Els altres dins d’un mateix

La interioritat és un àmbit de la persona que no tan sols és ocupat pel jo, sinó també pels altres. Està en permanent i constant relació amb l’exterioritat i les veus dels altres calen en la interioritat i ressonen dins del nostre ésser. Els altres, no tan sols viuen en aquest espai físic que trepitgem, sinó d’una manera invisible, en nosaltres.

Estan en el dedins. Criden, parlen, riuen, ens aconsellen, ens critiquen, ens jutgen. Fins i tot quan ja no hi són, les seves veus, observacions i crítiques romanen en la nostra memòria i el jo es veu confrontat a respondre-hi. Gràcies a aquesta facultat, tenim present les seves paraules, els seus consells, també les seves recriminacions. Els altres ens acompanyen en la soledat més íntima. Sovint els tenim més presents que quan són a prop de nosaltres.

Els altres, doncs, són presents en nosaltres, fins i tot, quan deixen de ser definitivament. Les persones que hem estimat i ja no hi són subsisteixen dins del nostre ésser en forma de record. Recordem una frase que repetien o una paraula que empraven habitualment. La seva imatge física es va difuminant al llarg del temps i l’oblit guanya terreny al record. Recordar és, en aquest sentit, una lluita contra l’oblit, una tasca titànica, a contracorrent que, molt sovint, acaba en fracàs.

Aquestes veus no sempre tenen una relació harmònica i equilibrada. En ocasions, la cridòria més gran és purament interior. No se sent amb les orelles, però ens col·lapsa per dins i no sabem com pacificar-la. No és fàcil aquietar les veus dels altres dins de la pròpia interioritat. Segons quines veus resten intensament vives i cal fer molts esforços per desempallegar-se.

No és senzill tampoc discernir què hi ha dels altres en la pròpia identitat. En ocasions, l’altre està tan incrustat en la pròpia pell que acaba formant part de la pròpia identitat, de tal manera que no es pot arribar a comprendre’s sense aquell altre que ja no és altre, sinó part del propi jo.

En la presa de decisions, els altres que hi ha dins d’un mateix juguen un paper determinant. Restem sols per meditar què hem de fer, quin compromís hem de prendre, però, en fer-ho, no estem realment sols, sinó que estem dialogant amb tots els altres que hem escoltat i que recordem en la nostra memòria. Sospesem les seves veus, les seves idees i deixem que dialoguin entre si per tal de veure quina és la millor opció.

Escoltar-se, en un sentit purament objectiu, és una activitat que comporta grans beneficis. Diu don Miguel de Unamuno: «No hay diálogo más verdadero que el diálogo que entablas contigo mismo, y este diálogo sólo puedes entablarlo a solas. En la soledad, y sólo en la soledad, puedes conocerte a ti mismo como al prójimo; y mientras no te conozcas a ti mismo como prójimo, no podrás ver en tus prójimos otros yos. Si quieres aprender a amar a los otros, recógete en ti mismo».^[7]

Aquesta comunitat de veus dins de la pròpia interioritat no sempre és simfònica. A voltes, es converteix en un autèntic recital cacofònic. Aleshores, sentim la necessitat d’exiliar-nos de la soledat, perquè, senzillament, es torna insuportable.

Hi ha silencis molt cridaners. Quan les veus que criden dins de la interioritat adquireixen tota la seva força expressiva, el jo queda desconcertat.