Els savis: la felicitat

La fita última de la saviesa és la felicitat. Tots la cerquem, però no coneixem l’itinerari que ens hi porta. La intuïm i la busquem a les palpentes com el qui camina dins d’una cambra fosca. Cal escoltar els savis. Ells coneixen l’itinerari que ens hi porta. Ells ens han deixat pistes en les seves obres. Cal saber escoltar les seves veus i fer que ressonin ben fort dins nostre. Vegem algunes petjades d’aquesta recerca.

Aristòtil, per exemple, concep la felicitat com un bon ànim (eudaimonia) i la relaciona directament amb la saviesa i amb la contemplació. Segons l’Estagirita, l’home savi és el que coneix l’art de viure i viu conforme el bé. La realització del bé l’omple d’aquest bon ànim que anomena felicitat. Per això l’autor de la Metafísica relaciona estretament la virtut amb la felicitat. L’home virtuós, que viu conforme el bé i busca el bé dels altres, que té bons hàbits i excel·lència de caràcter té un bon ànim, coneix la felicitat.

Segons l’esquema teleològic d’Aristòtil, tot ésser tendeix, per naturalesa, a un fi i aquest fi és el seu bé. L’home feliç és el que ateny el fi, entenent per fi el bé. La realització dels fins ens omple de felicitat, encara que no tots els fins ens fan igualment feliços, per això, abans d’emprendre l’acció, cal contemplar el fi de l’acció i valorar la seva rectitud. Aristòtil relaciona directament la felicitat amb l’acte contemplatiu. La contemplació de la bellesa, de la bondat, de la veritat i de la unitat omple de goig l’esperit humà i li genera un bon estat d’ànim que anomena felicitat. Segons l’Estagirita, la més gran experiència de felicitat que pot assolir l’ésser humà no es produeix mitjançant la praxi, sinó mitjançant l’acte contemplatiu.

Dins el ventall d’escoles filosòfiques gregues, l’epicureisme juga un paper clau en la configuració del concepte de felicitat. Epicur relaciona directament el bon ànim o eudaimonia amb el plaer, ja sigui d’ordre físic o espiritual. L’ésser humà, en tant que ésser sensible, pot viure experiències agradables als sentits, però també sensacions desplaents. L’home feliç és el qui viu el màxim nombre d’experiències plaents, mentre que l’home desgraciat és el que pateix dolor. Epicur no entén el plaer en un sentit únicament sensible, és a dir, el que es refereix al tacte, a la vista, a l’olfacte o al gust, sinó també en un sentit espiritual, com el plaer estètic, la lectura o la música.

També l’escola estoica va convertir la felicitat en un objecte prioritari de la seva reflexió. Reunits en la porta de la ciutat, la Stoa, els filòsofs estoics consideraven que la felicitat era una difícil fita a assolir i que, tan sols aquell que s’entrenava físicament i mentalment i vivia al marge de les impressions dels altres, arribava a conquerir un estat de tranquil·litat espiritual o d’ataràxia que identificaven amb la felicitat. Des d’aquest punt de vista, la felicitat és el resultat d’un llarg itinerari ascètic, d’una exigent pràctica de domini de la voluntat i del desig i només el savi que assoleix el que els filòsofs romans anomenaven la indifferentia mundi, aconseguia besllumar la felicitat. Aquest concepte va influir notablement l’elaboració intel·lectual cristiana de la idea de felicitat, tot i que fou sensiblement transformada pels Pares grecs i llatins.

En l’àmbit de la filosofia cristiana, la felicitat es relaciona directament amb el desig i la recerca de Déu. Tal com fa veure sant Agustí en les Confessions, l’ésser humà és un cor inquiet i res no pot aquietar-lo que no sigui la comunió amb Déu (inquietum est cor nostrum, donec requiescat in Te). La felicitat es relaciona, doncs, amb la trobada amb Déu, amb la relació dialògica i amorosa amb el Creador. Només aleshores el cor inquiet de l’home troba la pau i la serenitat anhelada.

Sant Tomàs d’Aquino ho expressa amb un altre llenguatge en la Summa contra els gentils. Allí mostra com res no pot sadollar el desig de felicitat que batega en el cor humà i que tot el que hi ha en l’àmbit del que és creat és relatiu, passatger i efímer. En el fons, sant Tomàs ve a dir que ni el poder, ni la fama, ni el saber, ni la riquesa, poden acabar de satisfer aquest desig de verticalitat que experimenta l’ésser humà dins de si mateix, perquè és un desig que, en certa manera, no pot trobar cap plenitud en el nivell horitzontal.

Aquest desig, doncs, és una espurna d’eternitat en un cos finit i només pot trobar la seva plenitud en el que és etern. La felicitat a què aspira l’ésser humà és, doncs, sempre fràgil i estantissa en aquest món terrenal i només esdevé plena en la vida eterna, en la contemplació transparent del Creador. És la plena beatitud medieval. La contemplació amorosa de Déu és el punt d’arribada de la recerca de la felicitat humana segons l’alta especulació teològica del segle XIII.

En el context de la modernitat filosòfica, proliferen els discursos sobre la felicitat humana. D’una banda, es recuperen les tesis epicúries i estoiques i, de l’altra, es transforma el llegat cristià. Immanuel Kant, per exemple, clarament influït per l’estoïcisme, entén que la felicitat no pot raure en el plaer, sinó en la pràctica del deure i que tan sols l’home que viu conforme l’imperatiu categòric i obeeix la llei santa (die heilige Gesetz) que escolta dins del seu cor, pot aspirar, consegüentment, a una certa felicitat.

Segons la tesi kantiana, l’ètica no ha de tenir com a mòbil la felicitat, sinó l’acompliment del deure. Friederich Nietzsche, en canvi, entén que la felicitat és l’estat de plenitud que assoleix l’home quan adopta la figura del nen. En la tercera metamorfosi de l’esperit que narra el pensador alemany en l’Així parlà Zarathustra, el camell es transforma finalment en nen i el nen, imatge metafòrica del sobrehome (Übermensch) viu intensament el present, més enllà de les convencions socials, del bé i del mal, en plena sintonia amb la natura, sense viure afeixugat pel passat, ni preocupat pel futur. És l’home que diu un sí etern a la vida i es fon alegrement en la dansa còsmica de l’etern retorn de totes les coses.

Heus ací una petita mostra de saviesa. La riquesa atresorada al llarg dels segles no pot restar desconeguda. Els savis han escrit abastament sobre el que ens preocupa fonamentalment. Escoltem-los, obrim l’oïda de l’esperit a les seves paraules i siguem receptius a les seves lliçons.