Els malalts: la seriositat

Cal escoltar els malalts. Representen la seriositat, la indigència, la precarietat del nostre cos, la incertesa del nostre futur, la insostenible lleugeresa del nostre ésser.

Cal escoltar els malalts perquè són la manifestació més emfàtica de la nostra pobresa ontològica. Revelen, a plena llum, que no som autosuficients, ni ells, ni, naturalment, nosaltres. Podem creure que ho som, com també ho podien creure ells abans de caure en la malaltia, però quan el mal irromp, el mite de l’autosuficiència es trenca en mil bocins.

Els malalts veuen el món amb uns altres ulls, perceben el temps d’una altra manera, capten la realitat amb un sisè sentit que només s’activa quan travessem situacions frontereres. Precisament per aquest motiu, cal escoltar-los, perquè ens presenten l’altra cara de la realitat, una cara no menys real que la que estem avesats a contemplar.

La presència d’un malalt és inquietant. Ens obliga a pensar com vivim, ens exigeix rumiar de quina manera dotem de sentit les nostres activitats, què val la pena fer i a on val la pena anar. El malalt és l’encarnació del límit i, en escoltar-lo, reconeixem, implícitament, els nostres límits.

Ens fa respecte, fins i tot, por escoltar els malalts. També ens fa angúnia veure’ls, acostar-nos-hi, tocar els seus cossos nafrats i adolorits. Sentim una instintiva repugnància davant d’ells, una reacció negativa cap a tot allò que revela fragilitat i incertesa. El malalt viu un episodi biogràfic que l’home sa desconeix encara. Està escrivint un capítol de la vida amarg i indesitjat, però que forma part íntegra de la mateixa vida. És depositari d’una experiència que no podem ignorar. Preferim, però, ignorar-la, viure del mite que tot està sota control i que «això no em pot passar a mi».

La possibilitat d’emmalaltir, però, no és estranya en un ésser fràgil i vulnerable com l’home. És una de les probabilitats més certes. Per això, cal escoltar-los i aprendre de la seva serenitat, de la seva paciència, de la seva fortalesa d’esperit. Quan escoltem un malalt greu que ha assumit la seva malaltia i que és capaç de somriure i mirar endavant, ens sentim tristament petits davant d’ell, perquè la seva serenitat ens col·lapsa i ens fa prendre consciència de com magnifiquem determinades nicieses de la nostra vida quotidiana.

Amb tot, no volem escoltar els malalts. Els separem del nostre món. Els enviem en àmbits hospitalitzats sota el pretext que allí seran ben atesos. Deleguem la nostra cura a professionals, sota el pretext que ells en saben més que nosaltres (i, molt probablement, és veritat). Els ocultem als nens, fins i tot al joves. Els visitem a contracor, gairebé per compassió, fent un forat a l’atapeïda agenda i, quan som davant d’ells, no els sabem mirar als ulls, ni sabem què dir. Tenim por de veure-nos-hi reflectits, d’ensumar l’autèntica olor de la vida, ens fa basarda baixar del sisè cel i tocar de peus a terra.

Per això, amaguem els malalts rere les cortines. No podem veure els seus cossos adolorits, cruixits, travessats pel dolor. Evitem el contacte amb ells tant com podem. La seva crida, però, ens interpel·la i, en escoltar-los, aprehenem el valor de la seriositat. Prenem consciència que viure no és un joc, ni un passatemps, ni una comèdia estúpida, sinó un drama en el sentit més noble del terme.

Els malalts poden parlar, amb autoritat moral, del costat obscur de la vida, de la fragilitat de la nostra condició, de la impotència davant del mal, el patiment, la soledat, l’aïllament. Són savis. Representen la seriositat i mai no serà suficient el temps que dediquem a comprendre les seves paraules. Hem d’estar agraïts per les seves paraules. Només si els escoltem, entendrem, de veres, qui som i de què estem fets, entendrem que la malaltia no és una estranya intrusa que afecta alguns, sinó una expressió de la vulnerabilitat humana i que tots hi estem exposats.

Hi ha circumstàncies en què l’única actitud digna és la seriositat. La seriositat és una exigència ètica, lligada a la responsabilitat, a la constància i al compromís sense engany ni avarícia. Els pares ho sabem bé. Ens tornem més seriosos després del naixement del primer fill. Això no ens impedeix riure, fins i tot, de la nostra seriositat. Com diu el filòsof francès Vladimir Jankélévitch, no es tracta de ser sublim; n’hi ha prou en ser seriós i fidel.

Els malalts ens mostren la seriositat. Aquesta virtut es refereix a aquella actitud que cal tenir davant del que mereix atenció. L’actitud seriosa és contrària a la broma. És el seu pol oposat. És seriós allò que no pot ser objecte de broma, ni de caricatura fora de to. Allò seriós assenyala, en últim terme, els límits que separen l’humor de la frivolitat.