El drama de no ser escoltat

Desitgem ser escoltats. Quan aquest desig no arriba a bon port, experimentem una immensa tristor. Aquesta tristor és el drama de soledat. L’aïllament no és la soledat, perquè es pot estar aïllat, però no necessàriament sentir-se sol. La soledat és la incomunicació total, l’abandonament no volgut dels altres, la impotència que brolla de la manca de receptivitat.

La soledat és l’experiència de no ser escoltat, és la constatació que ningú no desitja prestar atenció al que dic, és l’absència d’un tu amorós, d’una oïda càlida. És l’aterratge en un món sense ànima, on cadascú va a la seva, cercant la seva pròpia satisfacció. És, en darrer terme, conseqüència de l’individualisme, de la incapacitat per establir vincles, de la recerca insolidària del propi èxit. Aquesta soledat, conseqüència d’una intensa i extensa lluita pel reconeixement social, sentida a contracor en el dedins, converteix la vida humana en un drama.

Literàriament, un dels personatges que experimenta el drama de no ser escoltat és el profeta. Tant en l’Antic Testament com en el Nou Testament, el profeta o enviat de Déu no és escoltat pel poble, se sent com una veu que clama en el desert. El poble no l’escolta, ni comprèn les seves paraules.

Friederich Nietzsche ho expressa meravellosament en l’Així parlà Zaratustra. Quan Zaratustra, el profeta de l’etern retorn, té trenta anys, deixa la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i es fa cap a les muntanyes. Allà gaudeix del seu esperit i de la solitud i durant deu anys no se’n cansa. Arriba a la primera ciutat, que hi ha al llindar dels boscos, troba una gentada reunida a la plaça del mercat per veure un d’aquells que ballen passant la maroma.

En el primer discurs, predica el superhome, però la gent no tan sols no l’entén, sinó que es mofa d’ell. «I tota la gent —diu Nietzsche— es rigué de Zaratustra».^[15]

El profeta de la mort de Déu pren de nou alè i realitza un segon discurs on descriu l’home com una corda tibant entre la bèstia i el superhome. Experimenta la mateixa decepció.

«Quan Zaratustra hagué dit aquestes paraules —escriu Nietzsche— contemplà de nou la gent i callà. Vet-los aquí —digué al seu cor—, vet-los com riuen: no em comprenen, no sóc boca per a aquestes orelles.

»¿Caldrà primer rebentar-los les orelles perquè aprenguin a sentir amb els ulls? ¿Caldrà retrunyir igual que timbals i predicadors de quaresma? ¿O potser és que només creuen aquell que barboteja?

»Tenen alguna cosa de la qual estan orgullosos. ¿Quin nom donen a això que els fa sentir-se orgullosos? En diuen “cultura”, és el que els distingeix dels cabrers».^[16] Finalment, Zaratustra pronuncia un tercer discurs, que s’anomena Sobre l’últim home. Abans d’acabar és interromput per la cridòria i els alegrois de la multitud.

«Tot el poble —escriu Nietzsche— exultava i feia petar la llengua. Zaratustra, però, s’entristí i digué al seu cor: “No em comprenen: no sóc boca per aquestes orelles.^[17] Sí, massa temps he viscut a les muntanyes, massa he escoltat els torrents i els arbres: ara els parlo com als pastors de cabres. Incommovible és la meva ànima i lluminosa com la muntanya al matí. Però opinen que sóc fred i un burleta que conta acudits terribles. I ara em miren i riuen: i, rient, encara m’odien. Hi ha gel en llurs rialles”».^[18]

També l’home boig experimenta el mateix fracàs quan anuncia la mort de Déu en l’aforisme CXXV de La gaia ciència. Tant al principi com al final del seu discurs és objecte de sarcasme per part del poble reunit a la plaça.

«¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: “Cerco Déu! Cerco Déu!”? Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? Així cridaven i reien en desori».^[19]

Després de presentar el seu discurs, l’home boig calla i esguarda de bell nou tots els seus oients. També ells callen i el miren esbalaïts. «“He vingut massa d’hora”, digué aleshores, “encara no estic a la meva època”. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament —encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s’ha dut a terme, per a ser vistos i sentits».^[20]

El profeta pateix, com una fatalitat històrica, la incomprensió, els estralls de la soledat més estricte; el drama de no ser escoltat. Anuncia un missatge que no té recepció, perquè el terreny no està preparat perquè la llavor arreli. La lliçó que s’extreu de tot plegat és ben clara: cal estar amatents als profetes que ens parlen, cal ser receptius a les seves paraules i preparar el sòl espiritual perquè la seva saviesa pugui fruitar en la nostra ànima.