L’art de fer-se escoltar

Hi ha moltes maneres de fer-se escoltar, però no totes són legítimes. Tots desitgem ser escoltats, però no tots tenim la mateixa habilitat per fer-nos escoltar.

El qui domina l’art de fer-se escoltar no ha de recórrer a la força, ni a la coacció, ni al xantatge per tal de garantir que els seus interlocutors l’escoltin. Coneix, a fons, les habilitats del discurs oral i els altres l’escolten, perquè el que diu és interessant, o bé perquè sap despertar el desig d’escoltar en els altres.

Una cosa és dominar l’art d’escoltar i una altra és dominar l’art de fer-se escoltar. Hi ha persones que saben escoltar, però no saben fer-se escoltar pacíficament. N’hi ha d’altres, en canvi, que sí que saben fer-se escoltar, però que tenen moltes dificultats per practicar una escolta de qualitat.

No hem de fer-nos escoltar intencionalment. No hem de perseguir obsessivament que els altres ens escoltin. No podem negar que ens plau veure que captem l’atenció, que despertem la receptivitat dels altres, però el qui domina l’art de fer-se escoltar el té tan integrat dins del seu ésser que no sap exactament perquè és escoltat.

Qui domina bé aquest art, es fa escoltar, sense voler-ho, sense esperar-ho, senzillament, perquè el que diu genera interès en el seu entorn, ja que la paraula que ha dit ha estat pensada i meditada llargament dins de la seva interioritat com si es tractés d’una fruita macerada. Es fa escoltar, però tampoc no buscava ser escoltat. Aquesta sensació li genera perplexitat, també temor i tremolor, perquè no preveia que els altres l’escoltarien tan acuradament.

La persona discreta i profunda, sòbria en les formes, però alhora subtil en les seves anàlisis, es fa escoltar sense pretendre-ho. Rarament ocupa els grans circuits comunicatius, les àgores televisives o les autopistes de la informació. Tampoc no es pot identificar amb el tertulià acostumat l’art de l’esgrima, la dialèctica verbal entesa com una maniobra militar de defensa i atac. Res més lluny del seu objectiu. Qui domina l’art de fer-se escoltar, no cal que faci callar l’altre amb una sortida demagògica o amb una argumentació fal·laç que ell mateix sap que és una pura trampa retòrica. Es fa escoltar, perquè els altres reconeixen valor en el que diu. Els fa emmudir sense haver d’aixecar la veu.

A l’extrem oposat d’aquesta figura tan invisible socialment, hi ha l’orador ampul·lós. L’orador ampul·lós difícilment es fa escoltar, perquè la supèrbia i la vanitat generen anticossos en els oients; mentre que la sobrietat i la franquesa generen proximitat. Ens carrega un discurs grandiloqüent i barroc, però ens atrau la paraula franca i directa. Fugim de l’artificiositat del llenguatge, de la narració egocèntrica que en el fons no cerca cap reacció en l’altre, ni espera cap reciprocitat, sinó que es recrea en si mateixa. No cal farcir d’elements retòrics un discurs perquè sembli interessant. El barroquisme és una pura estratègia per ocultar la buidor d’idees.

Es fa escoltar qui parla amb el cor a la mà, qui sap vestir de sinceritat el que diu. La modèstia en les formes i la sinceritat en els continguts desperten el desig d’escoltar en el potencial receptor. Però, hi ha encara un element primordial en l’art de fer-se escoltar: la conducció no forçada i amable de l’oient cap a un nucli secret. El bon orador té l’art per agafar de la mà l’oient i d’orientar-lo per contrades que desconeix, el fa viatjar per espais i territoris que li són desconeguts.

Quan l’únic recurs per fer-se escoltar és la violència física o mental, l’amenaça, l’extorsió o la manipulació, s’evidencia que no es domina el més mínim l’art de fer-se escoltar. En certa manera, el mateix ocorre en la pràctica educativa. Quan l’únic argument que tenim, com a pares, professors o mestres, per fer llegir els nostres estudiants és el recurs a l’examen, al xantatge o a la por, es posa de manifest el fracàs de l’acció educativa i la derrota de la intel·ligència pràctica.

És veritat que, a voltes, aquest recurs acaba essent l’únic efectiu, però quan el posem en circulació, tota la resta, la motivació positiva, les raons de pes per exercir aquesta activitat, han fet fallida. Quan hem de cridar per obrir-nos un forat en la cridòria i fer-nos escoltar, quan hem de gesticular artificiosament per captar l’atenció de la massa compacta, es posa de relleu la incapacitat que tenim de fer-nos escoltar. Molt sovint, en contextos sorollosos, es fa escoltar més efectivament el silent que no pas el cridaire.

L’art de fer-se escoltar va lligat a la retòrica, però, sobretot, al domini de l’oratòria. Els grans oradors es feien escoltar, despertaven passions en l’antiguitat. Assajaven llargs discursos davant d’un nombrós públic. No disposaven dels artefactes tècnics que tenim nosaltres per arribar al cor de les persones, ni de les il·lustracions icòniques. Ciceró parlava a pit descobert, també Demòstenes, i sant Agustí posteriorment. Les homilies de sant Agustí eren molt llargues i denses teològicament.

Tots ells dominaven l’art de fer-se escoltar, tenien la capacitat de construir vivament el seu discurs i de presentar-lo de manera suggeridora. En certa manera, algú pot pensar que no havien de competir amb els sistemes de comunicació audiovisuals, que no havien d’arrancar l’oient del sofà de casa seva o de la constant immersió en la cridòria. És possible que aquesta objecció sigui certa. No sabem si aquests oradors de l’antiguitat clàssica i cristiana haguessin prosperat en el món de la televisió, del telèfon mòbil i d’Internet.

En qualsevol cas, però, tots ells dominaven els recursos i les estratègies formals del discurs parlat i eren escoltats atentament. Sabien quan i com s’havien de presentar els nuclis problemàtics, quina entonació calia donar als mots, els silencis i les interrupcions que calia fer per oxigenar el discurs i crear la tensió suficient en l’ànima de l’oient. Eren mestres de la paraula i, per això, dominaven, l’art de fer-se escoltar.

Cal distingir, finalment, entre l’autoritat i el poder de l’orador. Es fa escoltar el qui té autoritat i l’autoritat és reconeguda pels altres, mai per un mateix. Ningú pot dir de si mateix que té autoritat. Els altres atribueixen a l’orador una autoritat que ve avalada per la profunditat de les seves articulacions. És a partir de les seves paraules, obres, accions, que els altres li reconeixen autoritat. El poder, en canvi, és la força, el domini, també la capacitat de moure els altres segons els propis desigs.

Quan l’orador té poder polític, econòmic, social o religiós, encara no sap si té autoritat. No sap, exactament, perquè l’escolten. Potser és la por a la represàlia o la pura estratègia el que porta l’oient a escoltar-lo, però mentre ostenta el poder no sap si és escoltat perquè el que diu té valor o, senzillament, perquè el qui ho diu té poder sobre altres persones.

El bon orador té el poder de la paraula, té la capacitat de submergir-se en l’ànima de l’oient i parlar-li des de dins. Té el poder de commoure’l, de fer-lo plorar, de fer-lo riure, d’entristir-lo i d’alegrar-lo. L’autoritat que se li atribueix, però, no li ve del poder que té sobre l’ànima de l’altre. Li ve, essencialment, de la coherència que l’oient detecta entre el que diu i el que fa, de la congruència que té el seu discurs amb la seva vida.

Aquesta és l’autoritat dels grans oradors. Martin Luter King n’és un dels grans exemples del segle XX. El famós pastor baptista va ser intensament escoltat en aquell mític discurs de Washington que va donar la volta al món. Era el dia 28 d’agost de 1963 i quan va començar la seva famosa al·locució i va pronunciar aquelles conegudes paraules, I have a dream, hi havia més de dues-centes mil persones disposades a escoltar-lo. Tenia, només, trenta-quatre anys.

Formalment no va ser un gran discurs, ni acomplia amb els requisits d’una bona expositio, però va ser escoltat, perquè l’home que parlava tenia autoritat, una autoritat que s’havia guanyat a pols i que li venia de la coherència amb la que havia lluitat per la defensa dels drets civils de la població de raça negra. Aquesta mateixa coherència és la que el va portar a la presó i, posteriorment, a la mort, víctima d’un assassinat, el dia 4 d’abril de 1968.