L’escolta pietosa

Hi ha una forma d’escolta que anomenem pietosa. No sempre que escoltem algú ho fem perquè ens interessa, sinó perquè sentim pietat i creiem, per compassió, que l’hem d’escoltar.

La mestra que escolta per enèsima vegada la mateixa pregunta, i la respon com si fos el primer cop que la sent dels llavis d’un dels seus alumnes, sap molt bé a què ens estem referint. També la infermera que escolta, per enèsima vegada, la broma d’un ancià que pateix demència senil i que li riu com si fos la primera vegada. Aquesta escolta, buida d’interès, pietosa en la seva essència, ens humanitza. Ens fa més plenament humans i sensibles.

Hi ha una manera d’escoltar que obeeix a la lògica del do i no al càlcul interessat. No ens hi empeny l’interès personal, sinó el bé que podem fer a l’altre. La raó última d’aquesta escolta és un misteri difícil de comprendre, perquè, de fet, trenca els esquemes de la utilitat, el pragmatisme i el desig legítim de beneficis. La motivació principal és l’alegria que experimenta l’altre en ser escoltat, alegria que es contagia i que, de retruc, ens transforma. És l’alteritat feliç la que ens empeny a retre-li atenció i no el desig personal de treure’n algun rèdit.

Hi ha, en aquest sentit, una escolta pietosa i una interessada. La segona, però, no s’ha d’entendre únicament en un sentit negatiu, s’exerceix perquè intuïm que l’altre pot revelar missatges que desconeixem i que necessitem per a viure més feliços. En aquest sentit, aquesta escolta també ens fa créixer i ens transforma interiorment i exteriorment.

L’autosuficiència és, des d’aquesta perspectiva, el gran obstacle a l’escolta, el gran impediment per rebre la veu de l’altre i convertir-la en hostatge. Quan algú arriba a creure en el miratge de què els altres no aporten res al que ja sap per ell mateix, ha finit el seu creixement com a persona.

A més a més de l’escolta interessada, hi ha l’escolta com a pràctica del do. És l’escolta que realitzem sense finalitat, ni motivació aparent, sense cap objectiu, ni benefici. És la que ens sentim cridats a realitzar i experimentem com un deure que ressona dins de l’ànima. No escoltem l’altre perquè sigui un home interessant poderós, ric, famós o intel·ligent. L’escoltem perquè l’hem d’escoltar i ho fem gratuïtament, en una clara manifestació pietosa.

En aquestes ocasions, ens resultaria més còmode no escoltar-lo, desaparèixer d’escena i cedir a un altre aquesta feixuga feina, però experimentem el deure de fer-ho, perquè el llaç que ens vincula a l’altre ens ho exigeix. Aquest llaç invisible ens fa humans, sensibles, solidaris, secretament, amb el cor dels altres.

La paraula pietat és, en si mateixa, ambigua. Té, d’entrada, tres significats. Es refereix a la devoció envers les coses santes, al sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres i, finalment, també designa la representació iconogràfica derivada del cicle de la passió que representa Maria amb el fill mort sobre els genolls.

Com a virtut, la pietat es refereix a una mescla d’amor i de respecte en relació a un ésser que ens sobrepassa. Es diu, sovint, en referència a Déu, de vegades en referència als pares (pietat filial), als herois o a un mestre.

Segons l’etimologia francesa, piété i pitié tenen la mateixa significació: la primera denota pietat, i la segona, llàstima. Les dues foren durant un temps considerades com a sinònims. La paraula pietas, en llatí, amb prou feines posseeix un doble sentit: es diu gairebé de manera exclusiva del que es deu als déus, als pares o a la pàtria; però la paraula pietà, en italià, o en història de l’art, reuneix ambdues idees, com el seu equivalent francès.

Hi ha un paral·lelisme entre la paraula i l’escolta pietosa. En ocasions, fem elogis que, en sentit estricte, no hauríem de fer, perquè creiem, des del fons del nostre cor que la persona elogiada no ha fet mèrits per rebre’l. Observem, però, que ha fet un esforç i sentim el deure de complaure’l, d’agrair-li la seva abnegació mitjançant una paraula agradable. No necessàriament és mentida el que diem, però tampoc no és una veritat en sentit estricte. És, probablement, una hipèrbole que fa possible les bones relacions.

L’escolta pietosa és exactament el mateix, però en sentit passiu. Qui escolta, no diu res, però segons el posat que fa quan escolta, mostra si està interessat per la cosa que l’altre li explica. L’escolta pietosa consisteix en fer veure que el que diu l’altre ens interessa, ens motiva, ens atrau vertaderament, quan, de fet, no ens interessa el més mínim. És un exercici de representació que té com a finalitat el bé de l’altre.

Aquesta escolta sense benefici, sense càlcul de rendibilitats, és un acte que pertany a l’ètica de la llum. En aquest acte no aprenem res de nou, però aprenem a dominar el nostre ego.

L’escolta pietosa és, en el fons, un acte de compassió. Quan l’emissor s’adona que allò que diu avorreix o fatiga el seu receptor, el receptor no exerceix correctament l’escolta pietosa, perquè la seva manera d’escoltar trasllueix cansament. En l’escolta pietosa, es fa veure, realment, que el que diu l’altre és interessant, fins i tot, que és la primera vegada que se sent, de tal manera que l’emissor se sent reconegut i estimat.

En aquest tipus d’escolta hi ha algun element d’inautenticitat. En sentit estricte, és veritat que allò que s’expressa cap enfora no és realment el que se sent, però la raó per fer-ho no és l’engany, ni l’interès personal. És la compassió. No hi ha dubte que tot ésser humà, com a ésser comunicatiu que és, té la necessitat de ser escoltat, però no sempre hi ha raons objectives per fer-ho.

L’escolta pietosa dóna els seus fruits. No tan sols desenvolupa la virtut de la paciència, sinó que, a través d’ella, el receptor aprèn dimensions de la realitat que mai no hagués conegut si no s’hagués disposat, generosament, a escoltar.