Amabilitat

La persona que practica l’escolta es fa estimar i, en fer-se estimar, es converteix en una persona amable, desitjada en els cercles socials, volguda per si mateixa. Mai no resta sola, perquè la seva presència és sol·licitada quasi amb devoció. No és fàcil trobar una persona que sàpiga exercir una escolta de qualitat i, encara menys, que cedeixi temps personal a l’altre per escoltar-lo indefinidament.

El verb estimar, com tants d’altres verbs, es pot conjugar activament o passivament. Podem estimar, també podem ser estimats. Quan estimem, desitgem el bé a un altre i quan som estimats, experimentem que els altres desitgen el nostre bé. No sempre som capaços d’interpretar correctament l’estima dels altres. No sempre coincideix el bé que ens vol fer l’altre amb el bé que nosaltres esperaríem de l’altre.

És un goig immens sentir-se estimat pels altres, tenir l’experiència que el nostre destí personal interessa els altres, que no estem sols i que podem comptar amb els altres. Res és més humiliant que sentir en pròpia pell la indiferència dels altres, la desídia pel nostre destí. El que més ens dol és la indiferència d’alguns: dels qui estimem. Quan una persona se sent estimada, desconeix la soledat, perquè sap que, tot i el seu aïllament físic, la seva existència compta per als altres. La soledat és experimentar la indiferència dels altres, és sentir-se desvinculat de tots enmig d’una massa compacta.

El verb estimar es relaciona directament amb la voluntat de bé, encara que no sempre la voluntat s’identifica amb la seva realització. A voltes, desitgem el bé de l’altre, però no som capaços de discernir quin és, realment, el seu bé. Molts cops, els altres ens volen el bé, però no acaben de discernir quin és aquest bé que cerquen.

Tot ésser humà, per raó de la seva dignitat inherent, és un ésser digne de ser estimat, encara que no tots es fan estimar de la mateixa manera. Una persona amable és una persona que es fa estimar pels altres, que té unes característiques i habilitats relacionals que la fan desitjable, que la converteixen en algú digne d’estimació.

Una cosa és ser estimat i una altra, de ben diferent, és fer-se estimar. La persona amable es fa estimar sense demanar-ho, sense sol·licitar-ho als altres. Genera, espontàniament, un moviment d’atracció cap a ella, no en el sentit físic del terme, sinó en el sentit cordial.

L’amabilitat, com altres virtuts, no depèn de la fortalesa física, ni de la destresa manual, ni tampoc de la intel·ligència, sinó d’un altre conjunt de trets que caldrà explorar. De fet, en la vida quotidiana sabem distingir, intuïtivament, entre la persona amable i la que no ho és i també sabem que l’amabilitat no es descobreix immediatament, sinó que es palesa a través del tracte, de la familiaritat que establim amb una persona. No depèn tampoc, del gènere, ni del grau de confiança que li tinguem. La confiança no s’identifica amb l’amabilitat. Hi ha persones que ens generen confiança, però no són amables i, la inversa, hi ha persones que són amables, però que no estem disposats a tenir-hi una relació de confidència.

L’amabilitat, tot i ser un enigma, no és una virtut gratuïta, depèn d’un conjunt de factors. No és casual que una persona sigui qualificada d’amable i que una altra no ho sigui. Depèn d’una constel·lació de característiques i entre aquestes hi compta, naturalment, el mode d’expressar-se, la delicadesa en el tracte que dispensa envers els altres, el llenguatge gestual i d’altres trets més subtils.

En qualsevol cas, la persona amable es fa estimar, és desitjada, perquè té uns trets i una manera de fer que genera complicitats i afinitats, més que no pas distància. És estimada sense cercar-ho, sense lluir les seves característiques, sense exhibir les seves propietats. Una persona amable és una persona que desperta el desig de ser estimada i el desperta perquè irradia el bé. El bé és, per definició, desitjat i quan aquest bé el veiem encarnat en una persona o en una institució, és estimada per si mateixa i diem que és amable.

No tots tenim ni la mateixa capacitat d’estimar, ni la mateixa capacitat de ser estimats. Hi ha persones que es fan estimar més que altres. Els professors ho detectem al llarg del curs acadèmic i també els professionals de la salut. Hi ha estudiants que es fan estimar més que altres i el mateix passa amb els malalts. Això es detecta ja en la infantesa, en un pati d’escola; però també en el si d’una organització laboral o en la mateixa comunitat eclesial. També és veritat que hi ha persones que estimen amb més intensitat que altres, que tenen una capacitat d’entrega amorosa que ens sorprèn i captiva alhora. Cal comptar-hi i no deixar-se angoixar per aquest fenomen, sinó acceptar-lo amb llibertat d’esperit. I sobretot, hem d’aprendre a admirar als qui estimem d’aquesta manera.

La riquesa de la condició humana rau en la pluralitat de dons i de carismes, no tan sols en l’ordre de les habilitats físiques o de les destreses manuals, sinó també de llestesa i de capacitat d’estimar.

Estem cridats a estimar tots amb justesa i a no caure en favoritismes, ni discriminacions en l’acte d’estimar, però no hi ha dubte que no hi ha raons que fan que algú sigui més amable que altres. Ens hem de preguntar per què identifiquem algú com a amable i igualment ens hem d’interrogar com podríem ser més amables i més dignes de ser estimats pels altres.

El que fa una persona amable, realment digna de ser estimada, no és ni el seu poder, ni la seva riquesa econòmica, ni, per descomptat, la seva bellesa física, sinó les seves virtuts, les excel·lències del seu caràcter. Quan una persona és estimada per altres motius, hi ha un interès latent que desvirtua la raó d’aquell amor. Però quan una persona és estimada, tot i no tenir poder, ni una bella fesomia, se l’estima perquè és amable, perquè té uns hàbits excel·lents que atrauen els altres.