Capítol XXVI

OMBROSA era una terra de vinyes, també. No ho he posat en relleu perquè tot seguint Cosimo m’he hagut de mantenir a les plantes de tronc alt. Però hi havia amples vessants de vinyes, i per l’agost sota el fullam dels ceps el gra rosat s’inflava en raïms d’un suc dens ja de color de vi. Alguns ceps eren de parra: ho dic també perquè Cosimo, en fer-se vell, s’havia tornat tan petit i lleuger i havia après tan bé l’art de caminar sense fer pes, que els enllaços de les parres el sostenien. Podia, doncs, passar per dalt de les vinyes, i així, ajudant-se també dels arbres fruiters del voltant, i agafant-se als pals anomenats scarasse, podia fer molta feina amb la poda, a l’hivern, quan els ceps s’enrosquen a l’entorn dels filferros o disminuir l’excessiu fullatge de l’estiu o matar els insectes, i després, pel setembre, la verema.

Per a la verema venia a jornal a les vinyes tota la gent d’Ombrosa, i entre la verdor de les fulles només vèieu faldilles de colors vius i barrets amb la borla. Els mulers carregaven semals plenes a vessar i les buidaven als cups; algunes vegades se les tenien amb els diversos recaptadors que venien amb esquadres d’esbirros per controlar els tributs per als nobles del lloc, per al Govern de la República de Gènova, per al clericat i altres delmes. Cada any hi havia baralles.

Les qüestions de les parts que s’havien d’extreure d’un cantó o d’un altre de la collita van donar motiu a les més grans protestes sobre els «memorials de greuges» quan hi va haver la Revolució a França. Sobre aquests memorials també es va escriure a Ombrosa per provar si tampoc no servia per a res aquí. Era una de les idees de Cosimo, al qual en aquell temps ja no calia anar a les reunions de la lògia a discutir amb aquells quatre caps buits de maçons. S’estava a dalt dels arbres de la plaça i el voltava tota la gent de la marina i del camp per fer-se explicar les notícies, perquè ell rebia la Gaseta pel correu i a més tenia alguns amics que li escrivien, entre ells l’astrònom Bailly, que després fou maire de París, i altres del club. Sempre en sabia una de nova: i en Necker, i el joc de pilota, i la Bastilla, i Lafayette amb el seu cavall blanc, i el rei Lluís disfressat de lacai. Cosimo ho explicava i ho recitava tot saltant de branca en branca, i sobre una branca feia de Mirabeau des de la tribuna, i sobre l’altra de Marat als jacobins, i sobre l’altra, encara, de Rei Lluís a Versalles que es posava la gorra frígia per fer contentes les comares que havien vingut a peu de París.

Per explicar què eren els «memorials de greuges» Cosimo va dir:

—Provem de fer-ne un. —Va agafar un quadern d’escola i el va penjar dalt d’un arbre amb un cordill; cada u venia i hi apuntava les coses que no anaven bé. En sortien de tota mena: sobre el preu del peix els pescadors, els vinyaters sobre els delmes, els pastors sobre les fites dels pasturatges, els llenyaters sobre els boscos vedats, i tots aquells qui tenien parents a galeres, i aquells qui rebien vergassades per algun delicte, i els qui se les tenien amb els nobles per qüestions de dones: no s’acabava mai. Cosimo va pensar que, tot i que era un «memorial de greuges», no podia ser tan trist, i se li va acudir que tothom hi escrivís allò que més li plauria. I de nou cada u anava a ficar-hi la seva, aquesta vegada tot per bé: qui parlava de la coca, qui de la sopa; qui en volia una de rossa, qui una de bruna; qui hauria estat feliç de dormir tot el dia, qui d’anar a buscar bolets tot l’any, qui volia una carrossa amb quatre cavalls, qui s’acontentava amb una cabra; qui hauria volgut reveure la seva mare morta, qui trobar-se els déus de l’Olimp: en fi, tot allò que hi ha de bo en el món era escrit al quadern, o si no dibuixat, perquè molts no sabien d’escriure, o de vegades pintat amb colors. Cosimo també hi va escriure un nom: Viola. El nom que feia anys que escrivia a tot arreu.

En va sortir un quadern molt bonic, i Cosimo el va titular Memorial dels Greuges i de les Satisfaccions. Però quan va ser ple no hi havia cap assemblea on enviar-lo, i es va quedar allí, lligat a l’arbre amb un cordill, i quan va ploure es va anar xopant i estripant, i veure’l feia estrènyer el cor dels ombrosans per la misèria present i els omplia de desig de revolta.

De fet existien entre nosaltres totes les causes de la Revolució francesa. Sinó que no érem a França, i la Revolució no es va fer. Vivíem en un país on es produeixen sempre les causes però mai els efectes.

A Ombrosa, però, hi hagué temps agitats. Contra els austríacs, l’exèrcit republicà guerrejava allí a dues passes. Massena a Collardente, Laharpe sobre el Nervia, Mouret per dalt la carena, amb Napoleó, que llavors només era general d’artilleria, o sigui que aquell terrabastall que arribava fins a Ombrosa portat pel vent ara sí ara no, era ell que el feia.

Pel setembre ens preparàvem per a la verema. I semblava que es preparés no sé què de secret i terrible.

Hi havia conciliàbuls de porta en porta.

—El raïm és madur!

—I tant que és madur!

—Més que madur. Diu cull-me!

—A punt de trepitjar!

—Tots hi anirem! Tu a on aniràs?

—A la vinya de l’altre cantó de pont! I tu? I tu?

—A cal Comte Pinya.

—I jo a la vinya del moll.

—Has vist quants esbirros? Semblen merlots vinguts a picar els raïms.

—Però aquest any no piquen!

—Si tants merlots hi ha, hem de ser tots caçadors!

—N’hi ha que no volen que els vegin. S’escapen!

—Què ho fa que aquest any la verema no agrada a tothom?

—Nosaltres volíem ajornar-la, però el raïm és madur!

—I tan madur!

L’endemà, en canvi, la verema va començar silenciosa. Les vinyes eren plenes de gent en cadena al llarg de les fileres, però no cantava ningú. Algun crit dispers. «També sou aquí. És madur!», un moure’s les colles, un no sé què de fosc, potser fins i tot en el cel, que no era del tot cobert però sí una mica lleganyós, i si una veu atacava una cançó, es quedava al mig, el cor no la recollia. Els mulers portaven les semals plenes als cups. Abans se solien fer les parts per als nobles, el bisbe i el govern; aquest any no, semblava que ho haguessin oblidat.

Els recaptadors, vinguts a vigilar els delmes estaven nerviosos, no sabien per on començar. Com més passava el temps més no passava res, i més se sentia que havia de passar alguna cosa, més els esbirros comprenien que calia moure’s, però menys sabien què havien de fer.

Cosimo amb el seu pas de gat havia après de caminar pels emparrats. Amb una petita falç a la mà tallava un raïm aquí un raïm allà, sense ordre, i l’oferia als veremadors i a les veremadores d’allí sota i els deia a cada un una cosa en veu baixa.

El cap del esbirros no podia més. Va dir: «I bé, i doncs, vejam aquests delmes?». Així que ho va haver dit ja se’n penedia. Per les vinyes va sonar un so profund entre un ronc i un xiulet: era un veremador que bufava dins una petxina d’aquelles de botzina i llançava un so d’alarma per la vall. De tots els pujols van contestar sons iguals, els vinyataires van aixecar les petxines com trompes i Cosimo també des de dalt d’una pèrgola.

Per les files de ceps es va propagar un cant; primer trencat, discordant que no se sabia què era. Després les veus van trobar una entesa, van entonar, van prendre aire i van cantar com si correguessin, d’una revolada, i els homes i les dones aturats i mig amagats al llarg de les fileres i dels pals de les parres amb els raïms, tot semblava córrer, i el raïm, com si es veremés sol, llançar-se als cups i trepitjar-se, i l’aire, els núvols, el sol, tot era most, i ja es començava a sentir aquell cant, primer les notes de la música i després les paraules, que deien: «Ça ira! Ça ira! Ça ira!», i els xicots trepitjaven el raïm amb els peus descalços i vermells. «Ça ira!». I les noies treien les tisores agudes com punyals del verd profund i ferien les tiges colltortes dels raïms. «Ça ira!», i un núvol de mosquits envaïa l’aire sobre els munts de raïms a punt per a la premsa. «Ça ira!», i va ser llavors que els esbirros van perdre el control i:

—Prou! Silenci! Prou cançó! A qui canti, li disparo! —i van començar a descarregar fusells en l’aire.

Va respondre un tro de fuselleria que semblava un regiment desplegat en batalla sobre els pujols. Totes les escopetes de caça d’Ombrosa disparaven, i Cosimo, des d’una alta figuera, feia el toc de càrrega amb la petxina com si fos una trompa. Per totes les vinyes hi va haver un moviment de gent. No s’entenia què era verema i què era aldarull: homes, raïm, dones, sarments, podadores, pàmpols, scarasse, fusells, cistelles, cavalls, filferros, punys, potes de mula, cames, mamelles i tot el que vulgueu, cantava: Ça ira!

—I ara els delmes! —Va acabar que els esbirros i els recaptadors van ser llançats de cap per avall als cups plens de raïm, amb les cames sortint que donaven puntades de peu. Se’n van tornar sense que hagués estat res, amb el cap espès, ple de most, de brisa pudent, de pinyola, de sansa, de gotims enganxats als fusells, a les cartutxeres, als bigotis.

La verema va seguir com una festa, tots convençuts que havien abolit els privilegis feudals. Mentrestant, nosaltres, els nobles i els cavallers, ens havíem embarricat als palaus, armats, disposats a vendre cara la nostra pell. (Jo en realitat em vaig limitar a no treure el nas fora a la porta, sobretot per no sentir-me dir dels altres nobles que estava d’acord amb aquell anticrist del meu germà, reputat com el pitjor instigador, jacobí i clubista de tota la zona). Però aquell dia, un cop van treure els recaptadors i els armats, no van tocar ni un cabell a ningú.

Tothom corria preparant les festes. Van hissar fins i tot l’Arbre de la Llibertat per seguir la moda francesa; sinó que no sabien bé com era fet, i a més en teníem tants, d’arbres, que no valia la pena de posar-ne un de figurat. Així, doncs, van adornar un arbre de veres, un om, amb flors, raïms, cintes i cartells: «Vive la grande Nation!». A dalt de tot hi havia el meu germà, amb la cocarda tricolor al barret de pell de gat, i feia una conferència sobre Rousseau i Voltaire, però no se sentia ni una paraula, perquè tot el poble allí girava fent rotllana i cantant: «Ça ira!».

L’alegria va durar poc. Van venir una gran força de tropes: els genovesos, per exigir els delmes i garantir la neutralitat del territori, i els austríacs, perquè ja s’havia estès la veu que els jacobins d’Ombrosa volien proclamar l’anexió a «la gran Nació Universal», o sigui a la República Francesa. Els revoltosos van intentar resistir, van construir una barricada, van tancar les portes de la ciutat… Però ja et daran! Les tropes van entrar a la ciutat per tots cantons, van bloquejar cada camí dels camps, i tots els qui tenien fama d’agitadors van ser empresonats, menys Cosimo, que ja m’hauria agradat de veure qui l’atrapava, i alguns pocs com ell.

El procés als revolucionaris va ser portat amb gran lluïment, però els imputats van poder demostrar que no hi tenien res a veure i que els autèntics caps eren aquells que havien tocat el dos. Van ser tots alliberats; així és que, amb tota la tropa que es va quedar a Ombrosa, ja no era de témer cap més revolta. Es va quedar fins un comitè d’austríacs per protegir-se de les possibles infiltracions de l’enemic, i en tenia el comandament el nostre cunyat d’Estomac, el marit de la Battista, emigrat de França en el seguici del comte de Provença.

Em vaig trobar, doncs, de nas amb la meva germaneta Battista, amb el plaer que ja us deixo imaginar. Se’m va instal·lar a casa, amb el marit oficial, els cavalls, les tropes d’ordenança. Ella es passava el vespre contant-nos les últimes execucions capitals de París; fins i tot tenia un modelet de guillotina, amb una fulla de veres, i per explicar la fi de tots els seus amics i parents pròxims decapitava llangardaixos; sargantanes, cucs de terra, fins i tot ratolins. Així passàvem els vespres. Jo envejava Cosimo, que vivia els seus dies i les seves nits en plena garriga, amagat aneu a saber a quins boscos.