L’alternança entre paraula i silenci
La vida humana és, en sentit estricte, una alternança entre paraules i silencis. Parlem i callem. Callem i parlem. Un dels fenòmens més rics de la vida interpersonal, el diàleg, requereix, com a condició bàsica, aquesta alternança entre paraula i silenci. L’art d’escoltar és, doncs, la condició prèvia per exercir correctament l’art de dialogar i l’art de criticar. Hi ha diàlegs de diferent qualitat, com també hi ha crítiques de diferent factura.
No tan sols el diàleg demana una alternança entre paraula i silenci, sinó el mateix desenvolupament equilibrat de la vida humana. No podem romandre permanentment en silenci, perquè sentim el desig de comunicar-nos, de dir-nos, d’explotar en paraules i fer arribar als altres el que patim en el dedins. Igualment, no podem romandre permanentment en la paraula, perquè necessitem el silenci, el recolliment, la trobada solitària amb els propis pensaments, amb aquells hostes virtuals que ocupen la nostra ment i que ens fan pensar, ens interroguen amb les seves preguntes i ens neguitegen amb les seves observacions.
El diàleg requereix, com a condició bàsica, la pràctica de l’escolta. De fet, és materialment impossible si no es produeix una alternança lògica entre paraules i silencis. Si emissor i receptor parlen simultàniament, no és possible el diàleg, però si tots dos resten callats en espera del que digui l’altre, no es fa efectiu el diàleg.
Un home pren la paraula (l’emissor) i un altre (el receptor) es disposa a escoltar. Heus aquí el primer moment. Un moment que solament és possible si un dels dos surt fora de si mateix, s’extasia, per comunicar el que té en el dedins. Per a desenvolupar aquest moviment, cal que superi la por escènica, la desconfiança vers un mateix, el fals sentit del pudor, la temença a fer el ridícul, qualsevol forma de complex psicològic que col·lapsi la fluïdesa comunicativa.
En aquest primer moviment, doncs, hi ha uns implícits. Si el qui pren la paraula té garanties d’una certa confidencialitat, eixamplarà el cor i vessarà fora de si pensaments, desigs, records i sentiments. Aquesta obertura dependrà, en qualsevol cas, de la predisposició que vegi en l’interlocutor, de la confiança que dipositi en la seva persona.
Aquest primer moment, però, solament es fa efectiu si el receptor domina la seva tendència innata a parlar, per esperar atentament les paraules de l’altre. Aquesta espera és, en el fons, un acte de generositat. És la cortesia el que li fa dir en el seu inconscient: primer, l’altre. Una espera aquesta que, en ocasions, és dolorosa. Quan algú sap molt bé què ha de dir i coneix molt a fons el tema que es tracta, experimenta un cert dolor a l’hora de callar, però, si té la virtut de la cortesia, es contindrà fins que l’emissor acabi d’exposar les seves idees. Després, respondrà a la seva intervenció i, en el cas que domini la qüestió qualitativament millor que el seu interlocutor, evitarà d’humiliar-lo i enaltirà els punts positius que ha assenyat l’altre en prendre la paraula. Heus aquí el segon moment: el receptor respon a la intervenció de l’emissor, forja el missatge, reacciona al que ha escoltat, però havent escoltat prèviament.
Aquesta curiosa i estranya activitat humana que els grecs van anomenar dialogos i que, pròpiament, significa la paraula a través o en moviment entre el jo i el tu, requereix d’unes regles elementals per a la seva correcta pràctica. Regles que, generalment, són implícites en els qui en prenen part, però que es troben a faltar de manera fefaent.
Cal dir, sense la més mínima acritud vers cap col·lectiu en concret, però, això sí, amb tota fermesa, que aquests suposats diàlegs que sovint escoltem i veiem a través dels mitjans de comunicació de masses són un espectacle vergonyós i, fins i tot, vergonyant per a la condició humana. En ocasions, les mínimes regles del diàleg com la cortesia, la bona educació i la continència verbal no estan garantides i l’espectacle resultant és una estrafolària caricatura del diàleg que ofèn les oïdes i la vista del teleespectador. Si el consumidor fos consegüent, hauria de sancionar greument aquest circ delirant de paraules malsonants, deixant de consumir certs productes audiovisuals.
La crítica dels mitjans es converteix, en el fons, en una espècie d’autocrítica, perquè són els teleespectadors qui, en darrer terme, legitimen determinats productes en consumir-los quotidianament. La crisi no es pot imputar, tan sols, a l’emissor, sinó també i essencialment, al receptor. És la derrota de la intel·ligència i de la sensibilitat estètica del teleespectador el que es posa de manifest en aquestes situacions.