Escoltar i parlar autènticament

Cal distingir, lúcidament, entre la xerrameca estúpida i insubstancial i la paraula que brolla de l’autenticitat. Des dels savis de l’Antic Testament fins als místics castellans del Segle d’Or (Santa Teresa d’Àvila en particular), passant pels filòsofs estoics i pels pares del desert, s’ha afirmat que un dels defectes bàsics de l’ésser humà, origen de molts dels mals que pateix, és la incontinència verbal, la llengua desbocada, la incapacitat per controlar les paraules.

Només és possible escoltar i parlar autènticament si ens esforcem obstinadament per limitar aquesta tendència a practicar la xerrameca. La xerrameca és l’origen de molts problemes comunicatius, també de malentesos i d’indiscrecions. Sovint, és font de culpabilitats i de remordiments. Ens adonem, a posteriori, que si no haguéssim dit el que vam dir, no hauríem ferit ningú.

La xerrameca no resol els mals de l’esperit. Ens allunya de nosaltres mateixos, ens converteix en artefactes que parlen i ens dispersa en les coses. La xerrameca no obeeix una finalitat concreta, no aspira a aclarir cap qüestió i, menys encara, a resoldre cap paradoxa. Es recrea en el mateix acte de parlar. És, pròpiament, parlar per parlar, parlar per no callar. No respon a una necessitat concreta, sinó a la necessitat d’emetre paraules sense to ni so.

La xerrameca és una pràctica massa arrelada a les societats humanes per ser extingida, però sí que és possible educar per a la bona conversa i per al diàleg profitós. Es poden crear, en la persona, sistemes d’autodefensa davant de la temptació de xerrar. En educar-lo per a la sensibilitat, el bon gust i el circumloqui intel·ligent, s’està allunyant l’educand de la xerrameca. No es tracta de prohibir-li. Es tracta de conrear el seu esperit i la seva sensibilitat i, si reeixim en aquesta tasca, ell mateix, per si sol, defugirà la xerrameca.

El que coneix la bona conversa o el diàleg intel·ligent defuig, instintivament, de la xerrameca, la mira d’evitar o la talla severament. Quan s’han tastat els fruits saborosos de l’intercanvi lúcid de paraules, la xerrameca es converteix en un suplici. La bona conversa no sempre s’ha d’associar a l’intercanvi seriós de paraules. No exclou, ni de bon tros, el sentit de l’humor, la pràctica de la ironia; tampoc no exclou la visió crítica de les coses. El que exclou és la superficialitat, la xerrera sense to ni so, que condueix al tedi.

La xerrameca es refereix, en sentit estricte, al fet de parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit. Per substància s’entén allò que té cos, allò que mereix ser tractat i discutit. La xerrameca dóna voltes al que és anecdòtic, circula una i altra vegada al voltant del que és accidental, irrellevant i estúpid. No té res a veure amb la conversa que, generalment, gira al voltant del que és substantiu, ja sigui per a la persona o per a una comunitat.

En acabar una xerrameca, ens sentim amb les mans molt buides, perquè tenim la impressió que aquella juxtaposició de paraules ha representat una immensa pèrdua de temps personal. Els savis estoics ens exhorten a fugir de la xerrameca, com també a evitar el contacte amb la massa i ens animen a buscar la conversa intel·ligent, la que omple el cor i l’esperit i ens animen, igualment, a cercar bons companys de camí, pocs, però selectes.

La xerrameca és un tipus de parlar que cau en la indiscreció, mancant la reserva deguda. En efecte, la paraula desbocada perd el sentit de la privacitat, del pudor i de les bones maneres. El xerraire s’endinsa en terrenys que no li pertoquen, parla de qui no ha de parlar, posa sobre la taula secrets i misèries dels altres i, en fer-ho, excita, encara més, el conjunt de xerraires i la morbositat creix entre els convocats.

Som éssers dotats de paraula, capaços de dir-nos a nosaltres mateixos i de dir al món que ens envolta, però podem emprar aquest instrument de maneres molt diferents. La paraula pot ser reveladora, però també pot ser una excusa per amagar-nos. Pot ser potència il·luminadora, però també estratègia per tapar el que són les coses i el que som nosaltres.

La paraula humana, com el mateix ésser humà, és ambigua i, com a tal, pot ser emprada de modes diferents, fins i tot, equívocs. Hi ha paraules que alliberen, però n’hi ha que engarjolen l’ànima. Hi ha paraules que curen, però n’hi ha que fan emmalaltir una persona i, fins i tot, un poble sencer. Hi ha paraules que eleven l’home al pla del diví; però n’hi ha que l’embruteixen i desperten la bèstia que hi ha en ell.

La xerrameca, com el bram, no mereix ser escoltada. És una possibilitat humana que no es pot practicar solitàriament. Necessita el consentiment d’un interlocutor. No es pot xerrar sol, com, de fet, no es pot dialogar o conversar solitàriament.

En ocasions, s’utilitzen les mateixes paraules per referir-se a exercicis humans ben diferents. Xerrar, per exemple, no és exposar, encara que molt sovint una exposició s’identifica amb una xerrada. Xerrar és parlar sense cura de qualsevol tema, sense voluntat d’entrar-hi a fons, mogut per un únic desig: el plaer de parlar. Exposar, en canvi, és una pràctica ben diferent. Consisteix en posar cap a fora el que hi ha en el dedins (ex-positio), en comunicar endreçadament pensaments, sentiments, idees, records o desigs que tenim en el redós de l’ànima i que sentim el desig de donar a conèixer a d’altres. Així com és plausible distingir diferents nivells d’escolta i establir una escala gradual de qualitats, també és possible fer l’anàlisi dels actes de parla.

La xerrameca consisteix en omplir de mots el silenci, per foragitar el vertigen que provoca en la interioritat humana. És, al capdavall, una forma d’evasió, una sortida cap endavant, una clara manifestació de la incapacitat per romandre en silenci i esperar l’arribada de les paraules fonamentals.

En l’època contemporània, Martin Heidegger explora, amb profunditat, aquesta tendència humana a practicar la incontinència verbal, a parlar desbocadament, a exercir una xerrameca que, enlloc de possibilitar un coneixement més profund de nosaltres mateixos i de l’ésser, ens porta cap a una vida inautèntica i allunyada del que som.^[8]

Hi ha paraules que, com si fossin llampecs, il·luminen l’ésser; però n’hi ha que es converteixen en una crosta entre nosaltres i l’ésser.

Contra la xerrameca, cal vindicar la paraula autèntica, la que brolla del més profund del nostre cor i que diu nítidament el que som, el que sentim, el que pensem. En aquest sentit, cal donar la paraula als poetes.