L’altre ens educa

L’altre ens educa sense ser-ne conscients. També nosaltres, sense ser-ne conscients, eduquem els altres amb el que diem, fem o deixem de fer. L’escolta és la condició fonamental per a la pràctica educativa. El mestre cal que escolti el seu deixeble, per tal de detectar, el grau de la seva ignorància, les seves necessitats i desigs. Només si l’escolta atentament, podrà articular un discurs que sigui significatiu per a l’altre, que pugui fer-lo créixer, ajudar-lo a sortir de la seva ignorància.

Abans de prendre la paraula, cal que el mestre escolti. Però l’escolta també és un instrument vital per al deixeble. Només si escolta atentament el mestre, podrà ampliar el llenguatge, conèixer a fons el món en què viu, explorar contrades que desconeix, submergir-se en l’entranya de les coses i, el més essencial, de si mateix. Escoltar-se mútuament és el punt de partença d’una bona relació entre educador i educand.

La pràctica educativa exigeix, com a condició essencial, la relació amb l’altre, l’obertura a un univers diferent, la trobada amb algú que té una altra identitat i que és disposada a exposar-la. No hi ha acció educativa si no hi ha algú disposat a mostrar-se, a revelar el que sap, el que ha viscut, el que ha après al llarg del seu viatge personal, a bolcar-ho sobre el seu oient. Aquest exercici d’exposició, però, només té eco si hi ha un altre ésser disposat a escoltar, a acollir les seves paraules per fer-se-les seves, per apropiar-se-les.

En aquest sentit, doncs, l’escolta és una condició ineludible per desenvolupar l’acció educativa. Els dos agents principals de l’acció educativa, l’educador i l’educand, es veuen cridats a practicar l’escolta si volen reeixir en la tasca que porten entre mans.

No podem, en sentit estricte, educar-nos sols. Podem aprendre dels altres i gràcies als altres i podem créixer llegint un llibre o estudiant una gramàtica, però algú ha realitzat aquests objectes, perquè nosaltres puguem fer-nos-els nostres. Som gràcies als altres, vivim gràcies als altres i assolim les nostres fites gràcies als altres.

L’educació exigeix, en essència, el contacte amb l’altre, l’obertura a l’altre. És una pràctica d’hospitalitat, d’acollida de l’altre dins d’un mateix, per transformar aquest si mateix amb la presència d’aquest altre.

En aquest exercici hi ha dificultats de diferent ordre. La pràctica educativa requereix la trobada entre dues persones, però aquesta trobada només és real si hi ha un fons de necessitats i de desigs compartits. El mestre no és mestre pel que sap. El que el converteix en mestre és el desig que sent per comunicar el que sap i la capacitat que té de fer-ho. Saber molt encara no converteix una persona en mestre. La fa un erudit si sap moltes coses o un especialista si només sap d’un terreny, d’un petit microcosmos. El mestre és, en qualsevol cas, un ésser de desig.

El seu desig fonamental és donar a conèixer el que sap, sigui poc o molt, donar a conèixer el que ha après, el que sent, el que creu, en definitiva, transferir aquest món de coneixements a l’altre. Necessita l’altre per ser qui és, necessita el deixeble, per poder esdevenir mestre. No hi ha mestre sense deixeble, com no hi ha deixeble sense mestre. Es necessiten dialècticament.

El deixeble no és qualsevol ésser humà. És algú que sent el desig de saber, de conèixer el que no sap, de trobar respostes a les seves preguntes. Per això s’acosta al mestre, s’asseu als seus peus, vol que l’ajudi a pacificar l’ànima. Un mestre imposat no és un mestre. Un deixeble imposat tampoc no es pot considerar un deixeble. El mestre sent el desig de comunicar el que sap i el deixeble sent el desig de deixar-se educar, de deixar sembrar en la seva ànima les paraules del mestre. La trobada entre els dos esdevé plenament significativa, quan els dos desigs convergeixen.

El fracàs de l’acció educativa respon a una crisi del desig. No sempre es detecta el desig d’ensenyar en el mestre i menys encara el desig de ser ensenyat en el deixeble.

Com a conseqüència d’això, es troben en el mateix espai dues figures humanes que, aparentment, juguen el paper d’educador i d’educand respectivament, però que, en realitat, estany molt lluny de viure aquesta condició.

En aquestes circumstàncies, és essencial la recuperació del desig. El mestre ha de recuperar el desig de comunicar el que sap i el deixeble ha de tornar a sentir el desig de conèixer. Molt sovint, el mestre cal que desperti en ell aquest desig i per fer-ho té el recurs de posar-lo davant d’una necessitat o contrarietat que per si sol no pot resoldre. Quan l’experimenta, pregunta i escolta el mestre a fi de sortir-ne.

Els experts detecten greus dificultats en les noves generacions per seguir mentalment un relat oral durant un cert temps, per comprendre els arguments de l’altre, per imaginar-se el món que els descriu sense utilitzar el recurs de la imatge. Les noves fornades són inquietes, viuen atrapats per la imatge i pel brogit, seduïts pel canvi i la transformació.

Els recursos tradicionals de l’oratòria són obsolets per competir contra la imatge i la permanent contaminació acústica a la que estan sotmeses. Les noves generacions suporten amb dificultat el fil d’un discurs oral. Rarament en poden arribar a desentrellar les idees claus. Però encara hi ha un element més violent per a ells: el silenci.

Davant d’interlocutors d’aquesta natura, el mestre experimenta autèntiques dificultats per presentar oralment el seu discurs i per captar l’atenció. Si, a més a més d’aquesta problemàtica, s’hi sumen el descrèdit de la figura del mestre, la crisi de reconeixement social que pateix, és fàcil arribar a entendre les enormes tensions que es produeixen en les institucions educatives i la crisi de les transmissions que tenen lloc en elles.

El mestre és l’ocasió perquè el deixeble es conegui a si mateix. Kierkegaard ho expressa meravellosament bé en les Engrunes filosòfiques (1844). Seguint les intuïcions de Sòcrates, considera que el mestre és l’ocasió perquè el deixeble es conegui a si mateix. Fa bé de mestre quan propicia aquest autoconeixement, aquesta trobada amb si mateix.

Quan el deixeble s’ha sentit commogut a pensar-se, a mirar-se al mirall, a capbussar-se en la seva pròpia interioritat, el mestre ja ha acomplert la seva funció i, en aquest sentit, es pot desplaçar en un segon terme. El mestre actua correctament quan suscita la pregunta en el deixeble, quan el commou a pensar per si mateix. Aleshores, actua com un desvetllador de la identitat personal.

El deixeble, però, també és l’ocasió perquè el mestre es conegui a si mateix. En efecte, la relació és bidireccional. Com diu Kierkegaard, el mestre és l’ocasió perquè el deixeble es conegui, però també a l’inrevés. Quan el mestre es veu obligat a expressar el que sap i el que pensa, el que creu i el que sent al seu deixeble, es veu cridat a dir-se a si mateix, i en aquest acte de dir-se es coneix genuïnament.

Arribem a saber qui som quan ens veiem obligats a sortir de nosaltres mateixos i a comunicar-ho a d’altres.