si va de bo o va de broma. De totes maneres, faré una exposició al comandant superior i veurem. Ciutadà, us regracio per allò que feu per la causa republicana! Oh glòria! Oh Rouen! Oh puces! Oh lluna! —i es va allunyar arravatat.

Vaig comprendre que ho havia de fer per iniciativa pròpia. Em vaig proveir d’una gran quantitat de puces, i des dels arbres, així que veia un hússar francès, amb la sarbatana les hi llançava, procurant amb la meva magnífica punteria de fer-les entrar pel coll. Després en vaig repartir a mans plenes. Eren missions perilloses, perquè, si m’arriben a atrapar, de res no m’hauria servit la meva estesa fama de patriota: m’haurien fet presoner, portat a França i guillotinat com un emissari de Pitt. En canvi, la meva intervenció va ser providencial: la picor de les puces va fer renéixer fortament en els hússars l’humà i civil desig de gratar-se, de fregar-se; llançaven enlaire els vestits plens de molsa, les motxilles i els fardells recoberts de bolets i teranyines, es rentaven, s’afaitaven, es pentinaven, en fi, reprenien consciència de la humanitat individual, i els apareixia el sentit de la civilitat, de l’afranquiment de la lletja natura. A més, els empenyia un estímul d’activitat, un zel, una combativitat, de temps oblidada. Al moment de l’atac es van trobar plens d’aquest impuls. L’exèrcit de la República va vèncer la resistència enemiga, va trencar el front, va avançar fins a la victòria de Dego i de Millesimo…