Capítol XXI

UN dia Cosimo mirava des de dalt del freixe. Va brillar el sol, un raig va córrer pel prat, que de verd pèsol es va tornar verd maragda. Allí, en el negre bosc de sureres, alguna cosa es va moure i en va sorgir un cavall. El cavall tenia a la sella un cavaller, vestit de negre, amb un mantell, no: una faldilla; no era una cavaller, una amazona, corria a tota brida i era rossa.

A Cosimo, li va començar a bategar el cor, i va tenir l’esperança que aquella amazona s’acostaria prou per a poder-li veure bé la cara, i que aquella cara es revelaria bellíssima. Però, a més d’aquesta espera del seu acostar-se i de la seva bellesa, hi havia una tercera espera, una tercera branca d’esperança, que s’enredava en les altres dues, i era el desig que aquesta sempre més lluminosa bellesa respongués a una necessitat de reconèixer una impressió sentida i gairebé oblidada, un record del qual havia quedat només una línia, un color, i voldríeu fer-ne sorgir tota la resta o, més ben dit, trobar-lo en alguna cosa present.

I amb aquest ànim frisava perquè ella s’acostés al marge del prat més proper, on hi havia les dues pilastres amb els lleons; però aquesta espera es va anar fent dolorosa, perquè podia adonar-se que l’amazona no tallava el prat en línia recta cap als lleons, sinó diagonalment, i, per tant, desapareixeria de nou pel bosc.

Ja estava a punt de perdre-la de vista quan va girar bruscament el cavall i ara tallava el prat en una altra diagonal, que la hi hauria acostada sens dubte, però que al mateix temps la faria desaparèixer pel cantó oposat del prat.

I aleshores Cosimo es va adonar, fastiguejat, que sortien del bosc dos cavalls castanys, muntats per cavallers, i va intentar eliminar-los de seguida del seu pensament, va decidir que aquells cavallers no comptaven, bastava veure com oscil·laven cap a un cantó i cap a un altre darrera d’ella; naturalment no els havia de tenir en compte; però, ho havia d’admetre, el fastiguejaven molt.

I vet aquí que l’amazona, abans de desaparèixer del prat, també feia girar el cavall una altra vegada, però cap a l’altre cantó, i s’allunyava de Cosimo… No, ara el cavall girava cap a ell i galopava recte, i els moviments semblaven fets a posta per desorientar els dos cavallers desesperats, que ara s’allunyaven galopant i no havien entès que ella corria en direcció oposada.

Ara tot anava pel bon camí: l’amazona galopava sota el sol, cada cop més bella i sempre responent cada cop més a aquella set de record de Cosimo, i l’única cosa alarmant era el continuat zig-zag del seu recorregut, que no deixava preveure res de les seves intencions. Els dos cavallers no podien ni sospitar per on anava, i procuraven seguir les seves evolucions fent molt de camí inútil, però sempre amb molt bona voluntat i bella presència.

I vet aquí que, abans que Cosimo s’ho esperés, la dama a cavall havia arribat al marge del prat més proper i passava entre les dues pilastres on hi havia els dos lleons com si fossin allí per fer-li honor, i es girava devers el prat i devers tot allò que hi havia rera el prat amb un ample gest d’adéu, i galopava endavant i passava sota el freixe. I Cosimo li havia vist bé la cara, ara, i la persona, tesa sobre la sella, la cara de dama altiva i al mateix temps de nena, el front feliç de ser sobre aquells ulls, els ulls feliços de ser sobre aquella cara, el nas, la boca, el mentó, el coll, cada cosa d’ella feliç de les altres coses d’ella, i tot, tot, tot, recordava la noieta vista als dotze anys sobre el gronxador el primer dia que va passar dalt dels arbres: Sofonisba Viola Violante d’Ondariva.

Aquesta descoberta, o sigui el fet d’haver portat aquesta des del primer moment inconfessada descoberta fins al punt de poder-se-la proclamar a ell mateix, va omplir Cosimo com d’una febre. Va voler cridar un reclam perquè la mirada s’alcés fins al freixe i el veiés, però de la gola li va sortir només el cant de la becada, i ella no es va girar.

Ara el cavall blanc galopava sota els castanyers, i les peülles picaven sobre els eriçons per terra i els obrien i mostraven l’escorça lígnia i lluent del fruit. L’amazona dirigia el cavall cap a un cantó i cap a un altre, i Cosimo ja la creia lluny, impossible d’atrapar, però saltant d’arbre en arbre la tornava a veure amb sorpresa, que apareixia en la perspectiva de troncs, i aquesta manera de moure’s donava sempre més foc en el record que flamejava en la ment del baró. Volia fer-li arribar un crit, un signe de la seva presència, però li venien als llavis només els xiulets de la perdiu grisa, i ella no li prestava atenció.

Els dos cavallers que la seguien semblava que encara en comprenguessin menys les intencions i el recorregut i continuaven fent, per camins equivocats, embolicant-se en els bardissars o enfangant-se en els pantans, mentre ella avançava segura i inaferrable. Donava, però, de tant en tant, una mena d’ordres als cavallers, o incitant-los, alçant el braç amb la fusta o arrencant el brot d’una alzina i deixant-lo anar com dient que era per allí que calia anar. De sobte els cavallers es llançaven en aquella direcció al galop pels prats i per les ribes, però ella ja havia girat cap a una altra banda i no se’ls mirava ja.

«És ella! És ella!», pensava Cosimo, cada cop més inflamat d’esperança, i volia cridar el seu nom, però dels llavis no li sortia sinó un cant llarg i trist com el que fa la daurada.

Ara passava que totes aquestes anades i vingudes i aquests enganys als cavallers i jocs es produïen en una direcció, que, tot i que era irregular i ondulada, no excloïa una possible intenció. I endevinant aquesta intenció, i com que ja no li interessava l’empresa, impossible de seguir-la, Cosimo es va dir: «Aniré en un lloc on sé que ella anirà. Perquè ha d’haver vingut per anar-hi». I, saltant pels seus camins, se’n va anar al vell parc abandonat dels D’Ondariva.

En aquella ombra, en aquell aire ple d’aromes, en aquell lloc on les fulles i les branques tenien uns altres colors i una altra substància, es va sentir tan pres pels records de la infància, que gairebé va oblidar l’amazona, i, si no se’n va oblidar del tot, es deia que potser no era ella, i que era tan vertadera l’esperança que d’ella tenia que era com si ja ho fos.

Però va sentir una remor. Eren les peülles del cavall blanc sobre la grava. Venia pel jardí i ja no corria, com si l’amazona volgués mirar i reconèixer cada cosa. Dels cavallers esverats, ja no se’n sentia res: devia haver fet perdre del tot les seves petjades.

La va veure: feia la volta a l’estany, pel quiosquet, entre les àmfores. Es mirava les plantes, que s’havien fet enormes, amb arrels aèries que penjaven, les magnòlies que s’havien convertit en un bosc. Però no el veia, ell que intentava cridar-la amb el trompeteig de la puput, amb el refilet de l’alosa, amb sons que es perdien amb l’agut xerroteig dels ocells del jardí.

Havia baixat de cavall i caminava conduint el cavall rera d’ella per les regnes. Va arribar a la vil·la, va deixar el cavall, va entrar al porxo. Va començar a cridar:

—Hortènsia, Gaetano, Tarquinio! Això s’ha d’emblanquinar, les persianes s’han d’envernissar, s’han de penjar les cortines! Aquí vull la taula, allí les consoles, aquí al mig l’espineta, i, els quadres, els hem de canviar de lloc tots!

Cosimo es va adonar que aquella casa, que a la seva mirada distreta havia semblat tancada i deshabitada com sempre, era en canvi oberta, plena de persones, servidors que feien neteja, raspallaven, airejaven, posaven els mobles, picaven catifes. Era que Viola tornava, i, per tant, que Viola es tornava a instal·lar a Ombrosa, que reprenia la possessió de la vil·la d’on havia partit quan era nena! I el baticor d’alegria en el pit de Cosimo no era, però, gaire diferent d’un baticor de por, perquè haver tornat ella, tenir-la sota els ulls tan imprevisible i orgullosa com sempre, podia voler dir no tenir-la mai més, ni tan sols en el record, ni en aquell secret perfum de fulles i color de la llum a través del verd, podia voler dir que es trobaria obligat a defugir-la i, per tant, a fugir d’aquella primera memòria de quan era nena.

Amb aquest baticor alternat Cosimo la veia moure’s entre els servents, fent transportar divans, clavicèmbals, canteranos, i després passar ràpidament pel jardí i muntar de pressa a cavall, amb la gent al darrera que encara esperava ordres, i ara es girava cap al jardiner, dient com havien d’organitzar els trossos sense cultiu i tornar a col·locar en els vials la grava que s’havia endut la pluja, i treure els seients de vímet, el gronxador…

Respecte al gronxador, va indicar, amb un gest ample, la branca on era penjat .abans, i on ara l’havien de tornar a penjar, i com havien d’ésser de llargues les cordes, i l’amplada de la cursa. Tot dient això amb un gest i amb la mirada, va arribar sota la magnòlia on Cosimo se li havia aparegut per primera vegada. I, dalt de l’arbre de la magnòlia, vet aquí que el va veure.

Va quedar-se sorpresa. Molt. Digueu el que vulgueu. És clar que es va refer ràpidament i va prendre un aire suficient com era el seu costum; però, comptat i debatut, es va quedar ben sorpresa, i els ulls li van riure, i la boca i les dents, que tenia com quan era nena.

—Tu! —i després, buscant el to de qui parla d’una cosa natural, però sense aconseguir amagar el seu complaent interès—. Ah, així has continuat des de llavors, sense baixar mai?

Cosimo va aconseguir transformar aquella veu, que li volia sortir com el crit d’un ocell, en un:

—Sí, sóc jo, Viola; te’n recordes?

—Sense mai, però mai posar un peu a terra?

—Mai.

I ella, com si ja li hagués concedit massa:

—Ah, ho veus com ho has aconseguit? No era pas tan difícil, doncs…

—Esperava el teu retorn…

—Molt bé. Ei, vosaltres, on porteu aquella tenda? Deixeu-ho tot aquí, que ho vegi! —Se’l va mirar altre cop. Cosimo aquell dia anava vestit de cacera: hirsut, amb el barret de gat, amb l’escopeta—. Sembles Robinson!

—L’has llegit? —va fer ell per demostrar que estava al corrent.

Viola ja s’havia girat:

—Gaetano! Ampelio! Les fulles seques? Tot és ple de fulles seques! —I a ell—: D’aquí a una hora, al fons del parc, espera’m. —I va córrer a donar ordres a cavall.

Cosimo es va llançar a la fronda: hauria volgut que fos mil vegades més frondós, una allau de fulles i branques i espines, i capolls, i brots on enfonsar-se i desaparèixer i, després d’haver-s’hi submergit del tot, començar a comprendre si era feliç o foll de por.

Des del gran arbre al fons del parc, amb els genolls estrets a la branca es mirava l’hora en un «Roscof» que havia estat de l’avi matern, el General Von Kurtewitz, i es deia: «No vindrà». En canvi, Dona Viola va arribar gairebé puntual, a cavall; el va aturar sota l’arbre, sense ni mirar enlaire; ja no duia el capell ni la casaca d’amazona; la brusa blanca amb puntes, sobre la faldilla, era gairebé monacal. Alçant-se sobre els estreps li va allargar una mà; ell la va ajudar; ella, enfilada a la sella, va aconseguir la branca; després, sempre sense mirar-lo es va enfilar ràpida, va buscar un lloc còmode, va seure. Cosimo es va col·locar als seus peus, i no podia començar d’altra manera que així:

—Has tornat?

Viola el va mirar irònica. Era rossa com quan era nena.

—Com ho saps? —va fer.

I ell, sense entendre la broma:

—T’he vist en aquell prat del vedat del Duc.

—El vedat és meu. Ja es pot omplir d’ortigues! Ho saps tot? Vull dir de mi.

—No… Ara he sabut només que ets vídua…

—Cert, sóc vídua —es va donar un cop a la faldilla negra, estenent-la, i es va posar a parlar, seguit seguit—: Tu no saps res. Et passes tot el dia a dalt dels arbres ficant el nas en els afers dels altres, i després no saps res. Em vaig casar amb el vell Tolemaico perquè els meus m’hi van obligar. Em deien que feia la rondallaire i que no podia seguir sense marit. Un any, he estat Duquessa Tolemaico, i ha estat l’any més avorrit de la meva vida, tot i que, amb el vell, no m’hi vaig passar més d’una setmana. No posaré mai més els peus en cap dels seus castells i rodalies, i rateres, que s’omplin de serps! D’ara endavant viuré aquí on vivia de nena. M’hi estaré fins que em plagui, m’entens?, i després me n’aniré: sóc vídua i puc fer el que em plagui finalment. He fet sempre tot allò que em plau, si he de dir la veritat: fins i tot em vaig casar amb Tolemaico perquè em va venir bé de casar-m’hi; no és veritat que m’hi obliguessin. Ells volien que em casés de totes passades, i llavors vaig escollir el més decrèpit que hi havia. «Així em quedaré vídua aviat», em vaig dir, i, veus?, ja ho sóc.

Cosimo estava allí esbalaït amb aquella allau de notícies i d’afirmacions peremptòries, i Viola era més llunyana que mai; rondallaire, vídua i duquessa, formava part d’un món inaferrable i tot allò que va saber dir va ser:

—I amb qui anaves a fer la rondallaire?

I ella:

—Apa! Ets gelós? Mira que mai no et permetré que siguis gelós!

Cosimo va tenir un impuls propi de gelós, provocat pel desafiament, però després va pensar: «Com! Gelós? Però per què admet que jo pugui ser gelós per ella? Per què diu: No et permetré mai? És com si digués que pensa que nosaltres…».

Llavors, amb la cara vermella, commogut, tenia ganes de dir-li, de preguntar-li, de sentir, però va ser ella qui li va demanar, dura:

—Digues, ara, tu, què has fet?

—Oh, n’he fetes moltes, de coses —va començar a dir—: he anat de cacera, fins de senglars, però sobretot de llebres, guineus, fures, i, naturalment, de tords, merles. Després, els pirates; van venir pirates turcs, va haver-hi una gran batalla, el meu oncle va morir. He llegit molts llibres, per a mi i per a un amic meu, un bandoler que van penjar; tinc tota l’Enciclopèdia de Diderot, i fins li he escrit i m’ha contestat, des de París; he fet tota mena de feines, he podat, he salvat un bosc dels incendis…

—… i m’estimaràs sempre, absolutament, sobre totes les coses, i sabràs fer tot el que sigui per mi?

A aquesta sortida d’ella, Cosimo, esverat, va contestar:

—Sí…

—Ets un home que ha viscut dalt dels arbres només per mi, per aprendre d’estimar-me…

—Sí… Sí…

—Besa’m.

La va prémer contra el tronc, la va besar. Alçant la cara es va adonar de la bellesa d’ella, com si mai no l’hagués vista abans.

—Però, que ets bonica…

—Per a tu —i es va descordar la brusa blanca. El pit era jove i amb un capoll de rosa. Cosimo a penes el va tocar, i Viola s’esquitllà per les branques que semblava que volés; ell grimpava darrera seu sense perdre de vista aquella faldilla.

—Però on em portes? —deia Viola, com si fos ell que la conduís, no ella que el fes seguir.

—Cap aquí —va fer Cosimo, i va començar a guiar-la ell, i a cada pas de branca la prenia per la mà o per la cintura i li ensenyava els passos.

—Cap aquí —i passaven per damunt de certes oliveres, arrapats a una escarpada costa, i des d’una d’elles el mar que fins ara descobrien només fragment per fragment entre les fulles i les branques a trossos, ara de cop el van descobrir quiet i límpid i ample com el cel. L’horitzó es descobria ample i alt i l’atzur era net, llis, sense una vela, i podies comptar les crestes a penes dibuixades de les ones. Només un suau reflux com un sospir corria pel pedruscall de la riba.

Amb els ulls mig enlluernats Cosimo i Viola van enfonsar-se de nou en l’ombra verd fosc del fullam.

—Aquí.

En una noguera, al bell mig del tronc, hi havia una concavitat, la ferida d’un vell cop de destral, i allí hi havia un dels refugis de Cosimo. Hi havia estesa una pell de senglar, i al voltant una gerra, tot de terrissa, un càntir.

Viola es va llançar sobre la pell.

—Hi has portat altres dones?

Ell va dubtar. I Viola:

—Si no n’hi has portada cap, ni ets home ni ets res.

—Sí…, alguna…

Va rebre una bufetada en plena cara, amb tota la mà.

—Així m’esperaves?

Cosimo es passava la mà per la galta envermellida i no sabia què dir; però ella semblava de nou ben disposada:

—I com eren? Digues, com eren?

—No com tu, Viola, no com tu…

—Què saps tu, com sóc jo, eh? Què en saps, tu?

S’havia fet dolça, i Cosimo, amb aquests canvis sobtats, anava de sorpresa en sorpresa. S’hi va acostar. Viola era d’or i de mel.

—Digues…

—Digues…

Es van conèixer. Ell la va conèixer a ella i a si mateix, perquè en veritat mai no s’havia sabut. I ella el va conèixer a ell i a si mateixa, perquè, malgrat que s’havia sabut sempre, mai no s’havia pogut reconèixer així.