La prepotència com a obstacle fonamental

La humilitat és una condició fonamental per a l’exercici del diàleg. Si una persona creu que ja ho sap tot, que coneix tots els territoris i que, per tant, l’altre no li aporta res que ja no sàpiga de bell antuvi, és lògic que no es disposi a escoltar. Aquesta tendència a creure que l’altre no pot aportar res de significatiu és una forma de prepotència i és l’escull fonamental per a l’acte de l’escolta i per a la pràctica del diàleg.

La prepotència pot ser guarida, però solament pot curar-se si la persona afectada reconeix que pateix aquest mal. La prepotència s’associa, generalment, a l’orgull, a la vanitat, a la supèrbia, en definitiva, a la creença desorbitada en les pròpies facultats. És la conseqüència directa del desconeixement d’un mateix, el resultat de viure en un núvol. És també l’expressió d’un complex de superioritat que si bé és instintiu en l’ésser humà, la vida s’encarrega de llimar-lo i de reduir-lo a zero.

En tots els tractats tradicionals, aquesta tendència humana és qualificada de negativa, de rebutjable, fins i tot és descrita com un dels pecats capitals. En el fons, tota supèrbia és il·lusòria; consisteix en concedir-se més mèrits dels que realment posseïm i en vanagloriar-se, estúpidament, dels que es pot tenir. «La supèrbia —escriu Baruch Spinoza— consisteix en estimar-se a si mateix, per amor propi, en més del que és just».^[9]

Tota supèrbia, per definició, és injusta. Està mancada de justícia cap als altres i de justícia cap a un mateix. No és més que una trampa de l’amor propi.

També es relaciona amb la vanitat. La vanitat és, al capdavall, una forma particularment ridícula d’amor propi. Consisteix en estar tan inflat per un mateix que no es reconeixen els propis defectes, ni, per descomptat, les virtuts dels altres. És vanagloriar-se de si mateix, del que es creu ser, admirar en un mateix el que es creu que els altres admiren. La vanitat, deia Henri Bergson, rau en una admiració d’un mateix fonamentada en l’admiració que es creu inspirar en els altres o pretendre que admirin el que un mateix admira de si mateix. Ningú no s’escapa totalment d’ella.

Com diu Blaise Pascal en un dels seus pensaments: «La vanitat està tan ancorada en el cor de l’home que un soldat, un brètol, un cuiner o un mosso de corda es jacta i vol tenir els seus admiradors, i fins i tot els filòsofs ho desitgen; i els que escriuen a la contra volen assolir la glòria d’haver escrit bé, i els que els llegeixen volen tenir la glòria d’haver-los llegit; i jo, que escric això, potser tingui aquest desig, i tal vegada els que ho llegeixin…».^[10]

Amb tot, però, reconèixer la vanitat ja és ser-ne una mica menys. Com deia també Henri Bergson, l’única cura contra la vanitat és el riure, però —afegim nosaltres—, a condició de què se sàpiga riure d’un mateix.

No s’ha de confondre mai el just reconeixement d’un mateix i el que psicològicament se’n diu una sana autoestima, amb la prepotència que, des de tots els punts de vista, és un greu vici o contravalor. Aquesta justa ponderació d’un mateix no és la vanitat. Consisteix en estar content amb un mateix. És el sentiment del propi valor.

La prepotència és quelcom a superar, perquè no solament fa impossible l’acte d’escoltar, sinó que, en darrer terme, obstaculitza el creixement de la persona, el desenvolupament de les seves capacitats intel·lectuals, emocionals, socials i físiques. Qui creu que ja ho pot tot, que no necessita consells dels altres, ni assessorament de ningú, que tot sol se’n surt i que escoltar és perdre el temps, no pot créixer qualitativament.

Només si ens disposem a escoltar, a estar atents als altres, a imbuir-nos del seu món, a conèixer altres llenguatges, tradicions, podem ampliar el nostre univers mental, emocional i social. La prepotència condueix a la soledat. A la més estricta i agresta soledat. I la soledat és el mal.