Aquietar l’enveja
La pràctica de l’escolta estimula una de les emocions que fan més desgraciat l’home: l’enveja. En escoltar el relat de l’altre, podem experimentar goig, indignació, pena, alegria, fins i tot, compassió, però també, es pot sentir una de les passions que més estralls fa en la vida: l’enveja.
L’escolta de l’altre pot suscitar l’enveja i l’enveja és un dels obstacles fonamentals en la recerca de la felicitat personal. Així ho expressa nítidament Arthur Schopenhauer en el seu meravellós Art de ser feliç exposat en cinquanta regles. El filòsof de Danzig diu en la regla número dos tot citant el gran Sèneca: «Evitar l’enveja: numquam felix eris, dum te torquebit felicior (“Mai no seràs feliç si et turmenta que algú ho sigui més que tu”, Sèneca, De ira, III, 30, 3). (“Quan pensis quants t’avancen, tingues en compte quants et segueixen”, Sèneca, Epistulae ad Lucilium, 15, 10). (…) No hi ha res més implacable i cruel que l’enveja i, no obstant això, ¡ens esforcem d’una manera permanent i principalment en suscitar enveja!».[21]
També Bertrand Russell, des d’una altra tradició filosòfica, arriba a la mateixa conclusió en La conquesta de la felicitat. Segons el seu punt de vista, una de les emocions que frustra el desig de felicitat i que situa l’home en un permanent estadi de desgràcia és l’enveja. Diu el pensador anglès que l’enveja és la més desafortunada de totes les peculiaritats de la natura humana. La persona envejosa no tan sols fa mal i el fa sempre que pot amb impunitat, sinó que ella mateixa es fa desgraciada per causa de l’enveja. En lloc de gaudir amb el que té, sofreix pel que tenen els altres. Si pot, priva els altres de tots els seus beneficis, la qual cosa és per a ella tan desitjable com procurar-se’ls per a si mateixa.
En sentir el relat de l’altre, en escoltar les seves paraules, podem, per afany comparatiu, comparar-lo amb la nostra situació. Si experimentem que és superior en molts terrenys, pot aflorar, com un torrent d’energia negativa, el vici de l’enveja. Afortunadament, hi ha en la naturalesa humana una passió compensadora: l’admiració. Segons Bertrand Russell, qui vulgui ser feliç haurà de fer augmentar l’admiració i fer minvar l’enveja.
Tal i com diu sant Tomàs tot comentant Aristòtil, l’enveja és la tristesa pel bé del proïsme, considerat com a mal propi o com a quelcom contrari a la pròpia felicitat. Els béns envejats en les altres persones solen ser els que esperem que ens proporcionin honor, utilitat o plaer. En sentit estricte, només podem sentir enveja de les persones que són semblants a nosaltres: els que formen part de la nostra generació, els que són propers en l’espai, el temps i la condició social.
Segons sant Tomàs, acostumen a ser envejosos els ambiciosos, ja que desitgen no ser superats pels altres, els pusil·lànimes, perquè creuen que els altres fàcilment els superen i dominen, els ancians respecte els joves, perquè aquests posseeixen alguns béns que aquells mai no han posseït o que ja han perdut.
En l’article cent vuitanta-dos de les Passions de l’ànima, René Descartes defineix l’enveja com un vici que consisteix en una perversitat de la natura, que fa que alguns s’enfadin pel bé que experimenten altres persones. En tant que passió, la descriu com una espècie de tristesa mesclada amb odi, que procedeix de veure gaudir de béns els qui creiem que són indignes d’ells. El bé aliè més envejat acostuma a ser la glòria, perquè la glòria aliena fa difícil la nostra pròpia glòria.
L’enveja és una emoció negativa que acaba destruint la persona, però l’enveja es pot transformar en admiració. Quan, en escoltar l’altre, constatem la seva superioritat en un o molts terrenys, podem sentir enveja, però també admiració. L’enveja ens porta cap a la negació de nosaltres mateixos i cap a un sentiment de tristesa per ser com som i per no ser com és l’altre. L’admiració, en canvi, és una celebració. És el respecte festiu, l’elogi vertader, sense cap gota d’afalac.