Els avis: l’experiència

Hem d’aprendre a escoltar els avis. Els hem exclòs de la vida social. Els utilitzem per suplir els nostres dèficits i per resoldre les tensions de la vida quotidiana, però no estem disposats a escoltar-los. Ens manca temps, paciència i disponibilitat. Hi ha un prejudici envers el que poden dir i aquest prejudici ens parapeta en un món d’iguals on no hi ha novetat, ni trencament de l’endogàmia.

«El món modern —diu Emmanuel Levinas— ha oblidat les virtuts de la paciència. L’acció ràpida i eficaç en la qual tot es compromet d’una sola vegada ha empal·liat l’obscur resplendor de la capacitat d’esperar i de patir. Però el desplegament gloriós de l’energia és mortífer. Cal evocar aquestes virtuts de la paciència, no per a predicar la resignació contra l’esperit revolucionari, sinó per fer percebre el llaç essencial que uneix l’esperit de la paciència amb la vertadera revolució».^[14]

Els avis representen la veu de l’experiència. Han viscut una llarga vida i n’han vist de tots colors. Saben el que ens espera, saben el que s’hi dóna. Han fruït i patit d’experiència que nosaltres gaudim tot just fa poc i ens manca la perspectiva que només donen els anys.

El saberut prepotent creu que ningú no el pot alliçonar, perquè ningú no ha viscut el que viu. Creu que és únic, que viu situacions úniques, que tot és nou en la seva vida. Ignora que d’altres han passat per experiències afins, pels mateixos problemes i contrarietats. Ignora que el cercle de la vida es repeteix una i altra vegada i que el teatre i el guió són els mateixos, encara que els actors que hi ha sobre la tarima de l’escenari són nous.

Per raons senzillament naturals, l’avi està més a prop del final de la seva vida que no pas el nen, el jove o l’adult. Ja sabem que la mort pot irrompre en qualsevol moment en l’escenari de la vida i endur-se cap a la fossa qualsevol actor, però l’ancià és més conscient, que cap altre actor, que s’acosta el comiat. Ha passat llargues hores sobre l’escenari del món, ha viscut experiències que els jovencells encara desconeixen. Sap, en part, el que els passarà i això dóna profunditat i valor a les seves paraules. Cal escoltar-lo. Cal prendre nota del qui s’ha passejat més temps pel gran teatre del món. Sap el que dóna de si una vida.

En el límit de la vida, les paraules que es pronuncien rarament són en debades. Hauríem de prestar atenció a l’experiència que els avis tenen del seu cos i de la seva ànima, perquè, poc o molt, anticipen el que haurem de viure si arribem a la darrera etapa. Representa, també, el moment de fer balanç, de valorar el positiu i el negatiu, de captar el que vertaderament és essencial i de comunicar-ho als altres.

Aquestes paraules sobre el que és essencial no ens poden passar desapercebudes als qui, obsessivament, ho estan cercant. Els avis tenen la possibilitat de separar-se de l’activisme de la vida madura, de desenvolupar el paper contemplatiu de l’espectador que, en certa manera, ja ve de tornada i aquesta capacitat contemplativa ens ha de ser estimulant als qui d’una manera intensa estem submergits en el brogits i les cuites de la vida activa.

Benvinguda sigui, doncs, la paraula de l’avi. De vegades, és embarbussada, d’altres cops, flueix molt lentament. Però cal prestar-hi atenció. No deixem que la forma sigui un obstacle. No jutgem l’altre per les aparences. Anem al cor de la paraula, deixem que la seva substància ens transformi.